dimarts, 25 de març de 2014

La plaga

D’entre les moltes plagues que flagel·len les nostres carreteres i carrers que aquesta societat moderna i ordenada ens ha portat, hi podríem trobar la de les rotondes, els radars, els senyals de trànsit, els semàfors... Però n’hi ha una de molt més abast i de la qui ningú no en parla: la dels sotracs artificials. Es tracta de bandes o pegats, de dissenys més o menys afortunats, destinats a obligar als conductors a reduir la velocitat en llocs especialment perillosos (o no). N’hi ha de moltes menes però l’aparició d’uns o altres només depèn de la imaginació o la mala llet del responsable de torn. N’hi ha de visibles i d’amagats, de pintats i fins i tot de camuflats.
La nostra Administració, que vetlla per la nostra salut entre d’altres coses, hauria de replantejar-se’n l’ús, crec jo. M’explico; pateixo, segur que com alguns centenars de milers de catalans, d’una hèrnia discal. Cada vegada que amb el cotxe he de travessar un sotrac d’aquests m’encongeixo, serro les dents i maleeixo els ossos del crack que em proporciona aquests segons de goig sense alegria. És molt, molt molest i dolorós haver de fer un bot inútil que em masega les vèrtebres amb mala llet.

Una anècdota: el meu tiet Ramon, home d’aguda ironia, allà pels 70 era posseïdor d’un sis-cents, de color verd si no recordo malament. De tant en tant ens venia a buscar a la Garriga i ens duia a casa seva a Mataró. Passàvem per la carretera de Parpers. Prop de la Torreta, només deixar Granollers, hi havia un pont molt i molt estret que travessava la via del tren. Hi havia un forat enorme al mig i el pont era tant estret que l’havies d’engaltar per força. El meu tiet el va batejar: el sot del renec. Ell en deia un de tant en tant, avui jo en dic un fotimer cada dia de renecs.