D’embarassos i menstruacions

Ja fa anys, uns quants, estudiava a Barcelona i per anar a la facultat havia d’agafar l’autobús 33. Com que jo era de “poble”, els primer dies no sabia massa de què anava tot allò, i la gent m’empenyia quan comprava el bitllet perquè anava lent, o s’emprenyava a l’hora de baixar perquè no coneixia les parades i feia nosa. Jo venia amb aquella mentalitat de que a Barcelona tothom era “un senyor”, o “una senyora”, i per això em mirava a tothom amb contenció.

Quan agafava aquell autobús era al matí, abans de les 8, aquella hora en que tothom va una mica adormit i amb l’automàtic posat. Aquell dia –no en recordo la data, però era a l’hivern perquè em pelava de fred– quan vaig pujar a la baluerna hi havia, cosa estranya, seients buits i em vaig asseure. L’autobús va anar fent el seu trajecte, i jo, amb els ulls mig clucs, ficat en la meva bombolla, estava absent del meu voltant. De cop, més desvetllat, vaig veure’m davant del nas, a tocar, la panxa d’una noia embarassada. Amb la meva mentalitat “poblesca” em vaig aixecar de cop i li vaig dir si volia seure. Aquella noia, que era molt jove, em va enviar una mirada assassina i cridant molt em va dir que què m’havia pensat, que si em pensava que estava malalta, que si m’havia cregut que una dona embarassada era un objecte dèbil, que allò seu era natural, normal, etc. I així anar fent fins que em va avergonyir i em vaig tornar a asseure, incapaç de dir ni fava. Eren els temps hippies, les primeres grans passes de l’alliberament femení i jo no estava al lloro. Em vaig sentir humiliat i ningú no va tenir pietat de mi.

Ara, aquell feminisme ha “evolucionat” i l’embaràs –millor dir maternitat– reclama protecció, atenció i remuneració. No m’hi he trobat –fa anys que no agafo un autobús– però avui, si em quedés assegut davant d’una embarassada m’emportaria una bona estirada d’orelles. La diferència seria que ara, amb els anys i l’experiència, us puc ben assegurar no m’avergonyiria cap noieta panxuda. En fi, que es recuperen estats femenins perquè representen un avantatge comparatiu i permeten situacions de superioritat o de simple comoditat. Ara, les dones menstruants, podran quedar-se un dia al mes a casa quan els baixi la regla, tant si tenen dolor com no –qui ho posarà en dubte?–. De moment, hauran de recuperar aquest dia, però una intersindical de “noséquè” ja demana que aquest dia sigui no recuperable i retribuït. Allò que era una funció natural del cos femení i que no interferia per a res en la vida habitual d’una femella, ara és una dolència que cal reconèixer i l’haurem de pagar socialment i econòmica.

Sobre aquesta protecció, a les menstruants només els vull fer una reflexió. Que pensin que aquell dia en que no aniran a treballar, els seus companys, i companyes!, hauran de fer la seva feina, tan si volen com si no. Ja veureu que contentes que estaran.

Microfemellisme 1

2 de maig de 2021

Avui, al dominical de l'AraDiumenge, la Mònica Planas Callol ens parla dels aduladors, així, en masculí. Com si només existissin homes practicants, com si no hi haguessin llepaculs femenins. Un podria suposar que ella utilitza l'expressió Homo aduladoris com a genèric, però no: en tot l'article no hi ha cap referència a dones que posseeixin aquest defecte tan llustrós.

L’home de la fonda

Ja fa uns quants anys, potser 30, vam caure a Calaceit. Malgrat que ja feia anys que corríem pel Matarranya i el Baix Aragó, no coneixíem el poble. Era un dijous Sant fred i plujós, es feia l’hora de dinar i teníem gana. Com que veníem de Gandesa, només entrar al poble ens vam topar amb la gasolinera, on hi vam veure un restaurant. Quan ja ens vèiem salvats vam adonar-nos de  que el local era tancat i vam haver de pujar de nou al cotxe i continuar la ruta. Unes desenes de metres més enllà, a mà dreta de la carretera, vam llegir un rètol que deia: FONDA ALCALÀ. Com que anàvem amb el nostre fill, encara menut, vam decidir que mullant-me jo n’hi havia prou i vaig arribar a la porta de la fonda mig amarat, vaig empènyer, vaig comprovar que estava obert i va ser així com ens vam asseure al menjador.

El senyor Enrique Alcalà era un home baixet i rodó, de cara afable i riallera, amb unes ulleres de pasta, més que posades penjades damunt del nas. Duia (encara el veig) pantalons negres, una camisa blanca amb ratlles grises, i al damunt una jaqueta oberta d’aquelles de cambrer d’antes. Uns elàstics li subjectaven els pantalons més amunt de la cintura. Amb caminar pausat ens va dur la carta i ens va preguntar:

–      Que d’on són vostès?

–      De Torelló, prop de Vic, a Barcelona...

–      Ah!

I ens va deixar que ens rumiéssim el menú. El local, ben buit quan hi vam entrar, s’havia anat omplint de gent sorollosa i xerrameca, camioners i passants que es coneixien la fonda. Vam decidir i l’Enrique no va trigar a tornar.

–      Que què voldran vostès?

–      Doncs això, i allò i el de més enllà...

Quan li va arribar el torn a la Carme va demanar si li podia fer un plat de mongetes amb botifarra negra i blanca. El senyor Alcalà se la va mirar amb un mig somriure als llavis i amb cara de commiseració li va dir:

–      Botifarra en monchetes vol? No dona, no, que ja es veu que vostè és de Barcelona. Si me dixa a mi li portaré un minchar que no oblidarà en la vida. Vostè hui mincharà monchetes en arengada!

I sense fer cas de les protestes, tímides, de la meva dona va marxar amb el seu pas d’ànec cap a la cuina.

Vam dinar enmig del brogit del local, amb aquella escalfor que només donen els espais humanitzats, amb les orelles parades per no perdre res dels accents que es barrejaven entre aquelles parets i els vidres entelats. Al defora la pluja persistia i augmentava. En acabar, l’Enrique, sense demanar-nos permís, ens va deixar damunt la taula un generós plat d’ameles torraes amb closca i dues copes de vi ranci. Després del cafè, quan el local ja s’anava buidant de gent frisosa per tornar a engegar, el Sr. Alcalà se’ns va asseure a la taula.

–      Que com ha anat açò?

–      Fantàstic, escolti! Tot excel·lent, i les mongetes amb arengada és un plat que no coneixíem i que té tots els gustos.

–      Dons repetiran -va contestar ell-. Perquè això de l’arengada amb monchetes és com la cocaïna: quan les has tastat ja no pots parar!

I vam encetar una conversa que va durar una bona estona en que ens va explicar la seva vida. Va marxar a Barcelona molt jove i va trobar feina en una perruqueria... de gossos: “sí, jo pelae gossos!”. Allà es va aficionar a la fotografia. En aquells anys de postguerra ja podeu pensar qui duia el gos a fer-se les metxes: les senyorasses de la burgesia i de la classes benestants, les que compraven a l’estraperlo i menjaven arreglat. “Chent en duros”, vaja. L’Enrique, observador, es va oferir de fer-los una fotografia amb l’animaló i elles, cofoies, es deixaven retratar “per un bon pessic de perres”.

I va heretar la fonda dels pares, Gregorio i Carmen, just després de casar-se amb l’Adoración. Els primers temps van ser desoladors: “tenia 10 taules i me’n sobraen 9”. En canvi, el restaurant de la gasolinera feia el ple. Va veure que s’hi aturaven molts transportistes i un bon dia, a l’hora de dinar, sense pensar-s’hi gaire, se’n va anar a l’esplanada on s’aturaven els camions. Quan el camioner baixava de la cabina li deia:

–      Què, cap a dinar? Aquí, al restaurant? Pués mire, que potser no ho sap, allà davant n’hi ha una fonda on heu fan de rechupete. Que tenen una cuinera, escolte, que val tot lo món!

I així, avui un demà dos, va anar pispant clientela a la competència. Arribat a aquest punt ens va dir: “Perquè, saben vostès, la sort de la meva vida va ser casar-me en la meua dona. Sense ella ja haguera tancat”. I així vam passar a parlar de fotografia –jo també pateixo d’aquest vici–, dels anys, de les monchetes de l’aument i de la vida...

Des d’aquell dia dels anys 90 hem tornat i retornat a ca l’Alcalà, a menjar i a charrar de la vida i de monchetes i de tot el que calia. Van passar els anys i, primer l’Enrique i després l’Adoración, se’n van anar a cuinar per altres llocs més amables. A ella l’havíem vista a la fonda, dinant amb el mossèn, ja lluny dels fogons que manechae el seu fill Enrique. A la sala, sense elàstics, amb cinturó i sempre atrafegat, en Miguel ha continuat, per sort de tots, la tercera generació de fondistes. Amb ell vam anar heretant l’amistat que havíem mantingut amb el seu pare, i des de fa anys és al nostre univers de les persones amigues a qui ens estimem i apreciem.

Ara fa temps que no podem anar per Calaceit: la vida et treu unes responsabilitats i te’n carrega de noves que no ens permeten de moure’ns gaire. I trobem a faltar la Fonda Alcalà i el Miguel i la seva cuina, que enyorem. Però hi tornarem, perquè hi ha llocs en la vida de cadascú que sempre tornen, perquè hi ha amistats que són permanents malgrat la distància, el temps i la circumstància.