Íngrid Bernal, una noia que per motius laborals ha hagut
d’anar a viure a Londres per guanyar-se la vida, ens explica el seu punt de
vista de la seva experiència com a immigrant. Una carta trista, potser amarga.
Voldria fer una reflexió arran de les seves paraules i de la mort, fa uns dies,
d’una immigrant al revés: ella va venir del seu Gal·les natal a Torelló.
Ella es deia Marian Thompson i Meaney (és com ella
escrivia el seu nom) i va venir a fer de professora d’anglès. No sé ni quan de
temps feia que era a Torelló: de tan veure-la em semblava que hi era de tota la
vida. Baixeta, menuda, sorprenia pel seu català correctíssim, amb aquell fort
accent britànic, com el Tree vaja. Sempre xerrameca, de caràcter, extravertida,
em sembla que no li va costar gaire de “ser del poble”. Integrada en desenes
d’entitats, va identificar-se no solament amb els torellonencs i les seves
dèries, sinó amb el país i el seu anhel: les seves fortes conviccions la van
dur a renunciar a la seva nacionalitat d’origen per a poder votar, quan
calgués, la independència de Catalunya. El passat 1 de maig, els seus amics li
van dedicar un multitudinari i càlid adéu aquí, a la seva terra d’adopció.
Quan un hom emigra, sigui quin sigui el motiu, té dues opcions:
o bé s’integra a la terra d’acollida, sentint-se partícip del seu destí, o bé
es passa la vida enyorant i planificant un retorn que potser mai es produirà.
Cadascú té la seva opció, però jo li diria a l’Íngrid que ha de prendre partit:
només així curarà la seva amargor. La Marian va fer la seva elecció i, quan un
càncer cruel se l’ha endut els torellonencs hem sentit que tenim un deute amb
ella i amb la seva memòria per la seva contribució a un món millor: no està
malament per una immigrant. Diuen que un s’ha integrat no pas quan té els fills
a la terra d’acollida, sinó quan hi enterra els seus morts. Bon viatge per a la
Marian!
