Conta una antiga llegenda que l’any 1353, a la ciutat de Mallorca, vivia Abraham Ibn Bonnín. Bonnín era jueu, xueta per als mallorquins, i vivia amb la seva esposa i les seves dues filles al call de la ciutat. Bonnín era un ferrer honrat i respectuós amb les lleis, un home temorós de Déu que complia amb les seves obligacions de bon jueu: celebrava la Pasqua, acudia a la sinagoga amb regularitat i complia amb el descans del
sabath. Bonnín no era pobre, però tampoc era especialment ric a pesar de la seva condició de jueu (no tots els jueus eren rics).
Conten que en el mes de setembre d’aquell any va ocórrer a la ciutat l’assassinat d’una dona. Atès que es tractava d’una dama, les autoritats van iniciar una investigació que els va portar a descobrir que el culpable era Llorenç Grau, el jove fill d’Antoni Grau, senyor d'Alcúdia i cabaler major de l’ajuntament de la ciutat.
El jutge, Pere de Plagumà, i portaveu de l’audiència, junt amb el seu secretari, Pere Bibiloni, van cridar Antoni Grau i li van explicar les seves troballes i l'inapel·lable culpabilitat del seu fill Llorenç. La resposta del senyor d'Alcúdia va ser contundent; ras i curt els va dir:
— Si el meu fill perd el cap, aquesta audiència en perdrà dos.
Portaveu i secretari van entendre de seguida la “conseqüència” que Antoni Grau els havia augurat, i immediatament van tramar un pla per a evitar la ira del senyor. Es tractava, evidentment, de trobar un cap de turc a qui endossar el crim.
Mentre discutien que si aquest, que si aquell, va entrar al jutjat un home que vènia a cobrar el seu treball: una nova reixa per a la presó del jutjat. Aquest home era Abraham Bonnín, i per a la seva desgràcia el jutge i el seu secretari no van tenir cap dubte: Bonnín era l’home adequat. Va ser detingut en aquell mateix instant, ficat a la presó, darrere de la seva pròpia reixa i jutjat dos dies després. Qui es preocuparia per un ferrer jueu?
Durant el judici es va veure clarament que les proves ordides per l’audiència no tenien cap base, i el jutge va advertir que el cas se n'anava per mal borràs. Llavors, amb tota solemnitat, va anunciar:
— Bé Bonnín, hem arribat al final i el teu cas no és clar, així que sotmetrem el veredicte al judici de Déu. Ets un home devot de la teva fe, i, si no tens res per amagar, no has de tenir cap por. En aquesta caixa hi ficarem dos papers: l'un dirà “culpable” i l’altre dirà “innocent”. Tu mateix en triaràs un dels dos i Déu et guiarà la mà cap al teu destí.
El jutge va dirigir la seva mirada cap al secretari, qui va entendre de seguida el joc del jutge i va ficar en la caixa dos papers; els dos deien el mateix: “culpable”.
Malgrat ser jueu, ferrer, honrat i bon ciutadà, el nostre amic Bonnín no era tòtil i va intuir de seguida el muntatge: no tènia escapatòria. Quan el secretari es va acostar amb la caixa al ferrer, ell va abaixar els ulls i va quedar pensatiu durant un llarg minut. Quan el jutge, nerviós, anava a advertir-lo, Abraham va alçar la vista i amb un estrany somriure a la cara va allargar la mà, va agafar un dels papers i... se’l va menjar!
El jutge, el secretari i el públic es van quedar de pedra. Clarament enfadat, el jutge va dirigir una mirada fulminant al maleït jueu i li va engegar,
— Però que has fet estúpid, ara mai sabrem el veredicte!
Bonnín va mirar el jutge i va contestar amb tota tranquil·litat,
— Oh, senyor jutge! Això és ben senzill: és qüestió de llegir el paper que queda i sabrem el que deia el que m’he empassat…
Entre renecs i enuigs mal dissimulats, van haver d'alliberar a l'acusat, i mai van tornar a molestar-lo.
Consell: Per més difícil que se’ns presenti una situació, no deixis mai de buscar-ne la sortida ni de lluitar fins al darrer moment.
A la pàgina 27 de la Vanguardia del dia 27/01/10 hi ha un anunci a tota plana de la Generalitat de Catalunya on se'ns anuncia que l'impost de successions desapareix pel 94% dels contribuents i ens posa dos exemples: un de transmissió entre cònjuges i un altre entre pares i fills.
