divendres, 27 de juny del 2014

Ada Colau, estàs a favor o en contra de la independència de Catalunya?

Diu n'Ada Colau (Ara, 27.06.2014) parlant del seu partit Guanyem Barcelona: "Recordem que fem una proposta a nivell municipal i aquesta no és la nostra prioritat [referint-se al la independència]. Som un espai transversal, molt plural. No hem abordat aquest debat".
N'Ada Colau parla de participació ciutadana, de processos des de baix, de mobilitzar els ciutadans. Pregunta: i què carai són doncs l'ANC, Òmnium, les grans manifestacions de l'11 de setembre? No són moviments ciutadans? Diuen que (Ara, 26.06.2014) “esquiven el debat sobre el 9-N perquè són ‘plurals’”. No, no són plurals? Si quedem que sí, que ho són, pregunta: com és que el moviment que propugna (Guanyem Barcelona) no té com a prioritat pronunciar-se sobre el procés, com és que no han abordat aquest tema? Amb què quedem, n'Ada, hem de recolzar la política impulsada des de baix o no? O és que n'Ada només impulsarà els moviments populars que proposi ella?
De salvapàtries, benvolguda Colau, ens en sobren i de gent que ens ven motos n'estem farts. Més coherència, menys papus, menys xerrameca assembleària: de polítics que ens diuen que els dolents són els altres n’hi ha per parar un tren. La independència és un procés transversal i popular que ha empès polítics com Mas a recollir el mandat del poble. Potser és més demòcrata Mas que no pas Colau? Doncs mira, potser sí.
Jo no demano a Ada Colau que sigui independentista (ara s'afanya a dir que votarà si-si), però sí que es pronunciï... Però clar, prendre postura, ser transparent, decidir-se, vol dir perdre possibles votants i dinerons. A l’era hi ha pols, Ada, perquè el vent bufa quan vol, no es pot prohibir la pols, no es pot aturar la tramuntana. I ara bufa independència, què hi farem.

dijous, 26 de juny del 2014

Cal semblar-ho?

Quan un ciutadà accedeix a un càrrec polític entra automàticament a l’òrbita que l’Estat disposa per a un servidor públic. Així, com a representant públic, disposarà de protecció, tindrà una retribució d’acord amb el seu càrrec, podrà fer ús de serveis públics reservats i de fons per a l’exercici de la seva funció. També veurà com se li obren altres avantatges, entre elles, el reconeixement públic i social personals, que no són poca cosa. També notarà com li surten “amics” de sota les pedres i haurà d’aprendre a escollir-los, perquè no tots van amb bones intencions. Tots aquests privilegis haurien d’estar compensats per certes servituds perquè, ja se sap, la felicitat mai no és completa. Entre les obligacions hi ha la de ser honrat i coherent amb el càrrec que els ciutadans li han atorgat. Els romans, que ja en sabien molt de la res publica, van empescar-se aquella frase que diu: “la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho”, que traduïda al llenguatge dels polítics espanyols quedaria amb que “no cal que la dona del Cèsar sigui honrada, només ho ha de semblar”. Ara, a España, ni això: la dona del Cèsar ja no es preocupa ni de semblar-ho i s’apunta alegrement a fons obscurs luxemburguesos que no paguen impostos. No tan sols traeixen personalment el que prediquen, sinó que la traïció és a l’estranger. Un Ministre d’Hisenda que fa propaganda per la TV perquè es paguin les factures amb el seu IVA, però que inverteix en un negoci obscur, que no paga impostos i a l’estranger, no mereix altra cosa que el menyspreu més profund i hauria de dimitir a l’acte: per respecte als ciutadans que li hem confiat l’administració dels nostres diners. Ells amb la seva actitud ja han retorçat definitivament la frase romana, que ara ja diu que “la dona del Cèsar pot plantar-li banyes al Cèsar sempre que li doni la gana, que no passa res”.
En el discurs del Borbó, en l’acte del seu nomenament, saludava així en començar el seu discurs: “Muchas gracias señor Presidente del Congreso de los Diputados, señor Presidente del Senado, señor Presidente del Gobierno, señoras y señores Ministros, señoras y señores Diputados y Senadores, autoridades, señoras y señores”. En un discurs dirigit a la Nació espanyola el poble, que és el titular de la sobirania –així ho reconeix la Constitución en l’article 1.2– ni tan sols és esmentat. I és així que ens va.

dijous, 19 de juny del 2014

Crònica breu i potinerota de la coronació de Felip VI

M’apresso a fer una crònica del poc que he vist de l’entronització de Felip de Borbó, el borbonet (que no el bombonet). Ho faig perquè no se me’n vagin al carall dues imatges que m’han quedat a la retina. La primera és la del Presidente Rajoy vestit de pingüí, esperant al rei palplantat –com si li haguessis encastat un pal d’escombra per allà– davant l’entrada del Congreso. Amb aquells dos faldons penjant-li al darrera i els pantalons de ratlles, la figura de l’animaló es distorsionava per la mirada perduda a l’airecel de la Carrera de san Jerónimo: un gallegu autèntic...  i patètic. L’altra imatge és la de les senyores diputades del PP fent el genollet davant del monarca. Totes impacients, com núvies sotmeses al dret de cuixa, estaven atentes a l’arribada del rei qui, prenent-los la mà, les cobria una per una des de la seva alçada. Totes amb faldilla, per descomptat, algunes lluint les cuixes, dignes de l’aristocràcia més rància. Perquè així com la panxota identifica els bisbes, les cuixotes delaten les marqueses. De veres que ha estat tot un espectacle, que descriu bé el Pep Molsosa al seu blog ara mateix: “Quins fastos tan lluny del poble! Quin populisme tan ranci i anacrònic! Tant de bo sigui l'últim cop que hem d'assistir a espectacles d'aquest tipus!”. Tan de bo Pep! I us deixo la part final del poema Sóller, del malaguanyat poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És per refrescar la pudor de naftalina que avui s’ha sentit des de Salses a Guardamar.


Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.


Me’n vaig corrents a can Felip, que m’apreta!

L’Europa que ens espolsarà

Llegeixo avui als diaris que l'N-VA flamenca rebutja finalment integrar-se a l'ALDE (l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa). L’admissió de Ciudadanos i UPyD ha provocat molt de rebombori dins d’aquest grup de la cambra europea. Sembla que Ramon Tremosa va fer mans i mànigues per a evitar-ho, però a Europa els números manen i el nombre de diputats a guanyar han fet forat en allò dels principis. Ha semblat una desgràcia pels catalans. Per contra no sembla pas que hagi afectat massa als independentistes holandesos, que han sumat els seus quatre escons als Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i santes pasqües.
És una gran lliçó de la qual hem d’aprendre. Ser un país petit té avantatges certes, però també desavantatges inevitables i els holandesos ho saben bé. Catalunya n’ha d’aprendre i posar-se al seu lloc, perquè mai no podrà enfrontar-se ni a Europa ni a España per volum: no podem imitar la política exterior espanyola perquè fracassarem. Hem d’imitar l’holandesa, la danesa, i si convé no ficar-nos on no ens demanen. I, sobretot, aprofitar el gran avantatge que dóna ser petit: la maniobrabilitat; que l’ALDE ens la fot, ens passem a l’ECR i a sucar. Si ens fan poc cas perquè som petits, tampoc s’adonaran massa de que canviem de rumb i quan se’n vulguin donar compte ja serem ben lluny. D’Europa n’hem de treure tot el profit que puguem i passar de puntetes a l’hora de signar compromisos. Perquè Europa està feta per i per a els grans, Europa no ens regalarà res, no ens farà independents. Això sí, si arribem a la independència ens cobrarà religiosament la “quota” com a contribuents nets i ens espolsarà les butxaques tant com pugui exactament igual com fa España ara. Deixem-nos de romanticismes i anem per feina que amb el lliri a la mà ens donaran pel sac.

dimecres, 18 de juny del 2014

Batucades impertinents

Dissabte vaig ser a la manifestació que es feia a Barcelona per l’escola catalana. Des del principi fins al final, vam estar amenitzats per diferents grups de batucaires que ens burxaven l’orella amb el seu soroll infernal. Amb uns quants bombos, una mica de ritme i escàs sentit d’estètica musical semblaven rellevar-se un darrera l’altre per tal de que la festa no decaigués. Aliens a l’esperit de la protesta, lliurats al seu art de la fressa, el rebombori ens impedia parlar entre nosaltres i mantenir una conversa va ser pràcticament impossible. En els primers moments, el final de les seves llarguíssimes simfonies –un seguit repetitiu de batzegades sobre les castigades pells de tambor– era aplaudit pels veïns de marxa, però al cap d’una hora de sentir-los tothom se’ls mirava amb resignació franciscana. Entre batucada i batucada, uns resignats grallers, amb molta voluntat, intercalaven alguna peça, ràpidament contestada pels “bombers” de torn.
Certament, vaig pensar què hi pintaven allà. És que la organització els pagava la el concert? Participaven de les nostres reivindicacions? O eren allà perquè no saben on anar amb la seva música? No ho sé, amb franquesa. I no és que em facin nosa, però la impertinència del seu bum-bum interminable acaba fent molesta la seva presència. Tant que, al final de l’acte, no vam poder sentir els parlaments de cloenda perquè els batucaires estaven per la feina, la seva esclar.

dimarts, 17 de juny del 2014

Les calces de la Consellera

No puc entendre de cap manera, i mira que hi he donat voltes, que un mestretites y mitja dotzena de famílies recalcitrants tinguin amb l’ai al cor a la comunitat educativa i a tota la Generalitat. No puc entendre com es pot tolerar que uns quants ciutadans puguin fer un xantatge obert a tot un país, a tota una cultura. No puc entendre que se’ns humiliï d’aquesta manera, de veres que no. O potser sí, que ho puc arribar a capir: la senyora Consellera Irene Rigau ha dimitit de la seva obligació de defensar la nostra cultura, un dels nostres signes més estimats com és la llengua. Perquè bé, ja hem ajornat el problema fins a final de curs, però cap de les escoles que ha estat afectades saben què carai hauran de fer el curs que ve: calien directives que avui ja han fet tard.
Trobo a faltar, senyora Consellera, una actitud valent i decidida per part seva davant d’una comunitat que demana a crits un lideratge potent. Ells, senyora Rigau, la seguiran on sigui, però no els pot deixar indefensos davant la voracitat de quatre aprofitats. No fem les coses bé. Dissabte vaig ser a Barcelona manifestant-me per l’escola, una manifestació inútil perquè no hi ha compromís real. Una manifestació inútil perquè va estar convocada fora de temps, perquè hi havia més batucada que capgrossos.

Em fa vergonya haver d’escriure això perquè em sento profundament humiliat, vexat per un Estado que aconsegueix un a un els seus objectius, mentre la nostra Consellera no sap què farem demà passat. Jo, senyora Rigau, no vull una escola en castellà, ni un 25% ni res de res i només ens queda una solució: la desobediència. Però per això, necessitem una condició imprescindible: que la senyora Consellera no se’ns cagui a les calces (i ja em perdonarà, però l’expressió és ben catalana).

dijous, 12 de juny del 2014

Un consell (gratis) als amics taxistes

Malgrat que em sap greu pel taxista de veres, els he de dir que la seva protesta és estèril i que val més que dediquin el seu esforç no pas a defensar un statu quo corporatiu. Quan dic "taxista de veres" em refereixo a l’autònom que amb la seva llicència es guanya la vida. Cada vegada en queden menys. La perversió del sistema ha anat creant empresaris del taxi que compren llicències i lloguen conductors, com més barats millor. Els sindicats ineficaços hi han contribuït. Amic taxista: aturar sistemes com Uber que s’estenen globalment és una entelèquia. Probablement esteu destinats a desaparèixer, almenys en una bona part, com ho han fet altres oficis que semblaven eterns. Als USA les app-taxi ja són una pràctica habitual i la Comissió Europea ha dit que no es poden posar límits a nous models de negoci que beneficien els ciutadans.
Us explicaré una història. El Pau –nom fictici, per descomptat– va acabar empresarials el 2009 i, amb una beca, se’n va anar a Anglaterra a fer un d’aquests màsters fantàstics que et fan més savi. Va perfeccionar l’anglès. Quan va tornar, va aconseguir, després d’esforços ingents, una altra beca per continuar la seva formació a París, on va arribar a treballar de becari a l’Elisi. Va perfeccionar el francès i, com que vivia en un pis de la banlieu amb tres italians, també es va quedar amb aquesta llengua. Durant el 2012 va enviar tants currículums que va esgotar un cartutx de tòner sencer. Al poble es jubilava un taxista i, per no quedar-se a la lluna, li va llogar el taxi. Avui, un any i mig després, té uns ingressos considerables fent de taxista, tant que ja no envia currículums. La seva cultura i els seus idiomes li han permès de convertir-se més que en un xofer en un company de viatge. Les empreses de la comarca li lloguen el servei per atendre gent que ve de tot el món. Si tenen alguna hora lliure el Pau els du de visita i els fa de guia a càrrec de l’empresa. Organitza viatges personalitzats per tot Europa a preus continguts. Mentrestant, estudia xinès i s’ha tret un títol de socorrista per atendre als seus clients, arribat el cas. Per descomptat, també tragina gent d’un poble a l’altre, com s’ha fet sempre.
El taxi clàssic no s’acabarà d’avui per demà, però el servei sense valor afegit té els dies comptats, no ho dubteu, i el cotxe sense conductor truca a la porta. Els qui teniu una edat, possiblement podreu jubilar-vos sense massa sobresalts, però els joves cal que hi posin imaginació, perquè sinó Uber els passarà pel damunt.

dijous, 5 de juny del 2014

Visca la gallineta ecològica! Dedicat, amb afecte, a na Núria Coll

Per una d’aquelles casualitats casuals, ensopego amb el programa Divendres de TV3, que aquesta setmana fan des de Folgueroles. Veig un xicot que explica que cria aviram ecològica i una xicota que ens presenta, atenció, un galliner urbà. Res a dir: tothom publicita el què té per a vendre. Al costat hi veig na Núria Coll, a qui aprecio especialment perquè pretén que tots mengem molt i molt sa, tant sa que a voltes més ens valdria no menjar. Mirem les dues fotografies, que no són altra cosa que una captures de pantalla del vídeo del programa, penjat a la web de TV3. A la de l’esquerra, sempre segons na Coll, es poden llegir les condicions que s’exigeixen perquè una gallina o dindi, siguin considerats ecològics. Entre elles,  es pot llegir que cada animal hauria de disposar de 4 m2 d’espai, que ja és més del que disposen alguns humans. Bé, molt bé. Després, na Coll ens canta les excel·lències d’un galliner urbà, fet amb fusta reciclada naturalment, on s’hi encabeixen tres formoses gallines. Vistes les proporcions de la baluerna, no crec que faci més de 3 m2, que dividit per les tres ocupants ens dona que toca a 1 m2 per cresta. Però, no havíem quedat que calien 4 m2 per fer feliç una gallina? Ai, ai, ai, que em sembla que hem patinat, benvolguda Coll...

Escric això perquè cada dia em sorprèn la poca feina de documentació que fan a voltes els periodistes, una mancança que els du a donar informacions contradictòries, com la que ens ocupa, errònies, o incompletes. Per exemple el carai de galliner: ja sap na Coll que les gallinetes caguen i que produeixen una gallinassa pudenta, tòxica i corrosiva que s’ha de netejar diàriament? Que les gallines puden? Que, a nosaltres, aquesta pudor ens pot semblar molt ecològica, però que als veïns potser no els agradi gaire? Que les gallines es desponen a l’hivern i que no deixen anar ni un ou? Que cal tenir verdura mig corrompuda, pudenta, humida i fastigosa per alimentar-les? Que el gra també put? Que tot aquest aliment atrau rates i ratolins? Que les gallines cloquegen i poden molestar el veïnat? I, per acabar, les gallines es fan velles, es desponen definitivament, i cal fer-ne alguna cosa. En fi, amiga Coll: tenir un galliner porta molta feina, pot molestar el veïnat amb pudors i soroll i atrau altres bèsties gens desitjables. És que aquesta informació no s’ha de donar? La desconeixem? El fet és que, si algú  es gasta tres-centes cuques en un embalum com aquest, se l’emporta a casa i es troba amb tot això, ja pot anar cridant ous a vendre!

dimecres, 4 de juny del 2014

...i, Maria, també sé / que ets falsa.

No volia escriure sobre l’abdicació del Borbó, però la diarrea informativa en què han entrat els mitjans catalans se m’ha encomanat i si no evacuo rebento. Dir que no em fa ni fred ni calor seria poc, però m’estalviaré posar-hi adjectius poc edificants per centrar-me en l’atenció formidable que s’ha prestat a un fet biològic que als catalans ens hauria de deixar més aviat indiferents.
Ahir els de la Tribu de CatRàdio, un programa que pel nom hauria de semblar innocu, fins i tot van entrevistar una especialista (madrilenya) en protocol per saber el color dels mitjons que el Borbó dimissionari haurà de dur a partir d’ara. Em feia més l’efecte de ser a Madrid, a la “villa y corte”, que no pas a la Barcelona que a principis de segle adaptava l’himne de Riego i cantava: “El rei demana corona / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el cap li tallarem”. En fi, una cagalera entre rosa i monàrquica que feia esglaiar i que, com vaig escriure, em tornava la cara ximple.
No ens deixem enredar: el Borbonet que ara ens engalten sense vaselina, no ens oferirà res que España no ens hagi ofert mil vegades des del 1714 ençà. Mitges promeses, molt ben redactades en castellà per especialistes de l’enrenou i l’estraperlo, que no compliran mai. Com sempre vaja: un os, sardanes i castellers i a córrer per passar quaranta anys més munyint la mamella catalana.
Crec que el President Mas, qui cada vegada més ens en diu en anglès, ho deixava clar només saber-se de la maniobra borbònica: “Canviarà el rei, però el procés va endavant”. És així. España fa temps que va dimitir de Catalunya i ens té com una nosa necessària i ara ja no ens interessen les seves intrigues i enviem un missatge clar: feu el que vulgueu que nosaltres anirem per on ens doni la gana. De ponent, ni vent ni gent: tot és una enorme garrofa.
El gran Josep M. de Sagarra, a qui cada dia envejo més la seva vena satírica, escrivia demà farà 120 anys la “Cançó del desig farsant”. En una de les estrofes d’aquest poema, més amb sarcasme que amb ironia, deia: 

Jo ja sé el peuet lleuger
tots els punts que et calça.
També sé que moriré
i, Maria, també ho sé
que ets falsa”.


P.D. Aquest poema de la "Cançó del desig farsant" va ser exquisidament musicat per Guillermina Motta i el trobareu a Spotify.