dijous, 27 d’agost del 2020

28 de juny de 2020


Sentia avui aquest matí na Marta Pascal definir la línia política del SEU nou partit. Així, en majúscules. Res de nou en les seves paraules, resclosides de tan usades i mastufejades. Cap idea nova, cap llumeta que em permeti albirar un altre futur. Brindis al sol, a un sol que ja fot badalls immensos de sentir sempre els mateixos propòsits buits.
En aquest estat mental d’avorriment suprem, sota l’ombra densa del til·ler del jardí, he arribat a la conclusió de que quan algú crea un nou partit és a major glòria d’ell mateix i prou. La líder de la nova colla es fot del mort i del qui el vetlla per donar una imatge que de tant voler ser original resulta ridícula.
Felicitats, senyora Pascal i companyia: han entrat al llim dels justos (de gambals).

dimecres, 26 d’agost del 2020

29 de juny de 2020


Llegeixo aquest matí al diari ARA a les pàgines de l’extra anomenat “Estiu”, una exaltació que escriu Rosa Rodon sobre un “hotel familiar” del Solsonès situat en una masia d’aquelles antigues i restaurades –respectant, evidentment i escrupolosa la seva originalitat– incorporant tots els avenços moderns.
A mi em sembla bé que es busquin i es vagi a aquests establiments: són tranquils, amb pocs hostes, detalls agraïts i servei proper. Però a voltes, massa vegades, el periodisme ens posa davant dels nassos, i no sempre amb aquesta intenció, la diferència que ens separa als ciutadans. Quan cerques l’establiment pots comprovar com una nit a l’habitació més “econòmica” costa 192 € (240 € sense l’oferta actual), i no puc deixar de pensar que amb dues nits n’hi ha prou per pagar el lloguer d’un mes sencer d’una família a Torelló.
I m’indigna perquè al final de l’article, la periodista escriu: “Ho tenim massa a prop per no fer-hi una visita”. Doncs no, no és gens a prop pel 80% de la ciutadania d’aquest país i em sembla fins insultant aquesta lleugeresa que es permet l’articulista, i potser ni ella no es pot permetre aquesta morterada per una nit i un esmorzar. Deplorable tot plegat.

30 de juliol de 2020


He llegit manta vegades la frase “el jutge no es creu la versió de...”. No sé si és un recurs literari del periodista, però si és així qui escriu hauria de pensar una mica en el que les seves paraules poden provocar. I si és cert que els jutges basen les seves decisions en creences, la barbaritat arriba a límits inadmissibles.
Atenent a la frase, es pot afirmar que la condemna d’una persona depèn de si el jutge se’l creu o no, i no pas de les proves o refutacions aportades per la fiscalia i la defensa. És així que les sentències es converteixen en una qüestió de fe i no pas de justícia.
A la representació de la justícia hi ha unes balances que haurien de servir per a valorar els fets provats, sospesar-los, i llegir bé i imparcialment la llei per a poder emetre un judici just. En introduir una impressió estrictament personal del jutge, com és creure en l’acusat i en el que diu o no, es converteix la justícia en el mal essencial, en lloc de ser el refugi dels tractats injustament.
El poder d’un jutge és molt gran i, em sembla, que no pot donar-se a qui no és objectiu, honrat i just.

dilluns, 24 d’agost del 2020

Homes i homenets del temps

A la revista TARADELL -no. 90 del mes de març de l’any 1956- Conrad Vilarrúbia deia que la temperatura mínima del mes de febrer a Taradell havia estat de "13'7 grados bajo cero, el día 13, a las 8 30". Déu n'hi do! Però advertia del següent: "Nos creemos en el deber de aclarar que los 13'7 grados bajo cero que damos como mínima registrada, quizá podrá parecer que se han obtenido mínimas más importantes, y hasta creemos que algunos lo hayan comprobado, pero debemos advertir que para registrar temperaturas así, no se deben emplear termómetros de mercurio, que es lo que puede haber engañado a algunos, y no se deben emplear nunca para tomar mínimas de cierta importancia".
Conrad Vilarrúbia i Garet (Torrellebreta, Osona, 1912 – Taradell, Osona, 1973) va ser un pioner de la meteorologia, a més de moltes altres activitats relacionades amb l’entomologia, l’agricultura i la biologia. En Conrad no era un simple aficionat que prenia dades i prou, sinó que analitzava el clima i els fenomens meteorològics amb una extraordinària claredat. La mateixa revista TARADELL –no. 17 del mes d’abril de 1950– donava la notícia següent: “Sabem que el Ministeri de l'Aire està instal·lant una Estació Meteorològica de 1er Ordre, en casa del nostre bon amic i actiu col·laborador de la Revista, En Conrad Vilarrúbia i Garet, havent-se-li encarregat totes les observacions. De les 70 Estacions Meteorològiques existents en la Província de Barcelona, tan solament 6 són de 1er Ordre.”. [···] “es tracta d'una de les millors Estacions que el Ministeri de l'Aire ha patrocinat, sens dubte pel meticulós i demostrat interès de l'observador Sr. Vilarrúbia, ja que es tracta d'un conjunt d'aparells d'alta precisió, alguns d'ells tan solament instal·lats en grans observatoris”. En resum, Vilarrúbia era tot un “home del temps”.
Aquest expert doncs, escrivia ja el 1956 que la temperatura no era una mesura fàcil de prendre i que calien coneixements prou especialitzats per a prendre-la amb precisió. Remarca que no s’han d’usar termòmetres de mercuri, els més corrents durant una pila d’anys, per a mesurar temperatures extremes perquè els resultats no són de fiar.
No sé si els nostres “homenets del temps” saben aquesta peculiaritat dels termòmetres de mercuri quan ens afarten de rècords de calor i de fred. Vist el rigor que exhibeixen, amb tota franquesa, ho dubto.