Petits avantatges de la incultura

La matinada de diumenge, dos gambirots van entrar a la meva oficina i es van endur els dos ordinadors que hi havia. Res més. Bé, i un termòmetre... digital.  Això sí: ho van deixar tot potes enlaire. Papers, llibres, carpetes, arxivadors, tot a munts, escampat per terra; rebregat, trepitjat. Armaris oberts, lleixes fora de lloc, cadires bolcades... Un batibull que et deixa l’estómac  encongit. I la impotència de pensar amb quina impunitat pot algú remenar-te la vida, abocar-la per terra com si fos un sac de patates, escampant-la damunt les rajoles. Entre tant de merder però, una llumeta se’m va encendre: havia deixat la meva ploma al despatx, encara hi seria? Quan la feina de la policia es va anar acabant, la vaig veure: allà, damunt la taula, al mateix lloc on l’havia deixada el dia abans, lluïa la meva ploma. El cor se’m va alegrar. El valor de l’objecte és considerable, però és un regal  molt estimat de qui jo més estimo i el preu és, doncs, impagable. Havia estat de sort, doncs. L’home de la judicial me la va donar i jo me la vaig ficar, com un garrepa, de pressa, a la butxaca.

Després, pensant-hi, vaig capir que de sort res de res: aquells sapastres havien vist en la ploma un trasto inútil, un objecte sense valor. Van preferir l’escriptura digital a l’analògica. Encara sort de la incultura!

Molta “xitxa” i poca “xatxa”

Molta “xitxa” i poca “xatxa”: quan érem petits utilitzàvem aquesta expressió quan algú xerrava molt i no feia gran cosa, o quan algú tenia una gran corpenta però pocs fets. Avui llegeixo que un equip d’investigadors ha reconstruït en 3D el cervell de vuit centímetres del dinosaure ampelosaurus trobat el 2007 al jaciment de Lo Hueco, a Conca. Aquests vuit centímetres contrasten amb els quinze metres de llargada de l’animal. Es veu que, malgrat que l’evolució de l’espècie és de milers d’anys, el seu cervell no era una prioritat i es va quedar en un cigronet. Els científics han arribat a la conclusió que l’ampelosaurus era més aviat babau, lent, poc àgil i una mica sord. No sé si és el cas, però ja fa anys vaig llegir que havien existit dinosaures amb un cervell tan petit que amb prou feines podien gestionar les seves necessitats bàsiques i que molts d’ells probablement no es donaven compte de que vivien, ni intuïen l’entorn on es movien. És una mica trist: un cos gran i poderós incapaç de percebre la seva pròpia existència.

La impressió que em fan algunes organitzacions és la del dinosaure que, ocupat en sobreviure, en perviure per sobre de tot i de tots, s’obliden de la vida que es mou fora de les seves estructures. Al PSC potser li passa que, preocupat per engrandir la seva corpenta de votants, s’ha oblidat de desenvolupar el cervell i ara no sap ni que existeix.

Maternitat subrogada, paternit@t per sempre

Diguem que conec bé el què passa quan diuen a algú que no pot tenir fills de manera natural. Tot un procés de culpes, desil·lusions, tristesa, frustracions, s’apoderen de qui rep el diagnòstic i comença tot un procés de dol i acceptació. Sembla que l’atàvic instint de reproducció de l’espècie ressuscita davant la impossibilitat d’acomplir-lo. Però és realment l’instint el que mena moltes parelles a dur a extrems inversemblants la seva necessitat reproductiva? El més sorprenent és el que s’anomena de les “mares de lloguer”, més elegantment “maternitat subrogada”. És èticament acceptable llogar una dona, cobrant o no, perquè gesti un infant per un tercer? És necessari arribar fins aquí per tenir un fill?

Fa més de vint anys, quan tot això era gairebé ciència ficció, un gran metge i humanista, Alfons Vergés, em va comentar en una ocasió la quantitat de dones i homes que acudien a la seva consulta de reproducció assistida empesos per la pressió social, familiar, de tenir descendència. D’un altres, homes, que expressaven la obligació de la dona de ser fèrtil. De dones per a les quals un fill no era altra cosa que un objecte d’estatus social. Amb aquesta constatació expressava els mateixos dubtes, ja aleshores, que jo plantejo avui.

Per acabar, només recordar que, en realitat, el naixement d’un fill no és el final del procés: és el principi. Nou mesos de gestació, propis o de lloguer, no són res més que el començament de molts anys de paternitat-maternitat. Tota una vida.

Traïdors!

“A partir d'avui dia 20-1-2013 els treballadors del Teatre Nacional de Catalunya, en protesta pel desmantellament de la cultura catalana, faran ús preferent del castellà. Preguem disculpin les molèsties. Gràcies”. Amb aquest barra els treballadors del TNC volen lluitar pels seus drets laborals. Doncs bé, sapigueu que faré l’impossible perquè us fotin de potes al carrer. Amb la lluita de tot un poble per preservar la seva llengua no s’hi juga. Per mi mateix, per tots aquells que vam suportar anys d’ostracisme i repressió, us asseguro que no mouré un dit per vosaltres. Què cony us heu cregut?

Llàgrimes de cocodrila

Fa uns mesos, la claca del PP al Congrés de Diputats aplaudia a tota màquina les darreres mesures que el Govern de Rajoy acabava d’aprovar. Va ser una imatge que va estendre’s arreu de les xarxes com la pólvora: tots els diputats de la gavina drets i galejant com desesperats el martiri dels administrats. Aquella va ser una imatge ignominiosa que donava una idea del nivell d’aquells diputats.

El passat 18 de gener, la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, anunciava un fons social d’habitatges per a desnonats. Entre algun sanglot i estudiades pauses, com en un funeral, va recordar els qui han perdut bous i esquelles en mans de la voracitat bancària. Si era indignant l’aplaudiment al Congrés, també ho és el ploricó de la senyora Sáenz. La comèdia no va resultar convincent, i si no era comèdia és certament penós que tota una Vicepresidenta no sàpiga gestionar les seves emocions correctament. Fa una mica d’angúnia comprovar que el destí d’un país està en mans d’una senyora que somiqueja en públic. Ja em perdonareu, però cada cosa al seu moment i al seu lloc: és el que diferencia els grans dels poca-traça.

El temps nostre de cada dia

No és la primera vegada que em sorprèn, pel seu rigor tremolós, la predicció del temps que l’equip de meteoròlegs de TV3 elabora. En la previsió que ahir (17.01.2013) van fer en els dos telenotícies, migdia i vespre, es va advertir d’una borrasca tremenda que ens afectarà el dissabte i el diumenge. El senyor Molina fins i tot va parlar “d’ensurt meteorològic” davant de la tempesta que, es veu, s’acosta. Aquest matí he consultat el web del SMC en l’apartat dedicat a “Avisos de Situació Meteorològica de Perill” i el resultat és el mapa verd: no hi ha perill, ni pel dissabte ni pel diumenge. Solament un “Preavís per Acumulació de Pluja”. Confusió. Aquesta és la sensació que em queda. Per acabar-ho d’adobar, a TV3 ens diuen que cal seguir “minut a minut” l’evolució de la borrasca. És a dir: no som capaços ni de preveure que farà d’aquí a dos minuts? Aleshores, de què serveix la predicció que ens ofereixen? Perquè tant de meteoròleg si al capdavall no es pot preveure més enllà de la mera observació? I ja per reblar el clau, quan tots esperàvem el mapa a mitjà termini, el senyor Molina s’equivoca i ens en presenta un que no val. Si la situació era realment per estar alerta, diria que ens mereixíem més rigor i assegurar que no hi havia errors. És lamentable.

“Malgré-nous”

Alsàcia és una regió francesa a l’extrem nord-est del país que, entre els Vosges i el Rin, és a la frontera amb alemanya. La seva capital és Estrasburg, seu del parlament europeu. Històricament ha estat un territori disputat contínuament entre els dos països, sobretot pel seu dinamisme i la seva capacitat de crear riquesa. Han estat “assimilats” manta vegades pels uns i pels altres per mirar d’eliminar qualsevol rastre d’identitat. Parlen l’alsacià, encara que la llengua oficial és el francès.

L’any 1942 Alsàcia estava ocupada pels nazis i, tota vegada que els seus habitants no mostraven cap mena de desig per incorporar-se a la Wehrmacht, l’exèrcit alemany va llevar per força 100.000 joves que es va endur al front rus per enfrontar-se a Stalin: van ser els “malgré-nous”. Trenta-mil no van tornar mai. De la resta, una part es van passar a l’exèrcit roig primer i al francès després. Una altra van ser considerats culpables de crims de guerra i afusellats pels russos. La majoria van ser fets presoners pels francesos i els aliats i obligats a treballs forçats durant anys. En una interlocutòria a la cimera d’Hamburg de 1945 es pot llegir: “Els alsacians amb uniforme alemany van ser concentrats al camp d’internament de Tambov i van seguir la sort dels presoners de la Wermatcht, amb condicions de vida molt dures, taxes de mortalitat elevades i severes reeducacions antifeixistes”. El darrer alliberat dels “malgré-nous” no ho va ser fins l’any 1955.

Aquesta és la petita i desconeguda història dels “malgré-nous”. Si avui viatgeu a Alsàcia i podeu fer una mínima amistat amb algun dels seus habitants, comprovareu que el tema és encara irritant per a ells i conserven un ressentiment evident contra els “francesos de l’interior” i són gelosos de la seva part alemanya. França, sempre maldestra amb les minories, ha mirat d’ofegar una vegada i una altra un sentiment de pertinença molt mal entès. El problema persisteix.

L’exemple dels “malgré-nous” em suggereix dos missatges. L’un pels polítics catalans: dels estats europeus, no en podem esperar gran cosa per la nostra causa. La història i la seva realitat els pesa molt, massa com per prendre partit. No ens en refiem. L’altre missatge és per Espanya: serem, “malgré-vous”.

Tot gratis

Fa dies que els polítics ens burxen l’orella amb aquella sonsònia que diu que el “tot gratis” no existeix. Ens ho diuen, per exemple, per justificar retallades, o per evitar abusos. I tenen raó. Res no és gratis, perquè quan l’administració em dóna un servei jo, com a contribuent, ja l’he pagat. La perversió està en fer-nos creure que amb el què paguem no n’hi ha prou i que és per culpa nostra que no s’arribin a cobrir-ne el cost, perquè som uns “abusons” i uns inconscients. Sí home, sí: és que som uns “mamandúrries” (Mònica Oltra dixit).

Per si no n’hi hagués prou ara ens surten amb lenvasonvas. Tres noietes, cantant una enganxifosa tonada,  ens dicten què hem de fer perquè els fabricants d’envasos guanyin més calers de franc. Carai quina pensada: sense més ni més, ens fan responsables del medi ambient, pretenent que classificar en una dotzena de cubells els residus que generen altres, és obligació nostra. Hem de treballar pel Govern i els recicladors. Ah! I que sigui gratis! Doncs serà que no.


Publicat a La Vanguardia el 17.01.2012
Citat a La Vanguardia el 24.01.2012

Forcades versus Chávez

Llegeixo al El Periódico el titular: “La monja Forcades atribueix el càncer de Chávez a la seva entrega política que ha posat "en risc la vida biològica"”. Aquesta curiosa deducció la fa la mare Teresa en el context d’un vídeo de suport al mandatari que ha gravat a petició del consolat veneçolà a Barcelona. També es declara admiradora d’Hugo Chávez de qui diu “està fent un bé immens al seu país i al món”.

Teresa Forcades fa cara de bona noia, quan convé du pantalons, i ben posats, i no s’està de criticar a tort i a dret la perversa indústria farmacèutica. Ha escrit llibres, pronuncia conferències, viatja, atén entrevistes i fins i tot ha merescut l’atenció de l’enganxós Albert Om. És intel·ligent i té una ment lògica certament remarcable. Per això aquesta defensa del líder de la revolució bolivariana m’ha sorprès. Si bé és cert que Chávez ha dut progressos socials al seu país, s’hauria de veure a quin preu, un extrem que jo no puc valorar. Si m’he de regir per la imatge que aquest militar dóna en les seves aparicions, diria que es tracta d’un megalòman capaç de qualsevol cosa per conservar el poder, modificant constitucions i lleis per tal de perpetuar-se al poder. Solament per aquesta actitud cal dubtar dels mitjans per aconseguir els seus objectius objectius. Recordeu els seus “expropiese” en directe? O el seu “huele a asufre” pronunciat a l’ONU? Francament, des d’aquí, no sembla una persona de fiar.

A Teresa Forcades li faria alguna pregunta: vol dir que no s’ho ha cregut una mica? No es deixa portar pel riu pervers de la fama? No es veu, des d’aquesta impostura que donen els mitjans, capaç de pontificar sobre qualsevol tema? Potser ara es veu amb la necessitat de dir-ne alguna de tan en tan per no perdre el tren. Sic transit gloria mundi, germana.

El Periódico, 13.01.2013

A Duran li dura

Com sempre que en passa alguna de grossa, Duran i Lleida és fora, al servei d’Espanya. Aquesta vegada se n’ha anat a Xile, poca broma, com a president de la comissió d'Afers d'Estrangers del congrés espanyol, per assistir a una trobada sobre humanisme cristià a la Universitat Miguel de Cervantes. Mentre el partit on milita ha reconegut el seu finançament il·legal i al parlament de Catalunya s’ha redactat un esborrany per “declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, iniciant el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir, com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles”, l’home d’Alcampell es passeja per la pampa i declara que “és clar que no penso dimitir” al diari La Tercera.

El “plumeru” de Duran ja ha assolit unes dimensions inaudites, tant que dissimular-lo ja resulta una tasca absolutament inútil. La seva voluntat de jubilar-se a Unió, de no deixar el setial ni per fum de sabatots, es veu des de distàncies immesurables, gairebé com la que separa Alcampell de Xile.

A Duran li passa que és un polític professional i li resultaria difícil ser altra cosa en aquesta vida. Va néixer l’any 1952 i el 1976 ja era membre del Consell Nacional d’Unió. És a dir, des dels 24 anys que no ha fet altra cosa que política: idò, què voleu que faci? Per això no n’hi queda altra que defensar amb ungles i dents la seva habitació del Majèstic madrileny, fins i tot traint, si cal, els principis del seu partit. Duran durarà perquè no defensa el país, sinó a ell mateix.


Fotografia procedent del web de CiU.

Immutabilitat estepària

Escoltava ahir els discursos dels representants espanyols a la inauguració del TGV i no vaig poder reprimir una certa tristesa: en gairebé quaranta anys de democràcia, la retòrica hispano-castellana ha canviat ben poc. Grans paraules, tòpics intemporals, grandiloqüència imperial. Tan el Príncep, malgrat un bon català, com don Mariano no van estalviar-nos res dels discursos del general: semblava la inauguració d’un pantà durant els anys 50.

L’estil del discurs d’aquests personatges habitants del centre de l’estepa, ens dóna una idea prou exacta de la seva mentalitat carpetovetònica, de la immutabilitat dels seus principis de conquesta i domini. És precisament quan van a un d’aquests dominis que no poden reprimir, ni que sigui per mostrar-se moderns, mirar-nos per damunt de l’espatlla i de reüll, de perdonar-nos la vida. Presumir de “orgullo colectivo ante el mundo”, com va fer el Príncep, per una obra que ha sofert retards clamorosos, que resta inacabada i amb deutes als expropiats és propi de savis de Vilatrista. Parafrasejant Jaume Vicens Vives, Rajoy ens va deixar anar que “Catalunya debe seguir siendo polo y pilastra de España”, en una ensabonada buida i merament abúlica xerrameca escoltada mil vegades.

A voltes crec que, efectivament, ens prenen per babaus, que sí, que som cornuts i encara paguem el beure. Llavors s’estranyen que cridem independència? Déu meu, quanta mòmia!

Publicitant la perversió

Aquests dies nadalencs vaig sentir una frase per la ràdio que em va irritar especialment. No la podré citar textualment perquè no en recordo les paraules exactes. Referint-se a l’actual crisi, deia una cosa així com: “ja ens ho arreglarem nosaltres”. El sentit era dir que davant les retallades i la pèrdua de serveis, la societat ja s’espavilaria per suplir-los. La va pronunciar la doctora Sílvia Coppulo al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio.

Dic que em va irritar perquè el què pretenen els governs és precisament això: no passa res; retallem, que aquesta colla de tòtils, la ciutadania, sempre acaben pagant per nosaltres. Si bé de per sí ja és una actitud elementalment perversa, encara ho és més que una periodista ho publiciti gratis i alegrement per la ràdio. Crec, amb tota sinceritat, que els periodistes haurien de rumiar una mica més els missatges que deixen anar diàriament pels mitjans; sobretot haurien de tenir consciència de què allò que diuen no ho es queda a la cuina de casa, sinó que arriba a milers de persones arreu del país. Francament, fer-li el joc al Gobierno en les seves clatellades al ciutadans ho trobo, si més no, de mal gust. Compte amb les paraules: no totes se les endú el vent.