Supèrbia esportiva

Kolinda Grabar-Kitarović,
Presidenta de Croàcia. Viquipèdia.

Jordi Costa és, amb Sònia Gelmà, el conductor del programa de Catalunya Ràdio “Tot Costa”, enginyós títol que barreja una frase de Guardiola i el cognom del presentador. Començat el mundial de futbol, la selecció d’Islàndia va atraure les mirades de molts aficionats, potser per ser una ser un equip modest, amb il·lusió format per homes no professionals. Em va semblar sentir que un d’ells era notari. És així que vaig poder sentir el comentari del senyor Costa, qui preguntat per la selecció de l’illa nòrdica va dir, amb una displicència que amargava, que “el conjunt islandès no m’aporta res”. És clar, mirat des de la talaia barçalonina, els provincians de Volcània no són res més que uns pobres nois que venen a divertir-se una estona, perquè ja saben que combinant l’ofici de carnisser amb el de futboler no es pot aspirar a res. I ho deixaré aquí, perquè ara m’embrancaria amb si la humilitat és un valor, en que si jugar amb el cor és positiu, etc., però m’exposo a que el Sr. Costa em rebati ràpidament amb allò del resultadisme.

Després de lluitar i amb un xic de sort –als millors també els cal la sort– Croàcia ha arribat a la final del mundial. Croàcia té poc més 4 milions d’habitants i una presidenta entusiasta que es diu Kolinda Grabar-Kitarović, i amb aquests elements avui jugarà la final del mundial. Desconec en absolut el palmarès esportiu d’aquest novíssim país europeu –independent des del 1991, pel desmembrament de l’invent de Iugoslàvia– però comparat amb Brasil, Argentina, o Alemanya ja es veu que és un nan. Tot i així, avui jugarà la final amb il·lusió, coratge i bon futbol.

No sé si al senyor Costa li aportarà res Croàcia, probablement no, perquè des de Barçalònia només es veuen “els grans”, els petits, desgraciats, no aporten res. Una mica d’humilitat aniria bé per repartir-la aquí i allà i caldria entendre que tots poden aportar molt a molts, encara que siguin miserables seleccions com la islandesa o la croata, una selecció que pel senyor Costa probablement és menystenible. I acabo amb un prec: ja s’ha escollit els substitut d’en Puyal? Perquè no sé si el senyor Costa ens podria “aportar res”, eh?

P.D. Des de la seva fundació el 1912, aquest mundial del 2018 és el primer que juga Islàndia en aquests 100 anys d’existència. Va empatar a un gol contra la totpoderosa Argentina –que ha “aportat” molt–. La mala sort va voler que Gylfi Sigurðsson fallés un penal contra Nigèria, i que el que va marcar contra Croàcia no li valgués per a classificar-se.

Migrants, emigrants, immigrants...

Avui he vist escrit que “mentre aquí perdem generacions, rebutgem els immigrants que vénen a treballar”. A voltes repetim obvietats com a lloros sense pensar en l’abast del que diem, i aquesta frase cal meditar-la bé. Resulta que el bonisme ens du a masegar-nos el pit per tot el mal que hem fet als pobles africans, i, evidentment, destrossada la nostra integritat física passem a l’acció i ens n’anem a “salvar negrets”. És a dir, en lloc de deixar-nos estar de penedir-nos, el que fem és tornar a potinejar aquelles terres sense pietat ni mesura i ara els robem fins les seves generacions.

Qui es va inventar aquesta ocurrència hauria de reflexionar i adonar-se de que cada generació d’africans que ve a casa nostra és una generació que ells perden en benefici de la nostra opulenta societat, que ara ja no vol ni tenir fills, ja no vol ni seguir el principi natural dels éssers vius: nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Cal pensar que la massa de gent que ve a Europa deixa buits els seus països, que d’aquí uns anys trobarà a faltar aquest contingent generacional. I és així com perpetuarem la seva misèria: els robem fins la possibilitat del seu propi futur.

Ells també haurien de reflexionar i saber que si no és treballant, lluitant, patint per la seva terra, tal com hem fet i fem nosaltres per la nostra, no aixecaran pas el cap i continuaran sent el cul del món. Haurien de veure que cada fill a qui paguen un viatge incert, és una pèrdua irreparable per a la seva pròpia supervivència com a entitat única.

No diguem tonteries irreflexives, no ens deixem rentar el cervell amb frases que no tenen ni suc ni bruc que pronuncien boques fartes que alimenten cervells estúpids.

No ve d’aquí

Mentre esmorzava avui, diumenge 1 de juliol de 2018, escoltava per la ràdio na Montserrat Tura parlant de la propera trobada entre el President Quim Torra i el Presidente Pedro Sánchez. Deia l’ex-consellera que no espera gran cosa d’aquesta reunió, tan sols que se’n produeixin moltes més. Ep!, m’ha dit la cuca que tinc en algun racó del cervell, i se m’ha encès la bombeta dels records.

Quan vaig arribar al regiment de Madrid on vaig fer la mili a alguns se’ls van assignar feines concretes, coincidents o no amb la seva activitat civil. Un dels qui ho ha aconseguir va ser un xicot de Huelva, prim, amb un bigotet mal poblat i un mig somriure que presagiava un catxondo mental. L’avantatge de “tenir una feina” és que no havies de fer guàrdies ni cap altra mena de servei militar, i t’estalviaves les formacions i els horaris. Per això, i tantes altres coses, era un privilegi “treballar” a la mili. L’Antonio, que així es deia aquell noi de Huelva, era paleta i li van assignar construir un petit cobert de 4x4 metres en un racó del pati del batalló. Va trigar 4 o 5 setmanes a prendre mides i fer la llista de materials i 5 o 6 més a que arribessin. Total ja havien passat més de 2 mesos de mili. Mentre els altres pringàvem, va enfrontar dos sergents per l’aspecte que havia de tenir la barraca i per com s’havia de resoldre l’interior. Dues setmanes sense doblegar la carcanada. N’estalviaré els detalls posteriors d’aixecament i desfeta de parets, que va culminar en l’èxtasi de la demolició total i el torna a començar perquè el fonament va resultar poc profund. Un any, va passar un any i la mili va arribar a la fi. L’Antonio encara no havia posat les bigues –oficials i sub-oficials de la companyia encara discutien si havien de ser de ferro o de ciment– ni encarregat la coberta (uralita, convencional?) ni la porta ni la finestra. Aquestes últimes les guardada a la recambra: enfrontaria els militars en decisions tals com els materials, la grandària i el color. O sigui que, el seu substitut, si era gens espavilat, tenia feina per tota la seva mili i deixar algun serrell per la lleva següent.

Doncs bé, la senyora Tura m’ha recordat l’Antonio. Els polítics semblen especialistes en allargar conflictes i solucions, no els ve d’una hora ni d’una reunió. I em temo que la finalitat és la mateixa que dictava l’enteniment d’aquell jove mestre d’obres: alentir-ho tot per tal de que no se m’acabi la “feina” i amb ella el xollo. La senyora Tura fa bo allò de que una reunió només sol servir per a acordar-ne una altra. I “així anar fent, i així anar fent in sæcula seculorum. Amen!”, que deien els La Trinca boys.  Bon diumenge.