dissabte, 28 de maig del 2016

Qui dius que què?

Notícia. Un home caminava pel carrer quan va topar amb una noia jove. Ella es va disculpar i va seguir el seu camí mentre ell es quedava amb una sensació estranya. Es va palpar les butxaques i, sí: aquella mossa li havia furtat la cartera. Com que encara la tenia a la vista, es va clava a córrer, la va atrapar i la va agafar pels cabells. La va obligar a tornar-li el que era seu i mentre la mantenia quieta sense deixar anar la cabellera, la va obligar a despullar-se enmig del carrer davant la mirada atònita dels transeünts. Quan va estar conilla, la va deixar anar mentre li etzibava: “T’has equivocat de persona, noia. No saps amb qui has topat. Au, marxa!”.
Aquesta història, explicada per la ràdio al programa de Mònica Terribas, va fer riure als mascles que en aquell moment se sentien a l’estudi. Riure amb ganes.
Bé, la cosa no era ben bé així –i perdoneu la meva conyeta–. En realitat heu de canviar el gènere de tots els actors de la notícia. El lladre era un noi jove, la víctima una dona i qui reia no eren mascles, sinó femelles. El demés és tot pura veritat. A que canvia la cosa? En la primera història hauríem acusat la víctima del robatori d’excessos, agressió desmesurada i de forçar un streap-tease, en fi de masclisme pur, de violència de gènere, etc. Si són homes els que riuen, aleshores aquests haguessin estat tractats igual, igual que la víctima. Ara bé, com que l’autora de l'agressió era una dona, va fer riure tot el femení estudi de la nostra ràdio pública.

Magnífic!

dijous, 26 de maig del 2016

El curt-terminisme i nova política

Encara dono voltes al cas de CUP i els pressupostos, i no me’n sé avenir. Els representants d’aquesta formació al parlament planten el Govern del país a la presentació dels comptes per debatre si una colla de cafres –que malmeten cotxes, motos, finestres, vidres, aparadors i altres estris dels veïns de Gràcia– han estat maltractats pels mossos. En la lògica d’aquests homes és més important donar resposta a un centenar de golfos que a tot el país; és millor resoldre un conflicte local, que un problema nacional; és millor resoldre el curt termini que el mitjà termini. Em sembla perfecte que vulguin donar resposta a uns fets que poden considerar injustos, però prioritzem, sisplau! O potser es tracta de establir prioritats: primer els nostres?
D’una banda, quan algú és elegit al Parlament ha de canviar la seva visió de la política, cal deixar de tenir un esquema mental local per fer-lo general. De la qüestió local ja en són responsables els alcaldes, que a més ho fan molt i molt bé. I de l’altra, cal abandonar el curt-terminisme, un defecte endèmic de la vella política. Fer contenta una part del territori amb un bon AVE deficitari, mentre es compromet el corredor mediterrani. A curt termini és defensar una colla de vàndals; a mitjà, és discutir el pressupost.
Sembla que no s’adonin de que si aconseguim una millora social potser evitarem les ocupacions, perquè hi haurà més feina pel jovent, podrà pagar-se un lloguer decent, no hauran d’apropiar-se de la propietat d’altri i així els mossos no hauran de desallotjar-los. Ni els uns ni els altres rebran estopa, els veïns de Gràcia podran dormir tranquils –i els de Coll de Nargó també– i la nova política deixarà de ser localista i curt-terminista. Salut!


Nota: he escrit “aquests homes” perquè em sento amb tot el dret d’anomenar la gent de la CUP així, quan ells m’anomenen als homes “dones”.

dilluns, 9 de maig del 2016

Periodisme de baixa estofa

Avui, per primera vegada en molts anys, he canviat l’emissora del dial de la meva ràdio. Escoltava el Xavi Rosiñol ("enviat especial" de CatRadio, programa “la tribu”) llegir la seva crònica: déu meu quanta llagrimeta fàcil! Com si no ens ho hagués explicat mai ningú el que passa a Idomeni, com si no ho haguéssim vist enlloc, ens escup un munt de tòpics infectes sobre el que està veient en directe. Entremig, insulta Europa i els europeus sense miraments mentre lloa la feina dels voluntaris: és la postura políticament correcta. Perquè jo –vull recordar que jo també sóc europeu– sóc un malvat que no té pietat de res ni de ningú, sóc un miserable que es tapa els ulls davant la desgràcia dels refugiats.
És la mar de fàcil: s’agafa un refugiat (als camps n’hi ha a milers), per anar bé una dona (els homes no són carn pel periodisme de misèria, són invisibles), i molt millor si té fills (els nens venen millor), amb un nom ben exòtic (com ara Ushdan) i sense vergonya se li fa explicar la seva odissea davant d’un micròfon. S’edita i es fan els copy-past que facin falta i a fer plorar oients. Es fa una mena de portada ben sentimentaloide, fins i tot un pèl cruel, i si es tenen prou grossos es redacta en primera persona: “mai no oblidaré”, “estic en un camp enfangat”, “veig brutícia per tot arreu”, “felicito els voluntaris”, “conec una noia que ha muntat un hammam”, “passo per una experiència brutal”, “m’han convidat a dinar” etc. I ja està, ja sóc periodista de guerra.
Què ens aporta el Xavi Rosiñol? Res. El seu viatge, que hem pagat entre tots, no ha servit per a res, el que ens explica ja ho sabem, no ens ofereix cap punt de vista nou ni cap novetat en la situació. Només tornarà amb el seu testimoni, que no té cap valor. Però, i aquí hi ha la pregunta important, què farà d’útil el senyor Rosiñol pels refugiats? Res que sigui útil no farà, no res! Tornarà a casa i, després d’uns dies més o menys sensibles, continuarà la seva vida i passa que t’he vist. Això sí, quan es reuneixi amb els amics, coneguts i saludats, els explicarà la seva experiència com si ningú més que ell l’hagués vist i contat. Fins i tot els retraurà –això sí, amb tacte– la seva inoperància.
N’estic fins el capdamunt d’aquesta gent que es creuen amb la superioritat moral de donar lliçons, de refregar-nos situacions extremes pels nassos només per haver fet un còmode viatge fins la riba del problema. Perquè endinsar-se en les aigües negres de la misèria... uf!
Em sap greu la meva vehemència, però n’estic fart.

Nota: No, la noia de la fotografia no és una refugiada.

Amb tota humilitat i sense acritud



Aquest cap de setmana els Txarango i el programa de CatRàdio “La tribu” han visitat els camps de refugiats a Grècia. Ho han fet amb gran desplegament de bombo i platerets i ens han deixat anar frases lacrimògenes com “mirar els ulls dels nens et remou l’estómac” o “una cosa és que t’ho expliquin i una altra es veure-ho amb els teus ulls” o que “ha estat una experiència colpidora”.
El que escriuré a partir d’ara ho faig amb tota sinceritat i humilitat i m’agradaria que servís per a reflexionar, no pas per desmerèixer ningú. M’hi llenço ben conscient i espero la comprensió de qui, bonament, em llegeixi.
Tot aquest esforç, tot aquest desplegament de viatges d’anada i tornada serveixen per a molt poc. Anar a Lesbos quinze dies, un mes o un any, és altament improductiu i m’atreveria a dir que ens molts casos és fins i tot negatiu. Mirar als ulls d’un nen mocós i desnodrit, deixar-se vèncer per una llagrimeta, dur uns quants quilos d’ajuda per tornar a casa a pair l’experiència, no proporciona als refugiats cap solució. A mi, que em visiti algú i em digui que m’estima molt, però que me’n torno a casa perquè ja he fet la meva BO, em fotria molt. Que em vingui un pallasso, una orquestra a fer el nyigo-nyigo mentre em podreixo entre el fang i la merda, em pot fer riure una hora, però hauré de dormir altra vegada en una tenda que ja no para ni l’aire ni la pluja. I ho deixo aquí.
En canvi seria més efectiu endur-se un refugiat a casa, fer-se’n responsable, buscar-li casa i feina i conviure amb ell un dia rere l’altre, un any i un altre, els seus problemes i patir-los amb ell: haver de mirar-los als ulls no quinze dies ni un any, sinó tota la vida, potser. Si cada un de nosaltres ajudés una família refugiada, n’estic segur, el problema s’acabaria i als governs no els en quedaria d’altra, per pietat o per vergonya, d’ajudar-nos-hi.
Però això significa endur-se el problema a casa i no deixar-lo a 2000 kms, un problema que plorarem uns dies però que oblidarem i que, al cap dels anys, explicarem com una “experiència”. És la diferència entre l’emoció de la visita i el sentiment de la permanència.

De nou dir que no és la meva pretensió menystenir la bona fe dels cooperants, sinó convidar a reflexionar i a prendre decisions molt més compromeses.

divendres, 6 de maig del 2016

Mauri va a més!

Ja m’he queixat altres vegades de la manca de rigor i serietat dels homes del temps de TV3 i ahir em van donar un bon motiu per tornar-hi. Llumenera amb una creativitat monumental, Mauri ens va obsequiar ahir amb l’excel·lent reportatge de dos contenidors de deixalles, que empesos per l’aigua d’un temporal, “feien carreres per un carrer”. Per no dir, ni tan sols va esmentar on havia passat tan important notícia. En canvi va deixar anar la collonada de que “ha guanyat el contenidor del rebuig per davant del de reciclatge” i que això era un a pena per a la humanitat sencera. No sé a què es dediquen els nostres homes del temps, a més de consultar mapes que elaboren meteoròlegs de debò, però la manca de rigor i seriositat, al costat de prou pífies en les prediccions, em fa pensar que el seu temps, que paguem entre tots, va destinat a il·lustrar-nos amb penoses imatges com les d’ahir. Deu ser que no saben trobar-ne d’altres.

Una predicció que ens diu “que ho haurem d’anar seguint” és tan com fer la quiniela el dilluns. Aquesta frase, usada dia sí dia també, comença a ser un insult per a la intel·ligència dels soferts espectadors. Endevinar el temps així, també ho puc fer jo i a millor preu.