Déu vos guard, senyor Duran,
Feia dies que no sentíem de Vostè cap dels seus sacrapandis sobre el Procés a Catalunya
i, certament ja l’enyoràvem. Ara toca dir que, si Convergència decideix tirar
per unes plebiscitàries, Vostè s’ho haurà de pensar. Doncs no s’ho pensin tant,
Sr. Duran, aclareixin d’una vegada la seva postura, deixin CiU i, sobretot,
deixi’ns tranquils a tots: que sapiguem a quin camp juga, que la puta i la
ramoneta ja són història i Vostè a la inòpia.
Però la meva reflexió no va ben bé per aquí. Encara avui
comentava amb un amic la meva coneixença amb Lluís Carrasco i Formiguera, germà
desconegut del Manel. Jo era aleshores i camacurt de pocs anys a Taradell, i el
meu pare, gran aficionat a la fotografia, compartia amb ell aquesta afició.
Aquell metge radiòleg es va comprar un Citroën 2CV i viatjaven amb el pare d’aquí
d’allà pel territori buscant núvols per fotografiar. En aquests recorreguts, en
Lluís li explicava al pare el patiment del Manel, la seva ideologia, els desitjos
i els seus anhels per la pàtria: Catalunya. Dic això perquè al Manel li cauria
la cara de vergonya si veiés en què ha transformat UDC Vostè: un partit a la
seva mida i gust, que dirigeix al més pur estil messetari, autocràtic i personalista.
Quan Vostè diu que “hauré de plantejar-m’ho” quan es parla d’independència,
ho fa en nom d’UDC? Jo, abans de res, ho preguntaria pels despatxos del partit.
No fos el cas d’aquell que predica escoltant campanes que no sap d’on venen. I
cal adonar-se de quan un hom fa nosa al país i al partit perquè, senzillament,
l’edat li ha cremat les neurones, ja no té capacitat de regenerar-les i fer
seus els aires nous que baten el món.
Ja no cal esperar més. No ho veu que les seves amenaces ja
semblen les de Madrid? Que és que no entén que la política de despatx, que a
vostè li agrada tant, ara, a Catalunya, és cosa decrèpita? Que potser li fa por
abandonar la coalició. Jo, humilment, penso que sí, que aquella habitació de
Madrid li pesa massa, aquell esmorzar “continental” en mànegues de camisa,
llegint el diari com qualsevol ministre, tot plegat fóra una pèrdua molt i molt
gran per una persona com Vostè. La imatge que il·lustra aquestes ratlles, creu
Vostè que als catalans els cau bé, creu que és un exemple de la manera de fer
catalana? No senyor Duran, i perdoni l’expressió: vostè la caga, és un ròssec
pel país, una rèmora que ja pesa massa, un autèntic dinosaure polític.
És dura la carta, Senyor Duran, però és que Vostè és una
mosca collonera que ja cansa i, quan això passa, no queda cap més sortida que
la paleta o el flit.
Ben atentament.
