Llegeixo un article a l’ARA de Xavier Alegret (dimarts, 11
de febrer) en què l’home mira d’explicar-nos com carai funciona el mercat
elèctric i perquè ara no sabrem mai quan pujarà la factura del corrent que ens
arriba cada dos mesos. Haurem d’arriscar-nos: o bé convertir-nos en obsessos
amorrats a la tarifa elèctrica horària, o bé contractar una tarifa plana.
Quan vaig estudiar economia, em van explicar que el benefici
de l’empresa està justificat, si més no en part, pel perill que corre l’empresari
en jugar-se els quartos en el seu negoci: era el premi a l’assumpció del risc,
a més risc més benefici, dèiem. Però les grans corporacions, a mesura que han
anat guanyant poder, s’han espolsat el risc de sobre i l’han anat traslladant, “sin que se note el efecto”, cap al
client final, cap al consumidor. Així ha passat amb les hipoteques i altres
préstecs: són contractes que tendeixen a reduir fins extrems immorals els
riscos que podria córrer el banc. Així, clàusules de garantia, avals, tipus
variables amb mínims, tots instruments al servei del banquer per a reduir la
incertesa del seu negoci. Una incertesa que es trasllada al creditor, que no
sap mai quan pujarà el rebut el mes següent. I quan això no funciona, estripen
les cartes: SACYR. En efecte, malgrat tots els preventius que aquesta societat devia
posar en el seu contracte amb el govern panameny, resulta que al capdavall encara
hi perdien diners. Però el seu poder és enorme i posen en escac el mateix estat
de Panamà: paren les obres i 10.000 obrers al carrer. Encara s’ha de veure qui
pagarà el nyap, però em temo que jo. Sí, sí, perquè ja s’ha parlat de que l’Estado
espanyol se’n faci càrrec. El risc l’acabem pagant nosaltres en benefici de les
grans corporacions.
Aquesta és la perversió del sistema capitalista que
domina el món per sobre de qualsevol govern, perquè aquests, a bases de suborns
socials o econòmics, acaben cedint enormes quotes de poder. Qui ens defensa, el
Miquel Roca i Junyent?
