La festa de la rosa

He vist per la TV una informació sobre la festa de la rosa que cada any celebra el PSC. A Gavà s’ha reunit el bo i millor del socialisme català, i també Pedro Sánchez. A brams, Miquel Iceta li ha demanat “por Diós” que no permetés que el PP governés España. La festa fa una certa olor de naftalina. Sota una pineda esclarissada uns quants centenars de persones es mengen, segurament, una paella o unes mongetes amb botifarra, fan xerinola i escolten els discursos inflamats dels seus líders. Ja et dic, tot una mica tronat. Les intervencions que he vist han estat en castellà i parlant de política espanyola: es veu a que a la festa, Catalunya no hi entra. Jo m’he sorprès en sentir a dir al Sánchez que, si governen ells seran “muy generosos”. No sé amb què vol ser generós don Pedro, però amb 85 diputats ho haurà de preguntar, abans de fer concessions, als seus desconeguts socis. Ho ha fet amb aquell to de magnanimitat commiserativa tan castellana, aquella actitud de perdonavides que exhibeixen els polítics messetaris. És la relació del poderós i el vassall que no poden, ni volen, oblidar. El discurs de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, que només té 44 anys, sembla el d’un falangista revingut a lliberal; o millor, el d’un rei. Un rei escapçat.

Fa plorar els ànecs no veure cap polític espanyol amb un discurs prou renovat, que ja no dic modern que això costa molt als madriles, i sap greu que persones tan joves continuïn parlant-nos tot brindant al sol.

Presumpte innocent

Quan un polític és pillat per la justícia, ni que sigui in fraganti, en un cas de corrupció, el primer que fa és reclamar la presumpció d’innocència i considera injust que se’l sotmeti al judici dels mitjans i, sobretot, del populatxo. Aquest darrer li dol especialment perquè, considera que la gent no tenim prou enteniment per comprendre el seu delicte i que no estem capacitats per jutjar la seva actuació. És el cas de na Rita Barberà, qui aquests dies ha aconseguit finalment, i després de grans esforços, el procel·lós i dubtós títol d’investigada. Li ha faltat temps per presumir d’innocent i veus, com de de la sra. de Cospedal, els ha faltat temps per recolzar-la.

Hi ha dos estadis de presumpció d’innocència, al meu entendre. L’un és el que mana la justícia, pel principi de que “ningú és culpable fins que es demostra”. En això els jutges han de ser estrictes i escrupolosos i dictar sentència quan disposen de totes les dades i escoltat totes les parts. Tot i així, hi ha personatges de la judicatura que amb gestos o mitges paraules ja s’han passat per l’engonal aquest principi i condemnen sense massa miraments. Per exemple: els agradi o no, tots sabem que es declararà culpable Urdargarin i innocent la infanta. No cal ser gaire espavilat.

L’altre estadi és la presumpció d’innocència que pot atorgar, o no, la ciutadania. I en aquest cas no és cap dret que els investigats puguin reclamar. Aquí, si hom vol ser presumpte innocent s’ho ha d’haver guanyat abans amb la seva actitud i les seves obres. Així, una pallassa que s’empatufa pel carrer i fa gestos obscens des del balcó d’una institució pública, no pot pretendre obtenir aquesta gràcia del populatxo. Un personatge que es fot del mort i del qui el vetlla afirmant que una bossa que costa 10.000 € és “un regalo de lo más habitual” no és que no sigui presumpte innocent, sinó que és percebuda com segura culpable.

I ja pot anar cridant ous a vendre, que la condemna ja corre. Excepte a España, esclar, on qui no roba, enreda, estafa o defrauda és vist com un pobre babau.

Can Sepillu

A el nou 9 del Vallès, secció Cromos, hi apareix una notícia sobre Inés Arrimadas referent a una seva visita a la Garriga. Es veu que aquesta deferència rústica la van publicar a la web de Ciudadanos, tot dient que s’havia reunit amb representants locals a... CAN CEPILLO! A la Garriga, capital del modernisme de segona residència, encara es deuen estirar els pèls de l'engonal.

Només aclarir que Manuel Joaquim Raspall i Mayol va ser un arquitecte noucentista deixeble de  Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch que va desenvolupar la seva obra al Vallès. La seva mare era de la Garriga, filla de can Mayol de la plaça, un edifici situat fent cantonada entre el carrer dels Banys i la plaça de santa Isabel. El 1903 va reformar-lo i pels habitants del poble es va convertir per sempre més en... can Raspall.

Però, ah! arriben els C’s i en la seva croada bilingüe (o era trilingüe...) no es dignen a mirar-se els desastres del traductor de Google i hi foten sense engaltar can Cepillo, que jo he corregit –irrespectuós com sóc amb la diversitat del país– en can Sepillu, que em sembla més nostrat.

Ai noia, Boya!

Na Mireia Boya és una noia de les CUP que no sap com fer-ho per sortir als diaris i diu coses que no fan altra cosa que fer aixecar les antenes, no pas pel seu contingut sinó per la seva càrrega histriònica. Ahir ens deia que nosaltres ens queixem de la calor que fa aquests dies –ella es veu que no es queixa, o que no en té de calor– i ens amenaça directament amb el canvi climàtic. La seva piulada em sona a això, a amenaça pura i dura. I no solament es limita a dir-nos que això continuarà, sinó que afegeix que anirà a pitjor. És discutible que el canvi climàtic sigui “dolent” per a tothom, perquè que els noruecs d’Havøysund considerin negatiu que la temperatura els pugi uns quants graus no em sembla precisament una marranada. Tampoc veig clar que l’absolut de la culpa d’aquest canvi sigui dels humans (de na Boya no, esclar), perquè la història climàtica del planeta ens demostra que aquests processos fa milions d’anys que succeeixen. Passa que alguns, com na Boya, necessiten arguments per la seva opció personal i no en deixen passar ni una.

Sort però, que hi ha qui ens recorda que “del primer de setembre fins la tardor, torna la calor”, tal com piula Ricard Sayeras. La parèmia popular fa anys que ha deixat a la memòria que altres mesos de setembre, potser molts, han estat càlids malgrat les nostres queixes. Passa que voldríem un temps més ordenat, més puntual, més adequat a la nostra encarcarada societat i ell, el temps, continua fent el que li dona la gana i canvia d’estació no pas en les dates assignades, sinó quan li dona la gana.

Veurem qui tindrà raó al capdavall, si la parèmia o els taumaturgs mals averanys, que amb les seves profecies ens amarguen les nits amb rècords estúpids. Mentrestant, Boya, noia! deixa’ns tranquils, que de maldecaps ja en tenim prou i de sobra.

Necessito un gest

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Ara mateix
Miquel Martí i Pol

Després de reflexionar-hi tot l’estiu, m’he decidit: aniré a la manifestació del proper 11 de setembre. No ha estat fàcil, i per això solucionar el dubte m’ha costat prou temps. I és que, amb tota sinceritat, estic cansat de sortir al carrer cada any, l’anterior i aquest més que cap. Sempre sortim a demanar el mateix, tant que ja semblem el barça del: ”aquest any sí!”, dèiem. I tinc l’estranya sensació de que no avancem, que no ens movem ni un badall de grill. Vaig elogiar amb sinceritat el discurs del Joan Tardà en la sessió de no-investidura del tòfol del Rajoy, però ja hi vaig posar un adjectiu: “políticament impecable”. I és que hauria de venir l’acció. No solament això, sinó que hem de deixar de ser reactius per caminar la proactivitat i avançar-nos a la gossada espanyola d’una vegada, dur la iniciativa. Trobo massa timidesa, massa tebior en les respostes i poca, molt poca empenta real.
Necessito el “gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgiri la història”, que diu el Martí i Pol al seu gran poema. Necessito que els nostres polítics trenquin d’una vegada amb España, que tallin tots els lligams institucionals, i per això els cal ser valents. Jo no ho sóc gaire, de valent, però si ells fan un sol pas els asseguro que els seguirem com un sol home. I de gestos no els en queden gaires per triar.

Estic d'estrena!

Després de set anys d'existència, m'he decidit a canviar de look aquest blog. Ja feia dies que ho anava rumiant, però em feia mandra posar-m'hi: buscar la plantilla, triar tipus, refer el disseny, fer les proves... Se'm feia pesat, mira.
Finalment, però ha sortit el que ara teniu al davant. M'ha semblat una opció neta, clara, sense recargolaments tecnològics i, també, sense perdre massa l'estructura anterior per facilitar-vos l'accés. Com que sóc cagadubtes de mena, és possible que en els proper dies encara hi faci algun retoc, que espero sabreu disculpar.
Doncs ja està, curs nou, disseny nou! Espero que us agradi i, si ho desitgeu, em podeu fer aquells suggeriments que cregueu que poden millorar-ho.
Gràcies!