D’entre les moltes plagues que flagel·len les nostres carreteres
i carrers que aquesta societat moderna i ordenada ens ha portat, hi podríem
trobar la de les rotondes, els radars, els senyals de trànsit, els semàfors...
Però n’hi ha una de molt més abast i de la qui ningú no en parla: la dels
sotracs artificials. Es tracta de bandes o pegats, de dissenys més o menys afortunats,
destinats a obligar als conductors a reduir la velocitat en llocs especialment
perillosos (o no). N’hi ha de moltes menes però l’aparició d’uns o altres només
depèn de la imaginació o la mala llet del responsable de torn. N’hi ha de
visibles i d’amagats, de pintats i fins i tot de camuflats.
La nostra Administració, que vetlla per la nostra salut
entre d’altres coses, hauria de replantejar-se’n l’ús, crec jo. M’explico;
pateixo, segur que com alguns centenars de milers de catalans, d’una hèrnia
discal. Cada vegada que amb el cotxe he de travessar un sotrac d’aquests m’encongeixo,
serro les dents i maleeixo els ossos del crack que em proporciona aquests segons
de goig sense alegria. És molt, molt molest i dolorós haver de fer un bot
inútil que em masega les vèrtebres amb mala llet.
Una anècdota: el meu tiet Ramon, home d’aguda ironia, allà
pels 70 era posseïdor d’un sis-cents, de color verd si no recordo malament. De
tant en tant ens venia a buscar a la Garriga i ens duia a casa seva a Mataró. Passàvem
per la carretera de Parpers. Prop de la Torreta, només deixar Granollers, hi
havia un pont molt i molt estret que travessava la via del tren. Hi havia un
forat enorme al mig i el pont era tant estret que l’havies d’engaltar per
força. El meu tiet el va batejar: el sot del renec. Ell en deia un de tant en
tant, avui jo en dic un fotimer cada dia de renecs.
