dimecres, 9 d’abril de 2014

La força dels ciutadans

Ahir em vaig empassar tot el debat (?) que es va fer al Congreso de los Diputados de Madrid per a decidir si es concedia a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya. Els partits espanyols es van dedicar, com era d’esperar, a combatre de totes les maneres possibles la petició presentada pel Parlament català. L’argumentari ja el sabem, no cal repetir-lo perquè no s’hi va aportar cap novetat. Ni tan sols es va intentar l’art antic de la seducció. Ben al contrari, tots van apuntar-se als retrets i les fal·làcies que es repeteixen, de fa anys, pel país: la llengua no està maltractada, el finançament és correcte, la queixa constant i altres perles que el gallec Rajoy va recordar fins el “fin de la cita”.
Cap però de les clepses brillants, inclosa la llumenera extraordinària de na Rosa Díez, va gosar fer referència al clam popular, ningú va parlar dels dos milions de catalans que vam sortir a la carretera per a reclamar amb veu clara: independència! Ho va sentir tot el món, excepte els robinsons de Madrid que viuen, es veu a la inòpia. Perquè? Doncs perquè és incontestable, el nostre clam no té ni crítics ni detractors, perquè saben que en fer-ho travessarien una ratlla que les democràcies mundials no estarien disposades a acceptar.
Aquesta és la nostra gran fortalesa, la dels homes i dones lliures que sortim al carrer a demanar, a exigir, independència. Hem de seguir per aquí: esgotem totes les vies i, al final, posarem la veu del poble damunt la taula, perquè aleshores ja no hi haurà retorn; ni per a ells ni per nosaltres. Ara és hora, catalans!