Sobre el dret a la por

Els sentiments son consubstancials a la naturalesa humana. Com que som complexos, els sentiments també ho són i no és fàcil, a voltes, conviure-hi. Si algú dels qui em llegeix ha tingut mai un episodi de pànic, jo n’he patit, sabrà que quan parlo de por és evocar un moment especialment desagradable. La por, entre moltes altres reaccions, pot provocar des d’agressivitat fins a paràlisi. Així, a mi, els atacs de pànic m’han deixat en la impossibilitat de moure’m, convençut que si ho feia me’n passaria una de grossa. A poc a poc, la ment reacciona i es convenç de la irracionalitat de la temença i supera la por. Però no és ni fàcil ni ràpid. Quan la por ens fa témer per la vida, el nostre comportament pot ser naturalment agressiu, reactiu al perill que percebem. Tenim por de moltes coses: por a allò que desconeixem, por al canvi, por a morir... No acabaríem.

Quan els refugiats de Síria, i altres països, arriben a Europa ho fan perseguits per la por terrible a morir, i tothom ho entén. Alguns fins i tot creuen entendre’ls més que els altres: són els “valents”. A l’altra banda hi som nosaltres, que també tenim por, i també hi tenim “valents”, gent que no en té de por, o que creuen no tenir-ne. I aquests “valents” sense pietat acusen de covards tots els altres, menystenint un sentiment ancestral i bàsic.

Reivindico el dret a tenir por i acuso als “valents” d’immorals per ignorar els qui la pateixen. I reivindico que l’esforç de vèncer-la ha de venir dels dos costats de la ratlla. Exigeixo d’aquests “valents” la obligació que tenen de no fer mofa dels porucs i d’esmerçar el mateix esforç en superar les pors de tots els colors, perquè no hi ha pors més lícites que altres.

I una reflexió pels “valents”: estem en la fase de paràlisi i inacció, però si aquesta por es converteix en pànic les reaccions, a una banda i a l’altra, són imprevisibles.

Pere Escobar, dit el bocamoll

Ja fa temps que em queixo del periodisme esportiu de casa nostra, tan dels mitjans privats com públics, perquè està format per un grup endogàmic que fa olor de naftalina. Creguts, s’escolten a ells mateixos i es creuen amb el dret d’esmicolar la vida de qualsevol esportista, especulant fins a límits que fan vergonya. Josep Piqué va aparèixer amb una arma nova a les xarxes socials: Periscope, una aplicació que permet emetre vídeo en directe. Immediatament, la troupe de periodistes del país es va posar en peu de guerra i va criticar, amb més o menys contundència i mala baba, el jugador i la seva joguina. La lliga de futbol professional va sortir al camp tot dient que potser regularien l’ús de l’eina. Avui, a CatRàdio, la troupe deia que la qualitat i el contingut del Periscope piquenià, deixaven molt a desitjar, mentre una “enquesta” de pissarrí els contradeia amb el 97% d’acceptació del sistema.

Es colmo va ser quan, vaig sentir el crac del Pere Escobar tractar Piqué de “niñato” i bramant indignat i fora de sí contra el jugador i el seu invent. Certament, Escobar és el paradigma del periodista infernal, de la persona que fa del dret a informar una cambra de tortura i una befa del periodisme d’altura. Jo, si fos del Piqué, no li concediria mai més cap entrevista ni que fos per mal de morir. Escobar dóna la pauta del perquè els esportistes siguin cada vegada menys empàtics amb els periodistes, que insulten i menyspreen a tothom qui no els dóna una exclusiva. Molts periodistes s’han aixecat  en so de guerra contra Periscope excepte en Puyal. Ell i el seu equip, en lloc de posar-se de cul a la tecnologia, carrega l’aplicació a la motxilla i la incorpora a les transmissions en una mostra d’intel·ligència, inèdita entre les altres patums: que n’aprenguin!

A la penya dels periodistes esportius, faltats d’imaginació,  els fa por perdre la feina i clamen contra els “niñatos” espavilats que els castiguen per la seva mala praxi, i s’espavilen per dominar la seva vida en els mitjans. Benvolgut Escobar, ja pots anar cridant que hi ha ous a vendre... que fas tard.

Sobre els drets i les renúncies

Avui, al nostre món, impera el dret: els drets humans, els drets de les dones, el dret a decidir, el dret a la cultura, el dret a emigrar, el dret a la salut. I així continuaríem fent llista de drets i més drets proclamats arreu als quatre vents per benpensants, per la bona gent, per taumaturgs innombrables, per profetes benintencionats. La gran invenció de l’estat de dret, l’imperi de la llei.

Però el dret, els drets, pressuposen renúncies, i mentre que estem disposats a morir per defensar-los, no volem fer ni un pas enrere cedint al que ens ha estat regalat per la lluita dels nostres antecessors. Així, Europa defensa el seu dret a conservar l’estat del benestar, aconseguit amb sang i foc, davant l’onada d’immigrants que truquen a la porta de les seves fronteres. Aquests tenen el dret, reconegut arreu, a buscar una vida millor per a ells i els seus fills, però tampoc veig cap renúncia per part dels qui truquen a la porta.

Potser ens falta renúncia a uns i altres? O és que hem equivocat el dret que hem de defensar? És que Europa no ha arribat on és a través de dues grans guerres que van causar una mortaldat mai pensada? Voler conservar allò que, els qui es van deixar la vida en qualsevol trinxera de Verdum o de l’Ebre, van defensar amb la vida, és il·lícit i, per tant, no subjecte a dret? Catalunya ha guanyat un statu quo determinat recolzada a les tombes de la guerra dels remences, dels segadors o de la rosa de foc, totes lluites del poble. Això no vol ser una defensa de la guerra, de la violència, sinó que té la pretensió de crear la consciència del fet que tot té un preu que hem de pagar, si més no en agraïment als qui van perdre la vida perquè nosaltres puguem viure com vivim.

Tots tenim el dret a conservar la nostra cultura quan emigrem per a guanyar una vida millor? Sí, hi tenim dret. Però els qui ens acullen també tenen dret a conservar la seva en la terra dels seus ancestres. Ara bé, si el que pretenem és la superioritat moral de l’islam, per exemple, per sobre del cristianisme, aleshores el conflicte està servit. Més quan l’islam s’estableix en territori cristià. Per tant ens calen renúncies, d’uns i altres. Quan en una escola de Canadà un grup de pares de confessió islàmica volen que es prohibeixin certs aliments perquè són “haram”, estan abusant del seu dret. Quan en una escola de Catalunya es fa una representació de danses del món, i pares marroquins protesten perquè hi ha danses jueves, estan abusant del seu dret. Quan en aquestes escoles s’ha fet un esforç, amb voluntat i mitjans, per respectar fins on és possible creences i costums, aleshores se’ls està menyspreant. I encara: a casa, quan vénen amics musulmans, fem peix per dinar, perquè ells no volen contaminar-se amb la nostra carn que no és “halal”.

Això és el que tem Europa. Que una onada humana, que es creu moralment superior, arrasi d’una revolada el què aquí s’ha aconseguit a base de molt de sacrifici i, sobretot, renúncies. Els qui vénen, han de respectar el nostre temor i fer l’esforç per rebaixar-ne la nostra temença. Mentre aquest esforç no sigui el suficient com per vèncer la por, algú posarà tanques. I la por és l’enemic letal del canvi.

El ginecòleg de la Mònica Terribas

Per circumstàncies que no venen al cas, durant uns anys les visites que la meva dona i jo vam fer al ginecòleg van ser freqüents; molt. Vaig demanar al metge que em tingués en compte, que volia ser-hi, que, encara que l’objecte de la seva ciència era la Carme, jo la volia acompanyar i no solament com una esfinx enmig del desert, un estaquirot, l’esquelet mut de la consulta. L’Alfons Vergés em va entendre perfectament i fins avui, després de 30 anys de relació, participo dels maldecaps de la meva dona. Defenso que una de les condicions per a la convivència i per a la pervivència de l’amor, és ser-hi. Això vol dir que quan un necessita de l’altre, cal que aquest altre hi sigui i assumeixi el seu paper d’acompanyant i patidor adjunt. Les visites al metge és un d’aquests moments, perquè quan hi vas desconeixes el diagnòstic, que a vegades pot ser angoixant. Si tens al costat a qui t’estima, de ben segur que aquella presència ens farà més lleu i assumible el problema.

Potser per la meva vivència particular m’ha sorprès avui, dia de la dona, sentir dir a la Mònica Terribas que “no sé què hi feu els homes al ginecòleg”. Com que, com ella, encara no m’havia pres la meva dosi de cafeïna, no sé si les paraules han estat questes exactament. En qualsevol cas, sembla que acompanyar una dona al ginecòleg és una nosa, que l’únic que hi fem és fiscalitzar el metge, fer-li preguntes estúpides i condicionar-lo en la seva relació amb la pacient. Pot haver-hi homes que tinguin una actitud negativa i fins i tot fiscalitzadora, però jo m’he sentit francament estúpid, inútil en el meu esforç per acompanyar la meva dona quan he sentit el comentari.

Potser els homes som com som, però demano respecte i empatia per als qui  demostrem preocupació i corresponsabilitat per la nostra parella. Quan se’ns demana de no dimitir de la nostra part pel què fa a la cura dels fills, trobo que comentaris com el d’avui no ajuden gaire. Tota vegada que el fill al ventre només el pot portar un, aquesta és només una prerrogativa fisiològica, però aquest fill no és “propietat” de la mare. El fet biològic de gestar i parir, no és un títol d’exclusivitat. Per tant, reivindico la meva part de responsabilitat i el dret a ser-hi.

La meva tia Montserrat i la infanta Cristina

La tia Montserrat era, en realitat, una tia-àvia per part del meu pare. Era una persona excel·lent i una cuinera exquisida. El seu marit, sabater, era culte per l’època i un gran conversador. S’estimaven amb bogeria. La tia, a causa del seu origen molt humil, no va poder anar a l’escola i no va aprendre mai a llegir i a escriure, i l’oncle, ves a saber perquè, no n’hi va voler ensenyar mai. L’oncle va morir i la tia, malgrat les seves limitacions, va haver de fer-se càrrec de l’administració de casa seva i de la petita fortuna que, a base de canviar moltes soles i posar tapetes, havien reunit. Jo, aleshores devia tenir 18 o 19 anys i sovint l’acompanyava al banc quan tenia alguna gestió a fer. La primera vegada, vaig pensar que com m’ho faria per a ajudar-la, tota vegada que sabia de la seva ignorància de lletra i números. Però el meu patir es va acabar quan, sorprès, vaig poder contemplar tot un codi que la dona s’havia empescat per a conèixer el seu estat de comptes. Feia preguntes pertinents, que el pixatinters de torn a vegades tenia feines a respondre i ella es feia explicar amb tot detall qualsevol moviment. Difícilment li haurien col·locat unes preferents.

Ve a conte la comparança amb la infanta Cristina, que jutgen aquest dies, perquè ara sembla que algú vol disculpar la seva pretesa “ignorància” tot culpant a l’educació que el sexe femení ha rebut de la casa reial. Dir de passada que qui tira per aquest rial ho fa des del punt de vista d’una reivindicació de gènere totalment fora de lloc. Tornant al què ens ocupa, jo em pregunto com pot ser que algú que ha estat ensinistrada a l’elit del sistema educatiu tingui menys capacitat que la meva pobra tia. És clar que podria ser que na Cristina no hagués tret profit del bé que se li va proporcionar, o que patís d’alguna mancança intel·lectual que li impedís avançar en coneixements. Si us ho he de dir a mi no m’ho sembla, i menys quan algú tan exigent amb els seus empleats com és el bo d’en Fainé la va incorporar a la Caixa.

En definitiva, no em cap en aquest cap que na Cristina sigui més analfabeta que la Montserrat, que en pau descansi.