Sota el títol “Som analfabets emocionals?”, Lara Bonilla al
diari Ara, amb tota la bona intenció, mira de conduir-nos pel món de les
emocions, i el què aconsegueix és un maremàgnum de confusió que fa patir. L’article
està tant farcit de cites d’especialistes suposadament experts, que no pots
saber exactament quina és ni l’opinió ni la conclusió de la seva autora.
L’error de principi que desvalora l’escrit és la confusió
immediata i reiterada entre el què és una emoció i el què és un sentiment.
Sempre he pensat que l’emoció és una reacció immediata i de curta durada davant
d’un esdeveniment, una experiència. En canvi un sentiment és una actitud vital
que perdura en el temps. La pujada d’un cop d’empatia, de simpatia o d’enyor
que podem percebre davant d’una situació tendra, no es pot confondre amb amor.
Així, quan un dia retrobem una antiga amiga, parlem durant unes hores i revivim
un temps passat, és gairebé segur que ens mirarem aquella persona amb afecte i
reviurem moltes ocasions en les quals ens van sentir atrets per ella. Això és
una emoció, perquè si deixem que la nostra ment revisqui tranquil·lament aquell
record, de la mateixa manera que ha eixit s’anirà fonent, dolçament, altra
vegada en l’arxiu de la memòria. Això no és l’amor, que és un sentiment molt més
profund, que no és fruit del passat i que té una permanència il·limitada, d’antuvi.
Per resumir, diria que una emoció és una reacció adrenalínica i en canvi un
sentiment és la calma de l’actitud madura.
En una d’aquelles frases que pretesament volen concentrar
grans pensaments se’ns diu de la pena que “sentir-la és un mode de sentir-se
viu”. Jo en canvi diria que la pena, quan s’instal·la com un sentiment, és la
mort. La pena és una emoció, que si deixem fluir com totes les emocions,
passarà i ens oblidarà. Com la que sentim pel dol: si deixem que la pena que porta
associada llisqui, es transformarà en un record dolç i tendre. No cal que aneu
amb cap especialista: la meva mare n’és una experta (i no cobra).
