La creu de l’Om, o el masclisme de l'Albert

No, la creu de l’Om no és cap lloc esotèric on curar els nens de l’hèrnia, ni una fita important del municipi de Taradell. Ho explico tot seguit, benvolgut lector. El periodista Albert Om escriu a l'Ara una carta a Bárbara Rey per celebrar “els papers” d’aquesta fulana, segons la denomina el mateix Om, on sembla que hi ha proves de la relació adúltera d’ella amb el rei emèrit de les espanyes. Es guarda prou l’Om, de mencionar directament el rei Juan Carlos: no fos el cas que li apliquessin la llei-mordassa i el fotessin a la presó. Sembla que ja en va tenir prou amb l’acolloniment, ben visible, que va patir amb el cas Rubianes. El seu article sembla tret d’un manual masclista, perquè aquí la única fulana és la Rey, com si el rei (mira tu, quina coincidència, eh!) no hi tingués res a veure, com si el monarca campetxanu fos un espectador aliè a la història. Cert que s’usava la parauleta fulana, però també hi havia el mot mantinguda. És només per fer memòria, Albert. Però és de veres miserable que encara gosis anomenar fulana a una dona adulta que, pels motius que sigui, ha decidit mantenir una relació amb un home fora del matrimoni. T’hauria de caure la cara de vergonya.

En fi, que per il·lustrar la cosa, i per acabar d’adobar tan galdós escrit, no se t’acut res més que citar en Capri i dius: “'El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la', deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana”. El Capri mai no va dir això, ni va parlar de fulanes, i molt menys de trios. La frase exacta del monologuista excels va ser aquesta: “A les processons de setmana santa haureu vist que molts d’aquells penitents, pobrets, porten una creu al coll, i la porten sols! Vaja, per pesada que sigui! Doncs si serà grossa la del matrimoni, que han de ser dos a portar-la!”. A mi em sembla ben diferent una frase de l’altra. Només cal anar al YouToube, fer una cerca senzilla (amb Capri i matrimoni n’hi ha prou) i podràs escoltar aquell geni de la ironia, Albert, al natural.

Diria que un dels principis del periodisme ètic i seriós és esmentar les fonts amb exactitud, de manera que no els fem dir el que no han dit. Jo, si fos de la família del Joan, encara et fotria als tribunals, a veure si en trec alguna cosa. Mai se sap amb els pusil·lànimes.

Grinyols

La periodista Georgina Ferri entrevista la psicòloga Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives. Només obrir el text escriu que: “amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats”. Sembla que van ser aquestes terribles experiències que la van dur a treballar en un “programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades”. Grinyola, alguna cosa grinyola.

O jo estic fet d’uralita, o sóc un insensible: als 6 anys va morir el meu avi, als 8 la meva àvia, als 12 l’altra àvia, i els 18 el darrer avi i un company de COU en un accident a l’empresa del seu pare. Abans s’havia mort una meva germana que amb prou feines tenia un any. Als 23, va morir el meu germà Toni d’una leucèmia i als 35 el meu pare. Sé, per experiència, que el dolor és personal i intransferible, però posar els exemples que refereix Ferri no expliciten res extraordinari, res que no hàgim viscut molta gent. Trobo que és minimitzar la vocació de la Meritxell, que endevino que deu ser més profunda. En definitiva, una entrevista que si me l’haguessin fet a mi em doldria l’enfocament que s’hi dóna. Per fer-la emotiva, la periodista explota uns fets que no tenen res de resolutiu, ben al contrari empobreix l’entrevistat.

Quan a la por de morir dels nens, és relativa i depèn, en efecte, de com ho visquin els grans. Potser es tracta però de trobar respostes simples, més que no pas de dur-los al psicòleg. Per això els regalaré un conte a totes dues: una perquè no cal fer d’un pet set-mil esquerdes, i l’altra perquè potser la pot ajudar en la seva magnífica tasca d’acompanyant. Allà va.

Jo era petit, no devia tenir més de 7 o 8 anys, i el meu avi estellava llenya d’una pila que, a mi, em semblava enorme. Feia uns dies que la idea de la mort em rondava pel cap i, com un estirabot, li vaig preguntar:

–             Avi, jo em puc morir?

Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:

–             Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.

–             Quan?–, li vaig preguntar.

Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:

–             Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.

Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya, que a mi em semblava enorme, i mai més, mai més, he tingut por de morir-me.

I res més.

Sí, Ministre!

En la meva vida professional m’he trobat moltes vegades amb persones inaccessibles, ja fos pel seu càrrec o, més correntment, pel seu ego. He ensopegat amb mestres dels obstacles, gent que et posa secretaris, intermediaris i porters de manera que, per accedir-hi, has de ser un atleta del salt acrobàtic. I, tot i les dificultats, necessites connectar-hi per a poder aconseguir un objectiu determinat. Amb el temps vaig aprendre que podies enfrontar-te amb tot el panorama de sotracs i portes tancades o bé mirar d’entrar per la porta del darrera. No sempre es pot... però déu n’hi do! Parlant amb gent propera, prou vegades vaig aconseguir arribar al boss.

Explico tot això perquè el Gobierno, encapçalat pel propi Presidente i el seu representant a Catalunya l’aguerrit Enrique Millo, s’ha afanyat a desprestigiar la trobada europea dels representants de la Generalitat. Diuen que hi havia 350 persones i que no hi havia gairebé cap parlamentari i bla, bla, bla... Penso que aquestes 350 persones deuen tenir alguna cosa a veure amb la UE, que alguns hi deuen haver anat per iniciativa pròpia i que d’altres, ves a saber quants, enviats per algú amb veu i vot: “mira, jo tinc tal o qual compromís, però ves-hi tu, pren nota i després m’ho expliques”.

No voldria haver de recordar al Gobierno, PSOE i altres mindundis, aquella impagable sèrie de la BBC que es deia “Sí, ministre!”. Si no la coneixen o no la van veure, cosa factible perquè es tractava d’una producció intel·ligent, els recomano vivament que ho facin. Aprendran que les decisions importants es prenen més al llit o a la cuina que en els consells de ministres.

Si semblava que no hi era!

Lara Bonilla escriu al diari Ara d’ahir un article titulat “Esperma a domicili”. Explica que una empresa Danesa, Cryos, t’envia una nevereta a casa amb una dosi d’esperma de víking seleccionat per la mòdica quantitat de 700 €. Explica la història de dues noies que, volent ser mares sense “conèixer home”, han aconseguit dues criatures per aquest sistema. Felicitats. Tot l’article és una lloança al mètode, però el que em crida l’atenció és la relació que mantenen les dues mares i llurs fills. Així, expliquen que amb la neverata hi va un manual que és “com les instruccions d’Ikea”, i que elles “han guardat el material amb què van fer la inseminació per explicar un dia als seus fills com van ser concebuts”. I finalment el que més em sobta és la darrera frase on diu que posen pau entre: “...el Teo i la Joana, que es barallen per les joguines aliens a la conversa sobre la seva concepció”.

“Aliens a la conversa”. Jo no n’estaria gens segur. És probable que, quan un dia treguin la xeringa que va fer de penis, la nevereta i les instruccions d’Ikea, els diguin: “mama, si això ja ho sabíem de fa temps, des d’aquell dia que ho vas explicar a una periodista!; per cert, gràcies per fer-ho públic!”. Ho dic amb coneixement de causa, perquè la meva dona, mestre de menuts des de fa més de quaranta anys, ha conegut secrets d’alcova perquè un marrec de 3 anys li ha explicat converses mantingudes quan els seus pares creien que el marrec era a la lluna de València. La canalla mai no estan absents i tenen una radar que ho pilla tot, tot i tot!

He comès un error

El dijous 25 d’octubre de 2012, vaig publicar en aquest blog una entrada titulada “Sobre el fracàs escolar” on vaig cometre un error ja a la primera ratlla. Allà vaig escriure, em cito (sic): “Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar per un incident a l’escola”. Cras error, en efecte: el tutor del meu fill no em va cridar mai. Vaig ser jo qui li va demanar una entrevista per l’incident. Ell, el tutor, no se n’havia assabentat; de l’incident, vull dir. Prego, doncs que em disculpeu. Cal ser precís i no dir el què no és, perquè les coses es poden interpretar malament. Hauria d’haver estat més curós a l’hora de redactar l’entrada. No té, per tant, perdó fàcil, però si us plau no m’ho tingueu en compte... no ho faré més, com deia aquella testa coronada! M’aniré a confessar, compliré la penitència i faré propòsit d’esmena. De veres.

Indignat

Llegeixo a El País: “a l’estació Baqueira-Beret [···] des de principis de desembre, coincidint amb el pont de la Constitució i la Immaculada, els seus usuaris s'han trobat amb la curiosa imatge de camions i helicòpters traslladant sacs plens de neu de cotes altes a les cotes més baixes, [···] Baqueira-Beret ja va emprar aquest recurs el 2015 però durant aquesta temporada els vols de l'helicòpter i el trànsit dels camions s'han convertit en un fet habitual”.

M’indigna profundament que es malbaratin recursos, es contamini l’alta muntanya i es malmeti el paisatge per acontentar uns quants, o molts que m’és igual, esquiadors de pandereta.

M’indigna més encara en Francesc Mauri, que forma part de la tribu de lliscadors impenitents, que dia sí dia també, ens ensenya ufanós i caralluent els canons de neu que malgasten aigua i energia per crear un espectacle penós.

M’indigna que aquest defensor de cotxes elèctrics, que ens renya perquè tirem tovalloletes humides al WC “si volem tenir el culet net...”. Que no passa dia en què no ens recordi que el canvi climàtic és culpa nostra, perquè som una colla d’inconscients que vivim per sobre de les nostres possibilitats ambientals... Però que ell i els seus programes tenen el dret de passejar-se en helicòpter per tot arreu espantant quatre cabirons.

M’indigna, sobretot, que calli com un mut quan es transporten tones de neu per satisfer persones com ell a qui agrada tant i tant de malmetre muntanyes.

Senyor Mauri: qui és el seu patró? El planeta terra, les estacions d’esquí, els fabricants de cotxes elèctrics? Els transportistes de neu per terra, mar i aire? Perquè estic segur que el dia que la neu desaparegui del Pirineu, vostè i d’altres defensaran, o callaran que pel cas és el mateix, quan es dugui neu d’Alaska en vaixells noliejats per les elits esquiadores del país. Mentre tingui aquesta doble moral, benvolgut Francesc, em permetrà dubtar fervorosament de la seva xerrameca buida.

Madonna & Sílvia

El darrer dia de l’any, Sílvia Soler escriu a l’Ara sobre Madonna i un premi que li han donat, no sé on ni quan: el premi a la Dona de l’Any. Diu Soler que el discurs que va fer en rebre el guardó va donar la volta al món per l’autopista de les xarxes. Diu que, després de sentir-lo un parell de vegades, va prendre notes en boli i en destaca que: “Quan vaig començar no pensava en el gènere, només volia ser artista, em pensava que al món de la música no hi havia regles, però això és per als homes, per a les dones sí que n’hi ha. I una d’aquestes regles és que no pots envellir”. Destacar això em sembla molt discutible i el raonament es podria allargar infinitament, però ho resumiré en poques frases. Primer: que de regles n’hi ha a totes les professions i oficis, i que no negaré que l’artista potser en té mes, però la paga que en treu també és considerable. Segon: que aquestes regles siguin només per a les dones no és cert. Regla per a homes: no sol·licitaràs mai la baixa per paternitat, perquè t’exposes a ser un empestat i fins i tot acomiadat. Tercer: envellir no vol dir només cultivar arrugues a les cuixes, sinó també al cervell. Quart: Madonna és una dona estupenda i ha utilitzat el seu cos hipersexuat per a donar impuls a la seva carrera, per a vendre força discos i per diferenciar-se d’altres competidores menys afavorides o menys atrevides, cosa que trobo perfectament legítima. I, finalment, queixar-se ara, després de 30 anys d’exhibir-se sense manies, de que no pot envellir em sembla indecent. El cos es fa vell per a tothom i si l’has mostrat jove és lògic que ara hagis de “matar-te a classes de spinning i a dormir embolicada en paper film”. En fi, que havent passat tant de temps usant el gènere per a enriquir-se i acontentar el seu ego, ara, als 58 anys, no és hora de queixar-se. Benvolguda Soler que Madonna encara “s’eixarranqui damunt de l’escenari, amb la seva cabellera rossa i el seu bòtox, i faci una broma sexual” no converteix el seu discurs en “valent i esplèndid”. Mentrestant, pots seguir ballant Like a virgin i fent-li la gara-gara.