Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de gener del 2026

Recordant Climent Forner

Climent Forner i Dídac Faig a Olot.

Vaig conèixer Climent Forner ja fa uns quants anys en la presentació d’un llibre (no recordo quin era)  del gran amic Dídac Faig, a Bigues i Riells, d’on en Dídac n’era rector i vicari de la Garriga. Climent, un home de gran bonhomia, acabava aleshores de traduir de l’occità l’obra Guillem de Berguedà. Tots tres vam tenir una llarga conversa sobre poesia i poetes que va marcar amb força la meva pobra obra poètica.

Per atzars del destí, el vaig tornar a veure pel març del 2007 en una altra presentació, la del llibre Retorn a la vall també de l’amic mossèn Dídac Faig, aquesta vegada a Olot. Era el cinquè poemari d’aquest poeta d’Anglès. De nou, la conversa va ser, malgrat el temps passat, llarga i engrescadora. De fet, amb en Climent només es respirava optimisme salpebrat amb una fina ironia. D’ell recordo especialment les seves obres L’Ull de Taüll i la satírica Arondeta (versos perversos), que vaig llegir amb avidesa.

En Dídac va morir el 2023 i aquest gener de 2026 l’ha seguit en Climent. Hauré d’afegir al meu enyor pel Dídac el d’en Climent, dos poetes, dos patriotes catalans, que em van instruir en el difícil art d’escriure poesia i d'estimar el país. Ja els veig, en algun racó de cel, encaterinats en algun sonet. Que us ho passeu la mar de bé!



dimecres, 21 de novembre del 2018

A la mort de l'avi Antònio


A les quatre de la tarda de diumenge dia 18 de novembre, bo i assegut al seu silló, el nostre avi Antònio va dir que ja en tenia prou i ens va deixar. Hi érem tots. El vam acompanyar fins on, amb un somriure sorneguer, ens va dir adéu. Per a ell en el funeral, vaig escriure i llegir una anècdota de les moltes que durant la seva vida llarga, 92 anys eixint de fer el dia 14, va saber viure. I diu així:

¿Han visto a los bandoleros?
Preguntaven els civils.
I bandoleros què són?
Jo no sé el què volen dir.

Bandoleros son los maquis.
¿Han estado por aquí?

Maqui, no n’hem vist mai cap
ni a casa ni pel camí.
Jo diria que no n’hi ha,
i si n’hi ha, ningú els ha vist;

o potser dormen de dia
i van i vénen de nit.
I vostès busquen els maquis
pels masos i pels camins?

Aquest és un fragment del poema de Desideri Lombarte, poeta de la franja, titulat Els maquis.

En acabar el servei militar l’Antònio es va fer guardiacivil: va ser la manera de fugir de l’esclavitud de l’ofici d’espardenyer que feia a Forcall. Era a finals dels anys 40 i el Maestrat i les muntanyes de Terol eren plenes de maquis, però l’Antònio no en va veure mai cap –com al poema de Desideri–. Un dels serveis que li tocava de fer era vigilar camins de muntanya per on circulaven aquells homes de la resistència. En un de tants, li va tocar de nit. Amagat en un marge es va disposar a passar una nit freda i inquieta. El tinent que els menava lligà un cordill al dit a cada guàrdia, i de tant en tant tibava el fil per assegurar-se que no s’adormien.
La fosca va passar sense incidents ni espants i amb els ulls mig clucs per la son, a l’Antònio li va semblar reconèixer, a contrallum del llustre, unes siluetes conegudes. Sense recordar-se del maquis ni de la guàrdiacivil, aquell home jove es va aixecar, es va acostar a les ombres i va veure que no s’havia equivocat: eren bolets. Un erol de formidables rovellons. Els va recollir tots i embolicant-los amb la capa, es va dirigir on era el tinent. En veure’l, l’oficial es va esverar i l’Antònio amb un “mire mi teniente” i un somriure de bat a bat li va ensenyar la collita. Aquell tinent li va clavar una esbroncada plena de sacrapandis i retrets, però l’Antònio se’l mirava sense entendre res. Haver trobat un tou de bolets en temps de gana havia de ser motiu per alegrar-se’n, no pas per enfurismar-se. El tinent, però, era una persona comprensiva i no va comunicar als seus superiors l’acudit d’aquell jove pallús de Forcall.
Així era l’avi: l’home que sabia trobar el costat bell en situacions terribles, l’home que amb un somriure infantil i burleta als llavis es reia d’allò de la vall de llàgrimes.
L’avi era senzill, auster, treballador; però també generós i reflexiu. El recordarem amb l’uniforme i la gorra, un xic de torta, recorrent els carrers del poble. El recordarem fangant a l’hort o assegut triant segells, classificant monedes, estampes o sobres de sucre; o bé repassant el diari, o llegint llibres d’història, una lectura que l’apassionava. Hedonista, amant de la vida i de tot el que li oferia, la va viure amb alegria i intensitat, acceptant amb un tremp formidable les patacades que li van tocar. L’avi, per damunt de tot, va ser un home bo i així és com el recordarem.
Ha mort amb 92 anys, als que va poder arribar per les seves ganes de viure i pels atzars de l’existència. Si aquella matinada algun maqui l’hagués enxampat plegant bolets potser no els hauria viscut.

El poema de Lombarte acaba així:

De maquis, si n’hi haguessin,
no deuen ser molt roïns,
que si n’hi ha i ells volguessin,
pobreta Guàrdia Civil.

Gràcies a tots els qui el van fer possible perquè el poguéssim viure.



dijous, 17 d’octubre del 2013

Indesinenter


Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

Salvador Espriu, 1967

dilluns, 17 de juny del 2013

Mester d'amor

Avui, endreçant papers, he trobat aquest poema de Salvat-Papasseit picat amb una antiga màquina d'escriure, d'aquelles que més que picar havies de colpejar. Sempre m'ha agradat molt perquè m'inspira tendresa.










Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar —sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit
Mester d'amor

dimecres, 19 de desembre del 2012

Duran brama


Duran brama: ei, que sóc aquí!
Com que mai no ha tingut florida cresta
I sempre ha estat miserable faquí,
Ara ens ensenya la punta testa i brava
De la seva pelada i polida fava.
Ai, Duran: no saps com fer-ho per ser la pesta!

dilluns, 10 de desembre del 2012

Ja fa temps que a punta de dia


Ja fa temps que a punta de dia
Agafo el mall gros i colpejo l’enclusa.
Amb fúria, el braç tens, esmeno paraules
I esgarrapo rimes, fornal d’espurnes roges.
Digueu-ne caprici, i és que sóc marrà
Que no em dóna la gana de perdre la llengua:
Que a cada cop el braç és més fort,
Que si el mall forja mots, també aixafa ratotes!

divendres, 9 de novembre del 2012

genteta VI


Se m’ha ofès, quin greu que em sap,
Quin malentès: he parit un nyap!
Està enfadat i corre per les places
I pica de peus i plora, pobre desgraciat.
Quin greu, tan greu que em sap!
Em sap tan de greu que ho bramaré,
Ni que hi deixi el buf, l’aresta i la veu,
A l’esglai dels vents: quin greu em sap!

Però no esperis que, pel posat bagaleu,
Tingui pietat de la teva complanta,
Pèrfid alcavot, verinosa taranta.
Ni un sol gram de metralla
Llevaré del meu escrit, beneit galifardeu:
Sempre, sempre, seré la teva tralla!

dijous, 25 d’octubre del 2012

genteta (V)

Tu, nan clenxinat amb brillantina,
Tu, morros botits, vell xaruc
Que desvergonyit m’insultes!
No faré cas del teu aüc:
Tens el verb tan insuls
Que al teu postís lladruc
Ni l’ase més convuls
Prestaria les orelles.
Què brames, tros de fava seca,
Des de la trona de la FAES?
Que no veus que de la boca bruta
Només et surt, cagu’m la puta,
El cantar esquerp d’una cigala?

dimarts, 23 d’octubre del 2012

genteta (IV)


A tu sí que et surten xinxes Soraya.
Cabells esbullats, femenina rebeca,
Ens alliçones, ardida femella,
Com una lloca els polls.
Maneres suaus de mamà vella,
Però el puny ben clos:
Ah, que us foto una cleca!

dijous, 18 d’octubre del 2012

genteta (III)


Ai! Espe, boqueta de pinyó!
Tres-mil anys et contemplen
Des del fons merdós del teu parrús.
Estreny-te bé les calces,
No te les tregui un gamarús,
I pel forat de l’alegria
Et deixi la nostra algaravia
Ben plantada, talment un fus.

genteta (II)


Vargas Llosa crida:
“visca els toros!”
Mentre a la barba li penja
la babaia pudenta
de cretí esponerós.

genteta (I)


Els bisbes estan inquiets,
Què els passa als bisbes pobrets?
Que ploren i grinyolen per no perdre la hisenda!
I el poble? El poble els empenta!

independència (III)


Aquesta és la rosa que puja i que punxa,
Que s’alça i agita el poble sencer.
Que bella que és roja!
De pell vellutada, color de passió.

independència (II)


Alça ara la rosa al puny,
La que vaig robar per tu
Aquell dia d’abril, lluminós i subtil.
Alça-la ara, com si fos el juny!

independència (I)


A Espanya, ara, la brama és aquesta:
Cataluña, molesta!
Doncs marxem! cridem els catalans.
Així no en serem la pesta!

de la terra

He publicat aquests dies revoltats al Facebook un seguit de petis poemes: uns dedicats a la independència de Catalunya i uns altres, sota el títol genèric de Genteta, dirigits als noms propis que pontifiquen sobre el tema i les seves col·lateralitats. Pels qui em llegiu a través d’aquest blog, també els publicaré aquí.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Ara mateix

Miquel Martí i Pol va escriure el poema Ara mateix, que va musicar Lluís Llach. En aquell LP, Josep Mª Flotats en llegeix l'intròit de manera admirable. Ara, l'he rellegit, unes quantes vegades i m'he decidit a posar-lo en aquest blog perquè, qui bonament vulgui, se'l llegeixi. Val la pena. Ens retrata, a nosaltres i el moment.
De totes les estrofes, no se'n pot triar una perquè cap no té rebuig: cada vers té un pes específic enorme, cada vers ens ascla la consciència. Però pel moment que ens toca de viure, en triaria un, potser aquest:


Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!


Crec que és l'hora de "trencar la rutina" fent el "gest desmesurat" que ens permetrà de "capgirar la història".


Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


1
Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2
Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3
Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4
Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada

i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5
¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6
Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
8
En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rere solc per mar de cada dia,
pas rere pas amb voluntat d'aurora.

9
Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10
Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Avui el xot canta a Santa Creu

Avui el xot canta a Santa Creu.
Un cant eixut, lleu, per l'ànima jove de cal Roset.
Albiro ara aquell temps de cacera i fred,
de l'escalfor amiga a la cuina vella,
de llustres...

Sabeu què és el llustre?
El llustre és la llum màgica de l'alba,
el moment just en que l’aurora es beu la nit
enmig de l'esclat tebi dels colors del dia,
l'instant del bon caçador.
És el moment en què un calfred
t'esgarrapa l'espinada i el moll de l'os s'encongeix
perquè la vida et corri de pressa per les venes.
Perquè això et passi,
perquè el plaer de la naixença
et sigui present, has de ser una mica savi,
tenir al costat qui t'ensenyi:
aquestes coses que no estan fetes pels necis.

Al cap d'amunt del carrer Nou,
a Santa Creu, avui hi canta el xot.



Vic, setembre 20,
2012

Ahir va morir la Mª Dolors Riba.
Per a ella, i pels qui l'estimen, aquest poema.

dimarts, 13 de desembre del 2011

del temps i els meus dies IV

Em rebenta l’orella
La queixa mesella
Del poble abatut.
Aixeca’t i lluita!
Que la terra és teva
I la pluja la mulla
Per fer-la florir.