El dia 16 de juny va morir al poble d’Aiguaviva de Bergantes, el tio Nicolás. Feia gairebé dos anys que la seva dona, la tia Madalena, l’havia precedit. Formen part de la meva família aragonesa, afegida per part de la meva dona, la Carme. El tio Nicolás tenia 96 anys i havia nascut, i viscut fins que va poder, al poble veí de las Parras de Castellote, un cul de món esquerp i ressec, on amb prou feines hi viuen una quarantena de persones. Li va tocar fer la guerra civil, un parèntesi tràgic de la seva vida que ell resumia explicant que, quan el van llicenciar, va tornar de Madrid a las Parras a peu.
La guerra li va agrejar el caràcter, i la convivència amb la tia Madalena no sempre va ser plàcida. Ella havia fet de minyona a Barcelona, allà pels anys 50, quan el racionament les feia passar punyeteres a tothom. Es van casar i no tenien ni un ral: ni viatge de nuvis, ni mobles, ni casa, ni res de res. Solament un cos jove acostumat a una vida dura i penitent. Per això van arrendar un mas, el de las Valles, i les terres, que van afegir a la magre herència que els havien deixat. Eren temps del maquis, i quan no els robaven els guerrillers ho feia la guàrdia civil, enduent-se allò que els feia gràcia o que els omplia els estómacs encongits. Llauraven una terra endurida, polsosa i desagraïda i en treien, amb molt d’esforç i treball, allò que els volia donar. Al mas, no hi tenien llum i amb prou feines aigua per rentar-se just la cara a l’alba, bans de sortir al tros. Hi havia camps propers que permetien tornar a casa després de la feina, i d’altres tan llunyans que no hi havia temps ni per tornar a dormir: al ras, encongit pel fred a l’hivern i rostit a l’estiu, el tio Nicolás i la tia Madalena pencaven de sol a sol com uns maleïts...
Segar i batre i alimentar el porc i matar-lo i fer-ne embotit i conserva, i vetllar pollastres i gallines i conills i la truja i els garrins, i esmolar l’eina i ferrar la mula i dur-la al cóm; i cosir i veremar i premsar i trascolar i cremar lluquet i adobar la bota. Anar a la font i fer el dinar i asprar l’hort i engrunar el blat-de-moro i anar a buscar llenya i estellar-la i fer foc i canviar teules que hi ha degoters. I a guardar xais i alguna cabra i munyir-la i vendre la llet i xollar quan és el temps i guardar el gra i arreplegar olives i anar al molí, per l’oli o per la farina, i estar al cas del moliner. I acudir a zofra i netejar el fem de l’estable i pagar la contribució i vendre els ous i vigilar el vi, que no tombi, i recordar-se de santa Bàrbara quan el cel ennegreix, i maleir la pedregada i esperar l’escassa pluja. I gelar-se els peus per la nevada i caure a l’esbarzer i fer pa i menjar-se’l sec i empassar-se les mongetes cada dia i les patates i les mongetes i els cigrons i algun tros de cansalada i farinetes; i baixar al poble per sant Roc i ballar amb la dona i xerrar una mica, que de tanta solitud gairebé hem perdut els mots. I passar por i el maquis i la benemèrita i la mare que els va parir i anar a missa a escoltar el mossèn; i la rella que es trenca i la falç oscada i les albarcas foradades i la merda per tot i dormir poc i menjar malament i les mans endurides i la pell cremada pel sol impenitent i la malaltia que no vingui, valga’m Déu!
I van tenir una filla, que corria descalça pel restoll ressec, que es va criar entre tota la feina, quan quedava un moment, quan la Madalena podia, quan el Nicolás volia. I la filla va tenir fills i aquests fills, fills. El Nicolás, que ha mort ara, i la Madalena van ser cuidats, mimats per tres generacions i van morir a casa, voltats dels seus, petits i grans, apagant-se lentament, com una candela, consumit pels anys.
Nosaltres hem fet poc. Anar-lo a veure de tant en tant, parlar-l’hi i escoltar-lo fins que el senderi el va emparar. Ara, una ombra desconeguda que ja no ens veia, se n’ha anat.
I vam pujar a las Parras, el seu poble malgrat tota la misèria. Vam pujar al cementiri pel camí costerut i solitari i el vam enterrar allà, al turó, sota el xiprer, al costat de la Madalena.
flagel de periodistes i mitjans; tralla de polítics, martell d'hipòcrites i mentiders; fornal d'idees emprenyadores... el poema.
dimarts, 28 de juny del 2011
dijous, 23 de juny del 2011
Jo no vull que vingui en Cesc
Jo no vull el Cesc Fàbregas al Barça. Massa ambigüitat, excessiu festeig. Aquest noi es va deixar enlluernar pels diners de l’Arsenal quan era encara un adolescent (potser els seu pares hi tenen alguna cosa a veure) i se’n va anar a Anglaterra a fer les amèriques. Ara diu que vol tornar a casa, però també deixa anar que està molt bé al seu actual equip i que deixa el seu destí en mans de l’atzar...
El Cesc se’n va anar a guanyar diners, però ja fa un temps que es va adonar que a més, per a un esportista, és important guanyar títols i que al costat de l’Arsène Wenger no ho aconseguirà. Si més no, a curt termini.
Tot això està bé, però, em repeteixo, em molesta i preocupa l’ambigüitat de la persona, una actitud que no quadra amb el compromís que el Pep exigeix als seus homes. De tota manera, que no s’amoïnin els seus admiradors: el Cesc vindrà encara que hagi de pagar ell la diferència de la fitxa. Això potser deixarà a zero aquells primers diners que li va semblar que guanyaria.
I doncs allò: perdoneu, però algú...
El Cesc se’n va anar a guanyar diners, però ja fa un temps que es va adonar que a més, per a un esportista, és important guanyar títols i que al costat de l’Arsène Wenger no ho aconseguirà. Si més no, a curt termini.
Tot això està bé, però, em repeteixo, em molesta i preocupa l’ambigüitat de la persona, una actitud que no quadra amb el compromís que el Pep exigeix als seus homes. De tota manera, que no s’amoïnin els seus admiradors: el Cesc vindrà encara que hagi de pagar ell la diferència de la fitxa. Això potser deixarà a zero aquells primers diners que li va semblar que guanyaria.
I doncs allò: perdoneu, però algú...
dimecres, 15 de juny del 2011
Amor i testament
La senyora Patricia Lluch Bergada, a La Vanguardia del dia 11 de juny escriu (sic): “...según Eva Gabrielsson, lo primero que le dijo Stieg Larsson al conocerla fue ‘yo soy feminista’. ¿De verdad? Si realmente Stieg Larsson quería protegerla había una forma sencilla y rápida que todos sabemos que existe, que no habría trascendido hasta su muerte y que le habría dado derecho a todos sus bienes. Se llama hacer testamento. Y parece que Stieg no lo hizo. ¿Seguro que era el hombre que amaba tanto a las mujeres? Quizá Eva Gabrielsson con quien debería enfadarse es con el propio Stieg Larsson, y no con su familia”. Curiosa manera de jutjar la decisió, o oblit, del mort. O sigui que, segons la senyora Lluch, Stieg Larsson deixa d’estimar les dones perquè no va fer testament a favor de la seva companya. Pel mateix motiu perd la seva condició de feminista. Em sembla un argument pervers, francament: l’amor es basa en el testament?
El periodista i escriptor va morir l’any 2004 als cinquanta anys. Era uns mesos més jove que jo i crec que hi ha molta gent, com jo, que a aquesta edat no n’ha fet de testament. Per quina raó? Doncs en el meu cas no sabria dir-li, tot i que tinc poca cosa per deixar. Si a l’Eva Gabrielsson li interessava tant l’herència del seu company, com és que tampoc es va preocupar pel testament? Doncs segurament perquè se l’estimava i creia en la bona fe de la seva família. Perquè confiar forma part de l’essència humana. Tal vegada hi ha gent que és el contrari, desconfiada, interessada, que sempre pensa que la volen estafar i que va per la vida amb un advocat al moneder.
Lamento que es barregin les coses, i que actituds que pretenen reivindicar el gènere (el femení) i convertir-lo en una arma sexista i maliciosa denigrin els sentiments fins convertir-los en inútils obstacles per baixos i interessats instints. La senyora Gabrielsson fa el què ha de fer: estimar el company de tota la vida i blasmar la mesquinesa de qui s’ha aprofitat del treball ben fet d’un home honest.
El periodista i escriptor va morir l’any 2004 als cinquanta anys. Era uns mesos més jove que jo i crec que hi ha molta gent, com jo, que a aquesta edat no n’ha fet de testament. Per quina raó? Doncs en el meu cas no sabria dir-li, tot i que tinc poca cosa per deixar. Si a l’Eva Gabrielsson li interessava tant l’herència del seu company, com és que tampoc es va preocupar pel testament? Doncs segurament perquè se l’estimava i creia en la bona fe de la seva família. Perquè confiar forma part de l’essència humana. Tal vegada hi ha gent que és el contrari, desconfiada, interessada, que sempre pensa que la volen estafar i que va per la vida amb un advocat al moneder.
Lamento que es barregin les coses, i que actituds que pretenen reivindicar el gènere (el femení) i convertir-lo en una arma sexista i maliciosa denigrin els sentiments fins convertir-los en inútils obstacles per baixos i interessats instints. La senyora Gabrielsson fa el què ha de fer: estimar el company de tota la vida i blasmar la mesquinesa de qui s’ha aprofitat del treball ben fet d’un home honest.
dimarts, 14 de juny del 2011
San Gil
M’ha sorprès el to empleat per la senyora Coppulo, al programa El Secret, en qualificar la senyora Maria San Gil “d’autèntica”, un to de lloança i fins i tot d’admiració. També és autèntic el senyor Fraga i també ho és l’inefable Hugo Chávez; i què menys autèntic que el gran Berlusconi. Però, ah! La senyora San Gil és una dona, i com a tal ja és menys poc democràtica que els seus companys mascles (com diuen les femellistes d’avui).
No discutiré ara l’ambigüitat de la paraula autèntic, però si entenem per autèntica que és conseqüent, fet i fet no ho és gens quan diu haver deixat la política activa i es dedica a fer entrevistes com la d’avui. Quan un hom deixa la vida pública política, no concedeix aquesta mena de converses en les quals, és evident, es dedica a fer política de primer nivell. Avui mateix declara a Terra Noticias (sic): Además, ha dicho que no se esperaba que presentaran su dimisión tres magistrados del Tribunal Constitucional y ha recordado que este tribunal revocó la sentencia contra Bildu que había dictado el Supremo. 'Para esto podrían haber dimitido antes de la sentencia, nos habrían hecho un favor a todos', ha asegurado. Són unes declaracions antidemocràtiques en essència, doncs negar el dret a existir de Bildu és negar la paraula al 30% de la ciutadania basca, que ella pretén fer-nos creure que defensa. Això no tan sols no té res d'autèntic, sinó una falsedat insultant.
I segueix: A su entender, se ha dado un 'paso atrás como los cangrejos' cuando se estuvo a punto de 'tocar con los dedos la derrota', ya que se ha cambiado 'el verbo derrotar por negociar' con ETA, a la que 'le han salido gratis los 857 asesinatos'. Derrota. Una paraula temible. Derrota és sinònim d’humiliació, i en conseqüència de la perpetuació de l’odi i el rancor, que al capdavall fan més mal que la pròpia guerra perquè tendeixen a allargar-se en el temps fins a enquistar-se. Ningú discutirà que la senyora San Gil ha derrotat un càncer, però per aquest motiu hauria d’haver après que qualsevol ésser humà és susceptible de ser perdonat, fins i tot ella mateixa.
Finalment, diu: San Gil ha querido dejar claro que 'para nada' tiene previsto dejar San Sebastián después de que Bildu se haya hecho con la alcaldía y ha indicado que ahora 'hay mucha gente pensando' qué van a hacer con ese alcalde. 'Intentaremos cambiar el alcalde, que es mejor', ha apostillado. Doncs potser fóra millor que deixés governar als qui s’ho han guanyat a les urnes, i que no es posés a conspirar. Que s’esperi quatre anys, que presenti un programa millor que el de Bildu i així potser, solament potser, guanyarà. Mentrestant, que procuri reflexionar sobre la seva autenticitat.
Per tots aquests motius, qualificar “d’autèntica” la senyora San Gil, en el to empleat, és d'una papanateria certament destarotada. La postura irreductible i intransigent d’aquesta senyora tan autèntica no mereix gens de confiança i allunya Euskadi d’una pau vertadera i generosa; per part de tots. Senyora San Gil, quedi’s a casa a cuinar (vostè mateixa ho ha dit), i senyora Coppulo porti’ns al programa gent de pau.
No discutiré ara l’ambigüitat de la paraula autèntic, però si entenem per autèntica que és conseqüent, fet i fet no ho és gens quan diu haver deixat la política activa i es dedica a fer entrevistes com la d’avui. Quan un hom deixa la vida pública política, no concedeix aquesta mena de converses en les quals, és evident, es dedica a fer política de primer nivell. Avui mateix declara a Terra Noticias (sic): Además, ha dicho que no se esperaba que presentaran su dimisión tres magistrados del Tribunal Constitucional y ha recordado que este tribunal revocó la sentencia contra Bildu que había dictado el Supremo. 'Para esto podrían haber dimitido antes de la sentencia, nos habrían hecho un favor a todos', ha asegurado. Són unes declaracions antidemocràtiques en essència, doncs negar el dret a existir de Bildu és negar la paraula al 30% de la ciutadania basca, que ella pretén fer-nos creure que defensa. Això no tan sols no té res d'autèntic, sinó una falsedat insultant.
I segueix: A su entender, se ha dado un 'paso atrás como los cangrejos' cuando se estuvo a punto de 'tocar con los dedos la derrota', ya que se ha cambiado 'el verbo derrotar por negociar' con ETA, a la que 'le han salido gratis los 857 asesinatos'. Derrota. Una paraula temible. Derrota és sinònim d’humiliació, i en conseqüència de la perpetuació de l’odi i el rancor, que al capdavall fan més mal que la pròpia guerra perquè tendeixen a allargar-se en el temps fins a enquistar-se. Ningú discutirà que la senyora San Gil ha derrotat un càncer, però per aquest motiu hauria d’haver après que qualsevol ésser humà és susceptible de ser perdonat, fins i tot ella mateixa.
Finalment, diu: San Gil ha querido dejar claro que 'para nada' tiene previsto dejar San Sebastián después de que Bildu se haya hecho con la alcaldía y ha indicado que ahora 'hay mucha gente pensando' qué van a hacer con ese alcalde. 'Intentaremos cambiar el alcalde, que es mejor', ha apostillado. Doncs potser fóra millor que deixés governar als qui s’ho han guanyat a les urnes, i que no es posés a conspirar. Que s’esperi quatre anys, que presenti un programa millor que el de Bildu i així potser, solament potser, guanyarà. Mentrestant, que procuri reflexionar sobre la seva autenticitat.
Per tots aquests motius, qualificar “d’autèntica” la senyora San Gil, en el to empleat, és d'una papanateria certament destarotada. La postura irreductible i intransigent d’aquesta senyora tan autèntica no mereix gens de confiança i allunya Euskadi d’una pau vertadera i generosa; per part de tots. Senyora San Gil, quedi’s a casa a cuinar (vostè mateixa ho ha dit), i senyora Coppulo porti’ns al programa gent de pau.
dijous, 9 de juny del 2011
Sant Ferriol i la bota
La història de sant Ferriol és dispersa, diversa i els catalans n’hem tret una de pròpia. Originalment, sembla que fou tribú romà a Vienne, prop de la ciutat de Lió. Convertit al cristianisme, el governador Crispí l’empresonà i torturà. Ferriol es va escapar, però va ser detingut quan travessava el Ger i li van tallar la testa allà mateix. Pels catalans però, en Ferriol era un lladregot que campava per la Garrotxa alleugerint les bosses dels viatgers. A en Ferriol li agradava el vi i, a la taverna, competia amb els seus sequaços per veure qui aguantava dret després d’empassar-se quantitats ingents de suc de raïm, convenientment premsat, fermentat, trascolat i reposat. L’home però era bon cristià i confessava els seus crims a un capellà, qui finalment el va convèncer perquè deixés la mala vida que duia. Els seus companys, sentint-se traïts, li van clavar un cop d’aixada al cap i el van enterrar al celler de la taverna, sota un carretell de vi. Malgrat que el taverner n’obria l’aixeta cada dia, d’aquella bota sempre en rajava vi. Encuriosit, l’home va remoure la bota i va veure astorat que del terra en sortia un dit que en fregava la fusta: era el d’en Ferriol, que s’havia quedat dret i eixerit eixint de la terra per complaure trincons i buidaampolles. D’aleshores ençà, quan una cosa no s’acaba mai, diem que “sembla la bóta de sant Ferriol”, dit amb el to d’ironia que correspon. Esmentar, sense ironia, que sant Ferriol és patró dels lladres i que en honor seu, el 18 de setembre feien festa i no robaven a ningú.
Avui, per la ràdio, he sentit per enèsima vegada la mala pensada de CiU d’eliminar definitivament l’impost de successions. Crítica que ve de membres del gloriós tripartit, qui després de polir-se sense embuts pressupostos espuris, ara clamen contra les mesures, més o menys encertades, per corregir els excessos de vuit anys de govern “d’esquerres i progressista” (Obiols dixit). Sembla que la caixa de la Generalitat no era precisament la bóta del sant garrotxí. Discuteixen si el Govern deixarà d’ingressar entre 50 i 150 milions d’euros. A mi, una xifra o l’altra, em sembla la xocolata del lloro, però a més aquesta quantitat afigura que és la solució a tots els problemes de pressupost, i s’estira i s’arronsa com la veta dels calçotets. Ara serveix per no haver de retallar la sanitat, ara per no escapçar la despesa en educació, ara per fer contenta la faràndula, després per seguir investigant i així “na fent”. Si la caixa catalana no ho era, l’impost sí que sembla la bóta de sant Ferriol: solució per a pitofs, gats i barralers. Si tot el problema del pressupost del país són 150 milions d’euros, jo mateix em veig amb cor d’arreglar-ho sense gaires empentes: ja està bé!
Capitost de la banda de baladrers, l’amic Herrera no es cansa de dir que la supressió només beneficia els rics, quan ja sap que aquests no paguen ni cinc a través de societats patrimonials i altres adminicles més o menys sofisticats. Seguint amb la parèmia, sembla que aquest impost és la terra a l’Havana del fracassat tripartit. Mentrestant, entonem, amb il·lusió!, els goigs del sant, a veure si ens regala una bóta.
Gloriós Màrius Serra!
Us convido a llegir aquest deliciós article d'un mag de la paraula. Ho podeu fer clicant sobre la imatge
de l'esquerra per fer-la gran, o bé accedit a l'enllaç Mar o muntanya?. Sibil·lina i cruel crítica a patums, papanates, publicistes i genteta xupiguai.
Com que avui ve a Torelló, l'escoltaré amb atenció i, entre nosaltres, un xic de devoció.
dilluns, 6 de juny del 2011
L’estadística, el temps i el canvi climàtic
Durant tot el passat mes de maig, els nostres experts meteoròlegs ens han repicat les orelles amb la mitjana de temperatures del mes: no sé quant més altes que la mitjana dels darrers no sé quants anys. Efectivament, deu ser així. Durant els primers dies de juny, però, resulta que batem rècords (sempre n’hem de batre un o altre) de temperatures baixes. Si els valors darrers s’haguessin produït dos dies abans, la mitjana de rècord de maig ja no ho seria i ens trobaríem dintre de la normalitat. Ergo, treure conclusions de dades estadístiques de períodes curts per a fenòmens aleatoris, no sembla massa científic.
Dit això, em pregunto: si una diferència de dos dies pot fer variar formidablement una mitjana, què signifiquen 10, 30, 50 o 100 anys en els processos planetaris? La prevalent periodística sobre la tecnològica fa que cada vegada més es necessitin notícies i resultats immediats, bandejant la prudència i qualsevol principi científic. A voltes em sembla estar en una apocalipsi permanent. No anem pa bé.
Vinyeta: El Canigó :: Canvi Climàtic - Pau Ricart Masip
Publicat a La Vanguardia el 06.06.2011
Dit això, em pregunto: si una diferència de dos dies pot fer variar formidablement una mitjana, què signifiquen 10, 30, 50 o 100 anys en els processos planetaris? La prevalent periodística sobre la tecnològica fa que cada vegada més es necessitin notícies i resultats immediats, bandejant la prudència i qualsevol principi científic. A voltes em sembla estar en una apocalipsi permanent. No anem pa bé.
Vinyeta: El Canigó :: Canvi Climàtic - Pau Ricart Masip
Publicat a La Vanguardia el 06.06.2011
divendres, 3 de juny del 2011
Titulars i fidelitat
A La Vanguardia del dijous 2 de juny, Josep Corbella entrevista Elisabeth Cardis, epidemiòloga especialista en radiacions de telèfons mòbils. El títol de l’article diu així (sic): “Els nens són més sensibles a les radiacions que els adults”. Dues de les preguntes que li fa el periodista, i les respostes, són (sic):
Fer servir un dispositiu
de mans lliures n’elimina
el risc?
Permeti que puntualitzi: el
possible risc. No sabem si
hi ha risc o no. El que sabem
és que pot haver-n’hi.
Més endavant...
És més important prendre
aquesta precaució en
nens que en adults?
És probable que els efectes
de les radiacions dels mòbils,
si es confirma que comporten
un risc, siguin més
greus en nens que en
adults.
Per tant, afirmar, com diu el titular, que els mòbils són més sensibles és enganyós i no respon a les paraules de l’epidemiòloga i falsegen la seva opinió. Literalment, la senyora Cardis, no diu enlloc el què s’afirma a l’encapçalament.
No és la primera vegada que això es produeix (ja me n’he queixat més d’una vegada). Hi ha molta gent que fa un repàs als titulars, i a vegades no té temps de llegir l’article, deixant en el lector una idea totalment tergiversada.
A La Vanguardia del dijous 2 de juny, Josep Corbella entrevista Elisabeth Cardis, epidemiòloga especialista en radiacions de telèfons mòbils. El títol de l’article diu així (sic): “Els nens són més sensibles a les radiacions que els adults”. Dues de les preguntes que li fa el periodista, i les respostes, són (sic):
Fer servir un dispositiu
de mans lliures n’elimina
el risc?
Permeti que puntualitzi: el
possible risc. No sabem si
hi ha risc o no. El que sabem
és que pot haver-n’hi.
Més endavant...
És més important prendre
aquesta precaució en
nens que en adults?
És probable que els efectes
de les radiacions dels mòbils,
si es confirma que comporten
un risc, siguin més
greus en nens que en
adults.
Per tant, afirmar, com diu el titular, que els mòbils són més sensibles és enganyós i no respon a les paraules de l’epidemiòloga i falsegen la seva opinió. Literalment, la senyora Cardis, no diu enlloc el què s’afirma a l’encapçalament.
No és la primera vegada que això es produeix (ja me n’he queixat més d’una vegada). Hi ha molta gent que fa un repàs als titulars, i a vegades no té temps de llegir l’article, deixant en el lector una idea totalment tergiversada.
De la fauna i altres espècies
Ahir, l’amic Tomàs Molina ens va obsequiar amb un altre acudit, aquesta vegada doble, comentant una fotografia. La imatge és la que es veu a dalt. Encara que no té gaire qualitat, qualsevol observador d’aus (no cal ser expert) veuria immediatament que les aus que hi apareixen són perdius. Es tracta d’una llocada vigilada de prop per la femella. Tan els colors, com les ratlles del ventre i el bec vermell no es poden confondre. Però l’inefable Tomàs, amb aquell somriure una mica tonto (perdoneu), ens diu que són codornius! Al Diccionari de l’IEC, si es busca codorniu, el resultat és: "No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca". Ras i curt, codorniu no existeix. El subconscient castellà va trair en Tomàs i va catalanitzar directament el nom de la pobre bestiola, que en realitat es diu guatlla.
De tota manera l’ocell de la imatge continua essent el què és: una magnífica perdiu. Com es pot veure a la segona imatge, les dues aus són absolutament diferents. Ai, la cultureta!
dimecres, 1 de juny del 2011
Els homes que no saben riure amb l'humor femení (títol larssonià)
La pallassa Pepa Plana, en una entrevista que li fa Jesús Sancho deixa anar la perla següent (sic):
-¿Y cómo afronta la situación un payaso que está encima del escenario y ve que el público no ríe?
- Al público lo tienes que seducir, que entre en tu juego y en tu código. A veces no te entiende. Hay un tipo de código. Yo soy mujer y emito en femenino mis códigos por lo que me doy cuenta de que un tipo de público masculino no ha aprendido a reír con el humor femenino. De entrada le cuesta mucho porque piensa que se ríe de mí y no conmigo. Poco a poco vas rompiendo estos tabúes. En cambio, la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento. Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos.
O sigui que, per una banda, per fer riure cal seduir el públic, la qual cosa suposa un esforç pel pallasso. Ara bé, quan el qui no riu és "un tipo de público masculino", aleshores la culpa és d'aquests espectadors que "no ha aprendido a reír con el humor femenino". Les dones, en canvi si no riuen, no passa res: continuen essent bones espectadores. Començo estar una mica tip de dues coses: les femellistes que sempre s'han de reivindicar i del costum, estès a tots els nivells periodístics, de separar per sexes tot allò que és separable.
La reivindicació permanent de la condició de dona pressuposa, gairebé sempre, una superioritat de lo femení sobre lo masculí, ja d'entrada, i emet un missatge subliminal que diu: compte tu, home, no diguis res que jo, dona, pugui interpretar com una manifestació masclista perquè t'exposes a l'escarni públic. Hi ha anuncis que recomanen un producte que té com a prescriptor, per exemple: Fulana de Tal, mestra i mare. Com si la condició de mare pressuposés ser bona mare i un títol comparable al de mestra. Ser mare solament pressuposa haver parit, però res més; el que se'n desprèn, per infusió (tendresa, protecció, amor, etc.) s'ha de demostrar. Per tant: el "yo soy mujer y emito en femenino mis códigos" no significa que els codis són emesos com cal; i que siguin femenins no garanteix que siguin graciosos. I, permeti'm dubtar, senyora Planas, de què "la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento"; n'hi deu haver de totes.
La periodista Sílvia Coppulo és la mestressa en separar els homes de les dones: hi té una fixació especial i persistent. De manera que li agradaria que, aquestes fabuloses enquestes amb gran valor sociològic, que es fan en 5 o 10 minuts per antena i a través de xarxes socials o SMS, estiguessin separades per sexes. Es queixa de què la senyora Carme Chacon hagi estat bandejada per ser dona. Permeti'm: he, he, he, he. Miri senyora Coppulo: la senyora Chacon és una política amb totes les conseqüències, que ha jugat les seves cartes i ha perdut. El seu discurset ploramiques i enverinat és d'un maquiavelisme expert, digne del baró socialista més bregat. No es preocupi: tornarà, guanyarà i, espero, continuarà sent dona.
Finalment, i per si de cas, la senyora Plana acaba dient: "Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos". Així sia.
Encara que sigui molt suat... perdoneu, però algú ho havia de dir!
-¿Y cómo afronta la situación un payaso que está encima del escenario y ve que el público no ríe?
- Al público lo tienes que seducir, que entre en tu juego y en tu código. A veces no te entiende. Hay un tipo de código. Yo soy mujer y emito en femenino mis códigos por lo que me doy cuenta de que un tipo de público masculino no ha aprendido a reír con el humor femenino. De entrada le cuesta mucho porque piensa que se ríe de mí y no conmigo. Poco a poco vas rompiendo estos tabúes. En cambio, la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento. Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos.
O sigui que, per una banda, per fer riure cal seduir el públic, la qual cosa suposa un esforç pel pallasso. Ara bé, quan el qui no riu és "un tipo de público masculino", aleshores la culpa és d'aquests espectadors que "no ha aprendido a reír con el humor femenino". Les dones, en canvi si no riuen, no passa res: continuen essent bones espectadores. Començo estar una mica tip de dues coses: les femellistes que sempre s'han de reivindicar i del costum, estès a tots els nivells periodístics, de separar per sexes tot allò que és separable.
La reivindicació permanent de la condició de dona pressuposa, gairebé sempre, una superioritat de lo femení sobre lo masculí, ja d'entrada, i emet un missatge subliminal que diu: compte tu, home, no diguis res que jo, dona, pugui interpretar com una manifestació masclista perquè t'exposes a l'escarni públic. Hi ha anuncis que recomanen un producte que té com a prescriptor, per exemple: Fulana de Tal, mestra i mare. Com si la condició de mare pressuposés ser bona mare i un títol comparable al de mestra. Ser mare solament pressuposa haver parit, però res més; el que se'n desprèn, per infusió (tendresa, protecció, amor, etc.) s'ha de demostrar. Per tant: el "yo soy mujer y emito en femenino mis códigos" no significa que els codis són emesos com cal; i que siguin femenins no garanteix que siguin graciosos. I, permeti'm dubtar, senyora Planas, de què "la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento"; n'hi deu haver de totes.
La periodista Sílvia Coppulo és la mestressa en separar els homes de les dones: hi té una fixació especial i persistent. De manera que li agradaria que, aquestes fabuloses enquestes amb gran valor sociològic, que es fan en 5 o 10 minuts per antena i a través de xarxes socials o SMS, estiguessin separades per sexes. Es queixa de què la senyora Carme Chacon hagi estat bandejada per ser dona. Permeti'm: he, he, he, he. Miri senyora Coppulo: la senyora Chacon és una política amb totes les conseqüències, que ha jugat les seves cartes i ha perdut. El seu discurset ploramiques i enverinat és d'un maquiavelisme expert, digne del baró socialista més bregat. No es preocupi: tornarà, guanyarà i, espero, continuarà sent dona.
Finalment, i per si de cas, la senyora Plana acaba dient: "Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos". Així sia.
Encara que sigui molt suat... perdoneu, però algú ho havia de dir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)