La meva vaga personal

Sento les paraules del secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, fent les darreres recomanacions per a reflotar l’economia espanyola, a saber: contracte únic, reduir les indemnitzacions per acomiadament improcedent, augmentar els productes i serveis sota el tipus general de l’IVA i rebaixar les cotitzacions socials. O sigui: fot-li al mono que és de goma. Un ja comença a estar fins més amunt del gorro de suportar estultícies com les que el senyor Gurría escup sense cap mena de pudor. Fa solament 4 o 5 anys a cap manaia no se li hauria acudit de dir una bajanada com aquesta. Però ara, qualsevol mindundi es veu capaç d’aconsellar una nova clatellada als pobres. Això, afegit a les taxes judicials que el ministre Gallardon ens ha endinyat sense vaselina, em duen a reflexionar en què coi s’ha convertit l’Estat. Potser més ens valdria retornar a l’edat mitjana: a canvi dels delmes, el senyor oferia protecció i justícia. Avui, ni això. Sota el lema de que “tot costa diners i els administrats n’han de ser conscients” ens van fent creure de mica en mica que és l’Estat qui paga: fals. Que és que no paguem impostos?

Doncs bé em declaro en vaga. Des d’avui i fins que jo no deixi de ser el mono de goma a qui tothom pot plantofejar, no col·laboraré en res que signifiqui facilitar les coses a l’Estat, en res que requereixi un esforç gratuït per la meva part. Començaré, per exemple, per no reciclar res de res; al contrari, barrejaré amb afany totes les deixalles de casa i les llençaré avui aquí, demà allà i si convé en qualsevol abocador clandestí. O és que s’han cregut que “jo” sóc gratis?

Com poden dues nenes canviar el Pakistan

Aquest és el títol d’un article que apareix al digital Avaaz Daily Briefing: How two girls could change Pakistan. Una és Rimsha, una nena discapacitada acusada de cremar pàgines de l’Alcorà, finalment absolta per falta de proves. L’altra, Malala, autora d’un blog patrocinat per la BBC que va patir un atemptat quan es dirigia a l’escola en autobús. Els seus exemples, l’una per passiva i l’altra per l’activa, han provocat reaccions de la societat pakistanesa contra el terror talibà. Molt bé per les noies, però no tant pels adults compatriotes. Em fa pensar el fet que hagin de ser dues noietes les que aixequin la veu contra l’horror, posant en perill les seves vides tendres. Més que fer-me sentir bé, les notícies que impliquen nens en els problemes i les barbaritats dels adults em produeixen una tristesa profunda, més encara quan s’utilitza la seva innocència per a la lluita, sigui justa o no. Bé que critiquem la utilització de nens soldat, i en canvi ens sembla heroic que Malala escrigui un blog jugant-se la vida: un beneit li va clavar dos trets al cap. De veres que no em costa entendre que els seus pares i mestres no les hagin protegit, que no hagin assumit el seu testimoni abans que les coses arribin a extrems mortals. És que la veu prima, infantil, d’una nena commou més? No ho negaré pas, però la fi no justifica els mitjans i menys quan aquests són joves vides humanes. Als adults ens hauria de caure la cara de vergonya.

Sobre exhibicionisme i erotisme

El periodista li pregunta al filòsof : “El bon sexe ha de ser obscè?” I ell, André Comte-Sponville, respon: “Sense tabú no hi ha transgressió, i sense transgressió no hi ha erotisme. Som animals eròtics perquè som animals morals. Per ser animals morals tenim vergonya, i per tenir vergonya som animals eròtics: si tots forniquéssim públicament sense vergonya..., on seria l’erotisme? Fins i tot les tribus que viuen nues s’amaguen per fornicar: senten que és millor preservar aquest acte de la banalitat!”.

Fa temps que reflexiono sobre l’exhibició permanent i general que el sexe femení fa del seu cos: noies amb minifaldilles de pam, amb escots interminables, amb leggins per segona pell, shorts minúsculs, bruses que no arriben al melic... Un cos que torturen amb pírcings, tatuatges, pentinats, tenyits i depilacions extremes, sense oblidar maquillatges dalinians. Malgrat que no m’és cap ofensa, ben al contrari, sí que em pregunto fins a quin punt aquesta exhibició ha deixat de ser erotisme per passar a ser pornografia. És veritat que s’ha perdut la vergonya? No pas la vergonya nyonya de monges i capellans prehistòrics, sinó aquest pudor ètic, gairebé infantil: la vergonya eròtica, allò que ens desvetlla el desig, o la curiositat.

Potser és l’explicació que Comte-Sponville que em fa entendre perquè quan veus una noieta amb uns shorts arrapats i mínims, amb una samarreta curta fins sota els pits, que ressalten en l’estretor, un tatuatge entre les natges i la cintura i un pírcing al nas, un hom pot sentir un desig abassegador, potent.  Una atracció però, que s’esvaeix, que es dilueix, com una bombolla. Sense esperar més, perquè menys no pot ser. Per això trobo formidable la reflexió del filòsof: copular en públic és una banalitat, la mort de l’erotisme.

A Europa li convé Catalunya

Els diaris de Madrid es fan un tip de destacar les declaracions de diferents autoritats europees que asseguren que Catalunya es quedarà fóra d’Europa, en cas de declarar la independència. Cal fixar-se en què totes aquestes respostes, moltes fruit de la pressió del Govern de Maria Rajoy, estan basades en tractats i acords signats pels països associats. Es basen, en definitiva, en la llei. Potser per la pastifejada democràcia espanyola, la llei està per sobre d’ella. Però jo els convido a fer una simple reflexionar en que en el món global, l’economia està per sobre de la llei i per damunt de la democràcia. I doncs, l’informe que publicava el Financial Times anglès assegurava, a través de l’economista James Mackintosh, que “amb la independència, Catalunya seria un territori més ric” i que “seria difícil veure Catalunya exclosa d'Europa, ja que la seva economia és de la mateixa mida que la de Grècia i una exclusió de Catalunya de la zona euro seria perjudicial”. Per tant, Europa no es preguntarà si Catalunya compleix els tractats, sinó si és convenient pels socis que en formi part. Pel que fa a aquests tractats, aquestes lleis, poden ser modificats, com qualsevol acord. Aleshores, les pressions seran per Espanya que, tenint en compte en què s’haurà transformat el seu PIB sense Catalunya, no podrà mantenir gaire el veto. Ves que no es preguntin llavors si els convé Espanya.

A quant va el quilo?

Espectacular. El govern espanyol es planteja d’oferir la residència a Espanya si un estranger compra un pis que costi, almenys, 160.000 €. Es veu que és una mesura per a atraure compradors russos i xinesos per tal de buidar el banc dolent –dolent pels contribuents, naturalment–. Això, afegit a les declaracions de Miguel Martín, President de la Asociación Española de Banca, animant la construcció de més habitatges, ens demostra quina mena de dirigents ha tingut i té Espanya: malbaraten la nacionalitat espanyola, ells que tant se l’estimen! La veritat, no m’ho haguera cregut mai. Llegit en clau econòmica, resulta que ser espanyol, si més no resident a espanya, val 160.000 €. M’ho fien molt barat, la veritat. D’altra banda, conec gent immigrant que mai no veurà aquesta quantitat però que han treballat molt pel país, pels qui aconseguir el maleït NIE ha estat un pelegrinatge mesquí, un esforç més pesat que signar un xec, una cursa d’obstacles inacabable. Aquests no s’ho mereixen: són els perdedors. Així és com els defineix la Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes per Compromís pel País Valencià. Els perdedors no es mereixen res que no sigui el ser enfonsats una vegada i una altra en la misèria. En canvi, qualsevol rus o xinés, amb la cartera ben plena es quedarà el pis d’un perdedor sense ni despentinar-se.

Aquesta és la política de merda, el cagarro immens (perdoneu) que ens ofereix Espanya, que ens ven el PP a través de personatges com Cristóbal Montoro: insigne caganer!

Entrada publicada a La Vanguardia del dia 22 de novembre de 2012,

encara que escapçada en la part escatològica que li posava sal.

Potser més rigor en els detalls?

Avui, en connectar amb Google, veig que la seva capçalera anuncia el “Dia Universal de l’Infant”. Immediatament, em ve a la memòria la cara ovoide de l’amic Tomàs Molina i me’n vaig al web de TV3 per recordar el programa d’ahir i, efectivament: ens anunciava “escombrant cap a casa” el “Dia Mundial de la televisió”. Bé, no sé què és més important, però sembla que els infants haurien de merèixer una mica d’atenció en un programa que es diu “Espai Terra”. I no solament això; mentre que en la imatge de TV3 apareix ben clar i net el 20 de novembre com a data del dia de la TV, en el document de les Nacions Unides hi surt el 21 de novembre. Per tant, un error en les dates i un altre d’avaluació en la importància o rellevància de les dues celebracions. Per acabar-ho d’adobar, en una de les fotografies, la que envia l’espectadora Anna Mora, apareix el magnífic castell d’Orís, amb accent a la “i”; i en canvia el Tomàs ens presenta el castell d’Òris, així, amb accent a la “o”.

Ja sé que són detalls, però tot contrasta amb les paraules del principi del programa amb les quals el senyor Molina despatxa una lleu disculpa per l’error en les pluges que van assolar les terres de l’Ebre el dia abans. Mira, a mi els detalls em perden i penso que si mostrem poc rigor amb ells, què ens passarà amb el gruix d’una previsió?

Penso que potser si prestéssim més atenció a allò que no té importància (o sí), potser no l’espifiaríem tant en coses que sí que són molt importants per la vida i el quefer de les persones.

El debat (I)

Malgrat els seus esforços, Pere Navarro no va poder evitar la imatge d’estar molt a prop del PP. Navarro va provar de totes les maneres imaginades de posar distància entre ell i Sànchez-Camacho, però va ser inútil. La postura inequívoca a favor del dret a decidir de quatre dels set participants deixava inevitablement Navarro i el seu federalisme al costat del PP. El candidat del PSC es va passar la mitat del temps discutint amb n’Alicia, i l’altra atacant a Mas sense aportar res. Pesaven com una llosa les declaracions incendiàries dels “compañeros” del PSOE, en moltes ocasions molt més castradores que les dels visitants del PP.

La federalitat dels socialistes catalans amb els espanyols no permet gaires digressions i això lastra amb força les possibilitats del PSC, que sempre ha aparegut com un apèndix del PSOE a Catalunya. I aquí tremola el federalisme del PSC: com es pot considerar creïble una alternativa federalista seriosa si la mateixa organització, que diu regir-se per aquest principi, no permet la discrepància i la llibertat de vot d’una de les seves federacions? De veres podem dipositar la confiança en aquesta alternativa? Comprometre’s personalment a que l’Estat permetrà una consulta, o a que Espanya acceptaria l’opció federalista és un brindis al sol com una catedral.

Apa siau!

La senyora Alicia Sánchez-Camacho s'ha fet un tip de repetir que ella “no vol viure en una Catalunya que...”. Tantes vegades ho ha dit, que no crec que li quedi ja cap motiu per quedar-se. Doncs no ho dubti més Alicia, marxi ara que hi és a temps; no vulgui viure en una terra que no li agrada gens. Per mi... que un bon vent l'apreti i el cul li enceti. Apa!

Mamons!

Em produeix una profunda tristesa veure algú agredint un ésser humà. Dic algú perquè no sé com qualificar, quina categoria donar a qui, armat, encaputxat, en l’anonimat legal, és capaç de colpejar una persona. Tenint l’autoritat i la impunitat que aquesta proporciona, no costa res. Quan veig imatges com les que ahir es van publicar, em pregunto què coi hi ha sota aquells casc, si un cervell o un pilot de merda.

Un mosso empaita algú que fuig i li clava una patacada a un altre que es troba pel camí. Del cop, un noi cau a terra i es cobreix el cap de dolor mentre l’agressor recrimina als acompanyants alguna cosa. Després resulta que aquest noi tenia 13 anys. No prou satisfets, un altre mosso empeny una noia de 15 anys que els renya per la plantofada i és colpejada tot seguit, gratuïtament per dos mossos més. Vist el vídeo puc dubtar de l’actitud del noi: pot ser que anteriorment hagués comès alguna bestiesa. Però la noia es limita a recriminar una acció que li ha semblat excessiva i per això la colpegen tres vegades. És immoral pegar i excessivament immoral fer-ho tres vegades gratis. Només per això, els tres energúmens ja mereixen una sanció.

Em pregunto quina mena de perfil es demana per algú que vol ser antidisturbis, quina personalitat ha de tenir, quins valors, què porta una persona a convertir-se en un colpejador de ciutadans. Estic segur que és un impossible psicològic. Ningú pot tenir dos dits de front, estar equilibrat, i colpejar una noia indefensa que només ha parlat. Si cada vegada que ens diuen alguna cosa que no ens agrada haguéssim de clavar una patacada no sé on seríem. Com deia, mamons!

No s’hi val

Llegeixo una notícia que diu que a la ciutat danesa de Kokkedal, una associació de veïns amb majoria musulmana ha rebutjat dedicar 7.000 corones –uns mil euros– a instal·lar un arbre de Nadal per aquestes festes. En canvi, per la celebració de l’ Eid al Fitr al final del Ramadà, hi van assignar 60.000 corones. Mentrestant, Jonas Birger-Christensen, un petit empresari local, es va oferir a pagar, no solament l’arbre sinó també una part de la celebració musulmana de l’any que ve, destinant 7.000 corones a cada un. Com a bon danès, l’home té l’esperança de fer reflexionar així l’associació de veïns. Per la seva banda, l'associació musulmana Islamisk Trossamfund ha rebut amenaces i insults de ciutadans anònims. Després de criticar la decisió de la junta veïnal, aquesta organització ha lamentat que es criminalitzi tots els musulmans per culpa d'uns pocs.

Em sona a una sonsònia de sempre. Gent que ve d’on sigui, que es queixa de discriminació, de maltractes, i que quan tenen una mica de poder els falta temps per fer el mateix amb els veïns que, si vols per força, els han acollit a la comunitat. Islamisk Trossamfund podrà dir missa, però amb lamentar-ho no n’hi ha prou, perquè es té la percepció de que comencen a “no ser uns pocs”. Quan la societat d’acollida té la sensació d’haver estat envaïda es posa la llavor de reaccions imprevisibles, perquè a ningú li agrada que li diguin què ha de fer a casa seva. És més: ningú té el dret de fer tal cosa. Torno a insistir doncs en què els col·lectius islamistes han de moderar i molt els seus missatges, en què els cal humilitat i reconeixement. Així, els autòctons podran reconèixer, lluny de ploricons, la seva aportació al país i a considerar-los un més. En nom de Déu, tampoc s’hi val.

100 milions de morts? 1 cretí

Un vell amic que volia ser admès al cos d’Agents Rurals, va veure rebutjada la seva sol·licitud perquè “no donava la talla”; ras i curt, era massa baix. El vaig trobar un matí d’hivern, entre boires i fred, a la plaça de Vic, al mercat del dissabte, i comentant la jugada va filosofar: “En quin món vivim! Per ser president de la Generalitat no et demanen ni el batxillerat i per ser agent rural, sóc massa baixet. Potser que em presenti a les eleccions!”. Aleshores, Jordi Pujol, era el President. El meu amic va morir molt jove: no va arribar a cap dels dos càrrecs.

Llegint les declaracions de Marcelino Iglesias, Expresident de la Diputación General de Aragón i actual Portavoz del Grupo Socialista al Senado, he regirat per internet i he vist que, excepte el títol de monitor d’esquí, aquest home no ha estudiat gairebé res més. Els qui em coneixen saben bé que mai he tingut titolitis i titofília. Mai he pensat que un títol sigui garantia de gairebé res, sinó que pot ser la base que una persona necessita per a desenvolupar-se al llarg de la vida. Fins i tot crec més en l’autodidacte que en l’acadèmic. El que sí que és indispensable és tenir cultura, ser llegit, bon oïdor i poc xerrador.

Sempre he tingut Marcelino Iglesias com un home reflexiu i moderat, a voltes massa, que procurava mantenir una bona relació amb Catalunya. Però quan perilla la hisenda, i el setial, ens tornem bocamolls, els cervells poc cultivats perden el nord i diuen sonades com aquesta: “l'hipernacionalisme alemany i francès de les guerres mundials, van ocasionar més de 100 milions de morts”, comparant-ho amb l’actual independentisme català. Gran reflexió. Per a fer aquest 100 milions de desgràcies, solament va caldre un cretí. Potser vol ser el senyor Iglesias el nou gran cretí? Potser com a monitor d’esquí no va arribar a molt, però com a cretí és possible que arribi al capdamunt. L’animo a intentar-ho, perquè per aquest camí segur que hi arriba i no necessita cap títol, ni el de monitor.

Viviane Reding i l’intermitent

Diu que un home arriba al taller amb el seu cotxe i li diu al mecànic que els intermitents no funcionen bé. El mecànic li demana que els observi, mentre ell els fa funcionar des de l’interior. “Funcionen?”, pregunta el tècnic. I el client respon: “Ara sí, ara no; ara sí, ara no”. Aquest acudit, suat, fa honor a la senyora Viviane Reding, vicepresidenta europea. Va començar amb una opinió, cada vegada que va al lavabo, la canvia i així anem. Pretén que ens la creguem, potser. Però els catalans estem curats contra els qui ens diuen A per després fer B, els albirem amb l’olor des de fa decennis. És per això que, abans de condemnar-nos a cadena perpètua fora d’Europa, llegeixi bé a les hemeroteques com ha evolucionat el tractament d’Espanya cap al nostre país. I aleshores potser es donarà compte de que el nostre olfacte no és cosa de quatre dies i que, abans d’emetre un judici cal informar-se: l’intermitent es diu així perquè funciona així i al mecànic no se l’enganya.

genteta VI

Se m’ha ofès, quin greu que em sap,

Quin malentès: he parit un nyap!

Està enfadat i corre per les places

I pica de peus i plora, pobre desgraciat.

Quin greu, tan greu que em sap!

Em sap tan de greu que ho bramaré,

Ni que hi deixi el buf, l’aresta i la veu,

A l’esglai dels vents: quin greu em sap!

Però no esperis que, pel posat bagaleu,

Tingui pietat de la teva complanta,

Pèrfid alcavot, verinosa taranta.

Ni un sol gram de metralla

Llevaré del meu escrit, beneit galifardeu:

Sempre, sempre, seré la teva tralla!

A les dones

Deixeu que el cos s'eixampli, deixeu les cotilles, les cremes enganxoses, els pits de plàstic, els culs de goma, deixeu els talons de 30; deixeu les etxures de pal, mengeu el què us doni la gana, llenceu la bossa. Engegueu al botavant els sostenidors, cremeu pestanyes i ungles postisses i les botes de mosqueter que us escalden els peus; i la bufanda, enorme, que us estreny el coll. Cruspiu-vos la barra de llavis i beveu-vos la maleïda body-milk (collons quin nom!); deixeu reposar la pobre, tenyida, rinxolada, estirada, lacada cabellera. No us preocupeu tant per no ensenyar, o si, les calces, seieu amb llibertat i aixequeu-vos amb fermesa. Abandoneu les mitges inútils, la bijuteria barata, aquella banda enorme, que més sembla un cinturó de castedat. Tot això, creieu-me cau quan, conquerit el darrer objectiu, us despulleu al peu del llit. Viviu, dones viviu: que la vida és curta i el presumir us l'escurça!

Dedicat a l’amiga Asuncion Vilas,

inspiradora involuntària d’aquesta entrada.

L’Alicia, l’Alberto i el castellà

Avui, primer dia de campanya, en engegar la ràdio he sentit els primers missatges dels candidats a la Presidència de la Generalitat. L’Alicia i l’Alberto han obert foc amb els seus anuncis en castellà. Primer i cras error d’estratègia, primers vots malaguanyats. Perquè parlar en castellà? Irrita als catalanoparlants i pressuposa que els castellanoparlants no entenen el català, menyspreant la seva capacitat i els seus coneixements. Solament un 6,2% de la població de Catalunya diu que no entén el català. L’Alicia i l’Alberto pressuposen, doncs, que aquests entendran el castellà, però i els qui no entenen ni l’un ni l’altre? Volent mostrar respecte pels qui no entenen el català, menyspreen els altres en no fer anuncis també en anglès, hongarès, finès, berber, etc. D’altra banda, cauen en el parany de voler pescar vots a base de pensar que Catalunya es divideix en “els qui parlen català” i “els qui parlen castellà”, bunyol semblant al que es mengen, campanya rere campanya, els socialistes del país. Els semblants acaben tocant-se.

Sor Lucía Caram i els homes

Si jo hagués de dir què transmet Sor Lucía Caram és energia. Quan parla té tantes coses a dir, tantes paraules es barallen dins del seu cervell per sortir, que fins i tot s’entrebanca. Sor Lucía posa passió en totes les seves accions i intervencions perquè, penso jo, creu en el que fa i fa el que creu que ha de fer. Malgrat que a vegades s’atropelli, li perdonem perquè hi posa l’ànima.

En una entrevista a La Vanguardia diu: “A l’Església oficial també hi ha misògins i masclistes; m’importen poc”. M’ha sorprès força; potser l’atropellament l’ha superada. No dubto que a l’Església hi hagi personatges d’aquesta mena: jo mateix els he patit. Són una colla d’irreductibles que es creuen superiors a les dones per la gràcia de Déu! Quina colla! El que em crida l’atenció és “m’importen poc”. M’astora per dos motius. Primer perquè demostra poca comprensió cristiana, poca caritat envers els qui estan equivocats. Fent memòria, em sembla que a les benaurances, Crist es recorda dels pobres d’esperit... No pertanyen aquests misògins al grup dels benaurats? M’ha fet reflexionar de veres aquest desdeny pels qui no arriben a capir la capacitat de la dona i la consideren com una auxiliar, com un adminicle d’ells mateixos.

Darrerament, les monges han adquirit un relleu especial i col·lectius feministes, que temps ha les havien desterrat, ara les reivindiquen i les posen com a models de l’avenç de gènere i les seves opinions són elevades als altars dels medis de comunicació. Potser elles s’han deixat seduir per la branca femellista. El “m’importen poc” de sor Lucía m’ho fa plantejar. Penso que si aquestes dones amb predicat s’interessessin més pels pobres d’esperit, curts d’enteniment, potser les coses canviarien més ràpidament i eficaç. Si a més de preocupar-nos pel desenvolupament de la dona, paral·lelament, dediquéssim temps a entendre els misògins i masclistes, no trobaríem una solució al seu capteniment? Si les dones demostressin interès intel·lectual per aquest greu problema, no ajudarien els homes afectats en el seu camí a l’acceptació? En lloc de pregonar a tort i a dret la superioritat femenina en tot i per tot, un defecte dit ancestralment masculí, potser haurien d’importar-los més els misògins i masclistes. Per mi, tot són preguntes. Si sor Lucía entén d’homes, potser ella en tingui les respostes. Guiï’ns sor Lucia!

Ressentiment

Avui, algú m’ha dit que sóc un ressentit. De primer, m’he sentit malament: carai, tinc ressentiment per un fet que va passar fa un temps. M’he quedat incòmode perquè m’ha semblat un sentiment amb connotació negativa i he reflexionat. En Quim Monzó diu que “el que diu el diccionari va a missa”, o sigui que he agafat la versió web de l’edició de l’IEC i hi he trobat la definició:

ressentiment 

1 m. [LC] Acció de ressentir-se; l’efecte.
2 m. [LC] Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.

Hi he trobat consol, la veritat. En efecte, per aquell fet antic em vaig sentir aleshores disgustat i irritat per un engany. És doncs negatiu sentir-se disgustat per aquell engany? Home, diria que és una reacció lògica i lícita. El dia que trobi qui em va acusar de ressentit li aconsellaré que abans d’usar algunes paraules, primer consulti el diccionari, perquè a força d’usar-los, els mots van perdent el seu sentit original i correm el risc de ser injustos. No diré que m’alegro de ser un ressentit, però he après que no és res negatiu; es un sentiment ben humà.

Manifestar-se

Heu observat mai com cacen les morenes? Són aquells peixos que semblen anguiles que surten en molts reportatges dels fons marins del planeta. De fet, ben lluny de submergir-me, és on jo les he vist, a la tele. És un peix que durant el dia s’està recollit en cavitats rocoses i que surt de nits per caçar a l’amagada. Solament amb el cap a la vista, escruta els seus voltants i quan algun despistat s’acosta massa rep una queixalada i acaba a l’estómac del predador. Després, torna a l’amagatall i a esperar de nou. Els intel·lectuals que signen el “manifiesto” publicat a El País aquests dies em semblen morenes. Solament surten a treure el cap de tan en tan, sobretot quan senten el seu status amenaçat per alguna vel·leïtat del populatxo, o quan necessiten visualitzar el seu ego. Ara, quan els catalans hem alçat la veu, veuen trontollar els seus límits i això els posa nerviosos. Mentre Catalunya ha estat quieta i obedient, tots muts i a la gàbia, quan ens mostrem rebecs, corren a “manifestar-se”. En realitat, tan se’ls en dóna el benestar del poble, solament el seu és important i intocable. Així, ens trobem amb personatges com Félix de Azúa, que es va exiliar voluntàriament de Catalunya perquè no volia que el seu fill fos educat aquí. És un dels “pensadors” de la solució Ciutadans, gran befa a la democràcia. De Azúa va abandonar C’s com tots, tots, els seus fundadors, tornant a la cova per tal de no rebre cap clatellot. Valgui com a exemple.
Els intel·lectuals han tret el cap a veure què cacen, però trigaran a tornar-hi. Ara, una vegada expressada la seva opinió, ja no es mouran més del cau: ja han deixat anar el seu sermó, com un eructe excrementici que s’abandona a la seva anunciada dissort.