El "follonero"

No vaig veure el programa de Jordi Évole sobre el cop d’estat del 23F, i me n’alegro. Hi ha persones que tenen la sort i la intel·ligència de saber llegir la vida, i les oportunitats que aquesta els ofereix, i esdevenen referents. Arriben a quotes altes de professionalitat i seriositat, de manera que la ciutadania “se’ls creu”. Aquest estat però, no ve de gratis i cal que el personatge en qüestió estigui a l’alçada. La seva evolució personal cap a l’excel·lència demostrarà al final la seva intel·ligència i sobretot la seva capacitat d’arribar a la saviesa. Quan aquesta persona sucumbeix a l’adulació, quan creu haver arribat al cim i només és a les beceroles, aleshores esdevé un pobre ninot del seu personatge.

Jordi Évole mai ha estat un professional que em mereixés tota la confiança. Malgrat que he valorat la seva valentia en molts dels seus reportatges, sempre hi he trobat a faltar quelcom que se m’escapava: al final dels seus informes, de les seves entrevistes, sempre em mancava alguna cosa. Ara, després d’aquest espantall, em sembla veure que el compromís personal és el que Évole no hi posa, sempre ambigu, nedant entre l’oli i l’aigua.

Per acabar, en referència al programa en sí, dir-li que no cal que cap cervell superior em vingui a dir que em poden enredar: a la meva edat i amb la meva experiència em dol que aquest mocós vulgui tractar-me de beneït. Ara, haurem d’esperar al final perquè ens digui: tontos, que era mentida! I perquè ens ho hauríem de creure? Perquè ho diu ell? En definitiva, la imatge que Buenafuente va donar a Évole és el que em queda: el “follonero”, el personatge que crida i brama i que desapareix quan el merder s’emmerda.

Quants morts calen per ser reprovat?

En un assalt d'immigrants a la frontera de Ceuta, van morir 15 immigrants a causa de la pèssima gestió que la Guardia Civil va fer dels seus recursos: bales de goma contra persones nedant. La tragèdia començava el dia 7 de febrer; estem a 20. Als semàfors de La Vanguardia no apareix cap reprovació al Ministerio del Interior, ni cap al seu obsés ministre. Això sí, l'endemà de la sagnant repressió a Kiev (18 morts) apareix el president Ianukóvitx al vermell i el títol: "Violència extrema a Kíev".

Cony, que calia arribar als 18 per figurar al ranking? Doncs res, a tirar, a tirar, que només en falten tres.

Quo vadis PSC II

"Un membre del consell d'administració de la CCRTV proposat pel PSC, va demanar el tancament del programa (L'orquestra), i amb el vist i plau del govern de CiU, es va fer de forma fulminant. Malgrat les protestes, amb manifestacions a la porta de Catalunya Ràdio, el programa no es va emetre més, i Jordi Vendrell no va tenir mai més un programa diari".

Això que s'explica a dalt passava l'any 1992, l'any Olímpic, i el PSC ens va segrestar Jordi Vendrell, un periodista irrepetible. O sigui, que ja fa anys que el PSC té tics feixistes de comitè central, de comissari polític. Au, a cagar a la vinya altre cop, mamons!

Escenaris per després d’una victòria

Sento aquest matí unes declaracions que dirigents del Banc Sabadell feien ahir a la City de Londres “per a tranquil·litzar els mercats”. Deien que, en les seves previsions, no hi ha cap escenari que contempli la independència de Catalunya. Doncs mal fet. Si jo fos accionista d’aquest Banc els clavaria una estirada d’orelles per mals gestors. Des del moment en què una possibilitat real –dos milions de catalans a la cadena, enquestes, etc.– pot afectar els meus projectes econòmics, tinc la obligació tècnicament moral d’incloure-la en els supòsits de futur. Perquè si no faig un flac favor a la companyia.

La possibilitat d’una Catalunya independent ja no fa riure ningú, ni a España, ni a Europa ni al món. Capçaleres de diaris influents en el món financer li han dedicat articles, estudis i reportatges més o menys encertats. N’han parlat governs de primera línia i governants influents. La FAES mateixa hi dedica esforços ingents, el cap visible de la patronal excreta auguris malvolents i don Mariano s’excusa.

Si és veritat que Banc Sabadell no té presents aquestes i altres veus, ja em perdonaran: mereixen ben poca confiança.

Qui assumeix el risc?

Llegeixo un article a l’ARA de Xavier Alegret (dimarts, 11 de febrer) en què l’home mira d’explicar-nos com carai funciona el mercat elèctric i perquè ara no sabrem mai quan pujarà la factura del corrent que ens arriba cada dos mesos. Haurem d’arriscar-nos: o bé convertir-nos en obsessos amorrats a la tarifa elèctrica horària, o bé contractar una tarifa plana.

Quan vaig estudiar economia, em van explicar que el benefici de l’empresa està justificat, si més no en part, pel perill que corre l’empresari en jugar-se els quartos en el seu negoci: era el premi a l’assumpció del risc, a més risc més benefici, dèiem. Però les grans corporacions, a mesura que han anat guanyant poder, s’han espolsat el risc de sobre i l’han anat traslladant, “sin que se note el efecto”, cap al client final, cap al consumidor. Així ha passat amb les hipoteques i altres préstecs: són contractes que tendeixen a reduir fins extrems immorals els riscos que podria córrer el banc. Així, clàusules de garantia, avals, tipus variables amb mínims, tots instruments al servei del banquer per a reduir la incertesa del seu negoci. Una incertesa que es trasllada al creditor, que no sap mai quan pujarà el rebut el mes següent. I quan això no funciona, estripen les cartes: SACYR. En efecte, malgrat tots els preventius que aquesta societat devia posar en el seu contracte amb el govern panameny, resulta que al capdavall encara hi perdien diners. Però el seu poder és enorme i posen en escac el mateix estat de Panamà: paren les obres i 10.000 obrers al carrer. Encara s’ha de veure qui pagarà el nyap, però em temo que jo. Sí, sí, perquè ja s’ha parlat de que l’Estado espanyol se’n faci càrrec. El risc l’acabem pagant nosaltres en benefici de les grans corporacions.

Aquesta és la perversió del sistema capitalista que domina el món per sobre de qualsevol govern, perquè aquests, a bases de suborns socials o econòmics, acaben cedint enormes quotes de poder. Qui ens defensa, el Miquel Roca i Junyent?

Què diu David Trueba?

Diuen que Trueba ha dit: "aneu poc per Catalunya, cosa que recomano que feu: s'ha d'anar més a Catalunya a dir-los que els estimem". Bé David, però feu tard. Ja ens agrada que ens estimin, com a tothom, però també que ens respectin. I com que ja fa molt temps que dura el desamor i encara no heu après a respectar-nos, ara ja només volem marxar. Això sí; si arribeu a estimar-nos de veres i a respectar-nos, podrem ser bons amics. Però ja res més.







Publicat al diari Ara

Susana Díaz

Felipe González ha tornat reencarnat en dona: Susana Díaz! Quin ensurt quan vaig sentir-lo amb veu femenina i aquí a Catalunya, dient que Mas s’ha begut l’enteniment amb tot això de l’independentisme. El seu accent, la seva gesticulació, les seves formes... tot igual! Em vaig endur un bona sorpresa. Quaranta anys de democràcia per ser allà on érem.

Dit això (era broma...), em sorprèn aquesta argumentació que usen els polítics contraris a la consulta, com na Susana, quan diuen que no es pot “obligar a decidir”. A veure, que no són adults aquesta gent, que no han après res de la vida? Perquè la vida, senyora Díaz, és això: prendre decisions cada dia, un darrera l’altre. A la feina, a casa, en la vida personal, en la pública i fins i tot quan anem a comprar unes sabates, ens obliguen a decidir! I ara ens ve a explicar que no es pot “obligar” a la gent a decidir? Si és que no es tracta d’una obligació, sinó d’un deure i un dret que exerceixen les persones adultes. Potser és que la senyora Díaz no vol haver de decidir: quina mandra, potser m’equivoco, que no m’atabalin, no em convé. Així ens va: una democràcia de la “señorita Pepis” que no vol haver de decidir.

Empar Moliner, Femen i les calces del Rouco

Un article recent a l’Ara de l’Empar Moliner, “Femen, el mossèn i la taca de pintura” ha desvetllat una interessantíssim debat sobre l’avortament al fòrum del diari. Normalment, els articles de l’Empar solen tenir una gran acceptació, sobretot entre els lectors femenins. En canvi, en aquesta ocasió, les crítiques de les dones li plouen per totes bandes. I dic dones amb un cert dubte: com que la xarxa permet l’anonimat, no sempre pots deduir el sexe de qui opina i t’has d’imaginar un ésser asexuat: sin-teticas i sin-bolicos.

Però, de tot em sorprèn una actitud no pas minoritària: la majoria de dones ignoren l’opinió del company, deixant la decisió d’avortar única i exclusivament per elles. Sembla que el fet de no gestar exclou l’home d’aquesta decisió tan greu, i crec que no és just ni ètic. M’agradaria dir que, per a persones responsables, els actes de gestar i parir no són més que una anècdota en la vida d’un fill, i dels pares. El que és important de veres és el que ve després: educar nois i noies en la difícil trama de la vida. Aquesta educació no és només femenina, com moltes vegades es volen atribuir les dones sota el paraigües de la gran paraula “mare”, sinó també masculina. Jo sempre m’he sentit responsable total del meu fill, tan si el vaig parir com si no, i sempre he mirat de donar el millor de mi.

En definitiva: un visca per l’Empar, menys pits i més arguments per les Femen i que el Rouco es cordi bé els calçotets (o les calces) perquè se li gira feina.


Femen, el mossèn i la taca de pintura