dimecres, 28 de maig de 2014

Sobre la violència, encara

El Movimiento de Liberación Nacional, més conegut com a Tupamaros, va ser una organització eminentment maoista i violenta sorgida a l’Uruguai a mitjan dels anys 60. A ran de la dictadura militar, que va governar el país entre 1973 i 1985, els seus dirigents van ser detinguts i el grup desarticulat. Els qui es van poder exiliar, però, van fer força soroll i el debat es va estendre fins el nostre país. Aquí, malgrat la repressió franquista, es va discutir llargament sobre aquest grup i també sobre la violència extrema amb què actuaven. Jo, aleshores tenia 19 anys, vaig assistir a una conferència que el desaparegut sociòleg Modest Reixach va oferir sobre el tema. Aquell 1973 ETA havia enviat al cel l’almirall Carrero Blanco i es discutia molt i molt sobre el camí extrem que la organització basca havia pres. En aquell ambient és on cal posar les paraules de Reixach, que van ser aquestes, segons recordo: “A voltes, la violència és la única forma de diàleg que queda als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”. Fa pensar, no?
Ara venim al 2014, han passat 41 anys i el país suporta un índex indecent d’atur, els salaris han baixat miserablement, el benestar social és més aviat malestar social i les oligarquies cada vegada són més riques. Ahir, el professor de la UVIC, Antoni Tort, deia que “als poderosos ja no els interessa el caviar, que fa temps que el tenen: ara van per llevar-nos el pa”. Per acabar-ho d’adobar, un ministre absurd, sortit de les catacumbes franquistes anomenat Jorge Fernández Díaz, vol embussar les xarxes socials perquè fomenten l’odi. Digueu-me: què els quedarà “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”? No tots abaixen el cap i tornen a la feina, perquè encara els queda un bri de dignitat. Fins avui, són grups marginals els qui agafen un pal i trenquen uns quants vidres, cremen algun contenidor i calen foc a una excavadora. Però anem amb compte, perquè els poders públics continuen pressionant i les actituds violentes s’encomanen, perquè no els queda cap més “forma de diàleg”. I tornem al Modest Reixach.
Al nostre país, per vergonya meva, surt un Conseller d’Interior, Ramon Espadaler que, davant dels fets de can Vies ens venta pels morros que “tenim un problema greu com a societat si qui s’ha de justificar és la policia”. Podríem girar la sentència del Conseller i dir que “els qui governen tenen un greu problema quan la policia s’ha de justificar cada dos per tres”. Voldria recordar-li al senyor Espadaler que la policia, i ell amb més motiu, ha de justificar les seves actuacions cada vegada que la ciutadania li ho demani. Frases com la seva no fan altra cosa que alimentar aquella postura tan de dretes –Espadaler és d’UDC– que pensa que governar es fa amb un xec en blanc. Com a servidor públic, Espadaler ha de justificar-se cada vegada que se’l requereixi. Només faltaria!
Molta gent amaga el cap a la manera estrúcica quan veu violència o en sent parlar. Tothom la condemna “sense pal·liatius” i renega d’ella. Nosaltres mateixos, per bé o per mal, som qui som i on som a través de la violència. Sempre ens convé reflexionar-hi malgrat ens repugnin certes actituds, perquè al darrera pot ser que s’hi amagui una reiterada, persistent, opressora i salvatge mordassa que aboca a una part de la societat, als “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança” a buscar formes de diàleg alternatives, entre elles la violència.