En la meva vida professional he entrevistat unes quantes
persones per ocupar diferents llocs de treball: des de peonatges a enginyeries.
Sempre es procura de fer un perfil del candidat i treballar-lo amb flexibilitat
per trobar el més adequat. Mai però, m’han fet escollir un cap de premsa. Estic
segur que no triaria algú que escriu així,
“Admeto l'error, i
crec... que el tornarem a fer. Perquè no les vull vendre com un producte
brillant i perfecte. Les vull com les persones valentes que són. Perquè les
vull de carn i ossos, i no de plàstic. I si això vol dir que em costaran més de
"vendre", doncs farem més a poc a poc. Tornarem a explicar-nos.
Insistirem. Farem política i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la
política.”
És na Laia Gordi qui deixa anar aquesta meravella de bunyol
literari, estofat amb contradiccions, amanit amb volades de colom i repicades campaneres,
per acabar amb un sonat oxímoron que canta més que una “almeja” passada. Però us convido a llegir íntegre aquesta obra
genial a https://www.facebook.com/laiagordi/posts/10153450456246082.
He dit moltes vegades que a la CUP la perd les formes perquè, benvolguda Gordi,
pensar que “...i potser, un dia, se'ns
jutjarà només per la política”, és no tocar de peus a terra i viure als
estratocúmuls. No, ni a mi, ni a tu, ni a la CUP ni a ningú, no se’ns jutja,
sortosament, només per una sola cara dels nostres múltiples aspectes, sinó pel
conjunt del que som; no solament pel què diem, sinó també per com ho diem. Exemple:
quan tu mateixa parles “d’exercir el
sagnat lliure” fas angúnia, perquè no pots tractar la regla, i de retruc
totes les dones, com si fos un escorxament col·lectiu. Som a l’era de la imatge, de les xarxes, de les selfies, argumentar que “ens van robar una imatge” em sembla
francament infantil.
Benvolguda Laia, des dels anys i l’experiència professional que
arrossego et diré que no som els que ens sembla que som: som el que veuen els
altres que som; som com ens veuen. Per això fotografies com la que ara tan et
pica, on et “va semblar normal que
rigueren”, a d’altres els va semblar que us fotíeu del mort i del qui el
vetlla. I així us va: instal·lats a la queixa constant de que no voleu pressió,
ni entrevistes, ni periodistes, ni càmeres, ni fotos perquè, esclar, us
enxampen rient.
