Sobre Francesc i el feminisme

A la portada del diari Ara d’avui (23/02/2019) llegeixo que el Papa Francesc ha dit que “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”. Jo no diria que tot el feminisme vagi cap aquí, però sí que observo, i denuncio, que una part d’aquest moviment té una tendència creixent, i potser obsessiva, en convertir les dones en els nous mascles, en les dominadores socials, en ser “califes en lloc del califa”. No sé si recordeu aquell personatge, Iznogud, que en el Bagdad del les mil i una nits volia destronar Harún El Pussah, el bonifaci. Iznogoud intentava una vegada i una altra destronar el califa amb ardits recargolats, però la bonhomia del califa sempre el derrotava. I és que quan un s’entesta en demostrar que les dolenteries només les fa l’altre acaba sent ell el més dolent.

Doncs bé, curiosament, a la pàgina 2 del mateix diari hi llegim l’article de l’Empar Moliner on parla de la desafortunada i impertinent intervenció de Felip de Borbó, on posa la justícia per damunt de la democràcia. En una frase d’aquesta peça, na Moliner diu que (a Felip) “l’han posat per la llei de la monarquia, que es basa, com sabeu, en l’esperma”. Com si en la biologia l’òvul fos un element innocu, endinya la culpa a l’espermatozou, com si en la història no hagués existit mai cap reina dèspota, folladora i tirana; com si cap reina consort hagués influït mai per res en el seu egregi marit en les seves polítiques i estirabots. Tothom dóna per segur que el Borbó actual és vaca, calçasses, que na Letícia li marca paquet i ell afluixa. No tinc la vora prima, però quan les femellistes es queixen de que l’aire condicionat del congrés és masclista perquè elles van amb tiretes i ells amb americana, no me’n queda d’altra i denuncio aquestes injeccions que es fan “sin que se note el cuidado” per fer caure el pes de la culpa en la banda masculina en exclusiva.

Al Papa, les feministes se li han llançat a la jugular sense entretenir-se a pensar, sense ni imaginar una lleu autocrítica. Però una mica de raó la té l’home, perquè al cap i a la fi, el combat feminista és una lluita pel poder i, amb faldilles o pantalons, les misèries del poder no es diferencien gens.

Tots som pops?

A mitges he sentit avui Vicki Bernadet entrevistada per Mònica Terribas parlant dels abusos sexuals dins l’església catòlica. En el transcurs de l’entrevista han donat pas a la trucada d’un noi de que volia explicar el seu cas. I dic volia perquè en realitat l’han explicat elles dues. I vull destacar que eren “elles” perquè això dona a la cosa el que avui se’n diu “perspectiva de gènere”.

No sé si us heu trobat amb el cas del “malalt suplantat”. M’explico. És el cas d’aquell home que va al metge amb la seva esposa. Ell és el malalt i el doctor fa preguntes al pacient de manera que pugui explicar el que li passa, però, sorprenentment, és la dona qui respon. Ell, mut i abaltit, es limita a confirmar amb monosíl·labs, o ni això. En sortir, la dona encara li retreu que si no fos per ella el metge encara no sabria què li passa. L’explicació “científica amb perspectiva de gènere” és que els homes no verbalitzen i que per això són pobres éssers que no resolen els seus problemes correctament; perquè per solucionar problemes no hi ha res com explicar-los arreu, fins per la televisió. En això elles en son mestresses i ames, com deia aquell amb paraules més gruixudes.

El pobre noi d’aquest matí ha estat un d’aquests casos. Elles dues, totes dues, en lloc de mostrar comprensió com haurien fet amb una dona, han dedicat els dos minuts de la trucada a criticar l’actitud del jove (30 anys): que si no dius les coses pel seu nom, que si no vas explicar el teu cas quan calia, que si necessites que algú t’ajudi, etc. Tot tòpics de la “perspectiva de gènere” que, sempre, és la femenina com si el masculí no existís.

Homes i dones som diferents –elles són les primeres en marcar les diferències que creuen que les afavoreixen– i per això enfrontem la vida de maneres diverses, unes maneres que el fet de ser d’un o altre sexe condicionen, mal els pesi. Els processos de culpa o dol son vistos i resolts de manera individual, amb variants infinites, depenent de les vivències, el caràcter i la manera de ser de cadascú. I el sexe també hi té a veure. Que les senyores Terribas i Bernadet donin lliçons per la ràdio, que no els són demanades, de com enfrontar processos tan complexes com aquests, em sembla fora de lloc i de to, però que a més ho facin des de la perspectiva del “seu gènere” sense cap empatia per l’altre, ho trobo francament penós i poc digne d’elles mateixes. No, no tots som pops.

Ens enganyaran amb qualsevol cosa

Avui, 6 de febrer, al diari Ara a la seva secció vistaltwitter, podem llegir una piulada de Mireia Boya que diu: “Parlar de requisar revistes i peces de color

groc o del trasllat porta el debat públic on l’Estat vol. Qüestions jurídiques i procedimentals, i no les polítiques i fonamentals. Dret a l’autodeterminació #JoAcuso”. Té tota la raó: ens perdem en els detalls, que si el trasllat és més o menys còmode, en si els requisen “El Jueves” i si els han col·locat en aquest o aquell mòdul de la presó; en si passen fred o en si tenen per veí un o altre delinqüent. Fem descripcions periodístiques ploramiques i mel·líflues, escrivim si aquest o aquell van somicar o en sí els nostres presos tenen un estat d’ànim així o aixà. Ens expliquen on seran els acusats a la sala, si aniran emmanillats i com serà el procediment formal del judici.  I, com bé diu na Boya, així ens tenen distrets de la qüestió principal que no és altra que el dret a autodeterminar-nos.

Els mitjans de comunicació, inclosos els catalans, sembla que han enfocat el judici més com un esdeveniment social, com un espectacle del circ legal, que no pas com el judici de la lluita del poble i els seus representants per esdevenir lliures d’una España carrinclona, feixistoide, negra i abocada al fracàs. Efectivament, som “on l’estat vol”, parlant de tafaneries inútils i desviant l’atenció dels actors, els acusats els acusadors i els jutges.  No ens hem de deixar manipular per cap mitjà i exigir-los que se’ns relati el fons, que arribin al moll de l’os de la injustícia, de la repressió i de la mentida d’un estat fallit.

L’any 1979 Raimon va escriure la cançó No el coneixia de res. Una de les estrofes diu així: “ens enganyaran amb qualsevol cosa: / unes mamelles en cromo, / uns culs fotografiats, / quatre paraules solemnes / i un futbol manipulat”. 40 anys després, l’Estado ens ensenya el cul i les mamelles perquè perdem de vista l’escena. I nosaltres piquem!