dissabte, 27 de setembre del 2014

La mediocritat incomprensible de Joan Majó

Diu Joan Majó al seu article d’ahir a l’Ara: “Cameron va voler eliminar la tercera via, però l’ha hagut de recuperar i potser ha estat la millor solució”. Dedueixo doncs que aposta encara per aquesta inexistent “tercera via” al cas català i també a l’escocès (Cameron ja es fa enrere). Mentre que ningú no l’ha dotada de contingut (que jo sàpiga ni ell ni el PSC tampoc), s’embranca en una discussió peregrina, dialèctica, merament retòrica de les diferències entre independentismes i sobiranismes i, encara més, ens obsequia amb tres tipus d’independentisme. A vegades la vida ja és prou complicada com perquè surti una ment major (observi’s la ironia) que ens l’emboliqui encara més. Està bé discutir sobre matisos acadèmics en el sentit de les paraules, però els mots són unívocs quan se surt del laboratori i independència vol dir el què diu el diccionari: “Exempció de dependència. Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres”. Clar i net, això ho entén tothom. Per tant, amic Majó, una cosa és la bata blanca i l’altra la granota. Posi-se-la, sisplau.
I ja per acabar diu l’exministre: “Entre el zero i el deu, jo triaré el deu. Però segurament em conformaré amb un set o amb un vuit, si això satisfà més gent, i no crea vencedors i vençuts”. Les enquestes no li donen ni un ral de raó: més del 80% dels ciutadans acceptarien el resultat del referèndum, fos quin fos; per tant, de vencedor i vençuts res de res: és la democràcia Majó. I és que el set o el vuit no existeixen, són la mediocritat, la por, perquè en aquesta lluita per la nostra independència, sinó traiem matrícula, aleshores sí que serem vençuts. I no cal que jo, humil ciutadà, li recordi a la ment major què fa España amb els vençuts.

dimarts, 23 de setembre del 2014

La 'carcamalitat' inacabable del PSC-PSOE

Abans d’ahir, diumenge 21, no vaig poder estar-me de piular al facebook: “Escolto els discursos del Dia de la Rosa del PSC: quina pena”. Dos dies després encara em ressono jo mateix i sento una profunda olor de naftalina. Hi ha dues coses que em grinyolen i grinyolen. La primera és que Iceta s’adrecés, encara ara el 2014, en castellà als assistents. Podia ser en deferència al convidat d’honor Pedro Sánchez? Podria, però no ho crec. És la creença de la teoria baixllobregatenca de que la gent que hi viu no entén el català. Permeteu-me una petita història personal. Era a principis dels anys 80 que vam fer unes petites reformes i un dels manobres era una home andalús, ja gran (més de 60 anys), i va entrar a casa quan a la tele se sentia Raimon Obiols parlant en castellà al públic de la Festa. Aquell veterà socialista, pobre en cultura general, però despert i espavilat, va deixar anar: “Pero que z’ha creío eze, ¿que lo adaluse no entendemo er catalán u qué?” (espero que no calgui traducció). Fa trenta anys aquell home s’ofenia en veure un dirigent català dirigint-se als seus paisanos en llengua de forasters, com si no fossin capaços d’entendre-la. Doncs bé, Iceta, ahir encara hi tornava cometent una vegada més l’error de considerar ignorants aquella gent. Iceta hauria de saber, que per això el paguen i bé els seus companys de partit, que una gran part d’aquella massa immigrant i els seus descendents eren el passat dia 11 a la “V”. Avui, les enquestes del CEO em donen la raó.
La segona cosa que em confirma la carcamalitat del PSOE és el missatge de Sánchez als catalans: “Os queremos!”. Un polític hàbil i culte hauria de saber que en català, quan volem expressar el nostre amor diem “t’estimo”, i en canvi en castellà diuen “te quiero”. El mot català deriva purament d’estimar, mentre que el castellà no evita el sentit de propietat. En boca d’un polític messetari ressona molt endins de l’oïda catalana el sentit de que els pertanyem i de que no ens estimen, sinó que ens volen. Ens volen per a què? No m’estendré aquí perquè cauríem en qüestions prosaiques, oi?

Per tant, resumint i repetint... quina pena!

divendres, 19 de setembre del 2014

Sobre la por

El passat dia 17 vaig escriure que, davant del procés que vivim els catalans, faria aportacions proactives que ajudin a l’èxit de la nostra empresa. Ara, després del resultat escocès, em sembla important prevenir i curar la por. Per dos motius. Primer, perquè sembla que a molts escocesos els ha pogut el temor al canvi. I segon perquè, modestament, és un tema que he tractat molt al llarg de la meva vida professional. Tinc un munt d’apunts sobre la por que necessiten ordre i adaptació, però prometo solemnement posar-me a la feina i publicar-ne notes regularment.

Us convido però ja d’entrada a pensar-hi, a recordar quantes vegades al llarg de la vostra vida heu sentit por i les sensacions que heu tingut; que penseu en l’abans i en el després de l’episodi. Tan si la decisió us ha dut a l’èxit com al fracàs. És evident que per poder avançar necessitem acceptar que, en efecte, hem estat porucs alguna vegada i que a voltes ens ha estat impossible superar aquesta reacció paralitzant. Vinga, que ens ho passarem bé i avançarem!

dimecres, 17 de setembre del 2014

Èxit

Després de la gran “V” del dia 11 em sembla, humilment, que ens cal ser proactius, deixar-nos de crítiques fàcils, corrosives, destructives, i aportar tot allò de positiu de què siguem capaços. Tots, des de la nostra experiència vital o professional, tenim saber i saviesa que poden ajudar i molt a aconseguir que els catalans siguem capaços d’enfrontar un procés que ens durà inevitablement a canviar la nostra manera d’entendre el futur. Sigui quin sigui el resultat de les accions que es duran a terme en els propers mesos, provinguin d’on sigui, ens convé tenir recursos que ens ajudin a superar tots els entrebancs que ens posin al davant. Uns ens els posaran des de fora i d’altres, per la nostra naturalesa humana, ens els posarem nosaltres mateixos. Però si tenim les eines adequades serem capaços de superar-los i construir un país nou. Jo mateix em faig el propòsit de deixar a la vorera personatges perversos que només inciten al fracàs, ignorar amenaces que solament minen la confiança, crítiques negatives que desmotiven. Voldria contribuir a la fixació clara dels objectius en les diferents fases i l’estratègia correcta que faci eficients els esforços de polítics, entitats socials i la ciutadania.  Si dotem aquests actors dels utillatges argumentals i de la fortalesa moral necessària serem imparables. En definitiva, convido a tots els amics, saludats i coneguts, que em llegeixen amb condescendent paciència, a ser positius, a deixar la reacció per anticipar-nos, a ser proactius per a assolir l’èxit. És així que vencerem. 

dilluns, 15 de setembre del 2014

A veure-les venir

Fa uns dies que hi reflexiono, vull dir sobre l’actitud activa o passiva de les persones que formem una comunitat, una nació, totes organitzacions complexes. Hi ha ciutadans que s’asseuen al pedrís de casa seva, al seu pedrís, s’asseuen deia, a veure passar la vida. Jo, ho confesso, també ho he fet a temporades, però n’hi ha que n’han fet una professió. Ens veuen, als qui ens movem davant seu, com ninotets que discuteixen, escriuen, opinen, actuen i que s’exposen amb una certa valentia al judici dels mirons, voyeurs en dirien els més cultes. Passa que quan algú els sacseja el pedrís, que ja costa, se’ls somou la peresa i punxen com atzavares. I aleshores sí, ataquen sense pietat. I dic ataquen perquè ells ni opinen, ni discuteixen, ni escriuen ni actuen ni fan res de res, però això sí: no els moguis el pedrís. És des d’allà que exhibeixen una suposada superioritat moral només perquè la seva actitud, amb el cul enganxat al seient –només faltaria!– els sembla la més justa i escaient. És aleshores que el pedrís esdevé trona i des de les altures ens alliçonen, ens insulten i humilien sense pietat. I no saps pas ben bé com defensar-te, ni tan sols si perdre el temps a fer-ho, perquè la seva única activitat visible és la de llençar-se’t a la jugular quan no els està bé el què dius, fas discuteixes...
Possiblement tinguin raó en criticar una teva opinió, el teu estil, la teva arrogància, però els perden en la seva inoperància, la seva actitud absolutament passiva. Per poder criticar qui critica cal ser pro-actiu i no reactiu. De veure-les venir en sabem tots, de caminar i aportar ja no en som tants.

Junqueras s’equivoca

Esperava d’Oriol Junqueras més qualitat política. Em sap greu escriure-ho. Com li han dit des de diverses bandes, qui aspiri a governar no pot demanar a qui governa que desobeeixi la llei. Qui em coneix, o em llegeix, sap de la meva insubornable passió per la independència del meu país, una voluntat per la qual faré el què la meva pobra aportació pugui donar. Per a ser un bon governant cal ser un estratega amb el cap molt clar i ben moblat, fred, calculador i, imprescindible, evitar ser un bocamoll. I crec, sincerament, que cridar a la desobediència civil, ara, és una pífia monumental. Necessitem legitimitat, perquè sinó el món no ens creurà i la feina ingent que han fet l’ANC i Òmnium quedarà en no res. La única desobediència que els catalans podem cometre és la declaració unilateral d’independència, però ara no toca. Quan la comunitat internacional vegi que ho hem intentat tot per votar i que l’Estat espanyol no ens ha deixat, que mitjançant unes plebiscitàries haguem manifestat la nostra indomable voluntat i, sobretot, la nostre indestructible unitat en l’idea de país, només aleshores serà el moment de separar-nos, tan si la seva llei vol com si no, de qui no ens permet viure en llibertat.
Mentrestant ens toca aguantar, perquè la voluntat 1.800.000 catalans no es pot llençar a fer punyetes només per marcar paquet. Calma i, sobretot, unitat Junqueras. Nosaltres, el poble, ja ho vam demostrar el dia 11 a la “V”, ara us toca a vosaltres i amb aquestes impertinències no anirem enlloc.

dimarts, 9 de setembre del 2014

Desarrelats

Durant aquest any 2014 estic observant (la feina i l’entorn m’ho faciliten) un fenomen curiós que succeeix a Torelló, i de ben segur que a d’altres poblacions del país. M’explico. A causa de la profunda crisi que estem vivint –sobretot a l’atur indecent a què ens han dut les reformes del PP i la passivitat ignominiosa dels sindicats– observo l’èxode de contingents importants d’immigrants, sobretot marroquins. Aquesta gent, en general, feia pocs anys que eren a casa nostra, entre 5 i 10 calculo, i ara se’n van. Però no tornen pas als seus països d’origen (els sud-americans sí) sinó que marxen cap a d’altres territoris de l’UE. Són famílies senceres, amb fills que ja havien estat escolaritzats a casa nostra, que havien fet amics i que molts estaven socialment integrats. Ara els tocarà, on vagin, aprendre una nova llengua, adaptar-se a un nou sistema educatiu i a refer la seva xarxa d’amistats. Em sembla que qualsevol sociòleg, pedagog o educador ens explicaria l’enorme esforç que això suposa per personalitats en formació. Alguns pensaran que els nens “s’adapten a tot amb rapidesa”, però l’adolescència, especialment, és molt vulnerable i les personalitats es poden subvertir en poc temps. Més greu encara: hi ha canalla que ha suportat, o haurà de suportar, més d’un i més de dos d’aquests canvis. Poca broma.
Jo em pregunto: on seran les arrels d’aquests joves? Quins valors, quins costums seran els seus? De quin equip de futbol seran aficionats? Quina ideologia política adoptaran? Quins elements comuns trobaran en totes les seves residències? De què haurà servit el nostre esforç d’acollida?
Aquesta generació o generacions seran els futurs desarrelats, gent a la recerca d’una identitat diluïda que segurament solament trobarà acollida, si no hi posem remei, en organitzacions religioses integristes, capaces d’inocular el virus de la violència contra qui els ha expulsat. Gent disposada a anar a la yihad perquè no té enlloc més on anar, perquè tan els farà viure o morir. A la societat, i a la poca visió que quedi als polítics governants, els hauria de preocupar i molt aquest fenomen. De fet, ja observem com joves aparentment normals han marxat a combatre i morir, immolar-se, en diferents fronts bèl·lics propiciats pels islamistes extrems. Potser ens cal menys estat policial i més estat social.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Andreu Mayayo, Samper de Calanda i les històries

Aquest estiu vam estar a Samper de Calanda que, malgrat el seu cognom (Calanda), està a més de 50 km de la vila Buñuel. És d’aquelles coses curioses, com santa Eugènia de Berga i Berga que estan a més de 60 km de distància l’una de l’altra. Sempre m’ha fet pensar en desconnexió, en l’alegria d’algun manaia que posant noms apel·lava a desconeguts lligams. Deia que vaig caminar pels carrers de Samper, endreçats i nets, coronats per una església descomunal que ho domina tot.
De Samper de Calanda n’és fill Andreu Mayayo, catedràtic d’història, ex-dirigent del PSUC i d’ICV, ex-alcalde de Montblanc i tertulià professional i prolífic. Em cau a les mans un article seu publicat a la revista Treball, una herència del PSUC que ICV explota per romanticisme pur i dur. I és precisament l’article que Mayayo titula “Història sagrada i romanticisme”, on critica l’eslogan “La història ens convoca”, que em furga l’orella. Diu doncs Mayayo: “La Història -si no és la Història Sagrada- no ens convoca a res”. Ah, no? Galdosa afirmació, dita així. És com si jo ara deixés que els àngels no tenen sexe perquè no els hem vist l’entrecuix. I perquè la Sagrada sí i la civil no? Em pregunto jo, pobre estúpid. Em sembla gratuït l’article sencer, ple d’afirmacions sense justificar, tòpics i invectives sense fonament dites a l’albir del millor postor. Quan persones cultes, catedràtics que hauran d’examinar futurs doctorats, malmeten moviments socials, ciutadans, aplicant-los el reduccionisme propi dels ignorants, em preocupa: ell no pot qualificar el 9N de “volada de coloms”.
Tot això passa quan un hom viu al núvol (no pas al núvol dels internautes) i es mira les coses des d’una distància tan gran que, en lloc de de donar-li perspectiva, el torna miop i amb prou feines distingeix el melic de la punta de la fava. És com contemplar el món des de l’església de Samper situada allà, en un lloc que sembla tan alt que produeix la il·lusió de visió total, però que en realitat no ens permet veure ni Calanda ni Híjar, que és només a 5km. Així ens va Sr. Mayayo. Ah, i no es preocupi, que a vostè tampoc l'enterraran al Fossar, al de les Moreres vull dir.

dimecres, 3 de setembre del 2014

Madrid, al canyet!

Va de voltors.
El voltor és un carronyaire que no fa gràcia a ningú: el coll pelat i la seva funció a la naturalesa, no el situen entre els més admirats. Però l'elegància del seu vol és indiscutible. Aquesta au té una envergadura de tres metres i planeja pel cel com si en fos el rei, recorrent grans distàncies. Mentre que posat a terra és extraordinàriament barroer, a l'aire es mou amb una facilitat sorprenent.
L’Estat espanyol ha estat durant els darrers dos anys el voltor, buscant la carcassa i l’ha trobada. Es diu Jordi Pujol i ara, amb el cap d’estol Montoro al davant, ha començat la deglució. Als partits catalans els ha faltat temps i pugnen per les engrunes, perquè qui s’endurà els tros gros seran ells, no en dubteu: divisió, discussió, saturnisme, destrucció i un país fracassat. Les garses es menjaran les restes, si en queden.
Hem de ser hàbils. Deixem-los atipar-se de carronya pujolesca i anem al què interessa. Mentre ells es barallen amb la porqueria, nosaltres a la nostra. Deixem-los distreure’s al canyet. No ens en queda d’altra: d’aquí vuit dies, tots a Barcelona a recordar que el mandat és la independència. Deixem-los en Pujol, aprofitem el regal que ens fan: que sigui la carnassa de Madrid, que s’hi rebolquin, que es disputin el tros més gros. Mentre es distreuen, nosaltres farem via. D’en Pujol i els seus, ens n’encarregarem després; us ho juro!