Vaig veure el partit Barça – At. de Madrid per la televisió,
disputant la final de la super-copa d’España. El vaig trobar deplorable. La
violència desplegada per l’equip madrileny va ser, al meu parer, extrema, traspassant
els límits de l’ètica esportiva. Tanmateix l’àrbitre, amb una ambigüitat i una tolerància
inusuals, va contribuir llargament a permetre agressions continuades i
protestes constants. No solament això, sinó que l’equip que menys faltes va fer
i menys es va queixar, va acabar la primera part amb més targetes que el rival.
La imatge que m’ha empès a escriure quatre ratlles es va veure per TV i no l’he
sabut trobar enlloc: un jugador de l’Atlético
mirant l’àrbitre fit a fit, a un
pam de la seva cara, amb una agressivitat fora de lloc. Em va caure l’ànima als
peus en veure que l’autoritat del partit era incapaç de castigar, ni que fos
amb una trista targeta groga, aquella actitud. Si el futbol ha de ser això, si
l’esport té com a objectiu eliminar, que no guanyar , el contrari, aleshores
no. Convé una reflexió.
flagel de periodistes i mitjans; tralla de polítics, martell d'hipòcrites i mentiders; fornal d'idees emprenyadores... el poema.
divendres, 30 d’agost del 2013
dijous, 29 d’agost del 2013
Reflexió gratuïta per a les patums del PSC
Aquests darrers dies d’agost, normalment tediosos i
ensopits, han estat anormalment distrets: el teatre del PSC, que no para, ens
ha ofert declaracions, piulades i articles més que distrets. No deixa de ser
trist que una organització com aquesta no tingui arguments de a sortir de la
gravíssima situació en què es troba. És per això que els voldria donar, de
manera altruista, algunes reflexions. Més que afegir-les, explicitar-les: el
poder baixllobretenc i la pèrdua ideològica.
Entenc com a pèrdua ideològica el fet que els dirigents del
PSC han oblidat l'origen proletari del partit, la seva base obrera i la influència
social sobre la classe mitja. Així, la classe treballadora, tota, també els “obrers
de coll dur”, han perdut en pocs mesos drets que havien costat sang i dècades
d'aconseguir. Aquesta gran massa ha cedit la major part dels avantatges socials
sense que l'esquerra s'hagi immutat, i ha contemplat amb cara de circumstàncies
com el PP es carregava qualsevol llei que protegís les relacions laborals. Amb
uns sindicats còmplices, víctimes del clientelisme i les subvencions de l’estat,
que tampoc han bellugat un múscul en defensa dels treballadors. On ha d’acudir
ara tota aquesta gent? Ha estat un cras error que hauran de pagar durant molts
anys. Una gran pena i una pèrdua incommensurable.
D'altra banda, el PSC segueix encaterinat en dividir
Catalunya en dues parts: el Baix Llobregat i la resta. Pensa que a l'àrea
metropolitana encara existeix l'ànima de la “Feria”, quan en realitat ja fa anys que els martínez pensen en la independència com qualsevol menestral de
l'eixample. El poder baixllobretenc també és el responsable de l’acostament
suïcida al PSO español que ha impossibilitat una defensa lleial de Catalunya a
Madrid. Lluny de perdre influència, a través de la tronada idea del federalisme
ibèric, els baixllobretencs dominen l’aparell del partit i el duen
inexorablement a una catarsi delirant i letal. Es resisteix així a integrar al
seu sí els nous corrents, que arrosseguen amb una empenta formidable qualsevol
talòs que hi oposi resistència.
Fa anys, vaig sentir un vell militant que em deia que
primer era el socialisme i després el país. Doncs bé, ara paguen les conseqüències
de posar la ideologia per davant de tot. En aquest sentit, és curiós constatar
com d’una banda s’ha renunciat als plantejaments comunistes, origen del socialisme
i de la mateixa socialdemocràcia, encara es conservin aquests principis. Com
dei, i repeteixo, una pena.
diumenge, 25 d’agost del 2013
De nou amb Xavier Amor
Examino amb curiositat –i una certa morbositat, ho
reconeixo– el blog de Xavier Amor, alcalde actual
de Pineda i descobreixo diverses peculiaritats d’aquest home jove. De primer,
que va estudiar poquet; no veig en la seva biografia que hi hagi cap referència
a una formació concreta. També veig que als 23 anys ja va “entrar” a l’ajuntament
a les eleccions de 1999. D’aleshores ençà s’ha dedicat exclusivament a la
política local i no ha tingut ja cap més contacte amb el món laboral. Lo dels
estudis em patina una mica, no els considero imprescindibles, però sí
avaluables: entre dos candidats amb les mateixes qualitats humanes i naturals,
m’estimaria més el que aportés formació. En definitiva, no tinc gens de titulitis. Em preocupa en canvi que no
tingui formació laboral, que hagi treballat poc al mercat civil del treball; 5
o 6 anys no són res. És preocupant perquè aleshores se li acuden frases com
aquesta: “Avui he sortit al carrer a
lluitar perquè quan els nens tinguin la meva edat no ho hagin de fer”. És
bonic dir això. És alternatiu, és sostenible, és femení, diria. Fer al·lusió
als nens havia estat pels polítics un recurs retòric redundant, però l’han
esterilitzat tant que ara ja no fan gràcia ni té efecte: ara fan por. I aquest
és l’origen de la meva preocupació: la frase, estrafolàriament tòpica i utòpica,
és pròpia d’aquell individu que no sap de la missa meitat de tot allò que ha
passat, passa i passarà al món del treball. Del combat constant pels drets, uns
drets que el mateix socialisme català ha permès que trepitgessin impunement les
elits empresarials. Sense un gram de lluita, han permès que tot allò pel què va
lluitar el seu pare –el pare del senyor Amor– se n’hagi anat al carall. Una
porqueria de sindicats, amb la callada dels polítics dits “d’esquerres i
progressistes”, ens ha dut a la indefensió i l’esclavatge del s. XIX.
Per això, Xavier Amor fa discursos buits, sense
propostes ni concrecions, com el que publica al seu compte de facebook
(si teniu temps llegiu-lo) on pretén fer-se el renovador del PSC i parla del “catalanisme progressista” (collons quina
mania amb la parauleta!). I és que deixa anar això: ”ens mou és la vocació sincera de servir els ideals de la llibertat, la
igualtat, la solidaritat i la justícia social, i treballar pel progrés de les
catalanes i els catalans dins l’ampli marc del catalanisme polític”. Més
tòpic, més industrialitzat, més demagog, més estúltic... impossible. Salut i
que li aprofiti senyor Amor; de polítics com vostè n’hi ha com les maries: fins
i tot a les escombraries.
diumenge, 18 d’agost del 2013
Orwell i la bicicleta
Llegeixo a l’ Aara que “Els
Mossos denuncien una conductora per avançar uns ciclistes de forma temerària a
Sant Fost de Campsentelles. Un dels esportistes va gravar els fets amb una
càmera adossada al casc i ho va penjar a Internet”. Deixant a part la
qüestió de si s’ha infringit la llei o no, cosa que no dubto, trobo que és una
mostra de la societat orweliana a la
què ens dirigim. Una societat certament fastigosa en la qual cada u es
convertirà en el policia del seu veí; el triomf de l’estat policial en el qual
una elit d’agents ens controlarà amb la informàtica i la llengua esmolada i
traïdora dels conciutadans. Una merda, vaja.
A través d’aquest ciclista, a qui no atribueixo la qualitat
d’espieta o bocamoll, m’agradaria reflexionar sobre aquesta tendència. D’una
banda, a la classe política ja els va bé i a certs ciutadans atribolats per la
seguretat, també. Estem en una societat poruga, on el temor de perdre la
hisenda ens torna miserables i esquerps. És així com vam començar desconfiant
dels desconeguts i hem acabat malfiant-nos del veí de tota la vida. Sense ànim
de polemitzar amb ells, i només com a exemple que ve al cas, fixem-nos en el
cas dels ciclistes: recordo quan reivindicaven el carril bici a tot arreu, un
desig impensable en un país amb orografia difícil –al contrari que Holanda i
Dinamarca, països plans– i recursos limitats. Veient la guerra perduda, han
derivat en reclamar el seu dret a circular lliurement i exigeixen respecte,
perquè són la part dèbil. No se’n surten, les autoritats pressionen, posen
multes i els conductors reaccionen. És així com la policia –falta de mitjans,
desinterès, costos elevats– arriba a implicar al mateix ciclista en la seva
pròpia seguretat i sorgeix la càmera: l’ull que tot ho veu. Convido, ja dic, a la reflexió i a evitar, com també deia,
una societat de merda.
dilluns, 12 d’agost del 2013
Etxebarria ataca!
El dia 6 de gener de 2012 publicava jo en aquest blog l’entrada “La boutade de la Lucía”. Aleshores, l’eminent
escriptora, deixava la literatura farta de què la llegissin sense pagar. Però
al cap de poc, molt poc, va dir que rectificava i que tornaria a obsequiar-nos amb
la seva sempre original obra. La senyora Etxebarria ara diu que ha de recuperar
la seva estabilitat emocional, per la qual cosa el seu metge li ha recomanat
vivament “abandonar España”. Doncs
mira que bé, a veure si dura i d’una vegada ens deixa en pau, que ja n’hi ha
prou de boutades, que som sensibles
nosaltres i a veure si també haurem d’abandonar España. Però no tinc gaire
confiança en aquesta bona dona i em sembla que haurem de continuar suportant
els seus esgarips literaris i personals per força temps: no caerá esa breva, que diuen per les castilles. Mentrestant, com
bé diu l’Empar Moliné, que als catalans ens enviï aquesta llumenera de metge
que “a Catalunya, aquest home es farà
d'or”.
dissabte, 10 d’agost del 2013
Carreteres, cargols i altres rampoines estiuenques
L’estiu és temps de deixar tranquil el cervell, que s’atrofiï una mica,
i que els pensaments esdevinguin tous, dúctils, simples, i, com qui no vol la
cosa, deixar que l’encefalograma sigui una línia gairebé plana, amb alteracions
imperceptibles destinades a garantir les funcions bàsiques. És aleshores quan
un hom aconsegueix, gairebé, la transcendència. Però sempre hi ha qui s’ocupa,
vulgues o no, de que no et desconnectis ni que sigui per unes hores i et clava
una plantofada per la via auditiva: un sentit que no aconsegueixo d’apagar mai.
És així que, ocupat en mantenir el meu cervell al mínim algú al poble engega un
pregó, un sistema arcaic d’alterar el medi però que, ajudat per la tecnologia a
base de watts, és molt i molt efectiu. El text, resumint, deia alguna cosa com:
en els propers dies, no recolliu cargols per les vores de la carretera. El
servei de manteniment del Ministerio les ha fumigat i els animalons podrien
resultar-vos indigestos; tòxics, vaja. Jo, que ja tenia el meu pensament per la
Meca, tirant a la Vall d’Andorra, em vaig alterar i aquella línia plana va
experimentar uns pics preocupants. Ara sé, ves per on, perquè carai les herbes
de la cuneta són negres i mortes des de fa un temps. Ja desvetllat per la
insana curiositat, vaig entendre que, per allò de les retallades, ara ja no
segarien mai més l’herba que creix, irreductible, al llarg de la carretera,
sinó que l’acabarien amb herbicides. Així, ben segur que deuen estalviar temps
als equips de neteja i diners al contribuent. Però les coses no són fàcils i l’estètica
d’aquelles restes vegetals ennegrides no és pròpia d’un país civilitzat i, a
més té efectes secundaris. D’una banda, provoca el naixement d’espècies
resistents que rebroten enmig de la negror. De l’altra, ens priven d’un esport
sà i català: anar a buscar cargols per fer-ne una bona llauna i menjar-te’ls
content com un gínjol sense haver de gastar gens.
El meu cervell barbotejava absolutament desenfrenat, l’encefalograma,
ni que jo no el veiés, saltava boig com una cabra i tot l’esforç per guardar la
calma se n’anava a fer punyetes. Però a qui se li acut? Francament cansat,
esmaperdut, fatigat per l’esforç, lentament el cervell, de manera intel·ligent,
es va anar estovant de nou i vaig experimentar un alleujament immens quan els
senyals de connexió externa es van anar debilitant de nou poc a poc. El darrer
pensament que recordo ara mateix fou: ho deuen fer, com sempre, pel nostre bé.
Beneïts siguin!
AVE’s de pacotilla
“Fre a la velocitat”. Així s’expressa el diari Ara d’avui en la seva
portada, amb lletres ben grosses. Només veure-ho m’ha vingut un exabrupte, un
renec vaja, que no reproduiré aquí per manca d’espai de tant recargolat com m’ha
vingut a la boca. O sigui, que ens hem gastat l’oro i el moro en fer tren
d’alta velocitat que no aniran tan ràpids com es pretenia perquè resulta que
s’ha fet alguna cosa malament. Sembla l’expressió que utilitzava Rajoy, don
Mariano, fa un dies per desentendre’s del cas Bárcenas: “Me equivoqué, no volverà a ocurrir, lo siento”, o ho va dir un
altre això? Tornem als trens. En un país de bunyols sempre és Quaresma i ara
resultarà que l’AVE serà un rodalies amb una mica de trempera i gràcies. Però
que foten a España? No res, trens de la señorita
Pepis!
dimecres, 7 d’agost del 2013
Sobre reines i periodistes
Guardo expressament el diari La Vanguardia del dilluns dia 5 d’agost
perquè he vist a la portada que parla de les reines i la “reinamania”, un
fenomen del qual, pobre de mi, no m’havia adonat. L’article és de Núria Escur i
només començar ja em decep: parla d’una gitana d’un llibre de Falcones, que
deixa anar una parrafada sobre la seva raça que no acabo d’endevinar què carai
té a veure amb les reines de debò. Segueixo i de seguida em dono compte de que
no parla de reines, en realitat, sinó que fa propaganda de diferents llibres
novel·lats que tracten de personatges diversos que han ostentat aquest títol al
llarg de la història. Certament decebedor: per això no calia un article sinó
una ressenya i avall.
Malgrat que, entre línies, es pretén donar una visió
suavitzada de les seves vides, com a integrants de la línia alta de la noblesa,
no cal oblidar que eren dames intrigants i, sobretot, poderoses, capaces de fer
caure un rei i un regne. Fins i tot es parla de que eren menys lliures del que
pensem, però no pas gaire menys que els seus marits. No guerrejaven perquè els
vingués de gust, sinó empesos per una noblesa insaciable que si no era
corresposta es menjava el rei amb patates. I quan no eren els nobles era l’església,
que es treia de la màniga alguna creuada i corrien a treure el sancristo gros. Tot això mentre les seves
reines guardaven el tron, una tasca encomiable de la qual parlaré un altre dia.
dilluns, 5 d’agost del 2013
Qui és el problema
He passat una setmana a Sena de Luna un poble petit de la muntanya
lleonesa, a Babia, allà on es perdien els reis de Lleó quan no volin saber res
de les coses de govern. Cims no gaire alts, severs, pelats, temperatura
moderada i, sobretot, no gaire fauna humana. Com per tot arreu, la Junta de la
comunitat fa propaganda de les seves obres públiques i planta cartells arreu.
Diuen “Junta de Castilla y León” a dalt ben gran, i a sota l’obra que paga.
Molts d’aquests cartells han estat alterats i han tatxat lo de Castilla deixant
veure només “Junta de León”. La cosa fa pensar, més enllà de qualsevol i
impensable deriva independentista, que als lleonesos no els fa gaire gràcia
pertànyer a Castilla. De fet, cal pensar que León va conservar una bona part
dels seus furs fins el 1833, que és quan Castilla va imposar les “provincias”.
No he vist ni escoltat cap crítica a España, la qual cosa em porta a pensar que
els problemes territorials dels pobles
ibèrics és Castilla, com a conqueridora imperialista dels altres
territoris que conformarien la nació espanyola. Potser s’hauria d’aprofundir més
en la premissa, però com a tesi potser valdria la pena desenvolupar-la. Ho
deixo per sociòlegs i historiadors.
També m’he preguntat perquè carai no queden ni
castells ni muralles a León. Corres per Castilla i n’hi ha a pilons, gairebé
cansen. Deu ser que Castilla els va derruir per evitar aixecaments? Solament
uns llenços dels murs que protegien Astorga són encara visibles, presidits per
un palau episcopal atribuït a Antoni Gaudí. Barroeries de la història.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)