Xavi Coral ens descobreix els increibles bous cavadors de Cambodja

Fa dies que vaig donant cops d’ull reprimits als articles que el Xavi Coral escriu a l’Ara per a delectar-nos amb els seus viatges pel món mundial. Ahir era el que fa 16 i anava sobre el bonic país de Cambodja, fet i fet com tots els altres: ple de tòpics i anècdotes sense gràcia, com la seva experiència al hammam turc d’Istanbul o a l’onsen de Hakone al Japó. Francament, voregen el ridícul. Doncs a Cambodja res com un guia simpàtic que ens du a veure els desconeguts i exòtics temples de d’Angkor (no els ha vist gairebé ningú). Total que el guia trempat s’havia de casar i l’amic Coral, en un exercici de pedagogia evident, es dedica mig article a explicar-nos com el noi prepara la cerimònia, com tria flors, menjar, vestuari, etc., i de com rep l’inapreciable ajuda del mateix Xavi: osti, tu! Hauria estat bé assistir al casament, com els havien convidat, i aleshores sí, una cerimònia de casament cambodjana potser fóra interessant i obsequiar-nos amb la seva descripció. Però la veritat, el seu relat és pura fullaraca. I no en té prou amb això el bo del Coral, sinó que en una part de l’article fa una incursió a la tecnologia agrícola i ens explica que “la màquina més avançada és un bou amb una aixada”. Doncs no sé com deu usar un  bou una aixada, perquè aquesta eina consisteix en una “una planxa de ferro, de forma comunament rectangular o trapezial, adaptada transversalment a un mànec de fusta” (DIGEC). M’agradaria de veres veure un bou cambodjà agafant l’aixada amb el musell i vinga, a cavar! Un bou s’usava com a bèstia de tir per a llaurar i arrossegava una arada o rella, però una aixada? Recony, quins bous que tenen a Cambodja!

Està bé que durant l’estiu els articulistes habituals dels diaris facin vacances i que es contractin substituts estiuencs, però la veritat, si han de ser com el Coral m’estimo més un becari que de segur s’esforçarà en la recerca documental abans d’escriure beneiteries. No fa per la categoria que se li suposa al Coral.

Vargas Llosa, el bord

El senyor Mario Vargas Llosa és un dels signants del “manifiesto de los libres e iguales” (no en volia jo sentir-ne d’altra). També el desagraït del Boadella, aquell bonhomiós dramaturg a qui li agafen atacs i ens ensenya el cul cada dos per tres. Es veu que ahir, aquesta colla de defensors dels valors imperials, van presentar el seu manifiesto, que va llegir una rossa a qui no conec de res, a la porta del Congreso de los Diputados, sota la mirada atenta dels lleons descollonats. Llegit el pamflet, resulta que no conté ni una sola proposta engrescadora pels catalans, amb la qual cosa ells solets es qualifiquen. Uns més iguals i lliures que d’altres: fa ben poc la policia es va acarnissar diverses vegades amb les protestes que hi havia entorn de l’edifici. Aquests, ben vestits i pagats, amb cara d’estómacs agraïts, van poder fer-ho impunement.

El senyor Vargas podria retornar al Perú, el país que va abandonar després de fracassar en el seu intent de presidir-lo. El va abandonar com un covard derrotat i llefiscós, emprenyat amb els seus conciutadans per no haver-lo elegit a ell, que n'era el salvador: l'ego del senyor Vargas només el supera el de déu! Fujimori, un personatge per l’oblit, li va deixar clar: o toques el dos o te'l toco jo. I ell, amb la cua entre cames, es va estimar més mocar-se i venir a fustigar els catalans, que com que són de goma i demòcrates, es deixen.

Torni-se’n al Perú, senyor Vargas: el necessiten més, però que molt més, que no pas nosaltres.

225 anys

Avui, 14 de juliol, pocs recordarem que fa 225 anys una multitud de parisencs revolucionaris va prendre la presó de la Bastille. Aquella revolució va canviar per sempre Europa i va implantar uns principis socials que s’han desenvolupat als llarg dels darrers segles. Tant, que avui els francesos celebren la seva diada nacional.

Si pocs recordaran la data, menys encara sabran el motiu pel qual aquella turba de sans-culottes es va dirigir enfurida al símbol de la repressió reial. No va ser, com pensen molts, “per dar llibertat als presos”. En realitat, a la Bastille Saint-Antoine solament hi quedaven set presoners: quatre falsificadors, dos bojos perillosos i un delinqüent sexual, tots ells ben vigilats per 80 invalides i 35 guàrdies suïssos. La realitat és que tota aquella gentada s’havia armat amb escopetes i canons que havien furtat de l’Hôtel des Invalides, però sense pólvora. Així doncs, enfurits, embriagats per l’aire de la revolució es van dirigir decidits a la Bastille, dipòsit de munició,  a la recerca de la necessària pólvora. Després de la batalla el governador de la presó, el marquès Bernard-René Jordan de Launay, va ser decapitat a cops de sabre i el seu cap, al cim d’una pica, passejat per tot Paris. I és així com “Liberté, Égalité, Fraternité” es van convertir en les paraules que conformen la divisa de la República francesa, una divisa que va néixer a Haití durant la revolta dels esclaus empesos per republicans francesos.

Vive  la République!

111.000

Llegeixo una entrevista a l’ARA , de l’Àlex Gutiérrez a Enric Canals, avui productor i documentalista que havia estat director de TV3 (1984-1989). Actualment, Canals està preparant un documental sobre el consell de Guerra a Manuel Vázquez Montalbán amb motiu de les vagues mineres d’Astúries el 1962. Molts estudiants van ser detinguts a Barcelona aleshores, entre ells Andreu Mas-Colell i Jaume Sobrequés i molts d’altres. Dedicat a la recuperació de la memòria històrica recent, ha investigat a fons la dictadura i em descobreix que a Catalunya es van instruir 111.000 causes militars entre 1939 i 1975: 8 cada dia en 36 anys. Quina feinada! No parla d’altres causes civils que, de ben segur, tenien el mateix caràcter “polirepressor”, com ell ho defineix. M’he quedat sorprès. Diu Canals: “A la Transició es va decidir que no es faria net. L’oposició no tenia prou força per imposar-se. Ni es va revisar el passat ni es van exigir responsabilitats. Però, al cap d’uns anys, la gent vol saber. Perquè vol perdonar, però per fer-ho primer vol saber. I van passar tantes coses...”.

Franco, en la decrepitud i misèria del seu final de vida, assetjat per la incontinència i medicat a nivells estratosfèrics, encara signava sentències de mort. A quaranta anys de la seva mort la Castella eterna encara es nega a passar revista, que no a jutjar, a uns fets que avergonyirien el mínim demòcrata. Però enllà del Sènia, encara viuen a la Mesta. Aquesta organització creada al s. XII fou primer un “concejo” de pastors a qui el rei va concedir importants privilegis: exempció del servei militar, de testificar davant dels jutges i, sobretot, uns drets de pas que encaro són vigents. Corrompuda pels nobles al llarg dels anys, va esdevenir una confederació de grans ramaders que cobraven als pobres pastors els drets de pas. Doncs bé, aquesta Castella eterna encara vol cobrar drets a tothom a preus elevadíssims, com ara la dignitat i els drets dels ciutadans. Per això els hereus dels vençuts no els poden perdonar encara, com diu Canals, perquè abans cal saber.

Si mireu qualsevol imatge del dictador vestit de militar, veureu que duu la divisa de capità general a l’uniforme amb quatre estrelles, les mateixes que el Borbó encara llueix avui. Això és tot el què s’ha evolucionat a Castella, des de Franco fins el seu successor. 111.000 causes a can Felip.

Oh, Iceta!

Avui he sentit Miquel Iceta a l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas (a can Terribas, que dirien els socialistes de bo, de bo) aquest matí. Hi hauria moltes coses a dir, sobretot per la sonada i original pregunta en la qual es demana al poble  si vol que (el PSC, suposo) vagi a negociar no sé què a Madrid (ja té pebrots!). Com que seria digna d’una tesi sencera, parlaré  d’un tema de més actualitat per la podridura  que supura per tot arreu, a l’FMC per exemple. Terribas pregunta a Iceta si sap quant cobra un regidor sense cartera de la Diputació, i ell respon que no, que ell no ha estat mai preocupat per aquestes coses, que no li interessa, que ell no és avariciós, que és un tema menor. Sobre quant s’enduia el paràsit del Bustos mentre ens ha tingut entretinguts, ja li ho diré jo (surt a tots els diaris): 83.000 € anuals, gairebé 7.000 cuques al mes dels quartos de tots. I a ell, al Miquel, no li interessa, no ho ha sabut mai. Doncs mira, a mi, sí.

El bo del Miquel, no ho sap perquè no ho ha mirat? O perquè no ho vol saber? Perquè no pot?, O, ho sap i no vol que la gent sàpiga que ho sap? Què faria si ho sabés? Hem de deduir que tant se li’n dóna? Que li és igual? Potser no ho vol saber perquè hauria de prendre mesures? I quines mesures prendria? Miraria també les dietes? Vol que jo tingui confiança en algú a qui no li importa com es gasten els diners públics? Que, a més, vol que jo transmeti aquesta confiança als seus companys de partit, i que els voti? Vol el Miquel que voti algú que no sap quant cobren els seus subordinats? Llegeix els diaris, mira la tele, escolta la ràdio el Sr. Iceta? I, finalment, vol que els catalans li clavem un clatellot, a veure si es desvetlla del seu somni federalista i es posa a treballar per saber en què carai es gasta els diners? Home, ja està bé! Que se’ns pixa a la boca, potser? Tot això per rematar-ho amb l’afirmació de que els càrrecs públics han de cobrar només un sou, això sí: un bon sou. Però com vol pagar bons sous si ni tan sols sap què cobren ara?

Magnífica retòrica la del Miquel, la del salvador del PSC, la del renovador, la gran esperança. I és aleshores que ja no m’estranya gens que deixi anar  que “saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual no l'interessa gens”. Realment, un home que treballa pel ciutadà.

Dones i llibertat

Durant els darrers dies s’han produït dues notícies que m’ha cridat l’atenció, totes dues relacionades amb els “abusos sexuals” a la dona (les cometes les he posat amb tota la voluntat). La primera va ser el descobriment de que en algunes discoteques de Mallorca, hi ha noies que canvien una fel·lació per beguda, i a les associacions feministes els ha faltat temps per a protestar i exigir actuacions. La segona, que l’ajuntament de Pamplona ha apostat agents per terrats i teulades per evitar que hi hagi noies hissades i grapejades com va passar l’any passat. No jutjaré si són “abusos sexuals” perquè en tinc els meus dubtes (d’aquí les cometes), sinó que voldria aixecar una veueta en favor de les dones. Dones: crec que no hauríeu de permetre que organitzacions, que es diuen defensores dels drets de les dones, o ajuntaments com el de Pamplona, s’erigissin en tutors i vigilants de la vostra sexualitat. Amb aquestes actuacions el què fan, al meu entendre, és tornar a posicions tronades, de quan es creia que la dona no pot decidir sobre el seu cos i que necessitava del permís i la supervisió d’altri. Hem de suposar que les dones que practiquen una fel·lació, o les que es deixen tocar els pits, no són capaces de decidir si s’ho volen deixar fer o no? No estan coartant la vostra llibertat sexual altra vegada? I el que és pitjor: qui us vol controlar ara són altres dones. Si voleu ser mestresses del vostre cos ho heu de fer amb totes les conseqüències: no busqueu falsos protectors i protectores que el que volen és encotillar-vos.

L’Antoni Bassas es llença a la piscina buida

A vegades, empesos per la nostra bondat natural, ens llancem de seguida a recolzar iniciatives que ens semblen positives, sobretot si són per desvetllar consciències. Ara, la nostra Consellera d’Ensenyament ens diu que els alumnes de 14 i 15 anys hauran de fer serveis comunitaris i que seran avaluats com una assignatura normal. L’Antoni Bassas s’hi apunta en la seva columna d’opinió a l’Ara (03.07.2014) i, molt engrescat, diu que això “els descobrirà el món del voluntariat” i que “entendran millor les necessitats de la seva comunitat”.  Voldria recordar el significat de la paraula voluntariat, que ve de voluntari; voluntari és algú que fa alguna cosa perquè vol. Si els obliguem a fer de voluntaris –perquè si no ho fan els suspendran– on queda la voluntarietat? D’altra banda, voldria recordar que un percentatge elevat dels nostres joves viuen en famílies que han travessat, o encara travessen, situacions de precarietat importants. A ells els explicarem quines són les “necessitats de la seva comunitat”?

D’altra banda, des d’una cadira barcelonina, potser sembla fàcil d’organitzar festivals com aquest, però en pobles petits, en comunitats reduïdes, on durem als nois? Hauran d’anar al poble veí, desplaçar-se? Qui posarà els mitjans perquè això funcioni? Qui farà la feina a les entitats que han de rebre aquests joves? Aquestes entitats han vistos retallats els seus recursos humans, que ja van sobrecarregats. Ara, a més, hauran d’organitzar activitats per aquest nois i noies i atendre’ls? I no de qualsevol manera, sinó com cal. I, finalment, posarem ajudes als mestres perquè no hagin de desatendre altres aspectes educatius? O bé els pagarem hores extra (a qui les vulgui fer, esclar)? Perquè a l’escola també han escapçat despeses.

I ja per acabar: benvolgut Antoni Bassas, estic tip de que em diguin que la sanitat o l’ensenyament  són gratis, que s’utilitzi i es manipuli, potser sense voler, el fet de que, quan uso aquests serveis , no pago res. No, no pago quan vaig a l’ambulatori i a l’escola perquè ja ho he pagat abans, i ben pagat, amb els meus impostos. Reflexionem, siusplau.

Emiliano Zapata, Colau i Iglesias

Quan jo encara era a Olot a fer barretines, l’any 1952, Elia Kazan dirigia Marlon Brando a “Viva Zapata”, una pel·lícula que jo vaig estrenar a la meva adolescència i que em va fer caure de la figuera: vaig deixar de veure el cinema només com una distracció per passar a considerar-lo, també, un instrument de la història i de la denúncia. Emiliano Zapata era un camperol mexicà que va lluitar contra els hisendats del seu país a favor dels sense terra. La pel·lícula de Kazan mostra descarnadament la historia d’un home tràgicament revolucionari. Al film, hi ha dues escenes relacionades que em van colpir especialment. Al començament, un grup de camperols visita al governador de Morelos per a demanar-li justícia. D’entre tots, un aixeca més la veu que els altres i el governador en pregunta el nom. Amb paraula ferma, Marlon Brando respon desafiador: “Em dic Zapata, Emiliano Zapata”. I el governador encercla aquest nom en la llista dels compareixents per a significar-lo com a perillós i persona a eliminar. Anys després, quan Zapata ja era cap dels revolucionaris del sud i adulat per Pancho Villa, un dels seus homes li va recordar, perquè se n’allunyava, el principi de la revolució zapatista: “La terra és de qui la treballa”. Emiliano es va enfadar i va preguntar el nom del qui havia parlat, i quan li va contestar va agafar la llista dels participants. Quan anava a encerclar el seu nom va recordar el gest d'aquell governador i la seva mà s’aturà. Va adonar-se que el poder l’estava festejant i va reaccionar. Quan Madero com a president de la República, li va oferir una hisenda a l’estat de Morelos “com a pagament pels seus serveis a la Revolució”, Zapata es va enfurismar: “No, senyor Madero. Jo no em vaig aixecar en armes per conquistar terres i hisendes. Jo em vaig aixecar en armes perquè al poble de Morelos li sigui retornat el que li va ser robat”. Zapata va tenir un final tràgic, propi del  revolucionari autèntic. Traït pels seus, va ser cosit a trets a l’hisenda de Chinameca, a Morelos, el 10 d’abril de 1919.

Disposats a retornar la terra al poble i el poder al ciutadà, Colau i Iglesias s’aixequen avui com dos idealistes abocats a la revolució, a l’establiment del “nou ordre” a l’enderrocament de “l’antic règim”. Doncs que no els passi com a Zapata: primer, el poder ha encerclat els seus noms a la llista; després, quan ells siguin el poder, encerclaran el nom d’algú altre. Fa falta que, com Zapata, s’adonin que estan sucumbint a la fera que combatien i aturar la mà. Per a poder fer això, però, han d’estar, com Zapata, disposats a morir per la revolució perquè sinó ens estan enredant.