En Tomàs i les cabretes

Ahir, el gran Tomàs Molina ens va delectar amb un magnífic reportatge sobre l'elaboració de la girella, un embotit pallarès que, per si no ho sabíeu, està fet amb carn de xai. El trempat del Toni Nadal ens va fer una demostració de la seva habilitat de mocadera. Per acabar d'embrutar el cel pirinenc amb la baluerna voladora (l'helicòpter de l'Espai Terra), no se'ls vaocórrer res més, ai las!, que empaitar un ramat de daines. Collons, vaig dir-me sorprès, al Tomàs li patina la neurona! Ell, gran defensor dels animals i el seu hàbitat encalçant cabres? Ell, a qui li agraden les fotografies d'insectes i granotes follant alegrement, espantant pobres banyuts pels prats? Ell, que sempre ens renya perquè molestem els animalons en plena trempera amb les nostres fotografies (encara que després les publiqui)? Tomàs, el Toni te l'ha jugada!
A partir del minut 12'00" del vídeo podreu veure les imatges espectaculars de com la ferralla sorollosa fa córrer muntanya avall, amb habilitat de pastor, el ramat de daines. Amic Tomàs: una mica de coherència i menys papanateria!

Vídeo del programa.

La solució del "don"

Faré una breu ressenya de qui és don Nacho Carbó Espinosa. Aquest noi viu a Alcañiz, deu tenir uns trenta anys, fa cara de bon noi i té un perfil al Facebook on diu que sap parlar (acollòna’t!) “español, espanglish i Inglés medio”. A més li agrada Tauromaquia, una pel·lícula que es diu “Te creo, pero mi ametralladora no!” i “Gladiator”. Té un blog on hi escriu de tan en tan que es diu “el alcañizano” i , en una estranya el·lipse hiperbòlica adorna els seus articles amb el repicar dels tambors de la Setmana Santa. És del Madrid i per a ell els del barça són “infieles”. No he pogut, o sabut, trobar si té alguna mena d’estudis i actualment és, “concejal de Medio Ambiente del Ayuntamiento de Alcañiz” pel PP. Escriu regularment al diari local La Comarca articles d’opinió. Aquests textos són normalment per a afusellar els altres, al govern quan governen als altres, o bé auto-lloar-se sense embuts. Deu ser un exemple del jove espanyol, de dretes, anticatalà i partidari del “aragonés oriental”.

Don Nacho Carbó ens dóna la solució, a La Comarca del dia 22 de juny, als problemes de l'economia espanyola: consumir responsablement. A veure, si després de pagar les despeses impenitents (lloguer, hipoteca, aigua, gas, electricitat ...) que ens deixen el compte corrent en blanc, ens queda alguna cosa, encara hem de menjar, amic. Com anem a consumir? Després de la reducció de salaris, de la pujada dels medicaments, autopistes, transport públic, ara els mags del Govern ens paujaran l'IVA de la sal. I encara don Nacho vol que consumim responsablement. Home, em sembla una solemne presa de pèl. Si a més té la sort de ser català i pagar l'euro per recepta, el cèntim (cèntims) sanitari sobre la benzina, la pujada de la universitat (65%), etc., etc. doncs vés fent comptes. Ah! No ens oblidem dels aturats.

De vegades a un li dóna la sensació que és un pobre imbècil que no s'adona de res: a gastar, ximples, a gastar, que així sortirem de la crisi! La veritat, a vegades més val estar calladet i no dir bestieses.

Amb testes pensants com la de la botiguera (francament, dubto que existeixi) de don Nacho estem arreglats. Per cert, encara no he sentit piular al tal don sobre el problema de la mineria al Baix Aragó. Potser, només potser, si es solucionés els miners podrien "consumir responsablement".

De llardons, alls, cebes i altres impertinències

El Quin Monzó escriu de la coca de llardons, sense llardons, tot reivindicant el nom de les coses. Té més raó que un sant. Els greixons (és així com anomenem els llardons a Osona) eren una menja de pobre, quan jo era jove, i a mi m’agraden amb bogeria; sempre que estiguin ben premsats, al seu punt just. Potser és perquè tenia un veí carnisser, que un cop a la setmana feia greixons i inundava casa meva amb l’olor llaminera que deixen quan es fan. Una olor que avui encara m’exalta la pituïtària sempre que la sento, cada vegada menys. Avui s’han convertit en aliment de rics: he arribat a no comprar-ne perquè el seu preu era tal que em semblava que em m’aixecaven la camisa.

És ben cert que l’anatema que ha sofert el colesterol, abundant en greixos, és la causa principal de la seva expulsió de la coca d’ídem. En canvi però, com és que hi ha sopa d’all sense all? L’all és una hortalissa apreciada fins per la inquisició culinària, i en canvi he trobat sopes d’all insípides on, si hi ha all com diu la carta, hi és en quantitats tant ínfimes que costaria trobar-lo fins amb el sincrotró ALBA, que es veu que ho veu tot i tot. També he menjat harira sense pebre o arrossos al curry sense curry; i flams d’ou sense ou, calamarcets amb ceba sense ceba, xili sense xili, i així anar fent. En treuen el pebre o el xili perquè no piqui, quan la gràcia d’aquests cuinats excel·lents és la coentor que ens deixa i que ens fa veure una mica més de vi. El curry ni pica ni té gust de curry, de tant com l’aigualeixen a base de crema de llet. Finalment, l’all: l’escaliven, el trinxen i li arrenquen el cor perquè el cuinat no empastifi l’alè de turistes, executius i llepafils diversos.

M’apropio de l’ensaïmada que també esmenta el Monzó. Un amic mallorquí sempre corregia els qui pronunciaven ensiamada en lloc d’ensaïmada: “Es diu ensaïmada perquè porta saïm!”, deia. Esclar que molts no sabien, ni saben, què és el saïm.

Si jo sóc un picapits, ella és una escalfabraguetes

Segons el diccionari de l’IEC, escalfabraguetes és: Persona que es complau a excitar-ne sexualment una altra sense consentir, després, a satisfer-la. Doncs això és el què en penso de la carta de la Rosamaria Cendrós a La Vanguardia del dia 27 de juny.

Si creu que el senyor Adelson és un bonifaci, una ong de l’economia o un altruista vocacional s’equivoca. Aquest home ve aquí a fer negoci amb els pobres, aprofitant una situació de necessitat del país per comprar al millor preu. I com que no s’està de res, pretén, a més, modificar les nostres lleis per a adaptar-les a les seves necessitats (no sempre confessades). De debò algú es creu que es crearan quantitats ingents de lloc de treball?

El senyor Adelson és l’exemple de l’escalfabraguetes social, que promet l’”oru i el moru” per, al final, arranar-ho tot i malmetre el país i la seva imatge només pel lucre personal. Rés de “volar alt i molt més alt”: Eurovegas només ens enlairarà a l’alçada del vol d’una gallina per caure com ella vulgarment, en un aterratge tortuós, ruïnós.

Per acabar, el fet de que una patum de la cuina virtual i del minimalisme gasós del menjar, com és  el mateix Ferran Adrià, digui que ell hi col·laborarà no és garantia de res. Fotut favor que ens fa; calladet estaria millor. Un altre escalfabraguetes, vaja.

De nou l’estramoni

Vaig tenir la sort de tenir un avi dels que no en corren. Entre d’altres virtuts, que no venen al cas, l’avi era un bosquetà empedreït, un amant sense límits del bosc on trobava tot el que li feia falta. És per això que, quan a l’estiu passàvem un mes llarg a casa seva, ens duia cada dia al bosc. Amb l’observació simple, apreníem a distingir plantes, arbres, bolets, ocells i tot el que hi niava. Us puc assegurar que en els molts anys que l’aventura va durar, mai, ni el meu germà ni jo, vam patir cap mena d’enverinament, mai vam prendre mal. Una norma bàsica, no toquis el què no coneixes, bastava per evitar la majoria de “perills”.

Ara torna l’estramoni als diaris a través de la carta d’un lector; al mes d’agost de l’any passat jo mateix en vaig parlar. Sembla ara que aquesta maleïda planta ha deixat els prats i s’ha establert als jardins del cap i casal i ha desvetllat l’instint de supervivència urbà. Es demana evidentment que sigui l’Administració, l’Ajuntament, qui es faci càrrec d’eliminar tal perill.

Dues consideracions. El lector demana que es prenguin mesures, la qual cosa significa eliminar la planta dels espais públics. No deixa de ser contradictori que defensem els ossos al Pirineu i exigim l’extinció de l’estramoni a Barcelona! L’estramoni no té dret a viure i els ossos sí? En definitiva: si als jardins barcelonins hi haguessin ossos, en demanaríem l’eradicació? Segona qüestió: necessitem una mainadera darrera nostre perquè en tingui una cura permanent? Quan ens farem prou grans com per no anar per marges i parterres rosegant tot el que ens fa gràcia? Ja està bé. Ens cal una mica més de responsabilitat individual, és així com l’Administració es podrà dedicar a coses serioses, com esdevindrà més eficient i també més barata. Amb més sentit comú, seríem menys papanates.




Publicat a La Vanguardia 28.06.2010

La frustració del Conseller Pelegrí

A la Vanguardia del dissabte 23 de juny, vigília de sant Joan, el  conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Pelegrí i Aixut, diu que (sic): “Investigar les caixes crearà frustració”. Ho diu com si fos una mala experiència, això de la frustració, però no té raó. La frustració és bona per quan ens aboca a la revisió i correcció dels errors, i horrors, comesos. Frustrant és no conèixer què ha passat i qui en són els responsables, veure com un dia rere l’altre sapastres amb barret s’enduen els diners del poble en forma de sous i pensions indecents.

No aclareix per qui serà frustrant, però suposant que ho sigui per la ciutadania, hauria de saber que ja som grandets, que sabem destriar el gra de la palla i que ell no és qui per donar-nos lliçons saberudes. Només cal llegir que, preguntat sobre la posició de Josep M. Vila d’Abadal, aquest tampoc s’escapa de la seva sapiència consellera i li etziba (sic): “...el que ha de fer és treballar pel bé del partit”. S’ensuma, com en d’altres membres d’Unió, un cert tuf paternalista, una tendència a considerar inferiors als ciutadans i la pretensió de “protegir-los” de certs debats. Vosaltres treballeu i calleu que nosaltres governarem, semblen dir-nos.

Què vol dir “treballar pel bé del partit” o que “crearà frustració” segons el Conseller?, doncs això: treballar i callar. No anem bé Pelegrí i Aixut, no anem bé.

El respecte per la llei

Fa uns dies vaig publicar aquesta fotografia al facebook: va ser un èxit i ha tingut un munt de comparticions. Voldria aclarir, si puc, el motiu que em va impulsar a penjar-la.

Cada dia tot passejant, des de fa uns anys, vaig a buscar el diari a can Xicoy pels volts de les 12 del migdia. Sempre faig un trajecte semblant, amb poques variants perquè no tinc prou temps per fer-lo més llarg. És així com m’he anat fixant, ni que no vulgui, en els usos i costums d’alguns veïns a l’hora d’aparcar. Entre aquests veïns hi ha la Guàrdia Municipal. Dilluns passat tornava amb cotxe de visitar un client i vaig aturar-me a la zona de càrrega i descàrrega que hi ha davant del supermercat Dia, al carrer Enric Prat de la Riba. Vaig trigar molt poc a tornar de la llibreria, minuts, i ja tenia una agent municipal preparant el seu aparell de produir tiquets de multa. Em vaig dirigir a ella amb una “bon dia” un xic agre comentant-li que hi havia estat molt poc. No vull pas reproduir ara tota la conversa que, ho reconec, vaig conduir amb poca habilitat i malhumorat. El que em va irritar, però, va ser la contesta final de la senyora guàrdia: “no em repliqui!”.

Com que sempre vaig amb un estri prou útil a la butxaca, un mòbil, vaig fer tres fotos en dos dies (en podria haver fet una dotzena més) tot anant a buscar el diari. Sempre als mateixos llocs, l’autoritat aparca, recalco “aparca”, amb total impunitat. Accepto l’explicació suada de què són un servei d’urgències i que si han de sortir pitant necessiten el cotxe a prop. Tan a prop que no s’ha de respectar una zona per a persones amb mobilitat reduïda, o dificultar l’ús de contenidors de deixalles? No ho sé, la veritat. Voldria però fer una reflexió: acceptant totes les justificacions que vulguin per deixar el cotxe-patrulla allà on els sembla, potser fóra bo pensar que per a fer complir la llei s’ha de donar exemple. Potser cal buscar una solució que no predisposi als ciutadans a pensar que llei solament és per la majoria, mentre que una minoria s’aprofita del seu càrrec per a passar-se-la per l’arc de triomf. Dos dies després vaig fer una altra fotografia, on es pot veure la connivència entre mossos i municipals fent petar la xerrada al carrer sant Miquel amb la furgoneta a la zona de càrrega i descàrrega.

Vivim temps revoltats per una situació que crispa i desanima. Només ens fa falta que l’autoritat ens cusi a multes per aparcar malament mentre ella fa el que li sembla. Diria que cal aplicar el sentit comú, que cal ser més comprensiu, escoltar, i, sobretot, els “no em repliqui!”. Els ciutadans no som criatures permanentment disposades a prendre el pèl a la llei.

Aprofito per a recomanar a la agent municipal que no em va permetre “replicar” que es rellegeixi el codi de circulació pel què fa als concepte de “parar” i “aparcar”. Si cal m’ofereixo a aclarir-li-ho.

Exhibicionisme immoral

Avui he vist al facebook la fotografia d’un nen africà que no reproduiré pas aquí. Es tracta d’una criatura desnodrida, amb les costelles ben visibles, el cap gros i deformat i amb un braçalet numerat al canell. A la part superior una d’aquestes frases que tenen pretensions de celebritat. M’indigna l’exhibició impúdica i gratuïta de la misèria humana, em revolta la facilitat que tenim els occidentals per mostrar les desgràcies africanes  amb fotos que atempten contra la dignitat de les persones. O és que per ser africans i pobres no tenen el mateix dret que nosaltres a salvaguardar la seva intimitat? El fi justifica el mitjà? Hem de desvetllar consciències a base de mostrar infants esquelètics? Aquesta mena de bonisme, de caritat malalta, que busca l’impacte en l’emoció immediata en lloc del sentiment sincer, m’enerva i em fa sentir vergonya de la pretesa superioritat occidental. Ja fa massa temps que a les mostres fotogràfiques només es premien les imatges descarnades i horroroses de la guerra, de la guerra dels altres; que si fos la nostra seriem molt més mesurats i pudorosos.

Nosaltres no ensenyem pas nens mocosos, malalts de càncer, esguerrats, sinó els que són bonics, rossos i ben alimentats; i tot i així encara els pixelem la cara. Pensem una mica, fotre, que no costa tant. No ens deixem endur per preteses bones intencions.

Amor de mare...?

A través del facebook m’ha arribat aquest pamflet virtual. De primer m’ha semblat un de tants intents de dir frases, d’ajuntar paraules i obvietats a veure si surt alguna cosa més o menys genial. Però llegint-ho amb atenció hi endevino una quantitat d’egoisme que espanta. Si l’amor d’una mare consisteix en cansar-me, cridar-me, seguir-me (això sí, quan sigui necessari), tot en nom d’un suposat amor incondicional, pel meu bé!, pretenent que seré gran quan comprengui tot això em sembla d’un egocentrisme fenomenal. I no trobaré mai ningú que m’estimi sense condicions? Bé, jo no sóc mare i estimo la meva dona sense cap condició, per exemple. A més, aquesta “mare” s’apropia del triomf del fill...?

Mai no he entès el sentit possessiu de “l’amor de mare”, ben al contrari, trobo malaltís aquesta mena d’amor que no pretén altra cosa que mantenir els fills dins de l’úter. L’acte del part és impressionant i provoca un sentiment molt difícil de descriure, un moment que no s’oblida mai: ho dic per experiència. El moment en què, amb una darrera contracció, el nadó surt com disparat va representar per mi l’assumpció del paper real de pare, i així em vaig sentir, em sento i em sentiré. Patiré, m’angoixaré, m’enfadaré pel meu fill, però mai se m’acudirà seguir-lo i molt menys ser un malson. Tot el patiment i l’angoixa que tingui, me l’empassaré, callaré i m’ho quedaré per mi: mai ho abocaré sobre el meu fill. Seguir-lo (ni que sigui necessari) és inacceptable i pertorbar el seu són una bestiesa.

No dubto de què l’amor de mare sigui diferent, però quan es converteix en un xantatge emocional aleshores deixa de ser amor per esdevenir possessiu i insuportable. Una actitud que es podria qualificar d'assetjament.

A totes aquelles i aquells que es volen fer famosos escrivint frases solemnes, que s’ho pensin bé perquè a voltes solament pinten beneiteries.

Ipanema

Aquesta noia de la fotografia és Heloisa Eneida Menezes Paes Pinto, la noia d’Ipanema, que es va convertir en cançó per obra i gràcia d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Morâes, que per allà un ja llunyà 1962 la van cantar per primera vegada a Copacabana, al club Au Bon Gourmet. Aleshores jo tenia 8 anys, però encara recordo com aquesta bossa nova sonava per la ràdio; aleshores ja em va semblar un corrent formidable de color enmig del franquisme gris.

Hi ha moltes llegendes entorn d’aquesta cançó, que ha estat versionada a pler per multitud de músics. Cantada sempre a mitja veu, el ritme i l’estructura són extraordinàriament suggerents. Un s’imagina assegut a l’ombra d’un dia d’estiu, d’aquells que inciten a la mandra, quan alguna cosa desvetlla l’instint mig adormit: és el cos ondulant, en el moviment natural de la noia que travessa el sol impenitent d’una avinguda davant d’uns ulls clucs. Un ulls que, en un homenatge sincer al cos d’una dona, s’obren lentament i miren i miren la bellesa que desfila al seu davant. Uns ulls que es tanquen de nou i que imaginen paraules...

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça

É ela a menina que vem e que passa

Num doce balanço caminho do mar.

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema

O seu balançado é mais que um poema

é a coisa mais linda que eu já vi passar.

Paraules, notes i mirades que solament el sentir masculí del món femení sap valorar en la seva justa mesura, gestos que solament un home pot apreciar en una dona: “El seu moviment és més que un poema: és la cosa més bella que he vist passar mai!”.  La noia d’Ipanema, després de cinquanta anys, encara camina, bella i suggerent, cap a la platja i jo respiro alleujat. Visca la vida!

La darrera carta

El Miguel va ser carter rural durant molts anys. Amb fred, pluja, neu o estovat per la calor de l’estiu, la seva imatge esperant el “coche-correo” és com la postal d’un temps que ja va desaparèixer fa anys. Menut, posat humil, el Miguel va dur esperances i desesperances als habitants de la Torre de Vilella puntualment i lleial. Per acabar d’omplir el rebost, hi afegia la feina d’agutzil, que en un poble menut vol dir fer de tot, allò que et manen: escombrar, traslladar, carregar, netejar i... pregonar. Perquè als pobles petits encara es pregona l’arribada d’un paradista de peix o de taronges, la missa de festa major o una ban municipal. Primer de viva veu a les cantonades de sempre al so de la trompeteta; després, des del micròfon connectat als altaveus del campanar, precedit per les notes de la jota. Tothom coneixia el Miguel qui, sense substitut, passava un dia rere l’altre aferrat a la feina. Fins el darrer dia. Quan, al cap dels anys, la Mª Ángela va emmalaltir, ja a la vuitantena llarga, es va convertir en el seu cuidador fidel. Qui ho havia de dir: aquell home tosc i senzill, cuinava, rentava, escombrava, comprava, vestia, netejava, administrava medicaments i etc. Sense un mot de retret, sense una queixa, constant. Curiós i llegit, no malmetia cap tros de paper escrit. El Miguel era un bon home, allò que els catalans en diem un tros de pa.

Nits fosques les d’enterrar records. Records que es desenterren sols i que ressusciten aferrats a la ment com paparres de temps. Nits d’al·lucinacions perverses, de trets i corregudes que acaben, totes, al fossar. La ment embotida per l’horror i la por, camines orb , fatigat de tanta guerra, per camins massa fresats, per rials obscurs que duen al no res. I buscaves consol on fos, qui sap si als racons solitaris d’un poble polsós i miserable, perdut, oblidat...

Renegues en silenci per l’escarràs de la vida, de la teva vida petita i penses en els teus, en el seu dolor pel teu dolor. I tornes al tros tossut com una mula, mesell i pertinaç, les orelles sordes al sarcasme i la burla. En les paraules dures, pelades de comprensió, hi has buscat sempre un rastre de tendresa que ha trigat, content de la vida, encara.

El Miguel havia d’haver acabat en una trinxera, a la guerra civil, quan un obús franquista el va enterrar sota un munt de runa i els sanitaris el van donar per mort. El van llençar al camió dels difunts i, a punt de sebollir-lo a la fossar, algú es va adonar que encara respirava. Ell però, va sobreviure, marrà com era, al tot l’horror de la guerra. El seu cos, va sobreviure, l’ànima no tant, i totes les imatges gravades a foc i sang a la ment desvetllaven sovint la son malalta de tantes nits. Però t’has rigut de tots aquells que et feien acabat i te n’has anat amb 92 anys. Els has sobreviscut, mal els pesi.

Avui has fet el darrer servei, has lliurat la darrera carta sense fer soroll, sense fresses, la mirada neta, un somriure als llavis. L’ànima neta. Bon viatge, Miguel, ja ens veurem.

Bla, bla, bla...

Sento ara per la ràdio la veu impertinent de la senyora Sánchez-Camacho, heroïna ínclita del PP a l’hostil terra catalana. Respon a les preguntes del periodista  en un to mitinero, insistent i crispat. Xerra i xerra repartint mastegots dialèctics contra tot el què i el qui no està d’acord amb la seva manera d’entendre la veritat, la seva veritat evidentment. No sembla escoltar pas la pregunta de l’entrevistador, que malda perquè no se’n vagi a marejar la perdiu per les altures d’un discurs buit: ho contesta tot, això sí. Ho fa però amb aquell principi que diu que, “tu pregunta el què vulguis que jo respondré el què em doni la gana”. No em molesta la seva ideologia, malgrat no compartir-la en gairebé res, sinó és certament el seu to, la seva supèrbia el què em dol a l’orella.

Bla, bla, bla... Només xerrameca, ja et dic. Pretensiosa, autoimmune, baladrera, altiva, insistent, creguda, s’escolta mentre engega el seu discurs ple d’eufemismes, obvietats i castellanades que repeteix sense propòsit d’esmena. Sembla la reina del “ja sóc aquí!”. Diria que, en algunes ocasions, segura d’ella mateixa, fins i tot se sent única i indispensable, tant que arriba a ser maleducada, irrespectuosa.

A la senyora Sánchez-Camacho Pérez caldria escoltar-la per saber com no s’han de dir les coses... bé, pel què diu ja no caldria ni això. És inútil.

Quants cabr...

Gloriosa portada la del diari La Razón, baladrer del PP a la capital del regne d’Espanya. Mentre Itàlia es posa a la boca dels mercats, “al borde del precipicio” diu el titolista, els espanyols guanyaran 4,4 milions d’euros l’any a càrrec del compte de resultats de la banca intervinguda. No, si encara hi farem negoci! Oti tu, això sí que val la pena: t’endeutes com un borratxo (fixeu-vos que a baix hi ha un anunci de la ginebra Martin Miller's London Dry Gin), hipoteques el país sencer i encara t’ho paguen a mig milió d’euros l’hora, mentre et fots del veí i li fas pam-i-pipa. Per descomptat, ETA continua essent el mal pitjor.

De veres que és indignant que el periodisme caigui tan baix donant titulars com aquests. Ja no em val allò de l’obediència deguda: el diari paga, però el periodista escriu i si no hi hagués periodistes que escrivissin per diaris desinformadors, barruts i mentiders, aquesta mena de mitjans no existirien. Escriure per La Razón, no és es problema d’ideologia, sinó d’ètica professional.

Així ens va tot. Els directors de sucursals bancàries van col·locar participacions preferents perquè els seus superiors els ho exigien, però cobraven els seus bons incentius per cada venda que feien i ara ens diuen que ho feien de bona fe, pensant que així ja es justifiquen. Els periodistes fan igual: el diari em paga i, per tant, escric allò que em manen, és qüestió d’obeir i no perdre la hisenda.

Sempre he defensat, i defensaré fins on pugui, la independència de l’individu com a arrel i component bàsic de la organització social. Cada vegada que retallen drets individuals, capen sense remei la possibilitat de discrepància independent i, amb això, la possibilitat de canvi i la capacitat d’evolucionar cap a nivells superiors de bé comú. Per això, com a individu, no tinc dret a renunciar a principis elementals de llibertat excusant-me en un suposat deure de lleialtat malalta. A mi no em val i als periodistes tampoc els hauria de valer. Ens hem de fer responsables dels nostres actes com a persones lliures i, solament des d’aquesta actitud, és que millorarem les nostres actituds i aptituds socials.

No hi ha dret a portades com aquesta, on el periodista indueix a pensar que encara en traurem quartos de la desgràcia dels altres. M’agradaria saber què en pensen a Alemanya, o a França, d’aquesta mena de titulars. Ahir, el Màrius Serra ho descrivia utilitzant un titular de la revista Time: “You say tomato, I say bailout: how Spain agreed to be rescued”, “tu digues tomàquet que jo diré rescat: de com Espanya entén la intervenció”.  Però això a La Razón tan se’ls en fot: ells són carpetovetònics recalcitrants, espanyols fins al moll de l’os i Europa els importa una llufa.

Formentera

Vaig estar a Formentera ja fa uns quants anys, a principis dels 80: un mes de vacances joves. Una casa al mig del bosc, quatre cossos desinhibits i amb ganes prop de sant Agustí. L’illa era aleshores un paradís mediterrani que els seus habitants ja miraven de preservar. No hi he tornat mai més: em fa por descobrir que ja no en queda res d’aquella Formentera que recordo i guardo.

Encara veig l’illa des del mirador de la Mola, al cap tard, com un vaixell enmig del mar. La Pilar, formenterenca de sempre i per sempre, ens explicava que, quan venia a Catalunya, se sentia aïllada; mentre que el mar, per nosaltres, era un obstacle, per a ella era l’eixida. Allà hi vaig escriure aquest poema:

Formentera

d'Olga Portús

Ones de blau

m’omplen la mirada

i em penetren

i m’omplen.

Tot és mar, tot és blau

i massa gran,

tot solca el blau immens

de la mirada.

Terra endins

hi trobaràs el reflex

de l’aigua clara.

Formentera per mi, fa 30 anys era un fluir de blau immens com el quadre de l’Olga, que em desperta i em retorna aquella mirada. De tant en tant, un roig de passió, no massa que l’illa necessita calma. I alguna taca de blanc humà, com les seves cases. De verd, poc, molt poc, només insinuat com les figueres enormes, asprades per ombrejar el ramat. Un poc de negre de roca dura i tallant, allà on el mar no vol ser molestat. I el groc de la terra illenca, contundent, banyat pel blau que l’endolceix . Com des del Cap de Berberia, groc intens, un punt perdut a sol post, d’horabaixa. Allà, l’illa s’adorm cada dia submergint-se al blau intens, profund, insondable de la Mediterrània.

Bé podria haver estat l’illa d’Ulisses. Avui, telèmac com sóc d’aquells blaus, prefereixo el quadre de l’Olga i guardar en el record aquella visió dolça i llunyana.

Sic transit gloria fashion

   Gran Krahn. Llàstima...

I què en faran dels nens “desemparats”?

El titular que recullo del web del 324.cat és aquest: “El fiscal podrà retirar la tutela als pares que no portin cadireta al cotxe”. Està bé. Voler protegir els menors sempre està ben vist. Passa que hi ha proteccions que maten, com aquesta que el senyor fiscal de Seguretat Viària, Bartolomé Vargas, proposa. Crec que un progenitor que hagi estat negligent en la protecció dels seus fills, mereix un càstig exemplar: multa i, si convé presó. Ara, prendre-li la custòdia del fill? Això em sembla indigerible, greu.

És sempre la presumpció de culpabilitat pels pobres, contra la d’innocència. Se suposa que el progenitor que no compleix amb una normativa legal de seguretat, és un assassí en potència del seu fill. En la meva candidesa, penso que ningú no desitja la mort d’un fill i cal ser conscient que, si aquesta succeeix, el dolor és immens. La pèrdua de la pàtria potestat és gairebé la mort “legal” del fill. I tot això en bé del menor, en teoria; perquè on anirà a parar el nen, a una institució pública d’aquestes que fabriquen genis de la convivència? A rodolar d’una família d’acollida a una altra durant els anys dèbils?

Em sembla que cal pensar bé, amb profunditat, les conseqüències de la introducció d’una norma tant dràstica i tant castradora. I, sobretot, cal acceptar d’una vegada que el sol fet de viure és un risc; ho era a la prehistòria quan un lleó se’t cruspia cru, i ho és ara quan sortim a la carretera, on un borratxo cretí ens pot llevar la vida. La nostra o la del nostre fill.


Publicat a La Vanguardia del dia 9 de juny de 2012.

Cita, amb qui?

Per casualitat, arribo al web http://www.citapreviamedico.org i, per pura curiositat malsana, hi entro. Em trobo amb una mena de facilitador per demanar cita mèdica a centres de la seguretat social. Pots demanar-la a qualsevol de les comunitats que tenen aquest servei i ho pots fer des d’un mateix web. Sembla, d’entrada, una manera per no haver de navegar per una o altra web.

Per a poder concertar la visita s’ha d’introduir el CIP, el Codi d’Identificació Personal, en el cas de l’ICS. On va a parar aquest codi? He mirat de trobar al web qui carai hi ha al darrera però ni una dada, i a més em surt un advertiment al cercador que diu: “En aquesta pàgina hi ha contingut no segur”. Algú vigila aquesta i altres  recopilacions il·legals de dades? Compte!

P.D. Al web hi ha un mapa de les províncies. Si passeu el cursor per damunt de Madrid veureu, esmaperduts, que surt l’etiqueta de... Barcelona.

La síndria

Ja fa uns anys, passava dies de l’estiu en un poble menut de Terol. Era mitja tarda i, una mica avorrit, vaig agafar la càmera fotogràfica i vaig sortir a fer un volt. Quan arribava a la plaça, un camió petit aparcava i el seu xofer, un gitano trempat i parlador, en va baixar, va obrir la caixa i va descobrir un munt de síndries verdes i arrodonides. En pocs minuts, una trentena de persones es van anar reunint entorn del vehicle i, mentre el gitano eixerit proclamava les bondats del género, la gent anava  adquirint la fruita. El seu argument era que ell venia bo i, que si algú, des de la darrera vegada que havia vingut, havia trobat algun síndria no prou bona, avui n’hi donaria dues de gorra. Entre el compradors es va aixecar la veu aguda, una mica desagradable, d’una dona que li va etzibar que, de les cinc que li havia comprat, no se n’havia menjat ni una de bona. El gitano no es va acovardir pas, malgrat la verborrea de la dona que anava escalfant el cap als companys de cua. Amb el millor estil de la seva raça comercial, va cridar un home que ja marxava amb un carro amb 15 o 20 síndries, i li va dir que en triés una. L’home, sorprès, va agafar a l’atzar una de les síndries i li va donar al gitano. Tothom expectant, l’home va treure un ganivet de la butxaca, va obrir el fruit, el va tallar i el va començar a repartir entre els compradors; tots excepte la protestant: “Si algú troba que la síndria no és bona, que m’ho digui i en regalaré deu a la senyora que ha tingut la mala sort de trobar-ne cinc de dolentes! Provi, mengi, jo només venc género del bo!”. Ningú es va quedar sense el seu tall. Quan l’espectacle minvava, el gitano va preguntar a qui no li havia agradat la síndria i ningú va protestar. La senyora es va quedar sense arguments i, entre seriosa i avergonyida, va comprar síndries, tot fent mutis de l’escenari. Això és comunicar!, vaig pensar. No sé si les síndries eren realment bones o no (jo no la vaig tastar) però el convenciment, la gosadia, la seguretat, l’atreviment del gitano eren definitius i no admetien discussió: les síndries eren bones sí o sí.

Explico aquesta anècdota perquè contrasti amb el discurs amb el qual Mariano Rajoy ens va obsequiar ahir, tot donant lliçons a Europa. Algú li va escriure un text que, en recitar-lo, el mateix don Mariano s’anava donant compte que no se’l creia. Així com el gitano de la història tenia escrit el discurs als gens, el President només el tenia damunt d’un paper. I això es nota. Tothom pot entendre un bon atac per defensar-se, però ha de ser convincent i aquí és on falla tot. Penosa intervenció de la del gallec, que es va notar buit, fluix, penós.

El gitano jugava amb avantatge: era un dia d’estiu, a mitja tarda; el sol escalfava de valent i les síndries havien de ser molt dolentes per no semblar bones. La qual cosa demostra que, fins i tot per enredar cal ser intel·ligent. De petit, pel meu poble passava un gitano, un altre!, que també venia síndries tot cridant pel carrer: “Por cinco pessetas se come, se bebe y se lava la cara!”. Doncs això. Ah! L’home del carro, el que havia cedit la síndria de tast, se’n va endur dues de grans i ben rodones!

L’eficàcia policial

Fa un dies que va fent tombarelles la notícia que figura al marge. La policia ha trigat 13 anys a descobrir-los: cobraven la pensió d’un  home mort el 1998, 137 mil euros en total. Realment, aquesta quantitat dividida pels anys no és cap bestiesa. Es pot dir que el matrimoni acusat ha estat, en línia amb la tendència actual, auster en la seva estafa. I els han detingut, poca broma amb aquest final. Una detenció porta prou problemes com per no desitjar-la, i és prou seriosa com perquè l’autoritat competent se’n plantegi l’aplicació.

En canvi, quatre pencos es mengen tranquil·lament 24 mil milions i no passa res, la Hisenda pública retalla a tort i a dret i tapa el forat amb impunitat diürna, que ni se n’amaguen, conxo! La quantitat estafada pel matrimoni cervellonenc és el 0,00000570833% del que Bankia ha estafat al país: la pena que correspongui a J.P.A.R.L. i M.E.T.P. serà proporcional a la que s’enduguin els responsables del bunyol bancari?

El meu avi em deia: “si estafes poc, ets un delinqüent; però si estafes molt, seràs un geni”. De moment, no hem vist cap mosso, ni cap altra autoritat competent, per les oficines de Bankia.

Axà es fa

Fa uns dies una furgoneta va xocar contra una paret mitgera de casa i en va fer caure un bon tros. Com que el cotxe té assegurança, doncs cap problema, es fa el parte i avall, solucionat. Resulta que la companyia d’assegurances, Axa, és la mateixa per a tots dos i sembla que així tot serà més fàcil. Enviem el pressupost i una foto.

Comença el sainet. Em truca per telèfon un xicot amb un marcat accent sud-americà que em pregunta com va anar la cosa de l’accident. Li ho explico en català, però em demana que ho faci en castellà i, a desgrat, hi accedeixo (encara em costa d’entendre com companyies que operen a Catalunya, tenen gent incapaç de comprendre el català). Quan acabo, em diu que ell pertany a Brrbllbrrlala. Li ho faig repetir: Brrbllbrrlala. Al capdavall aconsegueixo d’entendre que és una empresa que perita per compte d’Axa, i que la seva trucada és per comprovar les meves dades per a procedir al pagament. Com que no el conec, li dic que no li donaré pas cap dada d’aquesta mena i, que si la necessita l’haurà d’obtenir d’una altra manera. Quedem en què, a través de l’agent local, ja se’n sortirà. Quina sorpresa no tinc quan, unes hores després, una noia, ara en català, em comunica que procediran a pagar-me tot seguit els danys produïts. M’estranya: l’obra encara no s’ha ni començat i em volen pagar el pressupost...? De seguida ve la clatellada quan la noia em diu, en català, que han “ajustat” el pressupost i que em pagaran la meitat del què diu. Li dic que a veure si també les companyies d’assegurances han aplicat les seves retallades i que no li penso pas signar la conformitat. Després d’esplaiar-me a desdir, acaba amb un “ja el trucarà el meu superior” i jo l’engego amb bon vent i barca nova.

O sigui que, un personatge que desconec, bo i assegut en la seva cadira barcelonina, sense desplaçar-se ni un mil·límetre, sense exercir la seva funció de pèrit, m’ofereix una “quita” i tots contents. Això és professionalitat, sí senyor; i atenció al client, què carai. Per una vegada un lema comercial sincer: “Axa, la aseguradora que no parece aseguradora”.

Comença el xou esportiu, el de l’estiu

La portada d’avui del diari Sport diu això, amb lletres ben grans: “Guardiola escucha ofertas” i obre la veda de l’estiu esportiu. Pot ser, és probable, és possible. En aquest món endimoniat fins pot ser que les granotes criïn pel. El que sí és segur és que el periodisme, quan no hi ha notícies, les inventa. Jo no em puc creure que el periodista que escriu això ho sàpiga. Pot tenir indicis, pot ser que tercers deixin anar alguna cosa. Però, més cert que la mort, de la boca de Guardiola no n’ha sortit ni un mot.

Sentia ahir, per la ràdio, una entrevista feta a Manel Estiarte. Vaig poder sentir un home sense pèls a la llengua, un personatge dur i directe, d’aquells que agraden als periodistes quan els va a favor seu i que odien quan és a l’altra banda. Es veu que és un gran amic del Pep, i aquest el va triar per fer una feina ben concreta: mantenir els mitjans de comunicació a una distància considerable. Això no ho han perdonat al Manel, ni al Pep, i personatges de mitja volada, verbigràcia Jordi Grau, que no perden punt per presa a l’hora de retreure’ls-ho. No hi havia entrevistes, però Guardiola es va encarregar de recordar-los a tots les hores que els havia dedicat en aquests darrers quatre anys.

Ara ve l’estiu i la quitxalla periodística esportiva té poca feina, i quan un té poca feina el gat pentina. Com que pentinar el gat no implica un desgast exagerat de les neurones, el periodista vagareja i qualsevol remor el distreu. I així és com se’ls acuden portades com la que ens ocupa. Ara assistirem, com cada estiu, a un munt d’especulacions, teories, rumors, remors, sorolls i animalades mil perquè els diaris puguin treure el gruix de paper habitual cobrant el mateix i que ràdios i TV’s arribin a omplir els minuts que hi tenen assignats.

Aquesta mateixa setmana vaig sentir dir a l’ínclit Jordi Grau que: “Només arribar a Argentina, Messi ja ha assistit a una roda de premsa i concedit diverses entrevistes. Aquí no hi ha hagut manera”. Les paraules no tenen història, com gairebé tot el què diu el col·legui Grau, però si el to: de retret i agressiu. Està bé. En lloc de preguntar-se perquè passa això, tira amb bala contra el seu objectiu. Segur que quan torni d’Amèrica el Messi voldrà tenir ben lluny el misèrrim Grau. L’estultícia esportiva és incommensurable. Visca el vi!