dijous, 15 de setembre del 2022

El sexe fracassat

 

Aquests dies estic en la feina de catalogar la biblioteca de casa, que ahir va arribar als 2.200 llibres enregistrats (i encara me’n queda un bon pilot). És una feina que m’agrada i que faig amb molt de plaer. Un altre dia en parlaré del goig de remenar els llibres, però avui toca un altre tema.

Durant aquest procés de documentar la matèria escrita visites tots els temes que t’han interessat al llarg de més de 40 anys de lectures. A casa hi tinc llibres d’economia i finances, perquè és exercint d’economista com m’he guanyat la vida. La meva dona se l’ha guanyada fent de mestra molts anys (45) i tenim, per tant, moltes publicacions de pedagogia. També hi ha una gran quantitat de contes infantils i de literatura juvenil. Mentre catalogava aquesta matèria, sense reflexionar-hi massa, pensava que més del 95% d’aquesta classe de publicacions estaven escrites i il·lustrades per dones. I també he constatat que no és pas un fenomen dels darrers anys, un impuls del feminisme dominant, sinó que ve de lluny. Les edicions que tenim a casa arrenquen de l’any 1969. O sigui que ja fa anys que la base de l’ensenyament és eminentment femenina.

Avui, a la pàgina 15 del diari ARA, Laia Vicens escriu un article titulat així mateix “Per què el fracàs escolar s’acarnissa amb els nois?”. Mira tu, un article dedicat a un problema masculí, m’he dit. Un estudi d’EsadeEcPol ha arribat a la conclusió de que l’abandonament dels nois es deu a tres factors: [sic] “la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins”. Això quadra doncs amb lo dels llibres i la prèdica que vinc fent sobre l’excés de dones als col·legis i instituts. Que es veu que és efectivament així perquè al final de l’article la periodista dona la dada següent: [sic] “Es calcula que a Espanya gairebé el 100% de mestres d’infantil, el 80% de primària i el 72% d’ESO són dones.”

Tot plegat fa pensar en si el model feminitzant i femení de l’escola no està sent un fracàs, senzillament perquè no compleix amb les expectatives de, almenys, la meitat de l’alumnat. Mentre hi anem reflexionant, hi ha cada any molts nois que no han pogut trobar el seu encaix en l’estructura educativa. Però cal actuar, perquè sinó perdrem una generació darrere l’altra d’estudiants que podrien haver estat brillants. O potser això és el que pretén el feminisme: que el coneixement, que és el que ens allibera, sigui exclusiu de la dona i dominar així la ciutadania sota el que, al meu entendre, és una ideologia política que pretén el poder. Ei, absolut, si por ser.