Un article recent a l’Ara de l’Empar Moliner, “Femen, el mossèn i la taca de pintura”
ha desvetllat una interessantíssim debat sobre l’avortament al fòrum del diari.
Normalment, els articles de l’Empar solen tenir una gran acceptació, sobretot
entre els lectors femenins. En canvi, en aquesta ocasió, les crítiques de les
dones li plouen per totes bandes. I dic dones amb un cert dubte: com que la
xarxa permet l’anonimat, no sempre pots deduir el sexe de qui opina i t’has d’imaginar
un ésser asexuat: sin-teticas i sin-bolicos.
Però, de tot em sorprèn una actitud no pas minoritària: la
majoria de dones ignoren l’opinió del company, deixant la decisió d’avortar
única i exclusivament per elles. Sembla que el fet de no gestar exclou l’home d’aquesta
decisió tan greu, i crec que no és just ni ètic. M’agradaria dir que, per a
persones responsables, els actes de gestar i parir no són més que una anècdota
en la vida d’un fill, i dels pares. El que és important de veres és el que ve
després: educar nois i noies en la difícil trama de la vida. Aquesta educació
no és només femenina, com moltes vegades es volen atribuir les dones sota el
paraigües de la gran paraula “mare”, sinó també masculina. Jo sempre m’he
sentit responsable total del meu fill, tan si el vaig parir com si no, i sempre
he mirat de donar el millor de mi.
En definitiva: un visca per l’Empar, menys pits i més
arguments per les Femen i que el Rouco es cordi bé els calçotets (o les calces)
perquè se li gira feina.Femen, el mossèn i la taca de pintura
