No juguem amb la bona fe

Ahir vaig desplaçar-me a Vic a una, diguem-ne, conferència d’Òmnium Cultural. Hi assistien representants de la FAPAC, la UVIC, de Somescola i d’Educació és futur, a més de representants d’Òmnium. L’hora era a 2/4 de 9 del vespre a l’antic auditori de Caixa de Manlleu i el títol una cosa així com “Pares, mestres i alumnes davant la LOMQE”. Molt bé. Semblava que els conferenciants donarien directrius i interpretacions del que cal fer a les escoles davant l’ofensiva del ministre Wert contra l’escola catalana. Però no. Després de que els convidats en presentessin un  panorama apocalíptic de l’educació mundial i catalana, empitjorada per la recentralització espanyolista, el representant de Somescola ens va engegar un míting sense engaltar i en dejú que em va deixar esmaperdut. Fet i fet, tots ens convocaven a la manifestació del proper dia 14 a Barcelona per l’escola catalana. Ens van fer propaganda de samarretes i capgrossos, ens van explicar les condicions de venda, l’oferiment d’autocars, a 9 € per persona, i l’encàrrec de sembrar la convocatòria.

Em va semblar una solemne ensarronada. A dos quarts de nou del vespre, sense sopar i amb un dia complicat per endavant allò no em va fer cap gràcia i em vaig sentir utilitzat. Si m’haguessin dit que es tractava d’això no hi hagués anat perquè altra feina tinc. Em fa vergonya i m’irrita veure com una entitat amb el prestigi i l’ètica d’Òmnium hagi de recórrer a tàctiques retorçades per atraure un grup de persones a una tupper-llenguacatalana per tal d’omplir la manifestació.  Un mitjà molt miserable per una finalitat tan noble. Francament lamentable. El meu país no hauria de ser així. Òmnium no hauria d’actuar així.

Ah! A la manifestació del dia 14 ja havia decidit anar-hi.

Sobre la violència, encara

El Movimiento de Liberación Nacional, més conegut com a Tupamaros, va ser una organització eminentment maoista i violenta sorgida a l’Uruguai a mitjan dels anys 60. A ran de la dictadura militar, que va governar el país entre 1973 i 1985, els seus dirigents van ser detinguts i el grup desarticulat. Els qui es van poder exiliar, però, van fer força soroll i el debat es va estendre fins el nostre país. Aquí, malgrat la repressió franquista, es va discutir llargament sobre aquest grup i també sobre la violència extrema amb què actuaven. Jo, aleshores tenia 19 anys, vaig assistir a una conferència que el desaparegut sociòleg Modest Reixach va oferir sobre el tema. Aquell 1973 ETA havia enviat al cel l’almirall Carrero Blanco i es discutia molt i molt sobre el camí extrem que la organització basca havia pres. En aquell ambient és on cal posar les paraules de Reixach, que van ser aquestes, segons recordo: “A voltes, la violència és la única forma de diàleg que queda als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”. Fa pensar, no?

Ara venim al 2014, han passat 41 anys i el país suporta un índex indecent d’atur, els salaris han baixat miserablement, el benestar social és més aviat malestar social i les oligarquies cada vegada són més riques. Ahir, el professor de la UVIC, Antoni Tort, deia que “als poderosos ja no els interessa el caviar, que fa temps que el tenen: ara van per llevar-nos el pa”. Per acabar-ho d’adobar, un ministre absurd, sortit de les catacumbes franquistes anomenat Jorge Fernández Díaz, vol embussar les xarxes socials perquè fomenten l’odi. Digueu-me: què els quedarà “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”? No tots abaixen el cap i tornen a la feina, perquè encara els queda un bri de dignitat. Fins avui, són grups marginals els qui agafen un pal i trenquen uns quants vidres, cremen algun contenidor i calen foc a una excavadora. Però anem amb compte, perquè els poders públics continuen pressionant i les actituds violentes s’encomanen, perquè no els queda cap més “forma de diàleg”. I tornem al Modest Reixach.

Al nostre país, per vergonya meva, surt un Conseller d’Interior, Ramon Espadaler que, davant dels fets de can Vies ens venta pels morros que “tenim un problema greu com a societat si qui s’ha de justificar és la policia”. Podríem girar la sentència del Conseller i dir que “els qui governen tenen un greu problema quan la policia s’ha de justificar cada dos per tres”. Voldria recordar-li al senyor Espadaler que la policia, i ell amb més motiu, ha de justificar les seves actuacions cada vegada que la ciutadania li ho demani. Frases com la seva no fan altra cosa que alimentar aquella postura tan de dretes –Espadaler és d’UDC– que pensa que governar es fa amb un xec en blanc. Com a servidor públic, Espadaler ha de justificar-se cada vegada que se’l requereixi. Només faltaria!

Molta gent amaga el cap a la manera estrúcica quan veu violència o en sent parlar. Tothom la condemna “sense pal·liatius” i renega d’ella. Nosaltres mateixos, per bé o per mal, som qui som i on som a través de la violència. Sempre ens convé reflexionar-hi malgrat ens repugnin certes actituds, perquè al darrera pot ser que s’hi amagui una reiterada, persistent, opressora i salvatge mordassa que aboca a una part de la societat, als “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança” a buscar formes de diàleg alternatives, entre elles la violència.

El cardenal Josep Cuní

Llegeixo a l’Ara: “Cuní diu que el PP, CiU i ERC van rebentar-li el debat electoral perquè no el podien controlar”. Recordo els anys d’aquell Cuní a CatRàdio amb una certa enyorança, al periodista incisiu i, sobretot, ben documentat. Les seves entrevistes feien tremolar el polític més veterà de l’escena d’aleshores. Era almenys tant temut com la Mònica Terribas, més recentment. Va plegar, ja no recordo perquè, i se’n va anar als EEUU uns anys a aprendre dels mestres d’allà i ara, després de passar per TV3, és a 8TV, la TV del comte que té el coll inclinat, cap a la dreta, com la torre de Pisa. En la línia editorial del noble (?) català (?), el Cuní se’ns ha tornat unionista i tira tantes cosses com faci falta contra el dret a decidir.

Però el que m’irrita del Cuní no és pas la seva deriva: tothom es guanya la vida com pot. El que em treu de polleguera són els seus aires de diva ofesa que gasta dia sí dia també. Des de la seva trona vanguardista, brama com si fos un bisbe dels d’abans i tot li sembla poc. La seva dicció clara i directa et penetra el cuc de l’orella i sempre sembla que té la raó absoluta. Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal. D’aquells cardenals que sopen a la terrassa del Vaticà amb els poders fàctics i després volen predicar caritat, austeritat i castedat i ètica i independència i tantes coses de bon dir. Aquesta mena d’actituds m’inspiren un sentiment de fàstic que se’m fa difícil de digerir i desperta en mi pensaments altament impurs. Que ara el Cuní surti a fer-se l’ofès per un debat avortat amb els candidats a les eleccions europees, em sembla d’un miserable poc edificant. I encara més quan vol presumir d’”incontrolable”. Segons ell, la seva independència es veia compromesa per les exigències dels partits. Es necessita barra: ell que s’empassa les babaies del comte, ens ve a donar lliçons d’ètica. És inacceptable Cuní.

Qui pensa amb la punta del nap?

En un blog d'UPyD llegeixo: “El Dr. Tobeña discutirà dades aportades per la genètica, la psicologia social i la neuroimatge dels biaixos i afectes pro-grupals que permeten aprofundir en la recerca dels sistemes neurals que nodreixen i enforteixen els nacionalismes identitaris”.

Collons! Ja és complicar-se la vida, ja. Em podria embolicar molt, però li contestaré amb un poema curt i clar del gran Josep M. de Sagarra:

Pixo a l'abim:

al fons la mar blava, 

allà el cap de Begur, 

aquí el cap de la fava.

I a viure senyor Tobeña, que són quatre dies!

Sobre la provocació i les pedregades

En aquests dies de revolútum electoral, molts polítics espanyols visiten Catalunya ben carregats amb l’artilleria pesant que els proporcionen els seus assessors. És evident que el debat sobiranista no és tal pels nacionals: és una ofensa que no pensen discutir i que combaten amb el foc de tota mena d’armes. Ens tracten de tot, ens insulten, ens alliçonen i adoctrinen a casa nostra mateix i encara pretenen que els rebem amb alegria. No sé, però em sembla que si els acollim amb indiferència ja poden donar gràcies a Déu. Que la ínclita senyora Rosa Díez reclami des de l’Hospitalet de Llobregat que l’Estat prengui les competències d’Ensenyament a la Generalitat, perquè així “no s’eduqui ni en l’odi ni en la mentida” és un insult inacceptable. Com es pensa que la rebrien en qualsevol escola del Principat, amb pètals de rosa i càntics d’alegria? Com s’han de sentir els professors, pares de les AMPA i alumnes? Potser l’odi el genera ella i tots els altres amb la seva actitud, pregunto?

Algú admetria que algú vingués a casa seva i li digués com ha de fer les coses? Algú està disposat a admetre que un foraster l’insulti al menjador de casa? Doncs això. Potser els jutges i la fiscalia, enlloc d’empaitar banderes, haurien d’investigar els casos de provocació que, dia sí dia també, protagonitzen els polítics espanyols quan venen a Catalunya. Potser la senyora Díez entendria que li llencin algun pot de pintura i el senyor Montoro algun cop de roc. Que entendre no vol dir justificar, però sí que vol dir reflexionar i exercir l’empatia, que no costa tant. Ja dic, provocar és una forma de violència que no és admissible, tan inadmissible com una pedregada.

La lliçó de Turmeda

Anselm Turmeda, poeta, allà pel segle XIV-XV, escrivia:

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Fa uns dies, una dona molt enfadada, va engegar dos trets a una política lleonesa. Es veu que després d’uns anys d’amistat i favors mutus, la cosa es va enredar i l’acomiadament de la filla de l’assassina va ser la causa de que ambdues congriessin tal quantitat d’odi que només l’exercici d’una violència extrema podia aturar. Tot seguit, els mitjans van publicar la vida i miracles de la política lleonesa resultant que, a més d’acumular càrrecs com els hàmsters acumulen menjar, s’havia obert pas a la política a colps de colze. De tot plegat es dedueix que havia fet “amics” a base de trepitjar ulls de poll a tort i a dret, i que en tenia a les files enemigues però també a les amigues.

Ningú, hagi fet el que hagi fet, no mereix morir com ho va fer la política lleonesa; però mori com mori, cal separar la forma del fet. “[Diners]... tornen lledesmes los bords”–lledesmes és sinònim de legítim”–, cantava Raimon en els versos de Turmeda, però la mort torna a tothom al seu lloc. No hi ha més.

Jo dic merda sovint

Salvador Cardús defensa Raimon a la contraportada de l’Ara d’avui, 13 de maig. Més que defensar Raimon, reivindica el dret a la discrepància; absolutament d’acord: ni tan sols els catalans tenim la raó absoluta. Cert també que devem molt als nostres veïns per les seves aportacions a la cultura i la política catalanes; però compte, que també els catalans hem contribuït, i molt, a mantenir vives les seves. Però, bé, no es tracta de passar comptes. Volia dir que ni tan sols un homenot com el cantautor xativí ho fa tot bé, i jo ja li vaig retreure, no pas la seva discrepància, sinó el moment i la oportunitat de les seves paraules. Raimon no és oportú en manifestar els seus dubtes en un moment tan delicat per a Catalunya –potser ell, personalment, també té algun deute amb la seva terra d’acollida–. I, crec, que no endevina el moment perquè ja feia temps que molts esperàvem un pronunciament; jo personalment anys i li ho havia demanat més d’una vegada. En realitat, tan me feia el què digués, però el silenci prolongat m’ha agrejat l’espera. Resumint: no he volgut mai que Raimon pensi com jo, però m’hagués agradat que caminés amb mi. Explico tot això, benvolgut Salvador, perquè sóc dels qui ha criticat Raimon, però no en el sentit que dones al teu article i perquè no m’agradaria passar per d’intolerant o unanimitarista només perquè no n’aprovo les formes.

Quan a la merda... confesso que sóc renegaire de mena i en dic un sac de paraulotes, cada dia. Ben al contrari del Salvador, jo no puc pas comptar quantes vegades l’he escrita: una feinada. Però si li molesta, doncs que no em llegeixi (tot sigui dit amb respecte).

De dones i condons

Una noia surt en un anunci ficant-se un coixí sota les faldilles per veure com es veuria si estigués embarassada. Suposo que és un gest que moltes joves han fet: una visió d’estètica diferent. Després, aquesta noia decideix que s’agrada amb la panxeta –o panxota, que per a algunes tot és diminutiu– i, agafant un paquet de preservatius, comença a punxar-los amb una agulla. Les reaccions es van fer esperar una mica; segur que si s’hagués tractat d’un anunci masclista la reacció hagués estat fulgurant. I tiro dards contra el feminisme mal entès, que jo anomeno femellisme, amb tot el propòsit. Tant les autoritats sanitàries com altres col·lectius es van esverar perquè... era una temptat contra la salut pública en la prevenció de malalties de transmissió sexual.

Hi he reflexionat i he trobat almenys dos grans grups humans que resulten menystinguts i ignorats.

Primer els homes, possibles pares de criatures fruit de preservatius trucats. La dona, en aquest cas, prescindint de la voluntat del company, decideix tenir un nen perquè li està bé l’estilisme maternal. Això em porta a reflexionar quantes vegades ha passat que una dona ha decidit, per ella mateixa i per motius diversos i espuris, convertir la parella en pares. Quina reacció és la del company? L’embaràs convertit en un xantatge, emocional o material, en una arma de dominació femellista? En una frivolitat passatgerament estètica?

Segon i principal perjudicat: el nen. Què en farem del fruit de l’estètica panxeta –o panxota– quan, al cap de nou mesos, es desinfli? Serà una nosa que ens endurem al bar de copes fins a la matinada? En donarem la culpa al mascle –sempre amb ganes– d’haver-se posat el preservatiu malament? Li direm a la criatura, quan sigui gran, que va ser fruit d’un rampell de estètic? Ja és misèria, perdoneu, i una falta de respecte que em fa bullir les neurones; una banalitat que pot determinar la vida d’una persona.

Potser les meves reflexions es poden veure desproporcionades, exagerades, però no volen ser altra cosa que una provocació que ens dugui a reflexionar en la cultura del “tot s’hi val”, fins i tot punxar condons per aconseguir ja no un embaràs, sinó la panxeta –o panxota– que provoca, per una estètica de nou mesos. És una cosa de dones.

Em sembla que no té remei

Les ocurrències del Pere Navarro són cada cop més delirants i, sobretot, preocupants. Llegeixo al diari que ahir, referint-se als comicis europeus va deixar anar:  “No podem permetre que ens segrestin les eleccions”. Explica el periodista que el cap pensant del socialisme català es referia a què es parla més de la consulta que d’Europa. Potser serà que és el que interessa als ciutadans, dic jo. Potser és que les seves propostes, quan al procés, no són gaire reeixides. Potser és que ja no sap què més dir, o fer, perquè l’escoltin. És preocupant perquè ara mira de dir-nos a tots de què hem de parlar als mítings els propers quinze dies.

Jo diria, benvolgut Pere, que els catalans volem parlar d’Europa perquè, malgrat els clatellots que hem rebut sempre d’aquesta encara entelèquia, hi seguim creient i estem disposats a donar-li una darrera oportunitat: la de deixar-nos votar sobre el nostre destí. I això és el què tu no vols, oi Pere? Perquè el Pérez, si no creus, et clavarà un calbot i aquest (aquest i no pas el de Terrassa) serà el definitiu.

Immigrants tots, però diferents. Va per tu Marian.

Íngrid Bernal, una noia que per motius laborals ha hagut d’anar a viure a Londres per guanyar-se la vida, ens explica el seu punt de vista de la seva experiència com a immigrant. Una carta trista, potser amarga. Voldria fer una reflexió arran de les seves paraules i de la mort, fa uns dies, d’una immigrant al revés: ella va venir del seu Gal·les natal a Torelló.

Ella es deia  Marian Thompson i Meaney (és com ella escrivia el seu nom) i va venir a fer de professora d’anglès. No sé ni quan de temps feia que era a Torelló: de tan veure-la em semblava que hi era de tota la vida. Baixeta, menuda, sorprenia pel seu català correctíssim, amb aquell fort accent britànic, com el Tree vaja. Sempre xerrameca, de caràcter, extravertida, em sembla que no li va costar gaire de “ser del poble”. Integrada en desenes d’entitats, va identificar-se no solament amb els torellonencs i les seves dèries, sinó amb el país i el seu anhel: les seves fortes conviccions la van dur a renunciar a la seva nacionalitat d’origen per a poder votar, quan calgués, la independència de Catalunya. El passat 1 de maig, els seus amics li van dedicar un multitudinari i càlid adéu aquí, a la seva terra d’adopció.

Quan un hom emigra, sigui quin sigui el motiu, té dues opcions: o bé s’integra a la terra d’acollida, sentint-se partícip del seu destí, o bé es passa la vida enyorant i planificant un retorn que potser mai es produirà. Cadascú té la seva opció, però jo li diria a l’Íngrid que ha de prendre partit: només així curarà la seva amargor. La Marian va fer la seva elecció i, quan un càncer cruel se l’ha endut els torellonencs hem sentit que tenim un deute amb ella i amb la seva memòria per la seva contribució a un món millor: no està malament per una immigrant. Diuen que un s’ha integrat no pas quan té els fills a la terra d’acollida, sinó quan hi enterra els seus morts. Bon viatge per a la Marian!

Pere Navarro i la senyora amb el vestit de color tal

Segueixo amb atenció la resolució de la clatellada que una senyora de mitjana edat li va clavar al Pere Navarro i constato amb curiositat la intensitat de la policia per investigar un clatellot mal donat. El Navarro no es podrà queixar: ara, mig centenar de famílies terrassenques seran visitades per un parell de mossos i interrogades a casa seva, a veure si troben la senyora amb un vestit de tal color. Sort que no s’ha de presentar per alcalde: potser n’hi fotrien un munt de calbots. Ara, sembla que s’ha ordenat al capellà de la catedral lliurar la llista de les famílies assistents a l’acte i facilitar la tasca policial; una tasca que, es veu, no és gens fàcil perquè segons publica Nació Digital “fonts de la investigació es queixen de la ‘poca col·laboració’ del primer secretari del PSC i el seu entorn a l'hora de trobar indicis sobre l'agressora”.

La misèria que excreta tot l’afer de la plantofada crispadora és extraordinàriament pudent, perquè el seu protagonista no ha fet altra cosa que aprofitar un fet banal per convertir-lo en sentència. Una acció mal calculada perquè les conseqüències que pot tenir la resolució del cas són, ara per ara, funestes sigui quin sigui el resultat. Si és cert que la bufa va ser independentista, tot s’acabarà amb una estirada, benèvola, d’orelles per a la senyora i deixarà el fet en el que és: una fotesa. I si la castanya va tenir una altra intencionalitat, no política, aleshores comenceu a fer comptes perquè el final pot ser de bombo i platerets amb festival de focs inclòs.

Jo, si voleu que us digui què en penso, crec com Sala i Martín que es tracta d’una amant emprenyada. És el més plausible, i tan creïble com la versió “oficial”. Passa que una amant no crispa gens.

Per cert: tot buscant una foto del Pere Navarro m’he fixat que el seu nas té tendència a envermellir per la punta. Curiós.

Tomàs Molina i Bosch i la “seva” titella

Al programa Espai Terra de l’inefable Tomàs Molina –incombustible i etern home del temps de TV3– el dilluns parlava de titelles. Ja és curiós que en un programa amb aquest nom es parli de titelles, però el senyor Molina ens té acostumats a deixar anar del què faci falta. El bunyol del que vull parlar però és una constant d’aquest espai que ja he comentat altres vegades: la manca de rigor. Així, quan el tema principal són ELS titelles, no es pot repetir una vegada i una altra “LES titelles”: no es pot canviar el gènere d’aquests ninots articulats gratuïtament i quedar-se tan amples, el sr. Molina i el seu col·laborador, el sr. Jordi Aguilera tots dos a duo.

És de rigor mínim, em sembla, documentar-se, i pronunciar correctament la paraula central, el mot que és el titular.

Només comentar que en una ocasió ja em vaig queixar directament al web del programa sobre la falta de rigor habitual del programa, per la qual cosa vaig rebre un clatellot –virtual– del sr. Molina, qui, lluny de disculpar-se i fer propòsit d’esmena, s’excusava en els seus col·laboradors en una resposta clarament a la defensiva. Ara, hi tornem...

Ecologistes, naturalistes?

Fa uns dies, per la TV3, vaig veure un reportatge on s’explicava que al Delta de l’Ebre es fa un anellament de polls de flamenc cada any. Per això, uns 200 voluntaris, encerclen, tanquen i manipulen unes 400 aus per deixar-les anar després de satisfer les ànsies de saber dels naturalistes. Avui he rebut una petició per recolzar la prohibició de no sé quin medicament que mata els voltors que s’alimenten amb restes d’animals tractats amb el compost. Aquestes dues intervencions humanes i les seves conseqüències em fan pensar en quines són les motivacions que mouen aquestes persones quan realitzen accions com aquestes.

Els voltors. Fa només unes dècades, aquests majestuosos animals estaven en perill d’extinció a la península ibèrica. Per això se’n va prohibir la caça i es van protegir. Mentrestant, espantats per l’afer de les vaques boges, les autoritats, fortament pressionades, van tancar els canyets de tot el país, alimentant el negoci fortament lucratiu i pervers de la recollida de cadàvers (això mereix tota una tesi). Els canyets, eren la font principal d’aliment dels voltors i aquestes bèsties, empeses per la fam, van començar a matar animals vius. La reacció ecologista: alimentar artificialment els voltors amb canyets controlats i subministrats per cadàvers d’animals de granja. Resultat, el voltor depèn de l’home. Gloriosa intervenció dels amants de la naturalesa, que converteix un animal poderós i lliure en un mer esclau de la voluntat humana, que a partir d’ara en regularà el futur a pler. És aquest el pensament ecologista? Quan als pobres polls de flamenc, una altra facècia que va pel mateix camí. Perquè putejar –sí, sí, putejar– els polls? Doncs per permetre els senyors ecologistes conèixer millor aquests animalons, saber-ne els moviments i costum, i poder exercir un major control sobre l’espècie.

Perquè les intervencions dels ecologistes sobre la naturalesa és necessàriament bones? Ells mateixos critiquen durament l’ús que la societat industrial ha fet del control de la naturalesa i de la destrossa irrecuperable (?) que ha provocat la intervenció humana sobre el planeta. Però ells fan exactament el mateix, només que proveïts d’una aura de bonisme que els justifica i els permet autoerigirse en salvadors del món. Ho sento, però amb mi que no hi comptin.

Carta oberta a Josep A. Duran i Lleida

Déu vos guard, senyor Duran,

Feia dies que no sentíem de Vostè cap dels seus sacrapandis sobre el Procés a Catalunya i, certament ja l’enyoràvem. Ara toca dir que, si Convergència decideix tirar per unes plebiscitàries, Vostè s’ho haurà de pensar. Doncs no s’ho pensin tant, Sr. Duran, aclareixin d’una vegada la seva postura, deixin CiU i, sobretot, deixi’ns tranquils a tots: que sapiguem a quin camp juga, que la puta i la ramoneta ja són història i Vostè a la inòpia.

Però la meva reflexió no va ben bé per aquí. Encara avui comentava amb un amic la meva coneixença amb Lluís Carrasco i Formiguera, germà desconegut del Manel. Jo era aleshores i camacurt de pocs anys a Taradell, i el meu pare, gran aficionat a la fotografia, compartia amb ell aquesta afició. Aquell metge radiòleg es va comprar un Citroën 2CV i viatjaven amb el pare d’aquí d’allà pel territori buscant núvols per fotografiar. En aquests recorreguts, en Lluís li explicava al pare el patiment del Manel, la seva ideologia, els desitjos i els seus anhels per la pàtria: Catalunya. Dic això perquè al Manel li cauria la cara de vergonya si veiés en què ha transformat UDC Vostè: un partit a la seva mida i gust, que dirigeix al més pur estil messetari, autocràtic i personalista.

Quan Vostè diu que “hauré de plantejar-m’ho” quan es parla d’independència, ho fa en nom d’UDC? Jo, abans de res, ho preguntaria pels despatxos del partit. No fos el cas d’aquell que predica escoltant campanes que no sap d’on venen. I cal adonar-se de quan un hom fa nosa al país i al partit perquè, senzillament, l’edat li ha cremat les neurones, ja no té capacitat de regenerar-les i fer seus els aires nous que baten el món.

Ja no cal esperar més. No ho veu que les seves amenaces ja semblen les de Madrid? Que és que no entén que la política de despatx, que a vostè li agrada tant, ara, a Catalunya, és cosa decrèpita? Que potser li fa por abandonar la coalició. Jo, humilment, penso que sí, que aquella habitació de Madrid li pesa massa, aquell esmorzar “continental” en mànegues de camisa, llegint el diari com qualsevol ministre, tot plegat fóra una pèrdua molt i molt gran per una persona com Vostè. La imatge que il·lustra aquestes ratlles, creu Vostè que als catalans els cau bé, creu que és un exemple de la manera de fer catalana? No senyor Duran, i perdoni l’expressió: vostè la caga, és un ròssec pel país, una rèmora que ja pesa massa, un autèntic dinosaure polític.

És dura la carta, Senyor Duran, però és que Vostè és una mosca collonera que ja cansa i, quan això passa, no queda cap més sortida que la paleta o el flit.

Ben atentament.

Demòcrates de tota la vida

Alejandro Rusiñol, jurista i president del partit Aliança Central Demòcrata, veí de de Cabrils, va presentar una demanda de suspensió d’un acord de l’Ajuntament per la cessió de les dades del padró per la celebració de la consulta. Es veu que creia que es vulnerava “l’honor d’un ciutadà, que té dret a la seva intimitat”. La seva pretensió era, sens dubte, establir un precedent i provocar un rosari de demandes per tot el territori. Però una jutgessa amb el cap ben moblat li ha respost que per a ell li val, però no per a tothom: les seves dades no es podran cedir, cautelarment, per a la celebració de la consulta, però sí les de la resta de ciutadans. Ah!

Des de la meva ignorància, em sembla que s’ha engegat un tret al peu, com altres gamarussos que corren pel món a la recerca del minut de glòria, i ens ha fet un favor. Fixem-nos-hi: si el Sr. Rusiñol no permet que les seves dades s’utilitzin en la consulta, vol dir que no figurarà al cens electoral; per tant no podrà votar “no”, que és el que faria. Amb la qual cosa ens fa dos favors: no afectarà a la participació i s’elimina automàticament del procés consultiu. Ells es retraten. Així doncs, l’amic Rusiñol marca el camí de demòcrates com ell –na Sánchez-Camacho, en Trillo, el Rivera, el Cañas, i demés­– que no volen votar: només han de demanar als seus ajuntaments que no es facilitin les seves dades per a la consulta i submergir-se així, encara més, en el seu procés autoexcloent. Gloriós, senyors!

La força dels ciutadans

Ahir em vaig empassar tot el debat (?) que es va fer al Congreso de los Diputados de Madrid per a decidir si es concedia a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya. Els partits espanyols es van dedicar, com era d’esperar, a combatre de totes les maneres possibles la petició presentada pel Parlament català. L’argumentari ja el sabem, no cal repetir-lo perquè no s’hi va aportar cap novetat. Ni tan sols es va intentar l’art antic de la seducció. Ben al contrari, tots van apuntar-se als retrets i les fal·làcies que es repeteixen, de fa anys, pel país: la llengua no està maltractada, el finançament és correcte, la queixa constant i altres perles que el gallec Rajoy va recordar fins el “fin de la cita”.

Cap però de les clepses brillants, inclosa la llumenera extraordinària de na Rosa Díez, va gosar fer referència al clam popular, ningú va parlar dels dos milions de catalans que vam sortir a la carretera per a reclamar amb veu clara: independència! Ho va sentir tot el món, excepte els robinsons de Madrid que viuen, es veu a la inòpia. Perquè? Doncs perquè és incontestable, el nostre clam no té ni crítics ni detractors, perquè saben que en fer-ho travessarien una ratlla que les democràcies mundials no estarien disposades a acceptar.

Aquesta és la nostra gran fortalesa, la dels homes i dones lliures que sortim al carrer a demanar, a exigir, independència. Hem de seguir per aquí: esgotem totes les vies i, al final, posarem la veu del poble damunt la taula, perquè aleshores ja no hi haurà retorn; ni per a ells ni per nosaltres. Ara és hora, catalans!

La plaga

D’entre les moltes plagues que flagel·len les nostres carreteres i carrers que aquesta societat moderna i ordenada ens ha portat, hi podríem trobar la de les rotondes, els radars, els senyals de trànsit, els semàfors... Però n’hi ha una de molt més abast i de la qui ningú no en parla: la dels sotracs artificials. Es tracta de bandes o pegats, de dissenys més o menys afortunats, destinats a obligar als conductors a reduir la velocitat en llocs especialment perillosos (o no). N’hi ha de moltes menes però l’aparició d’uns o altres només depèn de la imaginació o la mala llet del responsable de torn. N’hi ha de visibles i d’amagats, de pintats i fins i tot de camuflats.

La nostra Administració, que vetlla per la nostra salut entre d’altres coses, hauria de replantejar-se’n l’ús, crec jo. M’explico; pateixo, segur que com alguns centenars de milers de catalans, d’una hèrnia discal. Cada vegada que amb el cotxe he de travessar un sotrac d’aquests m’encongeixo, serro les dents i maleeixo els ossos del crack que em proporciona aquests segons de goig sense alegria. És molt, molt molest i dolorós haver de fer un bot inútil que em masega les vèrtebres amb mala llet.

Una anècdota: el meu tiet Ramon, home d’aguda ironia, allà pels 70 era posseïdor d’un sis-cents, de color verd si no recordo malament. De tant en tant ens venia a buscar a la Garriga i ens duia a casa seva a Mataró. Passàvem per la carretera de Parpers. Prop de la Torreta, només deixar Granollers, hi havia un pont molt i molt estret que travessava la via del tren. Hi havia un forat enorme al mig i el pont era tant estret que l’havies d’engaltar per força. El meu tiet el va batejar: el sot del renec. Ell en deia un de tant en tant, avui jo en dic un fotimer cada dia de renecs.

11M

Aquestes ratlles van dedicades als mitjans de comunicació que, per terra, mar i aire ens informen cada dia. Ja està, ja s’ha acabat. La commemoració de l’11M ja està fora de focus. Cap portada, cap editorial, cap més fotografia. Fins d’aquí a deu anys, o cinc, depèn del moment polític. Aleshores tornareu a treure l’espantall de l’armari i, apa, ja tenim portada. Això vol ser una crítica sense atenuants als mitjans pel tractament que s’ha donat al fet de que fa 3650 dies 192 ciutadans van perdre la vida en un atemptat esgarrifós. Un grapat de beneits, en nom d’Al·là, van fer esclatar bombes en trens replens de gent que anava a treballar, o a estudiar, o al què sigui.

M’ha sorprès la manca total de sensibilitat; tothom s’ha deixat portar per lo més fàcil: talls de veu de víctimes, entrevistes a supervivents; altres talls de la patuleia política encapçalada per Aznar i el miserable d'Acebes; testimonis plorant, policies i bombers recordant. I, sobretot, imatges i més imatges. De veres pensen els mitjans que això és recolzar els familiars de les víctimes? Pilar Manjon, a qui vaig veure molt tocada, ho repeteix a cada entrevista que li fan: sisplau, deixeu-nos tranquils, prou de recordatoris cruels. Però ningú no li fa cas i continuareu una vegada i una altra, no pas contribuint al record, sinó furgant en el dolor. Certament penós. Penseu-hi.

El "follonero"

No vaig veure el programa de Jordi Évole sobre el cop d’estat del 23F, i me n’alegro. Hi ha persones que tenen la sort i la intel·ligència de saber llegir la vida, i les oportunitats que aquesta els ofereix, i esdevenen referents. Arriben a quotes altes de professionalitat i seriositat, de manera que la ciutadania “se’ls creu”. Aquest estat però, no ve de gratis i cal que el personatge en qüestió estigui a l’alçada. La seva evolució personal cap a l’excel·lència demostrarà al final la seva intel·ligència i sobretot la seva capacitat d’arribar a la saviesa. Quan aquesta persona sucumbeix a l’adulació, quan creu haver arribat al cim i només és a les beceroles, aleshores esdevé un pobre ninot del seu personatge.

Jordi Évole mai ha estat un professional que em mereixés tota la confiança. Malgrat que he valorat la seva valentia en molts dels seus reportatges, sempre hi he trobat a faltar quelcom que se m’escapava: al final dels seus informes, de les seves entrevistes, sempre em mancava alguna cosa. Ara, després d’aquest espantall, em sembla veure que el compromís personal és el que Évole no hi posa, sempre ambigu, nedant entre l’oli i l’aigua.

Per acabar, en referència al programa en sí, dir-li que no cal que cap cervell superior em vingui a dir que em poden enredar: a la meva edat i amb la meva experiència em dol que aquest mocós vulgui tractar-me de beneït. Ara, haurem d’esperar al final perquè ens digui: tontos, que era mentida! I perquè ens ho hauríem de creure? Perquè ho diu ell? En definitiva, la imatge que Buenafuente va donar a Évole és el que em queda: el “follonero”, el personatge que crida i brama i que desapareix quan el merder s’emmerda.

Quants morts calen per ser reprovat?

En un assalt d'immigrants a la frontera de Ceuta, van morir 15 immigrants a causa de la pèssima gestió que la Guardia Civil va fer dels seus recursos: bales de goma contra persones nedant. La tragèdia començava el dia 7 de febrer; estem a 20. Als semàfors de La Vanguardia no apareix cap reprovació al Ministerio del Interior, ni cap al seu obsés ministre. Això sí, l'endemà de la sagnant repressió a Kiev (18 morts) apareix el president Ianukóvitx al vermell i el títol: "Violència extrema a Kíev".

Cony, que calia arribar als 18 per figurar al ranking? Doncs res, a tirar, a tirar, que només en falten tres.

Quo vadis PSC II

"Un membre del consell d'administració de la CCRTV proposat pel PSC, va demanar el tancament del programa (L'orquestra), i amb el vist i plau del govern de CiU, es va fer de forma fulminant. Malgrat les protestes, amb manifestacions a la porta de Catalunya Ràdio, el programa no es va emetre més, i Jordi Vendrell no va tenir mai més un programa diari".

Això que s'explica a dalt passava l'any 1992, l'any Olímpic, i el PSC ens va segrestar Jordi Vendrell, un periodista irrepetible. O sigui, que ja fa anys que el PSC té tics feixistes de comitè central, de comissari polític. Au, a cagar a la vinya altre cop, mamons!

Escenaris per després d’una victòria

Sento aquest matí unes declaracions que dirigents del Banc Sabadell feien ahir a la City de Londres “per a tranquil·litzar els mercats”. Deien que, en les seves previsions, no hi ha cap escenari que contempli la independència de Catalunya. Doncs mal fet. Si jo fos accionista d’aquest Banc els clavaria una estirada d’orelles per mals gestors. Des del moment en què una possibilitat real –dos milions de catalans a la cadena, enquestes, etc.– pot afectar els meus projectes econòmics, tinc la obligació tècnicament moral d’incloure-la en els supòsits de futur. Perquè si no faig un flac favor a la companyia.

La possibilitat d’una Catalunya independent ja no fa riure ningú, ni a España, ni a Europa ni al món. Capçaleres de diaris influents en el món financer li han dedicat articles, estudis i reportatges més o menys encertats. N’han parlat governs de primera línia i governants influents. La FAES mateixa hi dedica esforços ingents, el cap visible de la patronal excreta auguris malvolents i don Mariano s’excusa.

Si és veritat que Banc Sabadell no té presents aquestes i altres veus, ja em perdonaran: mereixen ben poca confiança.

Qui assumeix el risc?

Llegeixo un article a l’ARA de Xavier Alegret (dimarts, 11 de febrer) en què l’home mira d’explicar-nos com carai funciona el mercat elèctric i perquè ara no sabrem mai quan pujarà la factura del corrent que ens arriba cada dos mesos. Haurem d’arriscar-nos: o bé convertir-nos en obsessos amorrats a la tarifa elèctrica horària, o bé contractar una tarifa plana.

Quan vaig estudiar economia, em van explicar que el benefici de l’empresa està justificat, si més no en part, pel perill que corre l’empresari en jugar-se els quartos en el seu negoci: era el premi a l’assumpció del risc, a més risc més benefici, dèiem. Però les grans corporacions, a mesura que han anat guanyant poder, s’han espolsat el risc de sobre i l’han anat traslladant, “sin que se note el efecto”, cap al client final, cap al consumidor. Així ha passat amb les hipoteques i altres préstecs: són contractes que tendeixen a reduir fins extrems immorals els riscos que podria córrer el banc. Així, clàusules de garantia, avals, tipus variables amb mínims, tots instruments al servei del banquer per a reduir la incertesa del seu negoci. Una incertesa que es trasllada al creditor, que no sap mai quan pujarà el rebut el mes següent. I quan això no funciona, estripen les cartes: SACYR. En efecte, malgrat tots els preventius que aquesta societat devia posar en el seu contracte amb el govern panameny, resulta que al capdavall encara hi perdien diners. Però el seu poder és enorme i posen en escac el mateix estat de Panamà: paren les obres i 10.000 obrers al carrer. Encara s’ha de veure qui pagarà el nyap, però em temo que jo. Sí, sí, perquè ja s’ha parlat de que l’Estado espanyol se’n faci càrrec. El risc l’acabem pagant nosaltres en benefici de les grans corporacions.

Aquesta és la perversió del sistema capitalista que domina el món per sobre de qualsevol govern, perquè aquests, a bases de suborns socials o econòmics, acaben cedint enormes quotes de poder. Qui ens defensa, el Miquel Roca i Junyent?

Què diu David Trueba?

Diuen que Trueba ha dit: "aneu poc per Catalunya, cosa que recomano que feu: s'ha d'anar més a Catalunya a dir-los que els estimem". Bé David, però feu tard. Ja ens agrada que ens estimin, com a tothom, però també que ens respectin. I com que ja fa molt temps que dura el desamor i encara no heu après a respectar-nos, ara ja només volem marxar. Això sí; si arribeu a estimar-nos de veres i a respectar-nos, podrem ser bons amics. Però ja res més.







Publicat al diari Ara

Susana Díaz

Felipe González ha tornat reencarnat en dona: Susana Díaz! Quin ensurt quan vaig sentir-lo amb veu femenina i aquí a Catalunya, dient que Mas s’ha begut l’enteniment amb tot això de l’independentisme. El seu accent, la seva gesticulació, les seves formes... tot igual! Em vaig endur un bona sorpresa. Quaranta anys de democràcia per ser allà on érem.

Dit això (era broma...), em sorprèn aquesta argumentació que usen els polítics contraris a la consulta, com na Susana, quan diuen que no es pot “obligar a decidir”. A veure, que no són adults aquesta gent, que no han après res de la vida? Perquè la vida, senyora Díaz, és això: prendre decisions cada dia, un darrera l’altre. A la feina, a casa, en la vida personal, en la pública i fins i tot quan anem a comprar unes sabates, ens obliguen a decidir! I ara ens ve a explicar que no es pot “obligar” a la gent a decidir? Si és que no es tracta d’una obligació, sinó d’un deure i un dret que exerceixen les persones adultes. Potser és que la senyora Díaz no vol haver de decidir: quina mandra, potser m’equivoco, que no m’atabalin, no em convé. Així ens va: una democràcia de la “señorita Pepis” que no vol haver de decidir.

Empar Moliner, Femen i les calces del Rouco

Un article recent a l’Ara de l’Empar Moliner, “Femen, el mossèn i la taca de pintura” ha desvetllat una interessantíssim debat sobre l’avortament al fòrum del diari. Normalment, els articles de l’Empar solen tenir una gran acceptació, sobretot entre els lectors femenins. En canvi, en aquesta ocasió, les crítiques de les dones li plouen per totes bandes. I dic dones amb un cert dubte: com que la xarxa permet l’anonimat, no sempre pots deduir el sexe de qui opina i t’has d’imaginar un ésser asexuat: sin-teticas i sin-bolicos.

Però, de tot em sorprèn una actitud no pas minoritària: la majoria de dones ignoren l’opinió del company, deixant la decisió d’avortar única i exclusivament per elles. Sembla que el fet de no gestar exclou l’home d’aquesta decisió tan greu, i crec que no és just ni ètic. M’agradaria dir que, per a persones responsables, els actes de gestar i parir no són més que una anècdota en la vida d’un fill, i dels pares. El que és important de veres és el que ve després: educar nois i noies en la difícil trama de la vida. Aquesta educació no és només femenina, com moltes vegades es volen atribuir les dones sota el paraigües de la gran paraula “mare”, sinó també masculina. Jo sempre m’he sentit responsable total del meu fill, tan si el vaig parir com si no, i sempre he mirat de donar el millor de mi.

En definitiva: un visca per l’Empar, menys pits i més arguments per les Femen i que el Rouco es cordi bé els calçotets (o les calces) perquè se li gira feina.


Femen, el mossèn i la taca de pintura

La descomposició del PSC?

És el PSC un partit en descomposició? Ho podria semblar però no, no ho és. En realitat, és  víctima d'una maniobra començada fa més de 30 anys pel PSOE, que sempre ha vist el partit català com una anomalia incontrolable. Aleshores presumien de federalisme: la federació d’aquí, la federació d’allà... Ara ja feia anys que no en parlaven i s’han vist obligats a treure el ninot de l’armari i dur-lo a passeig tot exhibint-ne l’olor d’arnat que ha anat acumulant. Patètic, francament: com volen el PSOE i el PSC que ens creguem la seva voluntat de reforma de l’organització territorial espanyola? Aquest moviment culminarà ara davant l'estultícia insòlita de Navarro i Balmón amb la desaparició definitiva del PSC de la política catalana. No es donen compte aquest parell d'il·luminats que Rubalcaba els ha empès al suïcidi? Ara, al PSOE només li quedarà recollir-ne els trossos i muntar la seva sucursal (per si de cas que s'hi afanyin: la independència és a tocar).

De l’hongarès al finès, passant per Barcelona

A La Vanguardia d’avui (16.01.2014) llegeixo una carta de la senyora Alejandra Vergés Fort que, després de fer-nos saber que torna de Copenhaguen, es queixa que la locució als trens de RENFE que van a l’aeroport només és en català i castellà. Acaba dient que “si queremos ser una ciudad cosmopolita y abierta al turismo deberíamos plantearnos incluir el inglés en la locución de las paradas”. Ho trobo molt encertat; encara més diria que també hauria de fer-se en rus, ara que venen en massa a Barcelona; i en francès, perquè són els bons veïns del nord; i per descomptat, en alemany, que són els que manen a Europa. Així, quan s’hauria acabat la locució ja seríem a la parada següent, on s’encavallaria amb la locució següent tot formant un guirigall, després de tres o quatre parades, que ja no deixaria “la mitad de los pasajeros del vagón perplejos y confusos”, sinó pixant-se de riure.

Una mica de cosmopolitisme, amiga Vergés. Mira que és difícil l’hongarès i, al metro de Budapest, no vaig sentir ni un borrall de finès.

El ministre Cañete ha dit que prou!

Llegeixo que el ministre Cañete vol posar ordre al “pota negra”, un nom que solament hauria de dur el pernil elaborat amb porc ibèric i amb unes condicions de curació determinades. Per a fer-ho, s’ha servit de la senyora vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría qui, com si fos una hostessa, anava ensenyant la brida que tocava en cada moment durant la roda de premsa posterior al consell de ministres. Explicada aquesta ocurrència del ministre de les passejades militars per l’Ebre, passem a la realitat de la marca España.

El diari local La Comarca, d’Alcañiz, publicava el passat dia 3 que havia nascut el primer turolenc de l’any, i que “la empresa turolense ‘Manolica’ entregó a los padres un jamón y una camiseta pequeña con la bandera de Aragón’”. En una samarreta calcada a la que el barça utilitza enguany com a segon equipament, hi han escrit ‘catar’ enlloc de Qatar i tan panxos. De veres que a vegades em costa d’entendre els publicistes, però per acabar-ho de rematar, cal fixar-se en la funda que cobreix el pernil i llegir-hi “HAMOON”, així, amb lletres ben grosses. Impressionant, formidable. Com que hem de promocionar el “jamón” què millor que traduir-ho a l’anglès i santes pasqües! Un pobre favor li fan a l’amic Cañete, entestat en la promoció del “jamón”, sigui o no “pota negra”. En conjunt, una imatge prou patètica.

I als cracs de “Manolica” que els aprofiti: amb la còpia burda d’una samarreta famosa i una traducció tant aconseguida segur que les vendes els pugen com l’escuma: España cañí, forever!

Negociar un revolt

En un article a l’ARA, signat per Joan Serra, he trobat aquesta frase: “la furgoneta en la qual viatjaven va caure al riu Ter després de no poder negociar un revolt...”. De negociar revolts només n’havia sentit parlar als impagables periodistes de TV3 dedicats a la soporífera retransmissió de les carreres de F1. Me’n vaig ràpidament al diccionari de l’IEC a buscar el verb “negociar” i hi trobo tres accepcions: dues fan referència a processos mercantils i la tercera a l’acte de tractar d’aconseguir un acord. Enlloc hi surt cap revolt.

Algú em pot explicar, doncs, què carai negociem amb un revolt? Potser la possibilitat de fotre’ns-la?

Diari ARA

Any u dia u

És evident que l’estratègia de l’organització ETA ha canviat. Potser conscient del patiment dels seus presos, els ha donat la “llibertat” de poder negociar amb l’estat el seu status de forma individual. Fins ara qualsevol solució passava per una postura dura i unitària que enfrontava el poder de l’Estat amb l’amenaça d’ETA de agafar de nou les armes. Però què fa realment l’organització amb aquestes mesures que semblen cedir a la postura intransigent del Gobierno del PP? Estan segurs els amos del cortijo que és la debilitat el que fa actuar ETA així? Francament, no ho sé: no sóc cap especialista en aquest món. Però sí que em faig preguntes... El procés català cap a la independència ja és un camí sense retorn, amb resultat incert, però decidit i, sobretot, de base ciutadana. Jo diria que ETA guanya temps i observa. Observa com es comporta l’Estado i quina serà la postura final de Madrid davant l’empenta formidable dels catalans. Jo, de ser Rajoy (cony, ara tremolo!), em preocuparia per mirar d’endevinar que farà ETA si, finalment, el desig dels catalans resulta avortat (cony, potser em fotran a la presó amb la llei Gallardon!). No fos cas que tornessin a elevar carreros a les altures. Faig una mica de broma perquè és el dia u, però va de veres. Que hi meditin.

Definitivament

Estic gairebé tan fart de “la pregunta” com del xaró anunci amb que la loteria estatal ens obsequia enguany. Quan ja t’has empassat la visió dels folklòrics perpetradors, et rematen amb la imatge impagable del Raphael entonant la sonsònia del sorteig: formidable! Si he de ser sincer, les orelles se m’han tornat meselles i l’anunci m’afecta poc. En canvi, les voltes que es donen a la pregunta del referèndum a Catalunya, em xerriquen com una polleguera mal untada. No sé per quin motiu, la cara del Raphael a l’anunci fent aquell gest, com de recargolar, se’m transforma en la del Joan Herrera i personifico en l’home d’ICV la meva mala bava. Perquè ja n’estic fins al cap d’amunt.

És per això que ara, i aquí, amb tota solemnitat declaro que –després d’una profunda i elaborada reflexió– NO aniré a votar la consulta si en l’enunciat de la pregunta no hi figura clarament la paraula “INDEPENDÈNCIA”, sense adjectius ni reduccions. La paraula és clara, no admet cap altra interpretació i és el punt de partida pel meu país.

Senyors Parlamentaris, President: esteu advertits.

Publicat a La Vanguardia de 12 de desembre de 2013

Margallo i el margalló

De ben segur –la presumpció de saviesa reservada– que el ministre José Manuel García-Margallo no sap el que és un margalló. Com que és una paraula catalana que designa una palmera mediterrània, no s’haurà preocupat mai de saber-ne res; no fos cas que s’empeltés de nacionalisme excloent. També hauria de saber que per les terres ebrenques les seves fulles, tallades i assecades, servien per a la  confecció d'escombres i altres estris domèstics. Escombra és aquell estri que serveix per escombrar, per treure la porqueria, vaja.

Ara, davant del simposi 'Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)', que se celebrarà del 12 al 14 de desembre a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, Margallo opina que és “falsificació flagrant de la història”. I ho diu admetent que només en sap el títol. La setmana passada, Rajoy va fer emprenyar Hollande i va fer riure el Parlament escocès quan reconeixia que no havia llegit el llibre blanc sobre la independència d’aquell país. Salmon, dotat de la ironia britànica, va aprofitar la ignorància del President espanyol per a relaxar els tots els escons: van riure els independentistes i els unionistes junts. Ara li toca a Margallo. Aquest personatge, sense ni haver llegit les propostes del simposi ja aventura les conclusions, les seves naturalment. Sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, excreta que es tracta  “d’un joc extraordinàriament perillós” organitzat per “pseudohistoriadors nacionalistes excloents” i ha advertit que no contribueix gens a millorar la relació entre Catalunya i España.

Aquesta és la cara de l’España de les essències: en lloc d’escoltar veus divergents, espantats d’antuvi, prefereixen fer-se els sords i jutjar sumaríssimament, com han fet sempre. Aquesta mena de gent és la mateixa a qui li agraden els toros, però mirats des de la barrera no fos cas que prenguessin mal. Mai entren al debat noble perquè els esparvera escoltar, parlar i els fan tremolar les veus que no són les seves.

De menyspreus

La diva de les tertúlies del país, na Pilar Rahola, ens parlava ahir a La Vanguardia (20.11.2013) de menyspreus: “Aquest menyspreu”, es diu el pamflet. Al llarg de l’escrit, na Rahola es fa un tip d’anomenar els, segons ella, darrers menyspreus que els peperos han infligit. Així: menyspreu per la cosa pública, per la informació, per les llengües.

Com passa sovint, quan un hom ha pujat a la trona engega sermons sense tocar de peus a terra i les hi fot des del cavall estant. I la caga, com na Rahola tantes vegades. L’únic menyspreu que els polítics, siguin peperos o no, perpetren contínuament és el que afecta al poble, a la ciutadania, als votants. Els demés són propòsits reduccionistes, si no es té en compte el fet superior: que els polítics se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou. Aquest és el problema, madame Rahola i vostè, des de la trona, se n’oblida miserablement una volta i una altra. Segurament perquè pensa que “al poble, que el donin pel c..., que ja té les conferències de sant Vicenç de Paul”. Moltes gràcies donya Rahola, i que estigui boneta.

Desafecció

Avui Joan Majó escriu: “No té res d'estrany que hagi augmentat la desafecció ciutadana amb la política, no sempre justificada, però sempre creixent”. No sé en què basa aquesta afirmació. El que sí em produeixen desafecte per certs opinadors són precisament frases com aquesta, quan la realitat social diu una cosa ben diferent. De què val que durant els darrers anys hagi estat la ciutadania la que, sortint al carrer quan ha calgut, ha etzibat una coça al cul dels polítics perquè es decidissin a avançar d’una vegada. A mi em sembla que és una justificació gratuïta, possiblement fruit de llegir enquestes, la font de la veritat absoluta. Em sembla que el que li passa al senyor Majó, com a altres polítics amb projectes fracassats, és que el que voldrien és el ciutadà dòcil. Aquest, és aquell que es limita a opinar i a votar un cop cada quatre anys: si la participació a les eleccions fos sempre del 80% cap partit parlaria ara de desafecció. El ciutadà participatiu, dòcil, en política ha de preocupar-se per la política quan es convoquen eleccions, ha d’anar als mítings, escriure cartes a les redaccions dels diaris, discutir al cafè o a casa i anar a votar. Votar, pel polític professional, vol dir: obtenir el permís del poble per manar, fer el que em doni la gana durant quatre anys i no haver de donar-ne explicacions a ningú.

Un no pot entaforar la culpa del seu fracàs –al meu entendre el fracàs del PSC com a entitat independent del PSOE està cantat– a les butxaques de l’elector, etzibant-li entre cap i orelles que és a causa del seu desinterès. En definitiva, dir avui que a Catalunya hi ha desafecció per la política és insultar, directament i a la cara, al ciutadà.

Per acabar, parlar d’una altra frase en el mateix escrit on diu que “no he tingut mai necessitat d'acceptar consignes, ni he sentit mai parlar de disciplina de partit” ja ho farem un altre dia; això, senyor Majó, no s’ho creu ningú: és una mentida podrida.

Sobre sentiments i emocions

Sota el títol “Som analfabets emocionals?”, Lara Bonilla al diari Ara, amb tota la bona intenció, mira de conduir-nos pel món de les emocions, i el què aconsegueix és un maremàgnum de confusió que fa patir. L’article està tant farcit de cites d’especialistes suposadament experts, que no pots saber exactament quina és ni l’opinió ni la conclusió de la seva autora.

L’error de principi que desvalora l’escrit és la confusió immediata i reiterada entre el què és una emoció i el què és un sentiment. Sempre he pensat que l’emoció és una reacció immediata i de curta durada davant d’un esdeveniment, una experiència. En canvi un sentiment és una actitud vital que perdura en el temps. La pujada d’un cop d’empatia, de simpatia o d’enyor que podem percebre davant d’una situació tendra, no es pot confondre amb amor. Així, quan un dia retrobem una antiga amiga, parlem durant unes hores i revivim un temps passat, és gairebé segur que ens mirarem aquella persona amb afecte i reviurem moltes ocasions en les quals ens van sentir atrets per ella. Això és una emoció, perquè si deixem que la nostra ment revisqui tranquil·lament aquell record, de la mateixa manera que ha eixit s’anirà fonent, dolçament, altra vegada en l’arxiu de la memòria. Això no és l’amor, que és un sentiment molt més profund, que no és fruit del passat i que té una permanència il·limitada, d’antuvi. Per resumir, diria que una emoció és una reacció adrenalínica i en canvi un sentiment és la calma de l’actitud madura.

En una d’aquelles frases que pretesament volen concentrar grans pensaments se’ns diu de la pena que “sentir-la és un mode de sentir-se viu”. Jo en canvi diria que la pena, quan s’instal·la com un sentiment, és la mort. La pena és una emoció, que si deixem fluir com totes les emocions, passarà i ens oblidarà. Com la que sentim pel dol: si deixem que la pena que porta associada llisqui, es transformarà en un record dolç i tendre. No cal que aneu amb cap especialista: la meva mare n’és una experta (i no cobra).

Meravella

Per un millor enteniment

He llegit el curiós testimoni d’Eugenio Gabana, un home a qui se li va diagnosticar un càncer de mama als 70 anys. Sigui dit que el va superar. Ell es queixa amargament perquè en el procés de tractament “m’he sentit discriminat”. Me’l crec. Fa pocs dies, a Barcelona van córrer 20.000 dones contra el càncer de mama. Es fan entrevistes en les quals es presenten afectades d’aquesta malaltia com a autèntiques heroïnes. Els símbols que s’usen són de color rosa. Un mocador al cap d’una dona sol ser un símbol, una mena de reivindicació d’aquest heroisme femení. Fins i tot s’han presentat famoses que s’han amputat els pits en un acte gairebé totèmic, de sacrifici ritual.

En la seva lluita per la igualtat, molts col·lectius femenins s’han oblidat dels homes i els voldria convidar a reflexionar-hi. Així, no entenc perquè es creen organitzacions de dones empresàries, de veïnes de tal o qual barri o poble, per la defensa d’un dret “femení”, per combatre la violència domèstica. I deixem-ho aquí. No crec que els problemes de les empresàries siguin diferents dels que tenen els empresaris, que les veïnes siguin més associatives que els veïns o que la violència sigui només masculina. Aquestes associacions solen considerar “que les dones són més, són millors”, que hi ha una pretesa superioritat femenina innata i universal. Semblaria que hi ha la reivindicació definitiva: que les dones són un ésser superior destinat al govern del món a tots els nivells perquè són “bones” per naturalesa, mentre que els homes són “dolents” pel mateix motiu. Ningú no és pregunta perquè un home de 80 anys mata la seva dona i es suïcida, després de 50 anys de matrimoni. Les notícies es limiten a  constatar que és un altre cas de violència de gènere, que no hi havia hagut mai denúncies i que semblaven gent normal. És així de fàcil i ens quedem tranquils pensant que cal fer alguna cosa més per protegir les dones. A mi em sembla extremament simplista.

La recentment desapareguda, i ara admirada, Doris Lessing va deixar escrit que “és una idea absurdament sentimental pensar que les dones poden fer més per la pau que els homes”. Fa pocs dies, M. Carme Junyent ens convidava amb el títol del seu llibre a “repensar el gènere en la llengua catalana”. Potser aquestes dones han arribat on són sense fer servir el sexe (que no el gènere). Val la pena el debat, o és només un entelèquia que m’he muntat jo?

Se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou

Mig marejat llegeixo això: “La 'troica' acusa els bancs espanyols d'invertir en deute públic en lloc de donar crèdits”. I no un deute públic qualsevol, és deute públic del Reino de España. Em sembla que això ja comença a ser la perversió suprema. Fixem-nos bé en el que significa: vam rescatar els bancs amb diner públic, diner que ha sortit directament de les nostres butxaques. Aquests diners, havien de servir per a revitalitzar el crèdit, impulsar l’economia real i facilitar la recuperació de l’ocupació i del consum. Però no, la banca –ja es necessiten pebrots– agafa els nostres diners, aquells que els vam regalar, ens els presten a través de l’Estat i ens en cobren interessos! La ignomínia no pot ser més gran: se’ns pixen a la boca i encara ens diuen que plou. Una colla de barruts és el que són, uns pocavergonyes i uns mamons! Com pot l’Estat tolerar un robatori tan descarat? Això és l’estat del benestar que ens espera: un Estat en mans del poder bancari, de carmelluts com el Fainé o el Botín. A més a més, el senyor Montoro té la gran barra de dir-nos que ens deixa els diners als catalans perquè els mercats no ens volen finançar. Però quins mercats financen España, Montoro? Els mercats “espanyols”? N’hi hauria per clavar-te una puntada de peu al cul: rata de claveguera, mentider

! Aquesta és l’España que “va bien”? Au home: a cagar a la vinya. I amagueu-me les xurriaques perquè n’estovaré algun.

D’una temporada ençà, Europa no deixa de clavar calbots a la gran democràcia espanyola. Jo els suggereixo el següent: deixeu que Catalunya sigui independent i, en lloc de deixar-nos fora als catalans, claveu un coça al cul a España. Estareu més tranquils, creieu-me.