Reflexions entorn del canvi climàtic

Diu que l’Homo erectus, antecessor dels neandertals i de l’Homo sapiens, es va originar a l’Àfrica fa entre 1,5 i 2 milions d’anys. D’allà hauria migrat al sud-est asiàtic, on s’hauria extingit fa uns centenars de milers d’anys.

És així doncs, que un avantpassat directe de nosaltres mateixos es va extingir. Quines en van ser les causes? Llegeixo que a prop de Ngandong s’han descobert ara les restes que correspondrien a un grup d’Homo erectus mort sobtadament per un motiu desconegut. És a dir que fa entre 117.000 i 108.000 anys, un antecessor directe nostre va desaparèixer, literalment, de la Terra.

Ara, els defensors del canvi climàtic auguren un final catastròfic de la nostra espècie i miren d’evitar-ho de totes-totes amb sacrificis i renúncies de tota mena. Jo em pregunto si tot aquest esforç serà endebades, inútil, estèril... perquè, malgrat la creença falsa de que som capaços de tot pel sol fet de fer-ne un propòsit, potser estem destinats a desaparèixer. Potser pels nostres mals, o potser per la cíclica mania de la naturalesa d’eliminar-nos, de tant en tant, de la superfície terrestre.

Em pregunto si la lluita per “salvar el planeta” que duen per bandera tants creients, no és altra cosa que un enorme acte d’egoisme superb, un altre desafiament a la força ingent i desfermada de la naturalesa. Em pregunto si volen salvar la Terra o si es volen salvar ells, a qualsevol preu.

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...

El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.

Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.

Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.

Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.

El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

···································································

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).

Correcció periodística

Manta vegades als periodistes els traeix la necessitat de ser políticament correctes, de transmetre opinions que, com els clics a les webs, donen molt de predicat i audiència. És el cas de dos articles que apareixen a l’Ara d’avui, 19 de desembre de 2019.

El primer el signa Dídac P. Lagarriga sota el títol “Siham Lech-hab: ‘Jove, musulmana i dona. Ho tinc tot per ser silenciada’ ”. Una sentència potent que ja predisposa al lector cap a una determinada concepció del personatge. El periodista però es contradiu immediatament, perquè en les primeres ratlles deixa anar: “Siham Lech-hab, amb els seus 22 anys plens de rialles, parla tranquil·la, sense victimisme...”. Doncs mira, en llegir el títol a mi m’ha donat la impressió immediata del contrari, de que la noia, si no n’és de víctima, almenys sí que s’hi presenta, donant per descomptat que els tres adjectius la fan màrtir d’entrada.

El segon ve de na Natza Farré a la contraportada. Diu la senyora Farré que hi ha qui justifica les violacions amb arguments com “la històrica provocació femenina. La històrica testosterona masculina. Les dones som totes unes putes”. Doncs encara que li costi d’admetre, en les relacions sexuals ‘normals’ hi entra la testosterona, però també els estrogens; també hi tenen part la provocació femenina i la iniciativa masculina; i no, senyora Farré, s’equivoca: no totes les dones són putes, com no tots els homes són violadors. Per cert, senyora Farré: el fet de ser puta no és una autorització a violar-ne cap, ni tampoc hauria de ser, per una feminista com és vostè, motiu de menyspreu. Elles, les feministes, en lloc d’allunyar-se d’expressions netament masclistes, les usen com a arma llancívola contra els homes, així, en general, contra l’enemic.

A voltes ja dic, els periodistes ens deixen anar sentències i obvietats sense pensar-s’hi gens i ens confonen sense voler; o no: potser és amb tota la intenció?

El PSC progressista, de què nano?

Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.

De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.

Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.

Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.

He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.

Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...

Sobre l’energia “verda”

Fan uns anys, amb tres companys més, vam iniciar un projecte de telecomunicació en que intervenien aparells desatesos, és a dir aïllats i d’accés remot. És per això que vam decidir equipar-los amb una bateria que es carregava a través d’una petita placa solar. Com que l’aparell ens permetia obtenir diverses dades ambientals i de manteniment, de seguida ens vam donar compte de que la placa solar tenia un rendiment discutible: només era eficient quan el sol arribava “net”. Així, quan núvols prims malgrat que deixessin passar el sol, cobrien el cel el rendiment baixava notablement a percentatges inferiors al 20%. Amb el cel cobert, la càrrega era zero. També vam descobrir els ocells, per dir-ho així, i les seves cagarades. Tota vegada que els aparells havien d’estar instal·lats en un suport d’uns 2,5 m d’alçada, els ecològics amics alats s’hi posaven amb freqüència i emmerdaven de mala manera la placa reduint de manera natural la superfície exposada. Tampoc podem oblidar els dies de pluja de fang ni les nevades. En definitiva, les plaques solars eren necessàries però no suficients i els cost de manteniment, evidentment no era el zero que imaginàvem. La pràctica de la naturalesa ensenya i molt, i de bucòlica i amiga no en té res. Ella fa la seva i santes pasqües.

Per això avui, en llegir l’article “La demagògia sí que és insostenible” de l’enginyer i escriptor Xavier Roig m’he sentit premiat i profeta. En el seu escrit, Roig assenyala tres grans mentides i una anècdota. La primera garrofa Que l’energia que fa moure un cotxe elèctric no és innòcua, perquè les seves fonts són altament contaminants. Així, una gran part de l’electricitat que consumim prové del carbó, de centrals de cicle combinat o nuclears, del gas... i cal saber que per cada kilowatt d’energia “neta” que necessita el beneït cotxe elèctric, se n’han produït tres de bruta. Genial. La ineficiència en la producció i en el transport, fan que es perdin 2 dels 3 kilowatts. L’excusa de l’energia elèctrica renovable, no val: aquesta només representa un 16,4% del total i no és fiable. Així, quan el senyor Francesc Mauri i Domènech, a boca plena, ens diu que “avui les energies renovables han significat el 60 o 70% de la producció”, només és un dia anecdòtic en que la tramuntana ha bufat com un animal emprenyat i també s’ha endut alguna teulada i ha fet caure algun pal de corrent. Com diria aquell “menos lobos Caperucita”.

La segona engalipada, és la biomassa. Només amb un dels punts que esmenta Roig ja n’hi ha prou per a desacreditar la moto que ens venen: el seu transport i el seu rendiment. Si la biomassa –allò que abans en dèiem llenya, vaja– que produïm a Catalunya fos aprofitable, només produiríem un 25% de la que ara es genera amb el petroli. Això sense tenir en compte que cremar llenya, per molt bio que sigui, també genera CO₂. Si per col·locar la llenya al peu del forn necessitem transportar-la a llocs allunyats, aleshores la verdor ja no és tanta, perquè el cost material i ecològic es fa molt elevat. De ben segur que cremar llenya de proximitat no deu ser ni suficient ni gratis.

La tercera llufa que ens pengen va pels ajuntaments: requalificar contamina i molt. El 7% de la contaminació mundial per CO₂ prové de la producció de ciment. O sigui que, cada vegada que a un senyor alcalde li ve la dèria de “fer créixer” el municipi ens proporciona uns quants milers de tones de merda atmosfèrica i d’altres porqueries no pas menors. Roig proposa una solució evident: més rehabilitar i menys noves urbanitzacions.

I finalment un estirabot. Estic segur que molts hem vist aquestes estufes de gas que els bars posen a les seves terrasses: una comoditat aberrant que, aquesta no, no ens podem permetre. Llençar calories al cel no és decent. Però ah! les terrasses proporcionen quinzets a les batllies i de passada faciliten els beneficis a les tabaqueres. Sobre aquesta barrabassada, Xavier Roig ens recorda que “hi hauria possibilitats que aquesta acció [la de prohibir aquestes estufes] fes que Santa Greta Thunberg els beneís des de la barqueta incontaminada amb la qual camina sobre les aigües”. Amén.

Potser sí que, com diu na Patri (@patriesagronoma), tuitaire –es veu que ser piulaire ara ja és professió– mereixem l’extinció pels nostres pecats, però en tot cas que no ens fotin passar bou per bèstia grossa, ens facin culpables de tot i fem mutis amb la camisa ben aixecada. Mentrestant, benvolguda Patri, ves-te extingint tu.

Proporcionalitat (espanyola)

Imatge de Norbert Feher apareguda a l'edició digital
del diari ABC.

Llegeixo a La Comarca digital (enllaç a l’article), diari editat a Alcanyís, que avui es jutjaran quatre persones per “haber publicado en las redes sociales mensajes ofensivos hacia la Guardia Civil” i que les acusacions els demanen “penas de hasta 4 años de prisión, multas de casi  11.000 euros e indemnizaciones a cada familiar de los agentes fallecidos de hasta 7.000 euros”.

Explico els antecedents, breument, perquè s’entengui tot plegat. Un sonat pervers i antisocial, l’exmilitar serbi Norbert Feher a qui anomenen Igor ‘el ruso’, va matar dos guardiacivils i un pagès que els acompanyava prop d’un maset a Andorra (Terol). Tres dones i un home van piular diferents comentaris que van ofendre algun sindicat de la benemèrita i ara s’asseuen al banc dels acusats per “haber cometido delitos de odio y de injurias graves contra la Guardia Civil”. Les tres dones s’han penedit dels seus escrits i el tercer –català d’Olesa de Montserrat– es limita a dir que no anava per aquest cas particular, sinó per les actuacions d’aquest cos en general. Per cert, Felip Segura, el noi d’Olesa ha anat al judici “respaldado en la calle por una treintena de vecinos de su pueblo”.

Quatre anys de presó per insultar? Potser pel que ni tan sols era un insult, sinó un comentari desagradable i reprovable, ben cert, però quatre anys i multes elevades per unes paraules? Amb tota franquesa això és un despropòsit, sobretot si ho comparem amb el delicte que durant 10 anys –10 anys!– dos Presidents de la Junta de Andalucía, i una llopada de lladres de camí ral, van perpetrar sense vergonya. 700 milions €, es van petejar per la cara, diners públics, de tots els ciutadans guanyats treballant. Per a aquests penques 6 anys i inhabilitacions. Unes inhabilitacions, a més, extemporànies perquè els pàjarus estan ben jubilats.

Si d’això, d’aquesta excrescència, en volen dir justícia, doncs molt bé, però un insult que no afecta més enllà d’unes quantes persones, tingui una pena incomparable amb el mal que ha pogut causar l’espoli de tal quantitat de diners, jo en dic una caca.

El senyor Buch i la realitat

Esther Vera, directora del diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha hagut tanta crítica”.

Ens queixem permanentment del coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta, però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.

I ens diu que som massa criticons, i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis?  Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement, de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.

De veritat que és penós sentir un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la ignorància del Conseller.

Sobre el dol ‘maternal’

Al diari Ara Roger Curtielles parla del dol perinatal que pateixen les mares (els pares es veu que no pateixen gens, perquè a l’article ni se’ls esmenta). És a dir, la mort d’un fill no nat, o mort poc després de néixer. Una de les entrevistades, Guida Rubio, diu que “a la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts”. Tot l’article està amarat del plany d’aquestes mares, que han vist frustrada la seva maternitat, en una queixa per la poca o nul·la sensibilitat de les institucions i la societat davant del drama.

L’experiència del dol és tant diversa com persones i situacions. Hi ha qui necessita parlar contínuament de la pèrdua, i hi ha qui necessita silenci i recolliment. Si una dona a qui li agrada parlar-ne es topa amb una altra que prefereix la quietud, aleshores ens trobem reaccions com la de la Guida Rubio, que culpa els altres pel seu silenci. O bé la reacció és la de Sonia Maldonado que diu que “els amics tampoc van estar a l'altura i se'n van allunyar”. El denominador comú de les dues queixes és que la culpa del seu malestar, la incomprensió del seu dolor, és només de la resta, dels altres. Cal ser just i pensar que a voltes demanem a les persones coses que no ens poden donar.

La gent, els amics, poden empatitzar amb el nostre dolor i recolzar-nos en la pena, acompanyar-nos i procurar-nos escalf. A través d’aquestes ajudes, paral·lelament, nosaltres hem d’avançar en l’acceptació de la pèrdua, tancar la pàgina trista que ens ha tocat viure i superar definitivament el dol. Si no ho fem així, l’empatia i la comprensió que hem suscitat s’anirà refredant, ens farem pesats, amargats, ens tronarem ànimes en pena i ens anirem allunyant nosaltres mateixos fins convertir-nos en éssers solitaris. No, no s’allunyaran amics i familiars de nosaltres, serem nosaltres els qui, amb la nostra pena eterna, els foragitarem del nostre costat.

Superar el dol vol esforç i voluntat per fer-ho, i el nostre entorn ha de veure que anem per aquest camí. Perquè de dols en duem tots al damunt, els qui ens envolten i ens acompanyen també. Uns dols que han superat, amb més o menys fortuna, i esperen que la mare que ha perdut el fill faci el mateix. Quan no es produeix aquesta evolució, ens aïllem, ens rebolquem en el dolor i oblidem el dolor dels altres. Esdevenim éssers egoistes, incapaços d’aportar res als qui ens són propers.

És per això que les frases que he esmentat abans les veig d’un egoisme excloent i unívoc, potser infantil; la certesa de que el major i únic dolor és el meu. Aleshores, crec que les dones que creuen en aquestes paraules no els en queda d’altra que ajuntar-se en associacions com Little Stars o Madres Libélula per plorar en un dol inacabable amb altres que pateixin de la mateixa manera, amb voluntat d’eternitzar la pena. Potser aquests grups, però, a més de plorar amb elles, els haurien d’ensenyar que el seu dol no és el dol del món i que amb fermesa i voluntat un torna a veure la vida de colors, amb algun puntet negre, però de colors.

Qui és el ‘senyor’ dels mossos?

Fotografia apareguda a La Vanguardia 22/05/2017

En una entrevista que Ester Vera fa a l’Ara a Artur Mas, la periodista li pregunta sobre Buch, i el polític respon: “És frívol pensar que la dimissió de Buch resoldria els excessos policials”. Que és tan com dir que “tan li fot qui hi posis que a aquests no els mana ningú”.

És una qüestió aquesta de la policia que preocupa, per quan sembla que a Catalunya, i per descomptat a Espanya, no hi ha un control real i efectiu del poder polític, i per tant del poder civil, sobre qui té el patrimoni de la força –que no de la violència–. De què sinó comandaments i sindicats dels cossos fan declaracions polítiques a tort i a dret que no fan altra cosa que enrarir l’ambient? Ahir, un colla de mossos van a veure “compañeros” de la PN a l’hospital, en visita privada, uniformats i amb armes. Qui controla i permet això? Policies que tornen a les seves casernes, són rebuts com a herois, circulant en formació i sortint dels vehicles saludant a civils dels del “a por ellos”. Denúncies contra manifestants que no s’aguanten ni amb saliva dejuna. Totes aquestes accions de provocació i fanfarroneria haurien de ser controlades pels responsables polítics i sancionades pels càrrecs policials.

Les paraules de Mas no fan altra cosa que confirmar que a la policia no la controla ni déu i que campen per la vida dels ciutadans amb total impunitat: per dur dues ampolles d’anís del mono et poden fotre a la presó per terrorista. Tampoc s’explica de cap manera la connivència amb els jutges i les ordres del fiscal general de demanar presó per tots els detinguts. Si em permeteu l’expressió: això és a can pixa, terrorisme d’estat pur. No és potser la finalitat del terrorista provocar el terror? I no són detencions i registres arbitraris una manera ben definida i estudiada d’engendrar por?

El senyor Artur Mas, que ha fet de tot a la generalitat, fins de President, deu saber prou de què parla i això encara espanta més. La policia ha d’estar a les ordres del poder polític, dels càrrecs que els ciutadans hem votat, i no pas d’uns comanaments endogàmics, nepotistes i enllotats de corporativisme pervers.

El passarell de l'Ustrell (Ricard)

Hi ha bromes que no fan gràcia, perquè qui les fa pateix de cretinisme, una malaltia genètica que provoca un retard greu en el creixement físic i mental.
Avui, el set-ciències presumit d'en Ricard Ustrell, al seu programa Planta Baixa a TV3, veient les marxes que recorren el país es preguntava on treballa la gent que hi participa, que o bé estan a l'atur o, insinuava, simplement no treballen.
Bé, amic Ustrell, ets ofensiu. Has de saber que entre tots els qui han sortit a caminar pel país i les llibertats, pel teu país i les teves llibertats (mentre tu reposes el teu cul a la cadira), hi ha gent de tota mena: estudiants, jubilats, autònoms, obrers, empleats, metges, escombriaires i tota mena de gent honrada; que ni estan a l'atur ni es graten el ous. Alguns han tancat el negoci, d'altres han gastat dies de vacances; hi ha empresaris que han tancat per permetre al seus de participar. Tots, sigui qui sigui, hi han perdut alguna cosa: temps, diners, salut, clients i moltes altres coses.
Pensar que tota aquesta gentada de gent lluitadora, que vol ser lliure i que vol que tu, dat pel sac, també ho siguis, ni són uns ganduls ni uns penques.
O sigui que la teva brometa no ha fet cap gràcia, tonto, i et mereixes una clatellada.

Sí, senyora Chacón: la independència té un cost

La Consellera Àngels Chacón a la piscina Bernat Picornell.

Fotografia de La Vanguardia.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l'Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.

Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya...”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.

Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?

I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.

Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.

Sobre la dependència

fotografia de jaume molsosa ©

No vull pas parlar en aquestes ratlles de la inexistent, a la pràctica, “llei de la dependència”, sinó de l’accepció del Diccionari de l’IEC que diu: “5 f. [LC] [PR] [ECT] Conjunt de dependents d’una casa de comerç”. I és que avui he entrat en una botiga a comprar-me unes sabates. Mentre m’esperava perquè m’atenguessin, tres dependentes atenien una sola clienta i mantenien una conversa d’allò més banal. Mentrestant nosaltres, i una altra persona que s’esperava per pagar, anàvem gaudint amb fruïció de la xerrameca. En total ha durat la cosa 11 minuts i escaig, fins que la meva dona els ha deixat anar “que ens podeu atendre si us plau?” Una de les noies, amb cara de sorpresa, ens etziba que no ens havia vist, que què volíem. Jo li he dit que “unes sabates del 40 com aquelles que teniu allà”. La noia se les ha mirat i ha desaparegut a la busca i recerca del producte, tasca que li ha costat 7 minuts més. En tornar, ha resultat que no tenien el meu número i m’ha dit que la seva companya em miraria si les tenien en una altra botiga (?). Em diuen que sí, que me les poden dur, però que no saben quan les tindran, “el ‘sistema’ em diu que divendres, però jo no posaria la mà al foc”, respon la jove (??). Però que això sí, “per enviar a buscar les sabates haurà de pagar-les per endavant” (???). No pateixi: si no em van bé o no m’agraden, em tornaran tot seguit els diners. Em diuen que així s’asseguren que la gent torni (????). La veritat és que no entenc la mesura, els dic que soc una persona seriosa i que si dic que vindré és que vindré. Inflexibles: “ells” han posat aquesta norma. Me’n vaig de la botiga emprenyat, disposat a no tornar a visitar cap més establiment que porti aquell nom en plural de “l’edifici destinat a servir d’habitació humana” (també al DIEC).

De fa anys que a les botigues ja no hi ha botiguers, sinó empleats sense cap mena de vocació ni interès en despatxar (salvem comptades excepcions). Quan entres ni et diuen bon dia, encara que tu els l’hagis desitjat; si els senyales algun article es limiten a treure’l de l’estanteria (a vegades ni el despleguen) i se’n tornen a la seva. Cap consell, cap alternativa a no ser que els ho demanis. I si ho fas corres el risc de que et posin mala cara i, sobretot, de que la caguin. Quan te’n vas, tan és que hagis comprat com no: la seva actitud perdonavides i desmenjada se’t quedarà enganxada a la sabata com una tifa de gos.

Molts joves, sobretot noies, acaben treballant en una botiga, bé perquè no en saben d’altra, bé a l’espera d’una oportunitat millor. El seu interès per la feina és nul o gairebé i aprendran poc o res de l’article que venen. Els establiments no ajuden a fixar i formar el personal: sous miserables i condicions de treball deplorables. Si això continua així, si el contacte directe amb el client sobra, ja pot tancar tothom: comprem tots per internet i bona nit i tapa’t.

...i del batre

Grup de segadors i batedors a l'era.
Fotografia de Daniel Molsosa. Taradell, Osona. Catalunya. Juliol de 1954.

Documentant-me per a posar dates i llocs a les més de deu-mil fotografies que em va deixar el pare –imatges dels anys 50 a TARADELL– em veig en la plaent obligació de llegir-me prou números de la revista Taradell. Ahir, per exemple, vaig saber que una de les primeres taradellenques històriques –és a dir, que figuren en un document– es deia Guisla. Per una d’aquelles casualitats còsmiques, una meva neboda ara porta aquest nom 1200 anys després. Però no vull parlar d’onomàstica, sinó d’un text que apareix al número 306, del mes de febrer de l’any 1974. Es tracta d’un interviu que fa Jordi Minador a Joan Lleopart i Prat de la masia «El Colomer». Aquest text, del qual en reprodueixo una part, us el transcric en la seva versió original. És indispensable fer-ho així, perquè conte una quantitat tan important de paraules i expressions oblidades, que qualsevol retoc n’abrogaria el seu alt valor lingüístic. Espero que el meu plaer sigui el vostre. Jo faig mutis pel fons i us deixo amb aquesta joia de la nostra llengua. 


– Què se'n fa del blat batut?

– S'emprenen tot seguit –vull dir que no es fa migdiada– una sèrie d'operacions que són les següents: Primera: Es treu la paia amb forques de fusta, en petits rems, espolsant-la bé perquè caigui tot el gra a l'era i es va acostant al lloc on es fa el paier, on un o dos batadors van donant forcades de paia al paiaraire o paiaraires. Segona: Passar el "pinte" per separar-ne el "paiús" o paia millor (significat aquest en contra de l'ús despectiu d'aital mot) composta de la fuia i pell de les espigues, i feia aquesta operació l'eugasser per donar el paiús als animals batadors. Tercera : S'apila tot el restant, boll i gra, amb tirassos i també amb una "tirassa" tirada per un animal; s'arraplega amb un escombra de cabassudes i se'n fa una pila allargassada perquè li doni de ple el vent. Quarta: Es "venta" amb forques especials de fusta, tirant-ne forcadetes enlaire decantades un xic cap a la banda del vent per a que es separi bé el gra del boll, que el vent s'emportava. S'anava resseguint la pila d'un extrem a l'altre, fins que ja no en quedava per ventar. Com que sempre alguns grans anaven amb el boll, hi havia el "bollaire" que el ventava amb una forca de ferro. Aquest "bollaire", per evitar les molesties que comporta a la cara, al cap i a tot el cos el boll, anava encaputxat amb un sac. Cinquena: Un cop destriat el gra del boll, es passa per la "garbella" lligada amb una baga al petit enforcat d'un llarg pal, sostingut dintre un "morter de pedra". Aquest pal solia ser de cervera encara que alguns el tenien de boix. El "garbellaire" pujava al cim d'una banqueta o cadira per a poder garbellar millor el gra que li portaven els altres a cops de senaia, i així poder-lo deixar ben net i treure'n els "grapissos" o restes mal batuts d'espigues o els caps de les espigues amb algún gra, no destriats pel vent. Dels "grapissos" en feien festa els godais, les truges, etc. Sisena: Es mesura el gra en mitges quarteres i passa als sacs en la quantitat de dues mitges quarteres o una quartera (55'50 k.) per sac. I setena operació: El blat ensacat es porta al graner.

Vaga general?

Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten, amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall, el ciutadà i la seva pròpia butxaca.

Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la intransigència dels seus governants, una vegada més.

I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara).

És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.

Catalunya aixeca el teló, amb dos...

Per aquelles casualitats de la vida vaig saber que la gala que obre la temporada de teatre a casa nostra es feia enguany al Liceu i que, com sempre, la retransmetria TV3. Alguna vegada l’havia vist, però com que em semblava més un autobombo generós, on la cara d’en Pou ocupa tota la pantalla i més, no em va preocupar que no la pogués veure. Però ah!, quan vaig tornar de la feina, al televisor d’uns amics, l’espectacle encara durava i vaig poder sentir una nena –em van informar de seguida que es deia Nonna Cardoner!– que no devia tenir més de 10 anys, que ens alliçonava amb veu de mel i actitud sexy sobre el què calia i què no que anéssim a veure. Al TN de l’endemà, veig que al Club Súper3 faran un espai de cuina presentat per una menor a la qual anomenen xef: té 12 anys i vesteix com a tal. El programa es dirà Manduka, així, amb K de kollons. Es veu que, per fer-ho més digerible, la nena ens ensenyarà a cuinar al costat d’un famós de torn.

M’indignà, ja d’entrada, l’ús desvergonyit que es fa de la canalla convertint-los en personatges adults que res tenen a veure amb la seva edat. Diuen i fan coses que els converteixen en allò que la meva mare en diu “homes (o dones) escurçats”. Se’ls veu en actituds que no els corresponen, amb gestos impostats en cossos massa tendres com per aguantar tanta decrepitud. Ni tant sols estèticament s’aguanta. Però pares i mares (sobretot mares) estan amb la idea de que cal començar quan són petits perquè arribin a ser uns genis, i és així com els converteixen en el presagi incomplet de la seva edat adulta. Els responsables de l’espectacle també es deleixen per fer el descobriment de l’estrella que els converteixi en immortals, i entre els uns i els altres transformen criatures en adults anticipats.

No és just: tothom té el dret, aquest sí, de viure la seva edat; ningú hauria d’arrabassar a un nen el goig de ser-ne induint-lo a una carrera fora del seu enteniment. A l’adolescència, una noia es fa conscient del seu cos i adquireix el coneixement de l’erotisme que genera. Ho fa d’una manera natural, com un joc de seducció d’ella mateixa i dels altres, a voltes no del tot agradable ni satisfactori, que du el seu ritme. Quan a aquesta mateixa nena, amb 9 o 10 anys, li emboteixen les possibilitats que el seu cos, pintat i vestit, és capaç de generar, li prenem cruelment la infància. Si fem el mateix amb un noi, les possibilitats de potenciar el seu paper dominant són reals i poderoses i, amb molta probabilitat, l’abocaran al masclisme més penós: el de l’adolescent. Després vénen les femellistes de tota la vida i es queixen de la sexualització de les nenes –dels nens no, aquests no compten– donant-ne la culpa, esclar, al patriarcat.

M’agradaria que els qui aixequen el teló de Catalunya fossin gent més assenyada.

Na Colau té dret

Emiliano Zapata el 1914

Som a l’era dels drets i del dret. Dels drets perquè tots exhibim una apetència desmesurada per tot allò que pensem que “ens toca”. És així que les dones tenen dret a tenir un fill, sigui de la manera que sigui; els nostres nens tenen dret a anar de casal d’estiu, els agradi o no la festa; els jubilats tenen dret a l’Imserso, tan si hi ha places com si no. I així anar marxant. Quan creiem que aquests drets, tan nostres i guanyats, no són respectats acudim al Dret i posem al jutge en l’entredit de decidir qui té la raó.

I així arribem a que tota una alcaldessa d’una ciutat amb centenars de milers d’habitants, reivindica el seu dret a fer vacances malgrat ens caigui el cel a sobre. És n’Ada Colau, la defensora (a garrotades) dels manters, l’aliada dels okupes (pobrets), la defensora capa i espasa dels desnonats, qui ara aixeca la bandera dels drets, els seus, i se’n va de pingo peti qui peti. Deu ser la mirada de gènere.

És lleig. D’un polític són lletges unes quantes coses: que plori en públic, que abandoni el càrrec per asuntos propios, que es recordi de la família fent el ploricó i algunes més que em guardo. És lleig, molt, que un polític reclami drets personals, perquè ell s’ha erigit en defensor dels nostres que fa anys que esperen per ser atesos. Perquè els polítics obliden molt ràpidament qui han estat i qui haurien de ser.

Viva Zapata! és una inoblidable pel·lícula d’Elia Kazan, amb Marlon Brando de protagonista, que explica la història del revolucionari mexicà d’Anenecuilco, Emiliano Zapata. Al començament del film es pot veure un grup de pagesos reclamant els seus drets davant del governador, i d’entre ells n’hi ha un que aixeca la veu. El governador, ofès per la insolència del camperol, pregunta qui ha estat i una veu provinent del fons de la sala respon: “Yo!”. “I tu como te llamas?”. “Emiliano Zapata”, respon la veu. I el governador encercla el seu nom en una llista. Passat el temps Zapata va rebre contestacions per part dels seus homes per algunes accions, i en una de les trobades, davant les protestes d’un d’ells, li pregunta com es diu i, buscant-lo en una llista, agafa el llapis per encerclar-ne el nom, tal com havien fet amb ell. Aleshores el revolucionari es dóna compte de que qui té ara el poder és ell i de que és a punt de cometre el mateix abús que el governador havia comès amb ell. Zapata va reaccionar amb ira i va rebregar i llençar aquella llista.

Colau és l’exemple de la “revolucionària” que arriba al poder, que no el vol deixar i que comet els mateixos errors que aquells a qui els va disputar la poltrona. Zapata, tot i ser un camperol descamisat, va tenir el valor de reconèixer l’error i esmenar-lo: i així va acabar cosit a trets a l’Hacienda de Chinameca, Morelos, el 10 de abril de 1919. Va ser el resultat del seu enfrontament permanent amb Madero, el poder real, a qui en una entrevista i davant l’oferta d’una hisenda en pagament pels seus serveis, va etzibar-li: “No, señor Madero. Yo no me levanté en armas para conquistar tierras y haciendas. Yo me levanté en armas para que al pueblo de Morelos le sea devuelto lo que le fue robado. Entonces pues, señor Madero, o nos cumple usted, a mí y al estado de Morelos lo que nos prometió, o a usted y a mí nos lleva la chichicuilota.” Malauradament, Colau no serà mai Zapata.

Duran i Lleida, dit el mesell

Al diari Ara, Joan B. Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista. Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats” que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista hagi entès encara perquè”.

I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió “clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes, el lobbis, els passadissos i tot allò que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític, que no la negociació.

Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].

Qüestió de fe

Aquest dies de calorassa, per casualitat, he documentat les fotografies del casament del meus nebots Oriol i Anna: va ser el dia 30 de juny de 2012; va fer doncs ahir 7 anys, ja. Com que la memòria té aquestes coses, en veure les cares suades de nuvis i convidats vaig recordar l’elevada temperatura que ens va tocar de viure aquells dies. No fa pas tant doncs, que ja vam haver de passar un juny d’infern i ara, com si fos per primera vegada que el termòmetre puja per damunt dels 35ºC, ens anuncien malvestats.

Aficionats com són a la competició, els homes del temps de TV3 s’han posat les botes en batre rècords, i amb la boca ben grossa han repartit premis amunt i avall com si es tractés d’un campionat de botifarra. Ens han esverat, espantat i renyat a desdir, com aquells profetes de l’anno mille que corrien per pobles i llocs predicant la fi del món a cops de creu. Quantes vegades, des del diluvi universal o abans, no s’ha anunciat que això s’acabava? La bèstia humana sempre ha estat molt aficionada a la profecia i ara, sota una aparença més o menys científica, es continua amb la mateixa mania de voler saber què passarà demà. Cras error, perquè la naturalesa, que és el medi on nadem, és imprevisible i amb un tsunami sense avís ni confessió ho arregla tot en un moment. Molts fan previsions a 10, 20, 30 anys, però jo no em refio ni un pel de que un temporal de llevant no ens esborri per sempre del mapa.

Passa que estem arrapats a la seguretat i aquest és un concepte que és més voluble que els índexs borsaris. El senyor Molina és l’exemple patètic, apocalíptic i paradigmàtic de la persona pusil·lànime incapaç de sortir de casa quan cauen llamps, i ens transmet, dia sí dia també, la seva covardia. Els seus companys d’escena, el senyor Mauri sobretot, no hi espatllen res i repeteixen les consignes de quefe com a lloros ensinistrats. En definitiva, que del canvi climàtic només en tenim una versió unívoca i complaent, no tenim cap argumentació que la posi en dubte i ens hem d’empassar el drama del temps dia sí dia també.

Ja fa dies que vaig perdent la fe en aquest profetes de via estreta. En primer lloc per l’ús esbiaixat que fan de les dades històriques. En el calendari sideral, què són 10 anys de temperatures? Una misèria. I ens volen fer creure que aquestes dades miserables són les que auguren aquell desastre? Perquè ens parlen d’això: la temperatura més alta a sant Pòlit del Pollastre en els darrers 10 anys! Suposant que sí, que el canvi climàtic fos cert: és dolent pel planeta, o només per la vida tal com la coneixem ara? És dolent per a tothom? O només per a uns quants? I encara preguntaria fins on som responsables els humans d’aquesta regirada? Qui ens hem cregut que som? Perquè de tanta propaganda de cotxe elèctric –quin entabanada!– i de recollides selectives m’hi ensumo interessos econòmics que van més enllà del destil·lat món verd, que hi ha altres objectius que no són pas els dels conservacionistes.

En arribar a aquest punt em dono compte, miserable homenot com sóc, que em caldria una enciclopèdia per desenvolupar l’afició a la profecia, o demagògia, que hem desenvolupat, o bé per satisfer el nostre ego o bé per reorientar els nostres interessos. I m’aturo aquí. Ara, avui i aquí, diem que aquells paios de l’anno mille eren una colla de sonats que, a les ordres de l’església catòlica, volien tenir la gent collada. Què diran d’aquí mil anys més del Molina i companyia? Chi lo sa? Per això, i fins a la fi del temps, em prendré el canvi climàtic com una qüestió de fe. I prou.

P.D. La imatge de l’”ossito” polar no és casual. Molts la posen com a exemple del canvi climàtic: el pobre animal a la deriva damunt d’un tros de gel. Molts no saben, però, que aquest mamífer fa milers d’anys que usa aquest sistema per desplaçar-se en època de desglaç. La naturalesa no és simpàtica ni sempre ni necessàriament. L’os polar és un dels animals més ferotges i sanguinaris que existeixen i no té por de res, ni de l’home a qui ataca i mata si se’l troba per qualsevol glacera. L’os polar es menja les seves preses vives.

Eutanàsia als 17 anys

Noa Pothoven, noamaestro/Instagram

Una noia de 17 anys, Noa Pothoven, ha mort a Arnhem, Holanda, on “se li va aplicar l’eutanàsia”, desafortunada expressió, en paraules textuals de la redacció del diari Ara (edició de 5 de juny de 2019, pàgina 13). Aquesta jove va tenir una vida curta però intensa, plena de patiments com ara violacions, depressió i altres malalties que l’han duta a acabar amb la seva vida. Fins i tot ha tingut temps d’escriure un llibre sobre la seva experiència vital i rebre’n èxit i elogis. La diputada del parlament holandès Lisa Westerveld s’ha afanyat a dir que “agafaria el seu testimoni”. Els diaris, amb més i menys èmfasi, presenten el fet com una victòria de la societat avançada en que vivim i fins alguns elogien “la valentia” de l’adolescent i de fet de ser una dona per prendre aquesta decisió definitiva.

Jo no gosaria discutir el dret a l’eutanàsia, perquè entenc que cadascú és lliure d’acabar la seva vida com vulgui. Però que una nena de 17 anys decideixi morir perquè no pot suportar viure ho veig com un fracàs integral d’aquesta societat tan pagada d’ella mateix, d’una societat on tot són drets morals i poques obligacions ètiques. Que una persona amb molts anys a l’esquena decideixi que ja en té prou té la seva lògica, però que una adolescent de 17 deixi de lluitar, no en té.

A mi, tot plegat, em sembla l’enorme fracàs col·lectiu d’una comunitat incapaç de recuperar un dels seus membres joves, un fracàs dels sistemes d’atenció sanitària i de la mateixa administració. No ens podem permetre perdre vides joves. I no ens podem permetre que inconscients, en nom d’un ideal estrany, en facin bandera de victòria. La mort és el fracàs de la vida.

Culpa i responsabilitat

Al diari ARA d’avui, 2 de juny de 2019, Alba Alfageme, psicòloga especialista en victimologia, publica un article que titula “Empesa al suïcidi” on parla de la  dona que es va llevar la vida a causa de la difusió d’un vídeo de contingut sexual. La periodista reparteix culpes a tort i a dret i penja adjectius a tot el que es mou.

Empènyer algú al suïcidi és més complicat del que Alfageme ens vol fer creure. Al meu entendre, aquesta acció és una resposta personal, íntima diria, a una situació que s’ha fet insuportable. Em guardaré prou de jutjar aquesta tria, perquè cadascú és lliure i víctima de la seva circumstància personal. Ben al contrari, puc entendre que algú la triï. Ara bé, també cal dir que no és la única sortida i que la resposta final dependrà de la resiliència de cadascú en situacions extremes.

Entenc que una persona és víctima quan rep les conseqüències d’una acció que ella no ha provocat. En qualsevol altra situació un és responsable dels seus actes i dels resultats que comportin, i en el cas que ens ocupa aquesta responsabilitat no es pot obviar amb la facilitat amb que ho fa Algeme. Tots hem de ser conscients de que quan hom enregistra imatges d’un mateix obre la possibilitat de perdre’n el control, més quan es fa amb sistemes que permeten compartir-les amb tutti quanti. Quan es prem el botó “enviar” d’una aplicació, queda tot immediatament enregistrat en múltiples servidors i núvols que s’escapen totalment a la nostra supervisió. Una imatge comprometedora pot ser distribuïda directament per un enemic o simplement per algú que, amb mitjans i alertes, pilla i utilitza el que corre per les xarxes de la manera que li dóna la gana. I remarco ara que el perill i la responsabilitat comencen quan s’enregistren les imatges: quin impuls ens mena a gravar-nos mentre, per exemple, follem amb l’amant? Per tant sí, hem de compadir aquesta noia per la seva acció que ha privat de la seva presència a les persones que l’estimaven, però no ens oblidem de la seva pròpia responsabilitat, que existeix i és important.

Passa que el feminisme i la seva mirada de gènere esbiaixa els problemes perquè només usa un prisma, el femení, i oblida deliberadament el masculí. I així no anirem enlloc perquè aquesta mirada hauria de ser l’un al costat de l’altre, i no l’un d’esquena a l’altre. Les dones també són responsables, en la mesura que els pertoqui, de la seva situació actual i en seran del que sembren ara.

Per acabar, us proposo reflexionar sobre aquesta frase que Alba Alfageme escriu: “[···] disposar d’un protocol contra l’assetjament no és garantia de res. Em pregunto quina utilitat té si no s’aplica; si després de suportar el que és insuportable i de fer el pas d’explicar-ho a l’empresa, l’empresa no ens creu i no ens acompanya.” Perquè, d’entrada, m’he de creure algú que em ve acusant a algú altre d’un fet greu? Perquè és una dona?

La gran decepció que es diu PSC

En aquesta campanya electoral, per alguna raó que no arribo a capir, m’he fixat amb especial atenció en el PSC. Vam començar malament amb la candidatura torellonenca: una llista encapçalada per un personatge desconegut, sense equip i amb la propaganda en bilingüe, seguint el vell costum socialista de pensar que els votants castellanoparlants són uns ignorants i no entenen un borrall de català. Vam seguir amb Jaume Collboni i Cuadrado, que porta el camí d’Alberto Fernández Díaz per convertir-se en l’etern i inútil aspirant a l’alcaldia de Barcelona. Un home sense ànima, o aquesta és la imatge que dona, buit de contingut i sense cap idea pròpia, que espera que guanyi Colau per mendicar les engrunes.

No podem deixar a part les actuacions teatrals, i una mica ridícules, del secretari general Miquel Iceta i Llorens. Aquest home que ha mogut la seva, abundant, cansalada per tots els mítings i arrossades socialistes: no se n’ha perdut cap on deixar anar els seus brams histèrics i desaforats. No content amb això, ens va obsequiar amb una rabieta quan el Parlament no el va voler fer senador, arribant al ridícul d’exigir el nomenament “per cortesia parlamentària” com si ell i el seu partit en fossin els dipositaris. Quan es va reunir amb els independentistes per “pactar” la proposta i li van demanar contrapartides, ell, sense immutar-se, els va contestar que no havia anat allà a “mercadejar”. Aquest verb enterra el principi de la política, que és el de la negociació i segueix així la vella tradició hispànica de “al enemiga ni agua”. Bé per Iceta.

I hem acabat, de moment, amb na Meritxell Batet i Lamaña. Aquesta senyora, a qui jo tenia per intel·ligent i equànime, ens ha obsequiat en la primera decisió com a presidenta de la cambra espanyola, amb la suspensió dels presos polítics elegits democràticament i legal pel poble de Catalunya. Miserable i penosa aquesta ocurrència que fa del PSC còmplice de la dretona ibèrica. Aquesta serà l’aportació del tarannà dialogant que faci el partit català (?): negar el pa i la sal als seus compatriotes. Un hurra per la senyora Batet i que li faci profit la seva estança a la capital mundial de la ignomínia política. I que no pateixi, que quan se li acabi la corda ja li trobaran qualsevol càrrec en qualsevol empresa llepaculs i no pas amb qualsevol sou.

Amb tota aquesta fetor de cossos venuts al capital dur i pur, encara n’hi ha que renoven la seva fe en un PSC cagarrínic, decepcionant i esperen la vinguda d’un messies inexistent. En els meus anys joves vaig posar fe en el socialisme per la seva defensa dels valors ciutadans i de principis com el de l’autodeterminació (que després s’han passat pel forro dels coll...). Però ja amb la mort de Pallach el 1977 (ja han cremat teies), vaig anar de decepció en decepció fins abandonar totalment qualsevol esperança: em sentia traït, enganyat i, si m’ho permeteu, sodomitzat.

La rabieta de l’Iceta

Talment una criatura de parvulari, o de guarderia, ha reaccionat el diputat socialista Miquel Iceta a la negativa del Parlament de Catalunya a fer-lo senador (o sanador: castrador, castradora; segons el diccionari de l’IEC). Com una fada engalipadora i llefiscosa, el bo de l’Iceta es presenta a la cambra que ha menystingut i exigeix -sí, sí, exigeix– que el facin senador per la cara. No ha presentat, que jo sàpiga cap mena de programa o proposta que pugui induir la oposició a votar positivament. El seu argument és aquella rucada que exhibim quan no tenim arguments: sempre s’ha fet així. I apel·la a la cordialitat, al fair-play, com si ells, els socialistes, en fossin els dipositaris.

De veres que em remou tots els instints més baixos l’actitud d’aquest personatge vidriós que s’exhibeix com una vedet de cabaret barat, movent la cansalada pels escenaris de la política. Fot, veritat, que et diguin que no? Que et neguin el pa i la sal de la teva carrera personal, oi? Doncs trágala tu aquesta vegada, que fer-te senador por tu cara bonita, sense ni tan sols saber quines són les teves intencions, no ho pots demanar ni al teu home. I un es pregunta que com és que tants partidaris catalans de l’Espanya indivisible bavegen davant d’un càrrec a Madrid? Potser s’estimen poc la seva terra i veuen “el poder” allà, enlloc de lluitar per tenir-lo aquí i propi?

A mi, Iceta em sembla el paradigma del botifler galtut i pagat d’ell mateix, el polític professional que quan ha d’enfrontar-se a la realitat profunda de les motivacions es queixa com una bleda assolellada i plora, pica de peus a terra i, com a bon antipolític, es queixa de la democràcia volent guanyar als jutjats el que ha perdut en una votació.

Be, benvolgut Miquelet, no seràs senador per votació democràtica. Potser et nomenarà el sacrosant Constitucional, però aleshores ja no seràs el tal senador, sinó sanador, que una sola lletra canvia moltes coses.