dimarts, 27 de maig de 2014

El cardenal Josep Cuní

Llegeixo a l’Ara: “Cuní diu que el PP, CiU i ERC van rebentar-li el debat electoral perquè no el podien controlar”. Recordo els anys d’aquell Cuní a CatRàdio amb una certa enyorança, al periodista incisiu i, sobretot, ben documentat. Les seves entrevistes feien tremolar el polític més veterà de l’escena d’aleshores. Era almenys tant temut com la Mònica Terribas, més recentment. Va plegar, ja no recordo perquè, i se’n va anar als EEUU uns anys a aprendre dels mestres d’allà i ara, després de passar per TV3, és a 8TV, la TV del comte que té el coll inclinat, cap a la dreta, com la torre de Pisa. En la línia editorial del noble (?) català (?), el Cuní se’ns ha tornat unionista i tira tantes cosses com faci falta contra el dret a decidir.
Però el que m’irrita del Cuní no és pas la seva deriva: tothom es guanya la vida com pot. El que em treu de polleguera són els seus aires de diva ofesa que gasta dia sí dia també. Des de la seva trona vanguardista, brama com si fos un bisbe dels d’abans i tot li sembla poc. La seva dicció clara i directa et penetra el cuc de l’orella i sempre sembla que té la raó absoluta. Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal. D’aquells cardenals que sopen a la terrassa del Vaticà amb els poders fàctics i després volen predicar caritat, austeritat i castedat i ètica i independència i tantes coses de bon dir. Aquesta mena d’actituds m’inspiren un sentiment de fàstic que se’m fa difícil de digerir i desperta en mi pensaments altament impurs. Que ara el Cuní surti a fer-se l’ofès per un debat avortat amb els candidats a les eleccions europees, em sembla d’un miserable poc edificant. I encara més quan vol presumir d’”incontrolable”. Segons ell, la seva independència es veia compromesa per les exigències dels partits. Es necessita barra: ell que s’empassa les babaies del comte, ens ve a donar lliçons d’ètica. És inacceptable Cuní.