Males bèsties!

A algun il·luminat ara se li ha acudit, ara, que les clàusules que fixen interessos mínims en els contractes hipotecaris són il·legals. Collons, ha costat prou! És ja l’enèsima garrotada que els jutges claven a un contracte que, com que als poderosos banquers ja els anava bé, no havia estat modificat en anys i panys. El sistema ha estat pervers amb ganes. Quan anaves a contractar una hipoteca, t’adreçaven directament a préstecs amb interès variable, amb l’argument que com que podia baixar, tu et beneficiaves d’aquestes minves. Però quan es preguntava per les possibles pujades, el mindundi de torn et contestava que allò era impensable, tal com estaven les coses. L’argumentari de venda era clar. No solament això, sinó que quan demanaves per un contracte a interès fix, te’l desaconsellaven immediatament perquè aleshores l’interès era molt més car. Total: et convertien en especulador per dues bandes. Per una et deien això dels interessos i per l’altra la ja coneguda plusvàlua del totxo. Una especulació que afectava una cosa tan sagrada com és la llar d’una família. I ara ha resultat il·legal, però sense efectes retroactius. Imagineu-vos què passaria si s’haguessin de retornar els interessos cobrats de massa!

Espero que tots aquells que van vendre amb alegria alguna hipoteca a algun honrat pare de família es cremi a l’infern, on només hi ha plors i cruixir de dents.

Adéu, Europa?

Escolto, veig i llegeixo esmaperdut la notícia: “Europa exigeix a Xipre robar els seus ciutadans per tal de poder accedir al rescat”. Sí, ja sé que cap diari ni cap telenotícies ha presentat aquest titular, però la realitat és aquesta. El fruit del treball i l’esforç dels ciutadans és arrambat impunement per l’Estat per tal de pagar els deutes d’una banca depredadora. Com a mínim es podria cedir la propietat d’aquest Estat als seus súbdits!

Europa decep; molt. Paladins de l’estat del benestar, les institucions de l’UE es rendeixen al gran capital capitanejat per una glamurosa, però implacable, Christine Lagarde, que passeja els seus foulards arreu en una gran aportació gloriosa del poder femení que ha de canviar el món. Realment tot decebedor, repeteixo. Tant, que em venen ganes, ara que els catalans accedirem a la independència, de deixar la bella princesa fenícia definitivament en mans de Zeus i seguir un altre camí: no esperem res de bo d’Europa; els catalans no en traurem res de positiu. Es pot ser tan miserable com per incitar al robatori impune dels ciutadans? Això sí que és un espoli directe i transparent, no pas el que patim els catalans. Sense vergonya, amb tota la barra, l’Estat fot els diners dels contribuents mentre els manté econòmicament segrestats. No hi pot haver una traïció major que aquesta: robar els diners als ciutadans pobres. Mentrestant, els buròcrates de Brussel·les obren la subhasta a la venda de països sencers. Si ha de ser així, que et bombin Europa!


Publicat a La Vanguardia 20.03.2013
Publicat a El Periódico 20.03.2013
Publicat a l'Ara 20.03.2013

Rita Barberà forever...

Llegeixo a Vilaweb: “Inspectors de l'Agència Tributària s'han presentat en les comissions falleres de la Secció Especial de València”. I, tot seguit: “Rita Barberá ha qualificat d'increïble esta actuació, que ha subratllat que li sembla un ‘desconeixement total, un disbarat i un despropòsit’. L’alcaldessa ha explicat que ha traslladat aquesta opinió personalment al despatx del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, amb qui no ha pogut parlar, i que també l'ha fet arribar a responsables del partit”.

No fa gaires anys, tenia per client un membre de la dreta del PP, conegut i reconegut feixista valencià, fabricant de pinzells, que ens va retornar un xec perquè estava escrit en català. Argumentava que cap banc no entendria un document escrit en una llengua desconeguda. Cada any ens enviava una “participació” de loteria, si vols si no, per import de 10.000 pessetes: xantatge comercial. Aleshores ja vaig pensar que les “falles” mouen un munt de milions al País Valencià i que aquestes organitzacions, en principi populars, podien ser un colador de “negre” ben sucós pels espavilats. Això ho vam comentar amb un company de feina; casualment, avui ens hem trobat i hem comentat aquella pensada. A veure què en treu hisenda. Mentrestant somric, sorneguer, per la carallada de la senyora Barberà, que se sent traïda pels seus amics de Madrid. Com diria el seu amic Montoro, els qui s’han de preocupar són els que tenen comptes a Suïssa. A què vénen doncs els esgarips de l’alcaldessa? Alguna porqueria sota l’estora? S’hi ha deixat les claus...?

Hawaa, perquè?

A Lleida un grup de dones, unes àrabs i altres d’aquí, han engegat la revista Hawaa (Eva en català). Només sentir un dels principis de la seva fundació, ja fa posar la pell de gallina. Diuen: “En aquest projecte només es colaria un home si s’amagués sota d’un burca”.  És inquietant que una publicació que pretén “trencar els estereotips que persegueixen el món femení àrab” no tingui en compte, o no permeti, la participació als homes. Des d’un cert coneixement del món marroquí (no tots els musulmans són àrabs...) femení i masculí, puc afirmar amb certa convicció que pretendre canviar certes percepcions des d’una sola òptica és una batalla perduda.

Però el que em sorprèn és el nom de la publicació: Hawaa. Perquè la capçalera en àrab d’una publicació feta i pensada aquí? Perquè, si el que es pretén és explicar aquí qüestions d’allà, es fa amb la llengua d’allà? És així com es pretén la integració d’una cultura tan diferentde la nostra? Perquè no Eva? Oh, ja sé, és que Hawaa és més exòtic. Sí, s’imprimeix en les dues llengües, àrab i català, però si visiteu el web de Hawaa és absolutament tot en àrab. Només caldrà veure els temes i el seu enfocament, cap a on van dirigides les crítiques, si l’acceptar cultures només ho fa una de les parts. Per acabar, diria que la millor manera d’integrar-se en una societat és usant els seus ressorts, no pas crear-ne de nous: perquè no escriuen les dones àrabs a la Quera en lloc de crear un nou mitjà? Això sí que seria integrar-se.

Viu el chavisme sense Chávez?

Ahir, al telenotícies migdia de TV3, davant les imatges d’ingents quantitats de veneçolans honrant el gran Chávez, la presentadora, Núria Solé, deia que: “El chavisme és ben viu”. Per l’edat que aparenta ella, potser no va veure les concentracions enormes que es van formar a Madrid a la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde: semblava que sí, que tot estava “atado y bien atado”. Si aleshores algú hagués dit que “El franquisme és ben viu” els oprimits hauríem pensat que era una opinió baldera: la prova n’ha estat el poc que va costar desmuntar-ho tot. El temps dirà si el chavisme era viu o no el dia 7 de març de 2012, però l’experiència demostra que els règims personalistes moren amb el seu messies. En tornem a parlar d’aquí a... un any?

Imatge de l’enterrament del dictador al Valle de los Caídos

La barra de l’Ibarra

Hi ha dues maneres de deixar un càrrec de rellevància, pública o privada: amb dignitat i sense dignitat. Els indignes no suporten veure’s apartats de la primera línia, de les multituds, i de tant en tant han de treure el cap per dir que encara viuen. És el cas del senyor Aznar, que, quan sembla que està tranquil, treu de nou aquell dit acusador i messiànic que ens assenyala el camí correcte. I també li passa al senyor Rodríguez Ibarra, insigne extremeny, que rebrota quan menys l’esperem. Als catalans ens té un sentiment especial: es veu que no li agradem gens. Per això no perd punt per presa i de seguida que pot ens compara amb feixistes com Hitler o Mussolini. Redéu quina mania! Es veu que ells no van patir aquests monstres, perquè sinó es guardarien prou d’invocar-los una vegada i una altra. Com ja he escrit altres vegades, aquestes referències resulten un insult pels  ciutadans que van haver de suportar aquelles dictadures que van dur a Europa a la pitjor guerra de tots els temps. La inconsciència que demostren fa que les meves orelles patinin sobre paraules estúltiques, xerremequeria estúpida. Endut per la paranoia fòbica, confon (en paraules de Cela, perquè ho entengui) “el culo con las témporas” i compara la decisió d’un parlament escollit a les urnes, amb l’acció colpista de Tejero. De veres que em costa veure-hi el paral·lelisme. Es necessita barra, senyor Ibarra!


Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013

Catalona o Barçalunya?

Diuen que TV3 tanca corresponsalies històriques: Catalunya Nord, Terres de l'Ebre i el Pirineu, en què s'inclouen les d'Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Perpinyà i Pallars. Evidentment, els extrems geogràfics del país, els més allunyats de la capital, del cap i casal: Barcelona. Sembla que els territoris fora de l’àrea metropolitana no existeixen a la seva Catalunya, que als senyors de TV3 se’ls en fum del què hi pugui passar i que és millor tenir-los informativament més lluny, colla de pagesos!

Ja fa temps que es promociona inexplicablement el que anomenen “la marca Barcelona”, mentre la paraula Catalunya queda en un segon pla. Ja em perdonareu, però no és així que es promociona un país modern i em sembla que les nostres ments preclares l’espifien una altra vegada en vendre només la part. Els recursos i els esforços es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats mentre la major part del territori queda en un anonimat gris, gairebé vergonyant: no sigui que quan vinguin les visites vegin patois per tot arreu; Catalunya s’acaba al nord amb el Besós i al sud amb el Llobregat; visca Can Fanga, morin els pobres! Per si de cas, podem començar a pensar en Catalona o Barçalunya, així no hi hauria malentesos i l’esdevenir gloriós de la ciutat quedarà per sempre salvaguardat.

Què dius que què?

Sota el títol de “Allò que diga Espanya ja no és problema nostre” Vicent Partal escriu el seu editorial d’avui a Vilaewb i l’acaba dient “Dit tot això, resulta xocant i em sembla que molt poc apropiat que la defensa que el conseller Homs fa de la declaració [de sobirania] es base a dir que no té conseqüències jurídiques. Ho trobe lamentable”. Jo també. Són declaracions com aquesta que fan que CIU perdi, merescudament, pistonades davant d’ERC. Junqueras té un discurs molt més coherent, que s’allunya de Madrid i deixa al voral els esgarips que surten de la capital com udols al buit. Mentre Mas i acòlits dediquen una bona part dels seus esforços a rebatre el Gobierno i l’estatus quo madrileny, ells saben que encara els tenim en compte i continuaran la seva ofensiva en tots els terrenys on ens puguin combatre.

Hem de demostrar per activa i per passiva que el nostre camp de batalla és un altre, que no el de la lluita estèril al constitucional. I això només es fa d’una manera: actuant proactivament cap a la independència. I això ara per ara no és gens visible al govern actual, ben al contrari continua entrant a totes les envestides del PP intentant rebatre allò que no cal. Aquest joc els va a Madrid. Amb majoria absoluta a les cambres i els estament judicials controlats, no els guanyarem mai. Creguem-nos el què diu Partal: a Espanya, que vagin dient!