Fa dies que volia escriure sobre la febre que han agafat sectors
socials per acollir els milers de refugiats que arriben a Europa. Hi ha grups d’ajuda
que clamen al cel perquè permetin als necessitats d’asil venir a Catalunya, a
TV3 ens consciencien cada dia del món amb testimonis certament entendridors i
que ens posen els pèls de punta, i la senyora alcaldessa de Barcelona fa declaracions
tipus “afectats-per-la-hipoteca”. “Volem
acollir!” criden. En canvi, hi ha una majoria silenciosa que té por, que no
diu ni piu, que està com arraconada perquè no gosa expressar els seus dubtes, d’altra
banda legítims. De què tenen por aquesta gent? A ningú dels qui estan
convençuts d’acollir els preocupa: ells són els bons i no han de donar
explicacions.
Què passarà amb els refugiats que vinguin a casa nostra? Doncs
que arribarà un dia a Catalunya el primer contingent i polítics i altres
entitats bonistes, aniran al Prat i
es faran la fotografia a l’escala de l’avió. Les TVs faran entrevistes lacrimògenes
a dones ploroses. Segur que hi haurà nens i nenes, que sempre fan més pena, amb
un moc al nas. Ens mostraran com els reben a l’ajuntament de Barcelona,
naturalment, i ens ensenyaran el pis que els han assignat: sembla nou,
pensarem; que bé! Noves entrevistes que ells, els refugiats, aclaparats per
tanta generositat, lloaran en les seves llengües exòtiques. Després, marxaran
tots i els deixaran quasi sols. Durant un temps, s’estaran al piset, els faran
classes de català, i els ensenyaran qualsevol parida laboral integradora i a
muntar trobades multiculti i sí,
també els regalaran graciosament uns diners que no els arribaran ni per pipes.
Passat el temps que marca el protocol d’integració, els diran que s’ha acabat,
que ara han de caminar sols, que si no tenen feina ja n’haurien d’haver trobat
i que tal i qual. Ara sí, estan sols. No vull descriure, seria llarg, com poden
acabar aquesta pobra gent i ho deixaré per un altre capítol, només dir que els
poders públics, feta la foto, esgotat el pressupost i complert el protocol, es
retira d’escena i ja tenim el sidral muntat.
Tots els qui clamen per acollir haurien d’estar disposats a
fer-se càrrec d’aquesta gent quan l’Estat els dona per integrats (?), quan es
queden sense pis, sense curset i sense diners. Perquè l’experiència ens
demostra que les coses van així: no només se’ls abandona, sinó que fins se’ls
pot castigar per no haver fet els deures. I què vol dir fer-se càrrec de
refugiats? Doncs fer-los de família, alimentar-los si tenen gana i vestir-los
si tenen fred, aconseguir el paperam que les autoritats ara els neguen;
buscar-los feina arriscant el propi crèdit, ensenyar-los a comprar, a anar al
metge i defensar-los, si convé, dels poca-soltes. I, us ho puc ben assegurar
que quan algú li salva la vida a un altre queden tots lligats per sempre. És a
dir, el refugiat sempre més ens tindrà de referència i, tard o d’hora, tornarà
a nosaltres i no els podrem fallar. Són com un fill.
Les preguntes persisteixen: quants dels qui clamen per
acollir estan disposats a acceptar la seva responsabilitat? Perquè hi ha qui té
por? Doncs perquè no tots estem preparats per acollir i fer-nos responsables i
temem que l’Estat i la Generalitat, deixaran els refugiats sols davant la fúria
dels elements. Aleshores, tindrem un munt de zombis socials, perquè quan un no
té per menjar roba i, si convé, mata; i es torna radical i en lloc d’integrar-se
ens imposa costums medievals i conculca llibertats i drets que ens havia costat
segles d’aconseguir.
Resumint, quan les patums, individuals i col·lectives,
abandonin a la seva sort aquesta gent que ve a casa a viure bé, que els
passarà? Qui té la punyetera resposta?
Nota: la fotografia és meva. No he posat, ni mai
posaré, una fotografia de refugiats, respectaré sempre la seva intimitat i m’abstindré
d’utilitzar la seva misèria de carn de sensibilització.
