dimarts, 19 de novembre de 2013

Per un millor enteniment

He llegit el curiós testimoni d’Eugenio Gabana, un home a qui se li va diagnosticar un càncer de mama als 70 anys. Sigui dit que el va superar. Ell es queixa amargament perquè en el procés de tractament “m’he sentit discriminat”. Me’l crec. Fa pocs dies, a Barcelona van córrer 20.000 dones contra el càncer de mama. Es fan entrevistes en les quals es presenten afectades d’aquesta malaltia com a autèntiques heroïnes. Els símbols que s’usen són de color rosa. Un mocador al cap d’una dona sol ser un símbol, una mena de reivindicació d’aquest heroisme femení. Fins i tot s’han presentat famoses que s’han amputat els pits en un acte gairebé totèmic, de sacrifici ritual.
En la seva lluita per la igualtat, molts col·lectius femenins s’han oblidat dels homes i els voldria convidar a reflexionar-hi. Així, no entenc perquè es creen organitzacions de dones empresàries, de veïnes de tal o qual barri o poble, per la defensa d’un dret “femení”, per combatre la violència domèstica. I deixem-ho aquí. No crec que els problemes de les empresàries siguin diferents dels que tenen els empresaris, que les veïnes siguin més associatives que els veïns o que la violència sigui només masculina. Aquestes associacions solen considerar “que les dones són més, són millors”, que hi ha una pretesa superioritat femenina innata i universal. Semblaria que hi ha la reivindicació definitiva: que les dones són un ésser superior destinat al govern del món a tots els nivells perquè són “bones” per naturalesa, mentre que els homes són “dolents” pel mateix motiu. Ningú no és pregunta perquè un home de 80 anys mata la seva dona i es suïcida, després de 50 anys de matrimoni. Les notícies es limiten a  constatar que és un altre cas de violència de gènere, que no hi havia hagut mai denúncies i que semblaven gent normal. És així de fàcil i ens quedem tranquils pensant que cal fer alguna cosa més per protegir les dones. A mi em sembla extremament simplista.
La recentment desapareguda, i ara admirada, Doris Lessing va deixar escrit que “és una idea absurdament sentimental pensar que les dones poden fer més per la pau que els homes”. Fa pocs dies, M. Carme Junyent ens convidava amb el títol del seu llibre a “repensar el gènere en la llengua catalana”. Potser aquestes dones han arribat on són sense fer servir el sexe (que no el gènere). Val la pena el debat, o és només un entelèquia que m’he muntat jo?