dijous, 8 de maig de 2014

Immigrants tots, però diferents. Va per tu Marian.

Íngrid Bernal, una noia que per motius laborals ha hagut d’anar a viure a Londres per guanyar-se la vida, ens explica el seu punt de vista de la seva experiència com a immigrant. Una carta trista, potser amarga. Voldria fer una reflexió arran de les seves paraules i de la mort, fa uns dies, d’una immigrant al revés: ella va venir del seu Gal·les natal a Torelló.
Ella es deia  Marian Thompson i Meaney (és com ella escrivia el seu nom) i va venir a fer de professora d’anglès. No sé ni quan de temps feia que era a Torelló: de tan veure-la em semblava que hi era de tota la vida. Baixeta, menuda, sorprenia pel seu català correctíssim, amb aquell fort accent britànic, com el Tree vaja. Sempre xerrameca, de caràcter, extravertida, em sembla que no li va costar gaire de “ser del poble”. Integrada en desenes d’entitats, va identificar-se no solament amb els torellonencs i les seves dèries, sinó amb el país i el seu anhel: les seves fortes conviccions la van dur a renunciar a la seva nacionalitat d’origen per a poder votar, quan calgués, la independència de Catalunya. El passat 1 de maig, els seus amics li van dedicar un multitudinari i càlid adéu aquí, a la seva terra d’adopció.
Quan un hom emigra, sigui quin sigui el motiu, té dues opcions: o bé s’integra a la terra d’acollida, sentint-se partícip del seu destí, o bé es passa la vida enyorant i planificant un retorn que potser mai es produirà. Cadascú té la seva opció, però jo li diria a l’Íngrid que ha de prendre partit: només així curarà la seva amargor. La Marian va fer la seva elecció i, quan un càncer cruel se l’ha endut els torellonencs hem sentit que tenim un deute amb ella i amb la seva memòria per la seva contribució a un món millor: no està malament per una immigrant. Diuen que un s’ha integrat no pas quan té els fills a la terra d’acollida, sinó quan hi enterra els seus morts. Bon viatge per a la Marian!