A Pep Ricart, amic per sempre

Era la revetlla de Sant Isidre de finals dels 70 i havíem anat a sopar a can Pep i la Pilar, a la casa que tenien a Sant Pere de Torelló –jo li deia la casa de la fi del món–. Havíem deixat la Laia dormint plàcidament i nosaltres anàvem baixant l’escala mentre esgotàvem la conversa infinita: eren temps revoltats a l’escola Rocaprevera i nosaltres conspiràvem per expulsar el mal. Al garatge, en Pep hi tenia una baluerna de guix, una escultura en contínua evolució que no s’acabava mai. Encara ara no sé què se’n va fer.

En aquells temps remots tots dos ens desplaçàvem pel món amb un Citroën 2CV que competien per quin era el més tronat. Malgrat el seu estat precari, aquella joia ens duia per tot arreu sense greus conseqüències. Amb la Carme, vam pujar al cotxe i, sorpresa!: no es va engegar! Vam aixecar el capó i els quatre ferros que constituïen el motor semblaven tots al seu lloc. Què cony li podia passar al munt de llauna?

Amb el Pep, amb posat sever, vam reflexionar i vam arribar a la conclusió que potser era l’“avaria dels pobres”: la carraca s’havia quedat sense gasolina. Observat el quadre d’instruments ho vam confirmar: l’agulla marcava patèticament “0”.

Sense badar, vam decidir de fer una transfusió d’un 2CV a l’altre i, amb un tros de mànega vella que vam introduir al dipòsit de l’auto d’en Pep, ens vam mirar: qui xuclava per fer l’extracció? Com que el culpable era jo, vaig decidir fer l’intent. De primer tímidament, i com que la gasolina no acabava de pujar, amb més empenta després. Una fastigosa glopada de gasos em va omplir la boca i el nas i em vaig treure el tub de la boca mig torrat. En Pep es partia de riure mentre jo escopia i esbufegava. Ell, bonhomiós i enriolat, em va prendre la goma dels dits i amb un “va, fuig” va reprendre la jugada, però no li va sortir gaire millor que a mi i en pocs segons ja estossegava i renegava. Em tocava a mi, però no va ser a la tercera, sinó a la quarta que, amb algun glop de líquid a la boca, en Pep va fer el miracle: la gasolina emplenava lentament la galleda. Abocada dins del dipòsit assedegat, el motor va estossegar un parell de vegades i es va engegar, mentre les dones aplaudien el nostre acte heroic.

Després de tants anys, Pep, avui, 29 de maig de 2024, m’ha vingut a la memòria aquell moment de glòria i, entre trist i amb un mig somriure als llavis, l’escric en memòria teva, perquè ara puc ben dir, Pep, que aquella nit vam mamar tots dos a la mateixa ampolla.

Encara t’abraço, amic.

A la fotografia, en Pep a la casa que tenien ell i la Pilar a Sant Pere de Torelló

L'últim gol

 

Drets, d’esquerra a dreta: Bulbena, Gotanegra, Ballús, Codina, Molsosa, Muñoz, Santi. Ajupits: Mora, Garcia, Navarro, Bueno, Babón.

Aquesta història està entre l’invent i la realitat, perquè ha estat escrita a partir d’un record que els anys han anat desgastant. Però l’havia d’escriure, i he posat més pa que formatge en allò que la meva memòria –que sempre ha estat mandrosa– ha esborrat. Fet aquest aclariment, demano pietat a tots aquells que la llegiu i que formeu part d’aquella anècdota,  que sigueu clements amb la meva imaginació. El que no té ficció és la meva deshonra futbolística.

························································································

Era un diumenge al matí (o potser un dissabte). Devíem tenir 12 o 14 anys. Potser alguns vam dormir nerviosos i excitats perquè s’acostava el dia: havíem de jugar el primer partit de futbol “de debò” de la nostra vida. Molts vam ficar l’equipament en una d’aquelles bosses de plàstic de color blau amb lletres blanques que deien “Iberia”, i vam marxar cap al camp de l’Olímpic.

Nerviosos, al vestidor, ens vam canviar amb presses mentre l’hermanu ens deixava anar la lletania de les darreres instruccions tàctiques: bàsicament era el “joc ras i patada al ventre”. Revisió de fitxes, ajustar cordons, col·locar la caixa d’eines al seu lloc i cap al camp.

Era el primer partit i ens va tocar la grossa: el Granollers, l’equip més potent de la categoria. Però sense experiència i amb més il·lusió i ganes que cap altra cosa vam començar el partit. Colla de passerells!

A mi, a més de la grossa em va tocar el gros. Jo exercia de lateral esquerre i en pocs minuts vaig caure de la figuera: vaig veure de seguida que hi patiria. Al davant hi tenia un paio que, amb un cop de maluc, em deixava assegut a terra i marxava a tota vela camp enllà. En una de les primeres jugades, aquell enrevessat extrem va fer-me un túnel, em va avançar per la dreta, o l’esquerra, i es va clavar a córrer de dret a la porteria, va encarar el porter i li va aixecar un barret marcant el primer de la sèrie.

I així va ser tot el partit jugant al gat i la rata en un embat en el que jo perdia sempre sense remei. Només el nostre central va aconseguir in extremis, en un parell d’ocasions, col·locar la burxa i desviar la pilota dels peus d’aquella màquina de futbol. Crec recordar que a la mitja part la perdíem per 5 o 6 a zero.

I va començar la segona, que va ser una déja vu de la primera: jo, davant del davanter i ell, com si jo no hi fos, clavant un regateig inapel·lable, jo regirant-me per empaitar-lo i ell, quatre metres enllà, plantant-se una vegada i una altra davant la porteria. Posem que cap al final ja perdíem per nou a zero (no exagero).

Faltava poc per acabar el partit i per enèsima vegada vaig veure aquella locomotora que es disposava a encarar-me. I jo que penso: “aquesta no me la fots; ni que t’hagi de deixar coix, no passaràs” He! Quan el vaig tenir al damunt disposat a humiliar-me una altra vegada, el vaig deixar passar, em vaig girar i em vaig llençar a terra estirant la cama com si fos una segadora. Però el malparit em va endevinar el gest, va fer un saltiró elegant i va evitar l’esterrossada. Ja només li veia l’esquena a 4 o 5 metres de mi, però em vaig aixecar i vaig poder veure com, ja davant de la porteria, a uns metres del punt de penal, armava la cama i colpejava la pilota. Des del seu darrere vaig poder veure, amb la boca penjant “com una calavera atònita”, que l’esfera de cuiro descrivia una paràbola de dalt a baix, s’enroscava de dins cap a fora i entrava per l’escaire de la porteria. Va ser el darrer gol, quin gol!, d’aquell dia de memòria incerta.

No em vaig poder estar de dir-li al meu rival, quan ens dirigíem ja cap al vestidor: “com t’ho has fet això?” i ell em va respondre “no ho sé, em surt i prou”.

Aquell jugador extraordinari era l’Enric Moret, de l’Ametlla. Anys més tard, me’l vaig trobar a ESADE, a Barcelona, en el mateix curs que jo fent Ciències Empresarials. Ens vam fer bons amics i fins vam compartir pis. Aleshores ell jugava amb el Barça Atlètic i era una de les millors promeses de l’equip. Però va tenir mala sort i dues lesions greus de genoll el van allunyar del futbol. Encara el recordo amb les crosses baixant a tot drap les escales del bar de facultat. Em sembla que, fins i tot amb crosses, m’hauria driblat.

L’home de la fonda

Ja fa uns quants anys, potser 30, vam caure a Calaceit. Malgrat que ja feia anys que corríem pel Matarranya i el Baix Aragó, no coneixíem el poble. Era un dijous Sant fred i plujós, es feia l’hora de dinar i teníem gana. Com que veníem de Gandesa, només entrar al poble ens vam topar amb la gasolinera, on hi vam veure un restaurant. Quan ja ens vèiem salvats vam adonar-nos de  que el local era tancat i vam haver de pujar de nou al cotxe i continuar la ruta. Unes desenes de metres més enllà, a mà dreta de la carretera, vam llegir un rètol que deia: FONDA ALCALÀ. Com que anàvem amb el nostre fill, encara menut, vam decidir que mullant-me jo n’hi havia prou i vaig arribar a la porta de la fonda mig amarat, vaig empènyer, vaig comprovar que estava obert i va ser així com ens vam asseure al menjador.

El senyor Enrique Alcalà era un home baixet i rodó, de cara afable i riallera, amb unes ulleres de pasta, més que posades penjades damunt del nas. Duia (encara el veig) pantalons negres, una camisa blanca amb ratlles grises, i al damunt una jaqueta oberta d’aquelles de cambrer d’antes. Uns elàstics li subjectaven els pantalons més amunt de la cintura. Amb caminar pausat ens va dur la carta i ens va preguntar:

–      Que d’on són vostès?

–      De Torelló, prop de Vic, a Barcelona...

–      Ah!

I ens va deixar que ens rumiéssim el menú. El local, ben buit quan hi vam entrar, s’havia anat omplint de gent sorollosa i xerrameca, camioners i passants que es coneixien la fonda. Vam decidir i l’Enrique no va trigar a tornar.

–      Que què voldran vostès?

–      Doncs això, i allò i el de més enllà...

Quan li va arribar el torn a la Carme va demanar si li podia fer un plat de mongetes amb botifarra negra i blanca. El senyor Alcalà se la va mirar amb un mig somriure als llavis i amb cara de commiseració li va dir:

–      Botifarra en monchetes vol? No dona, no, que ja es veu que vostè és de Barcelona. Si me dixa a mi li portaré un minchar que no oblidarà en la vida. Vostè hui mincharà monchetes en arengada!

I sense fer cas de les protestes, tímides, de la meva dona va marxar amb el seu pas d’ànec cap a la cuina.

Vam dinar enmig del brogit del local, amb aquella escalfor que només donen els espais humanitzats, amb les orelles parades per no perdre res dels accents que es barrejaven entre aquelles parets i els vidres entelats. Al defora la pluja persistia i augmentava. En acabar, l’Enrique, sense demanar-nos permís, ens va deixar damunt la taula un generós plat d’ameles torraes amb closca i dues copes de vi ranci. Després del cafè, quan el local ja s’anava buidant de gent frisosa per tornar a engegar, el Sr. Alcalà se’ns va asseure a la taula.

–      Que com ha anat açò?

–      Fantàstic, escolti! Tot excel·lent, i les mongetes amb arengada és un plat que no coneixíem i que té tots els gustos.

–      Dons repetiran -va contestar ell-. Perquè això de l’arengada amb monchetes és com la cocaïna: quan les has tastat ja no pots parar!

I vam encetar una conversa que va durar una bona estona en que ens va explicar la seva vida. Va marxar a Barcelona molt jove i va trobar feina en una perruqueria... de gossos: “sí, jo pelae gossos!”. Allà es va aficionar a la fotografia. En aquells anys de postguerra ja podeu pensar qui duia el gos a fer-se les metxes: les senyorasses de la burgesia i de la classes benestants, les que compraven a l’estraperlo i menjaven arreglat. “Chent en duros”, vaja. L’Enrique, observador, es va oferir de fer-los una fotografia amb l’animaló i elles, cofoies, es deixaven retratar “per un bon pessic de perres”.

I va heretar la fonda dels pares, Gregorio i Carmen, just després de casar-se amb l’Adoración. Els primers temps van ser desoladors: “tenia 10 taules i me’n sobraen 9”. En canvi, el restaurant de la gasolinera feia el ple. Va veure que s’hi aturaven molts transportistes i un bon dia, a l’hora de dinar, sense pensar-s’hi gaire, se’n va anar a l’esplanada on s’aturaven els camions. Quan el camioner baixava de la cabina li deia:

–      Què, cap a dinar? Aquí, al restaurant? Pués mire, que potser no ho sap, allà davant n’hi ha una fonda on heu fan de rechupete. Que tenen una cuinera, escolte, que val tot lo món!

I així, avui un demà dos, va anar pispant clientela a la competència. Arribat a aquest punt ens va dir: “Perquè, saben vostès, la sort de la meva vida va ser casar-me en la meua dona. Sense ella ja haguera tancat”. I així vam passar a parlar de fotografia –jo també pateixo d’aquest vici–, dels anys, de les monchetes de l’aument i de la vida...

Des d’aquell dia dels anys 90 hem tornat i retornat a ca l’Alcalà, a menjar i a charrar de la vida i de monchetes i de tot el que calia. Van passar els anys i, primer l’Enrique i després l’Adoración, se’n van anar a cuinar per altres llocs més amables. A ella l’havíem vista a la fonda, dinant amb el mossèn, ja lluny dels fogons que manechae el seu fill Enrique. A la sala, sense elàstics, amb cinturó i sempre atrafegat, en Miguel ha continuat, per sort de tots, la tercera generació de fondistes. Amb ell vam anar heretant l’amistat que havíem mantingut amb el seu pare, i des de fa anys és al nostre univers de les persones amigues a qui ens estimem i apreciem.

Ara fa temps que no podem anar per Calaceit: la vida et treu unes responsabilitats i te’n carrega de noves que no ens permeten de moure’ns gaire. I trobem a faltar la Fonda Alcalà i el Miguel i la seva cuina, que enyorem. Però hi tornarem, perquè hi ha llocs en la vida de cadascú que sempre tornen, perquè hi ha amistats que són permanents malgrat la distància, el temps i la circumstància.

Un vi vell

Estem d’obres, i això ens obliga a remoure i fer neteja. Entre d’altres racons, ens vam ficar al petit celler que tenim a sota a casa i, després de fer net de tot allò inútil, vaig dedicar temps a posar una mica d’ordre a les ampolles. En un extrem d’un dels prestatges hi vaig trobar una dotzena d’ampolles que, anys ha, vaig omplir i tapar amb vins portats en garrafa de llocs diversos. Mira, experiments que feia quan pentinava el gat. Entre aquesta dotzena, n’hi havia dues que em van cridar l’atenció. Recordo que un vell amic em va dur vi del que feia el seu pare. Aquell home tenia vinyes a Villarroya de la Sierra, un poble a 22 km de Calataiud i a 95 km de Saragossa. Situat a 700 m d’altitud, als seus habitants els diuen morcilleros; ves a saber perquè. El meu amic es reservava uns dies de les vacances de l’estiu per ajudar el seu pare en la verema, i va ser en un d’aquests viatges que em va dur uns litres del seu vi. Era allò que nosaltres en diem rosat, i que a l’Aragó anomenen clarete, d’una tonalitat pàl·lida i delicada. És així que, endut per una dèria vinatera, vaig omplir-ne 3 ampolles, les vaig ben tapar i les vaig segellar amb cera de lacrar. D’aquelles tres ampolles, dues van quedar oblidades i, un rere l’altre, han passat 40 anys. 40 anys! A

l’etiqueta, que jo mateix vaig escriure amb ploma, hi vaig anotar que la collita era del 1979 i que el vaig embotellar el 1980. Vaig comprovar que el tap estava intacte i que no s’havia perdut vi pel brocal, per tant, vaig pensar, el líquid es podia haver conservat bé. Aleshores vaig decidir guardar-ne una i beure’m l’altra.

Una mica emocionat, vaig rentar l’ampolla i vaig veure que gairebé no hi havia mal pòsit: solament un polsim fi al fons de l’ampolla. Vaig treure el lacre i de seguida vaig comprovar que el tap de suro era ben esmicolat i no me’n va quedar d’altra que ensorrar-lo. En un decantador vaig trascolar el vi amb compte i el vaig deixar reposar unes hores. També vaig poder comprovar que no feia tuf de suro ni d’agre.

En arribar l’hora de dinar el vaig dur a taula, en vaig avocar a la copa i el vaig tastar. No us faré ara una descripció d’enòleg d’aquelles enrevessades que descriuen gustos exòtics i aromes estranys (no en sé), només diré que el vi tenia una olor i un paladar com no n’havia tastat mai, amb una nota darrera de ranci. Sobretot em va emocionar que aquell líquid s’hagués conservat tan bé durant tot aquell temps. Del dinar en va sobrar i el vaig guardar. L’endemà, aquell vi ja gairebé no s’assemblava al del dia anterior: malgrat conservar el rerefons de ranci, s’havia picat un xic i el color rosat s’havia daurat visiblement. Aquell substància encara era viva i evolucionava. 40 anys de vida en una ampolla de vi de Villarroya de la Sierra.

I aquesta és la breu història d’una ampolla que vaig oblidar durant 40 anys, i d’una altra que explicaré d’aquí uns anys, de la que he guardat, per quan vingui el diluvi universal.

Can Dolfo

El meu germà Ramon i jo vam passar molts estius a Taradell, a casa de l’avi Jaume i l’àvia Marieta. Eren uns estius llargs que se’ns feien curts, perquè les estades a cals avis eren una petita meravella dins d’un moment d’escassedat moral i material. Les llargues excursions amb l’avi pels boscos i turons del poble ens semblaven una aventura, amanida amb els contes i històries que l’avi ens explicava.

Un dels plaers que ens permetíem era anar a buscar el pa. Curiosament, els vells mai ni deien “aneu a comprar el pa”, sinó “aneu a buscar el pa”, com si fos de gratis, com si el pa no s’hagués de pagar. Però sí, ens donaven diners i sortíem de casa, del carrer de Vic. En sortir del portal ens topàvem amb el Ferrer, en Pei, que ja repicava l’enclusa o ferrava algun cavall, amb aquella pudor d’ungla cremada que quedava en aplicar la ferradora calenta al peu de l’animal. Travessàvem la Plaça de santa Llúcia, on en Cinto de can Prunes feinejava a l’entrada i seguíem cap a la Plaça del Gili on grinyolava la serra d’en Reig. Al capdavall, ens esperava l’estanc, on sempre hi havia moviment, i trencàvem a l’esquerra, cap al Carrer de Baix (aleshores Calvo Sotelo i ara Carrer de la Vila). I, just aquí hi havia la porta estreta de la petita botiga de can Dolfo.

Darrera el taulell, com una figura permanent, una dona magra, amb monyo i davantal: la Pepeta de can Dolfo (crec recordar). L’olor de pa cuit i de farina hi envaïa tot i tots els sentits del plaers s’alertaven només obrir la porta i es quedaven alerta. I demanàvem un pa de quilo, que la Pepeta agafava del prestatge i col·locava al plat de la balança. Sempre es pesava, el pa, perquè encara que el forner mirava de que el pes fos exacte sempre es produïa alguna petita diferència. Si la peça no feia el quilo, la Pepeta agafava una barra i en tallava un crostó, l’afegia al plat perquè tot plegat arribés al quilo demanat: aquest tros afegit era la torna. A voltes, si no hi havia més pa a l’estanteria, la fornera tallava un tros de coca.

I tornàvem al carrer amb el pa i... la torna. Aquell tros de pa afegit, sempre amb generositat, no solia arribar mai a casa, perquè en Ramon i jo li passàvem els taps només sortir de la botiga. El gust potent del pa cuit a l’escalfor del forn, sense cap mena d’acompanyament, m’ha vingut sempre la memòria, i menjar-nos-el –una petita transgressió– era un plaer com pocs. Un petit plaer, com els de l’avi, que ens omplia un matí d’estiu qualsevol i ens feia candidats a la felicitat.

··············

M’agradaria que aquesta història personal fos una petita aportació per aquest Nadal que celebrarem de manera diferent, però que ens hauria de fer igual de feliços. Perquè si deixem de lamentar-nos trobarem aquells esquitxos de llum que ens permetran d’albirar un proper Nadal com cal. I oblideu-vos de celebrar-ho pel juliol, que ja arribarà el nou pel desembre. Que el Nadal és com els tomàquets que són bons a l’estiu, però que no valen res pel gener. Perquè així com un tomàquet té mil gustos quan és el temps, el Nadal té tot el sentiment quan s’acompleix el dia.
Bon Nadal a tots!

1 de maig de 2020

Heu vist mai menjar una merla? Al jardí de casa hi ve cada estiu una parella i com que són uns animalons sociables, els pots observar amb facilitat. El mascle és ben negre i amb el bec groc; la femella és de color grisós amb taques negres.

Encara que són omnívores, crec que tenen predilecció pels cucs de terra. Arriben i es posen a terra i recorren la gespa a saltirons. De tan en tan, claven el bec a la terra i furguen per treure’n un cuc, que els surt sencer per llarg que sigui. Si no tenen altre remei, se’l mengen allà mateix, però si hi ha una superfície dura a prop, l’hi traslladen i se’l van cruspint a pessics. Tenen doncs una vista molt aguda i l’habilitat d’atrapar les seves víctimes senceres. Quan acaben el festí, a tornar-hi.

Com que les deixem menjar tranquil·les, algun dia, cap al tard, es posen damunt d’alguna branca ben alta del ginkgo biloba i ens refilen una bona estona. Si teniu temps, merla i jardí podeu gastar de confinament i mirar-vos-les, perquè com deia el meu sogre, hortolà de tota la vida, les merles són simpàtiques.