Uns minuts al CAP

Faltaven 5 minuts per les 8 quan he arribat a la porta del CAP, on s’esperaven una quinzena de persones que, com jo, anaven a fer-se una extracció per a una anàlisi de sang. Feia fred. El termòmetre del cotxe marcava -3ºC quan l’he deixat a l’aparcament. Pacients, esperàvem que s’obressin les portes, mentre a dins, ben calentones, anaven fent les seves coses un parell d’administratives. Quan passaven 7 minuts de les 8 ha sortit una noia amb un grapat de papers a la mà i ha començat a llegir noms. Cinc o sis persones han entrat a l’edifici mentre la noia, amb to de reny i cadència de mama burxadora, ens ha engegat: “La resta us haureu d’esperar, perquè heu vingut massa d’hora. Estàveu citats per un quart de nou”. Una mica entumits pel fred hem trigat uns segons a reaccionar i, mentre la noia, sense escoltar nostres murmuris –jo li en engegat un “no cal que ens renyis”– tothom ha començat a treure les paperetes de la cita: a tots deia que havien d’acudir a les 8, no a ¼ de 9 com havia dit la matrona de torn.

No havia passat un minut que la noia tornava a sortir amb un altre grapat de papers a la mà. Els pacients s’han afanyat a ensenyar-li la papereta, però ella n’ha fet cas omís i, amb un gest evident de desdeny, ha tornat a llegir més noms: potser 20, i hem anat entrant a l’edifici. Un cop a dins, com un guardiacivil entrenat, ens recordava amb veu casernària que havíem de mantenir la distància. Val a dir que ningú li ha fet cas, no pas pel que deia sinó per com ho deia.

Mentre esperàvem, almenys una dotzena de persones, totes dones menys un home, s’han anat incorporant a la feina. Ho dic perquè anaven vestides de carrer i tornaven amb l’uniforme i la imbatible rebequeta al damunt. Semblaven apressades amunt i avall. Cap d’elles ens ha dit ni un bon dia. A les mans duien papers, alguna caixa i dues o tres es miraven el mòbil molt concentrades. Jo m’anava fixant en elles, en la gent que s’esperava i en els objectes que m’envoltaven. El que m’ha cridat més l’atenció ha estat una cadira de rodes. Li faltava un dels recolza-braços, i de la barra que el sostenia en sortien uns cargols gens amistosos; les rodes estaven gastades i d’una d’elles se n’esmicolava la goma per l’ús. El més desagradable però, és que estava plena de pols i el seient tenia unes taques gens amables. Mentrestant anava passant personal: ja era un quart de deu, o sigui que feien tard.

No és la primera vegada que em topo amb la mala educació i la falta de respecte cap al pacient, una mena de “què hi fots tu aquí”, que m’inquieta i em produeix desassossec. Gent amb formació superior i específica per a la cura de persones en moments d’inseguretat personal, semblen haver oblidat el principi elemental de la medicina: el pacient. No costa tan un bon dia ni tampoc usar un to i unes maneres polides, ja no dic exquisides. L’actitud de deixadesa, arrossegant els peus o tractant el material amb poca cura, necessitarien correcció. L’estat de les parets, plenes de papers mal enganxats o mig caiguts, i també obsolets o caducats; les portes escrostonades, bombetes que no van... Tampoc és gens agradable trobar-se 5 o 6 empleades a la recepció xerrant animadament entre elles, quan una dotzena de persones esperen per ser ateses... mentre, se sent el telèfon sona que sonaràs.

Bravo i totes les gràcies per l’esforç dels professionals que ens atenen en temps de pandèmia jugant-se, en algun període, la pròpia salut i recolzar la seva eterna petició de més sou i més mitjans. Però totes aquestes coses que he descrit abans no valen diners ni necessiten cap aparell especial: només la voluntat personal de cadascú dels que treballen als centres. Un somriure o un bon dia, una postura correcta i positiva i un to de veu amable, haurien de formar part de la manera de comportar-se de tots els professionals. Arribats aquí vull manifestar que un comença a estar cansat de les professionals d’infermeria, totes dones en un 99%, que semblen mames renyadores, d’aquelles que t’engeguen un “oi que farem pipí, rei”, a tu que els tripliques l’edat i que et mereixes respecte, d’aquelles noies que, com la d’avui, observen una actitud que ratlla la indecència.

Repeteixo, és molt d’agrair l’esforç ingent que fan metges, infermeres i infermers, personal de neteja, els administratius, del sistema sanitari. Però aquesta dedicació no dona butlla per relaxar el tracte que ens mereixem el pacients.

La mala consciència d’algunes

Llegeixo a la portada de l’ara el titular “Vides trencades per la soja”, amb el subtítol “...que alimenta els nostres porcs”. M’ha fet pensar. Es tracta d’un article on dues periodistes viatgen a Brasil per a investigar, en origen, d’on ve la soja que s’usa per a la fabricació de pinsos al nostre país i les conseqüències que ha tingut el seu cultiu en una zona d’aquell país. La seva mala consciència (per fer la seva feina!) les ha dut a dir que “l’ARA compensarà totes les emissions derivades del viatge d’una periodista i una fotògrafa a la sabana brasilera d’El Cerrado: les 5 tones de CO₂ emeses es compensaran a través del programa voluntari de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que destinarà els diners a projectes de reducció d’emissions fets per entitats socials del territori.” O sigui, que pagaran per fer-se redimir. Però aquest és un altre tema.

El que m’ha fet rumiar –com les vaques– és això que aquesta soja alimenti “els nostres porcs”. Tot l’article és ple de xifres d’aquelles que no saps mai qui les elabora, que no saps ben bé com n’obtenen les dades: en fi, que la cuina és més aviat obscura. Es desprèn, però, d’aquest subtítol un aire culpabilitzant de que tota la soja que es planta al Brasil és per les nostres granges, de que som culpables del mal que aquelles plantacions fan per aquelles terres. L’article sencer és un retret i un nou intent de CONSCIENCIAR-NOS de que els catalans som els culpables absoluts dels mals del món, que allà només hi ha bona gent que planten soja perquè no en tenen d’altra i que tot plegat només els genera perjudici. Aquest és un altre punt que mereix un tractament llarg i a part.

Això va del verb CONSCIENCIAR. No sé fins a quin punt, persones com Sònia Sánchez i Ruth Marigot no malden per traspassar el seu sentiment personal de culpa a la resta del món per fer-lo més suportable i pensar: com que ja he viatjat a l’origen, com que ja he “conviscut” amb el problema, m’atribueixo el dret a escriure amb autoritat moral una acusació urbi et orbe. Com que d’una manera o altra em sento culpable de menjar porc engreixat amb soja brasilera, tota vegada que aquesta culpa m’aclapara, en reparteixo el pes entre tots els meus compatriotes i així me n’allibero.

També és una manera de desviar l’atenció de l’arrel veritable de la qüestió: un poder polític i econòmic especulatius. Sí, a l’article s’esmenten empreses, es senyalen fets verídics i comprovables, però en el conjunt del text aquesta no és la diana. L’objectiu veritable som nosaltres, els pobres ciutadans que hem de ser, si vols si no, CONSCIENCIATS com si fóssim babaus.

Sobren conscienciadores al món, i fa falta molta gent que actuï. Hi ha un munt d’ONG, d’oficines, d’observatoris, d’institucions d’origen i recursos incerts que no fan altra cosa que informes, llargs relats plens de xifres que acaben només en recomanacions i acusacions. A l’hora d’arremangar-se, agafar l’aixada i anar al tros, que ho facin els governs i, sobretot els ciutadans, que són una colla d’irresponsables que no sabem fer altra cosa que menjar-nos el fetge dels pobres. Per acabar: pagar per emmerdar és la solució del ric. Si no volíeu generar cap residu, haver fet el viatge nedant i sense excretar res, que el mar s’embruta.