Estiu 2010

Aquest gotim de picapoll ja és granat. No és madur per collir, però ja apunta que la verema és a punt. Entre els pàmpols, esperarà que una mà el posi a la portadora en un viatge cap al vi. La vinya és al peu d'una carretera que no és ni als mapes i que corre per la vall del riu Tastavins. Estreta i mal asfaltada, permet un viatge plàcid per paisatges poc freqüentats. Que continuï així.

El basto

En la pàgina de l'editorial, on també s'hi publiquen les cartes dels lectors, del diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol, s'hi poden llegir, destacats sobre fons obscur, “el oro, el basto y la frase”. És un espai on, utilitzant les cartes de la baralla, l'oro correspon a la valoració positiva i al basto a la negativa de notícies o fets ocorreguts. El “basto” de la data esmentada diu (sic): “A las autoridades catalanas, que con la prohibición de las corridas de toros han pisoteado la constitución española y la libertad de miles de aficionados taurinos que viven en Cataluña y que sufrirán aún más la continua pelea nacionalista”.
No discutiré ara la constitucionalitat de la mesura perquè em declaro poc preparat per emetre un judici legal sobre aquesta afirmació, però per la resta tinc la motxilla plena de raons i d'arguments que em permeten opinar-ne. Primerament trobo poc encertat i menys documentat aquest basto, doncs amb la lectura un hom s'adona del desconeixement elemental de la realitat catalana, de la manca d'informació i de la poca maduresa periodística que demostra qui ho ha escrit. Dir que són les autoritats catalanes qui ha prohibit els braus no és, com a mínim, exacte: voldria recordar que aquesta llei ha estat el fruit d'una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la qual s'han hagut de recollir desenes de milers de signatures; la prohibició és per tant, el fruit d'un desig majoritari a Catalunya, no de la ment nacionalista de les seves autoritats.
Usar la paraula llibertat en aquest context em sembla d'una lleugeresa perillosa. També està prohibit robar, i no ens ho prenem pas com una limitació de la llibertat. Entenc que qui ha escrit el basto és jove i no ha viscut el què significa viure amb una manca absoluta de llibertat. Un servidor, que ja té una edat, pot aportar al periodista una reflexió: jo sé què és lluitar per ser i esdevenir lliure, i m'estimo tant la llibertat que em guardaria prou d'usar-ne el nom per una qüestió trivial com aquesta. Defensar els braus en nom de la llibertat em sembla una ofensa a ella mateixa i a tots els qui han mort i viscut per ella, que no som pocs. Demanaria una mica de respecte.
Si hi ha a Catalunya milers d'aficionats als braus, sembla que els qui hi estan en contra són molts més milers. I això és la democràcia, senyors comarquinals, respectar la decisió de la majoria; o no? Com ja he comentat, es requereixen molts milers de signatures per a dur una ILP al Parlament; els antitaurins les van aconseguir. Us podeu preguntar, si us plau amics de La Comarca, com és que els seguidors dels braus no han fet el mateix per a presentar una ILP per la conservació de la “fiesta”? No cal fer un estudi sociològic per a saber-ho (sempre que es conegui la realitat): no obtindrien ni un 10% dels recolzaments necessaris, i ells ho saben; no es poden ni mobilitzar perquè la minoria seria evident. Voldria recordar que, excepte en comptades ocasions, una plaça de braus com la de Barcelona, omple una quarta part del seu aforament cada vegada que es fa una ”corrida”. I això que a Barcelona, i a la seva àrea metropolitana, hi resideix més de la meitat de la població catalana (molta, immigrant).
Quan a la “pelea nacionalista”. Estultícia en estat pur o ignorància supina? Només cal veure les imatges que ofereix qualsevol TV durant aquest dies per comprovar que els qui exhibeixen símbols catalans no són pas els antitaurins, sinó els que assisteixen a la ”corrida”! També per la TV un hom pot comprovar com els qui conformen aquest moviment no són precisament catalanoparlants, ni es serveixen de banderes independentistes. El portaveu i impulsor d'aquest moviment és un xicot d'origen argentí!
En resum, no em sorprèn pas gaire aquesta mena de reaccions que barregen la identitat amb la defensa d'un costum qüestionable, com són els braus. El “fot-li al mono que és de goma” és un esport nacional espanyol que es practica amb fruïció i desmesura contra els catalans que “pisotean la constitución”, segons els seu limitat punt de vista. A nosaltres ja no ens fa ni fred ni calor: tan se'ns en fot.

Manuel Pizarro

L'editorial de La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol es titula així: “Una lucha por el carbón”. Es queixa, l'editorialista, del tancament imminent de la central tèrmica d'Andorra, que deixarà sense feina a un miler de famílies.
Sembla que ara estan enfadats amb el món per aquest fet: amb Europa, el Gobierno i la DGA (Diputación General de Aragón). Jo em pensava que només érem els catalans qui sempre ens queixàvem, però ara sembla que els aragonesos, els de La Comarca, també s'apunten al carro. Què se n'ha fet dels diners del pla MINER? De tot menys crear un teixit industrial capaç d'absorbir, poc a poc, la mà d'obra que es preveia que seria l'excedent del tancament de sectors, el miner i la tecnologia tèrmica, abocats al tancament per la seva baixa rendibilitat i l'alt grau de contaminació que produeixen. Recordem la pluja àcida que mata els pins del Maestrat.
Però ara voldria fer memòria als senyors periodistes da La Comarca d'un Senyor que es diu Manuel Pizarro, aragonès, i que, constitució en mà, va dir que ell “no seria nunca un empleado de la Caixa”. Voldria recordar-los com la caverna mediàtica es va acarnissar contra la compra d'ENDESA per part de Catalana de Gas, o Gas Natural, pel sol fet de ser un grup català. L'inefable Pizarro (amb el nom paga) va rosegar fins a decantar-se per una opció estrangera, sempre que no fos de Catalunya, i va deixar en mans italianes la tèrmica que ara tanca. Recordeu, amics de La Comarca, com s'exaltava la lluita d'aquest home des de tots els mitjans? Aquest tros d'aragonès, que fins va merèixer un personatge al Polònia, va arribar a presentar-se a les llistes del PP a les passades eleccions, amb l'aurèola de gestor entre els millors. Va sortir elegit, però va deixar el seu escó perquè se li va acabar la pólvora i ja no estava en primera plana. Aneu a reclamar al Sr. Pizarro ara! És ell qui us va deixar en mans estranyes, a qui no afecten mil famílies sense feina a Terol. Potser a Gas Natural s'ho haguessin pensat més? Potser el Sr. Pizarro, si hagués conservat el seu escó, podria ara defensar els seus paisans? Al final en tindrem la culpa els catalans!

Raúl Vallés

El Sr. Raúl Vallés és un veritable paradigma de l'anticatalanisme més rònec que corre per les espanyes. El Sr. Vallés és un mariner varat a qui el terral se li ha posat malament. Estic segur que quan corria pels mars dels Sud, per exemple, el seu enteniment era molt més flexible i obert que no pas ara. Des de fa anys, aquest escriptor mediocre, es dedica a anar en contra del català, i dels catalans, des d'associacions de caràcter eminentment polític com la FACAO o la “Plataforma No Hablamos Catalán”. En el diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol d'enguany, hi publica una carta que no té preu.
La “Plataforma No Hablamos Catalán” és un grupuscle que es dedica a rebentar qualsevol iniciativa que discuteixi la seva veritat que no és altra que aquesta (sic): “...rogaría a usted que se remontase a los siglos XI y XII. Entonces se produjo la fractura del latín y surgieron el romance catalán y el romance aragonés, orígenes respectivos del catalán y del aragonés oriental (chapurreau)”. Jo no sóc historiador ni lingüista, però molts especialistes podrien aportar prou elements en contra d'aquesta explicació simplista. Ves que, durant aquells segles i posteriors, les repoblacions, els moviments constants de fronteres i la proximitat entre una i altra banda no hi tinguessin alguna cosa a veure. Bé, ell en sabrà més.
No deixa de ser curiós que, presumint de parlar chapurreau, es diguin “Plataforma No Hablamos Catalán”, així, en castellà. I ho justifica amb una lògica que podria deixar estès al millor filòsof (sic): “(que es digui així...) es una consecuencia lógica de una Federación que manifiesta que sus miembros no hablan catalán. Ergo, es consecuente con sus fines”. I perquè no l'anomenen en txec, llengua sonora i expressiva, on n'hi hagi? dic jo. Si parlen chapurreau, perquè no en la seva bella ortografia? La veritable raó però, és aquesta (sic): “Para que dicha denominación fuese en catalán, tendríamos que hacer traducir el nombre a alguna entidad catalana, lo cual, convendrá conmigo en que sería un contrasentido”. Com podeu comprovar, d'una erudició que espanta. La traducció li faig (gratis) jo mateix: Nosaltres Parlem Chapurreau.
Més endavant, en un salt hiperbòlic de segles ens engega (sic): “El romance catalán, por influencia de la proximidad geográfica con el Rosellón, se afrancesó, tomando términos franceses como “malgrat” y otros”. Voldria recordar al Sr. Vallés que el Rosselló, com el Vallespir, el Capcir, el Conflent i part de la Cerdanya, van ser catalans fins que “los que sí hablan castellano” ho van regalar als francesos en el vergonyós Tractat dels Pirineus (el seu autor, Felipe IV, el va signar el 1659 d'amagat de les Corts Catalanes i va ser efectiu el 1720), molt després del segle XII. Això és, aquests territoris eren de parla catalana fins fa quatre dies; encara avui, fins a Salses, es pot trobar molta gent que xerra en la nostra llengua.
Ja per rematar (no ens l'acabaríem aquesta carta), la perla (sic): “Finalmente recuerde que el catalán no se denominó como tal hasta 1906 y no lo fue por obra y gracia no de un linguista sino de un químico: el señor Pompeu i Fabra” (“lingüista” hauria d'anar així, amb dièresi). Deixant a part que la negació de la negació seria una afirmació, que el Sr. Pompeu Fabra fos químic, no és rellevant: prova n'és el mateix Sr. Vallés, que és un mariner que escriu contra el català cada vegada que en té ocasió. Dir-li també que del 1906 fins avui molts lingüistes han modificat el primer diccionari català i gent com Coromines, per exemple, han escrit tractats formidables. Però el Sr. Vallés es veu que encara navega pel s. XII. Vingui al s. XXI, home, que l'edat mitjana queda lluny i ja ha plogut molt. De passada, apuntar que cert és que en català existeix el costum posar una “i” entre els dos cognoms. Però, fent una contribució ben humil a la seva erudició, dir-li que Pompeu no és un cognom, sinó el nom de pila del Sr. Fabra. Per tan, la “i” hi sobra de totes, totes.
Finalment, constatar que el Sr. Vallés és un autèntic obsés que no deixa passar punt per presa a l'hora de burxar tot el que faci tuf de català. Està al cas de qualsevol carta, crítica, opinió, que li vagi en contra i les contesta totes. Sort que ho fa amb la seva lògica impagable.
Per acabar voldria dir-li una darrera cosa: enraoni, Sr. Vallés, enraoni, que li vindrà bé. Li ho dic en català, per què em consta que l'entén; fins recordo que, en una ocasió, va escriure a la mateixa La Comarca en català correctíssim en defensa del chapurreau; el què no sé és quina entitat catalana li va traduir, perquè ell “no habla (ni escribe, supongo) catalán”.


Enllaços per tastar:
FACAO
Plataforma No Hablamos Catalán

Vaig enviar una nota a La Comarca i me la van publicar:
La Comarca