Però no només és aquesta actitud
infantil la que indigna, sinó el fet d’admetre explícitament que aquests actes
il·lícits són habituals en la policia catalana: espiar els ciutadans “per si de
cas”. És tractar col·lectius civils, en aquest cas els docents, d’enemics, de
delinqüents en potència que cal vigilar. Parlen de protegir la ciutadania de
possibles actes violents, quan el que fan és allò de la “investigació prospectiva”;
en definitiva, investigar ciutadans sense que existeixi cap mena de denúncia o
sospita raonable. Omplir informes amb noms, amb etiquetes polítiques, amb opinions
personals que serviran, en algun moment, per a ficcionar denúncies.
A tot això s’hi afegeix la burda
execució d’una operació “d’intel·ligència policial”, el nyap que representa que
t’assenyalin a la primera gent que no pertanyen, precisament, al
contraespionatge. Un altre gall ens cantaria si aquesta intel·ligència, molt
més elaborada, tingués sucursal a Madrid.
No sé si recordareu aquell
ridícul personatge sortint de l’hospital amb crosses i cara estúpida i
falsament compungida: “lo siento
mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. I tots sabíem que se’ns
pixava a la boca. A mi, Parlón i Trapero m’han fet el mateix efecte, amb l’agreujant
de traïdoria al poble. Que déuipareomnipotent els agafi ben confessats,
perquè rebran.
