dimecres, 14 d’abril del 2021

Santa Mercè i sant Marçot

Diu la GEC que sant Jordi fou un “màrtir cristià oriental, martiritzat probablement a Lydda (actualment Lod, Israel), l’antiga Diòspolis dels grecoromans”, però que “la manca de fonts documentals i hagiogràfiques certes ha fet dubtar de la seva existència”. Existí sí, un “bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s'ha de confondre”. Per tant, aquest sant Jordi que venerem és més una llegenda que cap altra cosa, però una llegenda simpàtica i bonica que ha arribat fins avui arrelada en la nostra tradició. I dic fins avui perquè aquell pobre guerrer grecoromà va perdent de mica en mica els seus orígens, i es va tornant un invent de sexe indefinit i d’intencions disperses.

Pel que fa a en Jordi no hi ha cap mena de dubte: era un home amb tots els atributs, perquè la llegenda ho diu així i prou. Era un home, llegendari, però un home com Ulisses o Agamèmnon o fins Aquil·les. Ningú no ha posat mai en dubte que cap d’aquests herois fos un mascle ni se’ls han cercat un corresponent femení: no s’ha gosat mai inventar-se una Ulissa ni una Agamèmnona i tampoc una Aquíl·lea. Però d’uns anys ençà al pobre Jordi l’aparellen, si vols si no, amb una Jordina que, aquesta no, no ha existit mai ni tan sols en la imaginació dels paleocristians més procaços.

Però, ah! Ha arribat a casa el feminisme hippie-happy-guai i s’ha tret del barret, op-là, aquesta Jordina –que sembla més una conseqüència de l’enveja del penis, que explicava el venerable Sigmund Freud en les reflexions de la seva psicoanàlisi– que no cap altra cosa. Com pot ser que els homes tinguin penis i nosaltres no? I així arriben a construir, elles, una sobrellegenda perquè la festa de sant Jordi deu ser un invent del patriarcat cruel i sanguinari que les margina i les aparta del món del poder: no és igualitari ni paritari que ells tinguin sant Jordi i nosaltras no. No en tenint-ne prou amb això, les artistes del reinvent, converteixen el pobre drac en una bestioleta inofensiva, que en lloc de vomitar foc aboca allò de la llet i la mel per la seva boqueta de pinyó. I ja no és en Jordi que mata l’aranya, sinó que és la princesa que l’amanseix amb sex-appeal i una rosa de color de gos-quan-fuig. I tararit-tararat la papanatada s’ha acabat, amb en Jordi que s’ho mira amb un pam de nas.

Algú de la confraria femellista és capaç d’entendre una figura en la representació d’una llegenda? Tornant a la GEC ens explica, a elles també, que “el tema de sant Jordi matant el drac pot tenir l’origen en el déu ‘cavaller’ dels perses matant l’esperit del mal, que, recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril, es confon ja en l’art copte i en la pintura etiòpica”. Així doncs, amigues i amics, el drac –que els dracs no existeixen, carai! són un invent, són mitologia– no és un animaló ni bo ni dolent; és la representació de l’”l’esperit del mal”. Això és: en Jordi no és un cruel assassí de bèsties inofensives, sinó una representació del bé vencent el mal! Que s’entén això? Que estic dient que tot plegat és una llegenda, ben bonica per cert, un conte, una narrativa imaginativa i antiga que no pretenia altra cosa que dir-nos que la bondat triomfa sobre la maldat.

I ara tenim ajuntaments que s’apunten alegrament a allò del hippie-happy- guai i s’inventen pamflets com el que aquest any ens endinya, sense engaltar, l’Ajuntament de Torelló. I aquí ho tenim “Sant Jordi i Santa Jordina”. Que inclusiu, oi? I ens dibuixen una rosa de color indefinit damunt la qual hi tenim una noia –perquè només llegeixen elles– amb les cames peludes i un llibre a les mans. Idò: si hi ha sant Jordi i na Jordina, perquè no hi ha un lector i una lectora? Ah, és allò de la discriminació positiva!

Per això ara reivindico que per la Mercè també s’inclogui un sant Marçot, què carai! Que no ha existit mai? No hi fa res, santa Jordina tampoc. I totes contentes mentre ens riem de la pobra Eulàlia relegada a patrona de segona. Us prego que, els qui tingueu màniga, vulgueu fer-li arribar la meva proposta a na Colau, que ara que ha deixat de piular potser li caldrà ensenyar la ploma d’alguna altra manera.

Tota aquesta tonteria em sembla un immens despropòsit, una rebequeria feminista i femellista sense vergonya ni raó que no ens porta enlloc. Bé, sí, a la destrucció progressiva d’una tradició bella i heretada. Comptat i debatut només em queda per dir, a totes les rampoines cobejoses, que no cal fer d’un pet set-mil esquerdes: que en Jordi i el drac només són una llegenda, collons!