La plaga

D’entre les moltes plagues que flagel·len les nostres carreteres i carrers que aquesta societat moderna i ordenada ens ha portat, hi podríem trobar la de les rotondes, els radars, els senyals de trànsit, els semàfors... Però n’hi ha una de molt més abast i de la qui ningú no en parla: la dels sotracs artificials. Es tracta de bandes o pegats, de dissenys més o menys afortunats, destinats a obligar als conductors a reduir la velocitat en llocs especialment perillosos (o no). N’hi ha de moltes menes però l’aparició d’uns o altres només depèn de la imaginació o la mala llet del responsable de torn. N’hi ha de visibles i d’amagats, de pintats i fins i tot de camuflats.

La nostra Administració, que vetlla per la nostra salut entre d’altres coses, hauria de replantejar-se’n l’ús, crec jo. M’explico; pateixo, segur que com alguns centenars de milers de catalans, d’una hèrnia discal. Cada vegada que amb el cotxe he de travessar un sotrac d’aquests m’encongeixo, serro les dents i maleeixo els ossos del crack que em proporciona aquests segons de goig sense alegria. És molt, molt molest i dolorós haver de fer un bot inútil que em masega les vèrtebres amb mala llet.

Una anècdota: el meu tiet Ramon, home d’aguda ironia, allà pels 70 era posseïdor d’un sis-cents, de color verd si no recordo malament. De tant en tant ens venia a buscar a la Garriga i ens duia a casa seva a Mataró. Passàvem per la carretera de Parpers. Prop de la Torreta, només deixar Granollers, hi havia un pont molt i molt estret que travessava la via del tren. Hi havia un forat enorme al mig i el pont era tant estret que l’havies d’engaltar per força. El meu tiet el va batejar: el sot del renec. Ell en deia un de tant en tant, avui jo en dic un fotimer cada dia de renecs.

11M

Aquestes ratlles van dedicades als mitjans de comunicació que, per terra, mar i aire ens informen cada dia. Ja està, ja s’ha acabat. La commemoració de l’11M ja està fora de focus. Cap portada, cap editorial, cap més fotografia. Fins d’aquí a deu anys, o cinc, depèn del moment polític. Aleshores tornareu a treure l’espantall de l’armari i, apa, ja tenim portada. Això vol ser una crítica sense atenuants als mitjans pel tractament que s’ha donat al fet de que fa 3650 dies 192 ciutadans van perdre la vida en un atemptat esgarrifós. Un grapat de beneits, en nom d’Al·là, van fer esclatar bombes en trens replens de gent que anava a treballar, o a estudiar, o al què sigui.

M’ha sorprès la manca total de sensibilitat; tothom s’ha deixat portar per lo més fàcil: talls de veu de víctimes, entrevistes a supervivents; altres talls de la patuleia política encapçalada per Aznar i el miserable d'Acebes; testimonis plorant, policies i bombers recordant. I, sobretot, imatges i més imatges. De veres pensen els mitjans que això és recolzar els familiars de les víctimes? Pilar Manjon, a qui vaig veure molt tocada, ho repeteix a cada entrevista que li fan: sisplau, deixeu-nos tranquils, prou de recordatoris cruels. Però ningú no li fa cas i continuareu una vegada i una altra, no pas contribuint al record, sinó furgant en el dolor. Certament penós. Penseu-hi.