L’èxit és la felicitat efímera

Pregunta el periodista Albert Domènech: “Hem deixat de banda la cultura de l'esforç?”, a la psicòloga Mònica Fusté, i ella respon: “Totalment. Tot el que implica esforç, perseverança, constància o treball s'ha perdut moltíssim al nostre país. Volem l'èxit de manera fàcil i és com lluitar contra l'impossible. Ens hem de guanyar la felicitat, no ve adquirida”.  Es un d’aquells tòpics que avui són fàcils d’esgrimir, només perquè ho diu tothom. Però qui és “tothom”? Potser és per això, per la banalitat amb què a vegades usem paraules com ara esforç que ho atribuïm a “tothom”. Jo penso que “esforç, perseverança, constància o treball” no duen necessàriament a l’èxit i molt menys a la felicitat. Als meus 59 anys he vist molta gent esforçar-se anys i no arribar a l’èxit i encara molt menys a ser feliços. Dir que la felicitat cal adquirir-la és tant com considerar-la un objecte a posseir i pel qual s’ha de pagar: jo ho compararia a la “vall de llàgrimes” bíblica, a una visió amarga de la vida. I crec que no és així. Crec fermament que allò que ens mortifica no ens pot dur de cap manera a la felicitat, en qualsevol cas ens pot menar a l’èxit, que és precisament la felicitat efímera. L’èxit dura poc, molt poc; el que va fins el proper fracàs. En canvi, penso que la felicitat és un estat, que hi ha prou gent que és feliç malgrat els fracassos, perquè l’error no està en fracassar sinó en esdevenir un fracassat. Poso un exemple real. Fa trenta anys una persona va fracassar en la direcció d’un projecte i va rebre un càstig social molt dur, tant que va desaparèixer. Ara, al cap d’aquest temps, retorna i sense un gram d’autocrítica, reviu aquella caiguda amb ressentiment i violència dialèctica, buscant encara una lluita cos a cos a la qual ningú no respon. Aquest personatge no ha assumit el seu fracàs i, en conseqüència, ha esdevingut un fracassat. Malgrat que professionalment no li ha anat gens malament, no és, ni serà, feliç perquè la seva amargura no li ho permet, perquè un fracassat mai no és feliç. Per tant, l’èxit i la felicitat no van gairebé mai plegats. Per això no puc estar d’acord quan Fusté afirma (sic): “Per a mi l’èxit es ser feliç”.

Perill, un twit!

Carlos Espinosa de los Monteros és l’alt comissionat del govern espanyol per a la Marca España i diu a Vilaweb que  “faria un curset per als treballadors de la Marca España ‘perquè entenguin el risc de les xarxes socials’”. O sigui, que per a l’Administració i els seus servidors, les xarxes socials són un risc. Certament. Són un risc perquè permeten l’expressió visceral dels sentiments. Jo no haguera destituït al senyor Juan Carlos Gafo per dir-nos “catalans de merda”, sinó per ruc: ningú no publica impunement a la xarxa. I em sembla que el senyor Espinosa de los Monteros pensa, més o menys igual que jo. D’aquí el curset...

Callosa de Segura

Callosa de Segura és un poble d’Alacant amb uns divuit mil habitants situat sota la serra de Callosa, una massa calcària amb el seu punt culminant a 572 m. El seu alcalde, Francisco Javier Pérez Trigueros, va començar el 2011 el seu tercer mandat. De fet el PP, des del 1979, ha manat sempre excepte en dues legislatures. Si hem de jutjar per l’activitat del web municipal, a Callosa el consistori té força trempera, encara que els costa car: segons el “boletín oficial de la provincia - Alicante, 18 febrero 2013 - n.º 34, pag. 23”, les despeses de personal pugen 4,5 milions d’euros, el 45% del pressupost. 120 funcionaris i empleats laborals per a administrar els diners públics. L’economia funciona a base de l’agricultura (com que reguen, cullen carxofa, blat, cotó i cítrics), i la indústria (la corderia, que posa Callosa com a primer productor mundial d'arts de pesca). I poca cosa més, excepte que els seus habitants són trempats i bona gent, segur.

I aquí s’acaba Callosa i els callosinos. Jo em pregunto: com és que fem cas del senyor Pérez, el seu alcalde? Pensem potser que aquest personatge que ens ha qualificat de “mierdas” als catalans és una autoritat mundial? És un savi? És una veu autoritzada, políticament reconeguda, personalment honorable? Jo, francament, no n’havia sentit parlar mai de Callosa de Segura ni del senyor Pérez fins que els mitjans es van fer ressò del seu exabrupte, amplificant-lo a milions de decibels sense solta ni volta. La veritat, a voltes em sembla viure en un estimat país tronat que dóna pàbul a qualsevol cretí que gosi dir qualsevol ximpleria. No, no anem bé per aquí: als necis, ni aigua. I a periodistes i baladrers, sincerament: per un  pet, set mil esquerdes!

Tota la vida

He reflexionat minuciosament com dir el què ara diré sobre l’article que escriuen Rafa Alcaide i Celeste López (La Vanguardia, 23.07.2013). Em fa por semblar insensible o fins i tot masclista. No dubto de la culpabilitat de José Bretón, però trobo exagerat pensar que la seva dona, Ruth Ortiz, sigui tan immaculada com ens la volen presentar. M’explico de seguida. He viscut poques separacions d’amics o companys i quan ha passat he tingut tendència a creure o  fer costat aquell membre de la parella que més s’explica, o plora. Però gairebé sempre el temps i l’observació m’han rectificat inexorablement. Si un hom té la ment oberta i escolta amb atenció, s’adona que de culpa n’hi ha tanta que n’hi ha per a tothom. Fins i tot, a voltes, qui em semblava més innocent ha acabat caient. I tot és perquè quan una relació es trenca, en la majoria dels casos, les dues parts tenen retrets, totes dues han fallat en alguna cosa, totes dues són responsables de la seva obligació d’aportar el seu esforç per mantenir-la. Excepte en casos extrems de violència en què res no és justificable, en la resta hem d’assumir que n’hi ha per tots. Si no es reconeix així, és segur que el trencament serà traumàtic i, en conseqüència, difícil de recuperar. Seria llarg ara analitzar totes les afirmacions d’ ”experts” que surten a l’article, però hi tindria força a dir. Per tant, i sense dubtar de la culpabilitat de Bretón, em permeto de dubtar de la innocència absoluta d’Ortiz (no pas en el sentit penal, evidentment). Solament un detall: malgrat no haver vist gaires imatges d’ella, observo que surt sempre amb ulleres fosques; per a mi un llenguatge corporal força significatiu.

Finalment pensar que una mare és bona perquè sí, pel sol fet de ser-ho, per donació infusa, és un error greu: tots, fins i tot una mare, hem de demostrar l’amor que sentim pels fills. Escriure (sic): “Estimats fills meus i només meus (...) vull que sapigueu que res ni ningú no pot separar una mare dels seus fills...”, no és cap prova d’estimació, perquè l’amor es demostra un dia rere l’altre. L’amor no s’acaba rentant roba o fent el dinar, canviant bolquers o duent-los a l’escola; és aquí on comença. La resta del camí és molt més ardu i complicat i exigeix ser-hi sempre, en qualsevol circumstància. La meva mare, que ja té 85 anys, va tenir 6 fills dels quals n’ha enterrat 2, sempre diu que “De mare i pare se n’és tota la vida”. Espero haver-me explicat bé.

Comentaristes de pega

No és la primera vegada que em queixo dels comentaristes d’esports, tant de TV3 com de CatRadio, per motius diversos. Ara es fan els campionats mundials de natació i TV3 dedica un munt d’hores a transmetre les diferents especialitats. La cultura lingüística d’Anna Tarrés i de Mireia Vicente és francament millorable. Penso que quan un ens nacional, com és la televisió de Catalunya, lloga un comentarista li ha d’exigir un mínim de preparació i de competència idiomàtica. Títols, experiència, “ex” de qualsevol especialitat esportiva, no justifiquen que hàgim d’escoltar un barbarisme darrera l’altre que fan xerricar les orelles de mala manera. Segur que, quan algun llicenciat novell es presenta a demanar feina a TV3, se li exigeix la preparació mínima, i màxima, per a accedir a qualsevol plaça periodística. En canvi, només per dir-se Tarrés i haver estat entrenadora –tan brillant com es vulgui–, ja li podem donar un micròfon i que l’escolti tot el país.



Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 24.07.2013

Ardor guerrero

Quan busco informació sobre el Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación del regne d’España em trobo amb més d’una sorpresa. Primer, que es diu així: José Manuel García-Margallo Marfil. Marfil, no havia conegut mai ningú que es digués així. Després, tot buscant una imatge seva per a il·lustrar aquesta filípica, posant el nom de Garcia-Margallo al Google, em surt aquesta portada de l’¡Hola! I, com que m’ha fet gràcia, l’he elegida. Però el què m’ocupa no són les curiositats ministerials, sinó una frase que va deixar anar ahir en unes declaracions a la TV: “serien incalculables els diners que ha perdut (Mariano Rajoy) entregar la seva vida al servei d’España”. Diu, el ministre, que com a registrador de la propietat, n’hauria guanyat molts més. Pel que fa als diners, don Mariano, Bárcenas i Hisenda ho sabran. Però quan a “entregar la seva vida” m’ha sonat a frase casernària, tronada, fora d’època i m’ha vingut una estrofa del Himno de la Infanteria Española que em van fer aprendre a la mili: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos morirán”. Collons, que fort! No res, home, és evident que Rajoy està lliurant una “lucha fiera” per mantenir-se a la cadira, ara bé que morirà defensant aquesta cadira ja en dubto molt. Potser hi deixarà la vida política, però la física, ja us asseguro jo que no: que tot té un límit.

De la credibilitat dels mossos

Sembla que els mossos d’esquadra estan ofesos perquè els seus superiors han apartat del servei set agents per mentir. La policia és la violència institucional, el braç armat que usa l’estat per a mantenir l’ordre públic. Exercir la violència emparats per la llei és tot un privilegi, però per damunt de tot és una gran responsabilitat. És per això que les persones escollides han de demostrar contínuament un alt nivell d’ètica i moral, d’equilibri mental i de domini personal. Quan manca alguna d’aquestes qualitats, un policia ha de ser apartat immediatament del servei, reeducat i, si es recupera, retornat i benvingut. Aquesta mesura hauria d’estar sempre recolzada, i potser promoguda, pels companys, perquè només així tindran l’autoritat suficient per exercir la missió que els ciutadans els han encomanat. Mentir és com a mínim innoble, i, quan entorpeix una investigació, és il·legal i jurídicament punible. Per tant, no sé entendre els escarafalls del SPC (Sindicat de Policies de Catalunya) davant la mesura. L’anomenada Brigada Mòbil (BRIMO en argot casernari heretat) hauria de ser un exemple de rigor i d’impecable actuació. És així com aconseguiran tenir la “credibilitat” que, diuen, s'els ha arrabassat des de la Conselleria, i no pas demanat dimissions a tort i a dret. A ells també els cal autocrítica.

Xavier Amor i el feixisme

El president de la Federació de Municipis i alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor, es veu que és amant de les frases, dels eslògans. Visitant el seu blog es veu de seguida, perquè a la part superior dreta van apareixent flaixos amb pensaments i idees, quatre en total. Acompanyen la parèmia apologètica, imatges del polític sempre entre grups de gent per reforçar-ne el contingut. Una d’elles diu: “Gestionar un municipi és gestionar persones, espais, recursos i sentiments”. Ja ha sortit la parauleta: gestionar. Heus aquí la definició que en fa el diccionari de l’IEC (sic): Portar o dirigir els afers (d’una societat industrial o mercantil, d’una empresa, etc.). Fer gestions per aconseguir (alguna cosa). Ni sentiments ni persones entren en les accepcions de gestionar: els sentiments es tenen i les persones són; tractar-los com un afer o una finalitat és indecent. És per això que no em sorprèn quan després afirma (sic): “Parlem d’educació, sanitat, serveis socials, cultura, habitatge... Parlem de la vida de la gent. La vida i el futur de la gent està en joc”. Ho fa després de carregar-se a tort i a dret el procés per la independència, al qual va arribar a qualificar de feixista (Nació Digital, 16/07/2013 a les 18:25h). És a dir, la canterella de sempre: ciutadans, deixeu la política als polítics, que ja us donarem pa i circ i a viure que són dos dies.El que ens proposa el senyor Amor és que siguem ciutadans-vot? Seguint el seu raonament, vol dir que les idees no interessen a la ciutadania, si aquesta té el pa i l’oci assegurats? Perquè si és així, senyor Amor, aquest és un pensament absolutament feixista. Com que li agraden les frases n’hi deixaré una del general Franco: “Joven, haga como yo y no se meta en política”. És això és el que vol Xavier Amor que fem la gent del poble?

Què ha passat Pep?

Ara encara entenc menys al Pep Guardiola. No entenc els seus exabruptes engegats darrerament des d’Alemanya. I en dic exabruptes perquè m’han semblat això: un raig de paraules, que semblen ressentides, engegades sense encomanar-se a ningú com vulgar Mourinho. Mal li dolgui, el barça és el club de la seva vida i és gràcies a ell que ha arribat on és: al Bayern dels 90 no hagués estat ningú. Idò, ara no entenc com és que es va passar quatre anys evitant qualsevol mena de referència personal, qualsevol afer privat, i ara, quan només fa quatre dies que és al Bayern, es deixa anar com una bugadera. No fa Pep, no fa.


(La imatge ha estat triada expressament)
Publicat a La Vanguardia 18.07.2013

Preocupa el PP

El PP actual, des de l’època d’Aznar, té dos punts persistents que comencen a preocupar seriosament. D’una banda la disciplina sectària i de l’altra l’argumentari-mantra. Entenc aquesta darrera característica com l’elaboració d’arguments que fan els caps d’organització del partit destinats a vendre o justificar una idea o una acció. Així, des de fa dos dies, l’argument és “Rajoy no cederá al chantaje”. Una vegada establert l’argument, convé repetir-lo com un mantra de manera disciplinada i sectària; això és, ser insistent i no desmarcar-se de la línia marcada pel líder. Creuen fermament que així, “mantenella y no enmendalla”, sent reiteratiu i monolític, obtenen una postura de suposada fortalesa; és com aquells peixos menuts que formen una gran bola per despistar els seus depredadors. És una manera de fer que al PP ja li ve de l’antiga AP, però que amb l’adveniment d’Aznar i amb la constitució de la FAES, s’ha imposat definitivament.
Està bé tenir un argumentari, però compte, que això és com els protocols: impedeix pensar. És una postura còmoda perquè saps que dient el que t’han manat, persistentment, compliràs amb la teva obligació, que no és altra que fer el què et manen. I tot això porta a la preocupació, perquè una estructura organitzativa complexa com és un partit polític, no es pot permetre tenir components passius. Tothom hauria d’estar actiu i aportar allò que recull en el seu territori, en els seus àmbits. Però al PP no és així, i una mentalitat estreta a la cúpula provoca obediència incondicional, obliga a no discrepar i això, per a tants polítics professionals com hi ha, és imprescindible per a mantenir-se. Aquesta estructura erta explicaria, en part, l’evolució nul·la que ha experimentat en el PP en temes com la condemna al règim franquista, el culte a Aznar o la manca absoluta i persistent d’autocrítica. Així, el mateix president no es dona compte que el seu silenci marrà és més clamorós que el crit de Tarzan.

Els fan xantatge?

A veure si ho entenc bé, i que em corregeixi algú si m’equivoco. Els senyor , del PP, ha dit avui per la tele que “no cederán al chantaje” de Bárcenas. Home, jo pensava que un pot fer xantatge a l’altre quan aquell un té algun marron que aquest l’altre vol amagar. Jo no canto i tu em treus del merder. Jo dedueixo que si el PP diu que li fan xantatge, és perquè el Bárcenas té algun gripau que fa por. Pregunto: la deducció és bona, ho vaig lluny d’osques? Tinc la sensació de què hi ha molt i molt més que 30 o 40 milions darrera de Bárcenas i que si aixeca la catifa, la ferum ens marejarà a tots. Déunostrusenyor els agafi ben confessats! (I a nosaltres més).

Educació sexista?

M. Àngels Pagès Calvet, en una carta a La Vanguardia del dia 11.07.2013, parla de l’ensenyament separat per a nois i noies i diu(sic): “En una societat en què hi ha llibertat cal que hi puguin haver models educatius diferents perquè cadascú pugui triar el que li sembla més adequat a les seves preferències personals”.  Invoca la llibertat per satisfer les preferències personals? Doncs no és això, no va per aquí. Si la societat cal que dediqui recursos a construir models educatius segons els gustos de cadascú la crisi va per llarg, i no em refereixo solament als econòmics. Com a societat tenim la obligació d’educar els nostres fills segons models acceptats per la majoria, i qui no se senti prou satisfet sempre els pot educar a casa o buscar en l’oferta privada. Aquests països “avançats” que esmenta, i que jo no sé quins són, estic segur que fa només 10 anys s’estiraven els cabells només de pensar en separar per sexes. Em pregunto: quant trigaran a adonar-se que va ser un error tornar a la discriminació? Quant a la validesa científica, que em permeti dubtar-ne la senyora Pagès, perquè si es basen solament en les notes obtingudes hauríem de recordar que no solament de resultats, alguns ben galdosos, viu la humanitat. Per acabar, demanar una cosa: no invoquem el nom de la llibertat en va. Pensem-nos-ho, perquè costa molt de mantenir.

De fracassos i fracassats

Aquests dies he ordenat alguns apunts sobre la meva activitat professional. En una reunió de directius, els vaig deixar anar aquesta. Us la reprodueixi fil per randa per si a algú li serveix:

“Un fracassat no és qui comet un error, sinó qui persisteix en negar els errors que l'han portat al fracàs. Quan, a més, el fracàs en lloc de provocar la reflexió i l'autocrítica desperta odi i ressentiment en el fracassat, cal pensar a facilitar-li ajuda, perquè si no es passarà el seu temps amargat i amargant, la seva vida i la dels altres. En definitiva, es convertirà en un fracassat integral. Davant d'un fracàs cal doncs reflexionar i atribuir-se un mateix les responsabilitats que li pertoquin i així podrà iniciar un nou projecte o bé reiniciar l'antic corregint-ne els errors. En definitiva, qui fracassa no és necessàriament un fracassat; és un fracassat aquell que no reconeix el fracàs i esdevé víctima del seu orgull. S’aixeca qui és humil, perseverant i alumne permanent de la vida”.

El cas Villa

Controvèrsia a can Barça: s’havia de vendre Villa a preu de saldo? Hi ha arguments a favor i en contra, com és evident. Penso jo que el club ha fet, aparentment, bé. Ho analitzo des de la meva perspectiva d’economista, especialitzat en organització d’estructures, suposo que per defecte professional i l’explico per si pot ser útil. Si preguntem a un empresari quina és la finalitat del seu negoci, segurament ens dirà que és evident: fer diners; quants més millor. Qui pensi així li proposo de canviar aquest objectiu per aquest altre: la finalitat de l’empresari és assegurar la continuïtat, la pervivència de l’empresa. Ara entraríem en una llarga argumentació sobre el perquè i el com, però aquest no és el lloc. Accepteu per un moment la meva proposta i veurem com la nostra opinió sobre la decisió dels directius barcelonistes canvia. En efecte, si el darrer argument haguera estat el benefici econòmic, és evident que hem fet el negoci del Roberto amb les cabres. Ara bé, si pensem que més val començar la temporada amb pau al vestidor, sense temes desestabilitzadors pendents, si creiem que un jugador de la talla de Villa es mereix un bon tracte, si no es vol un nou Ibra, si el futur personal d’una persona també forma part de les inquietuds del club; si entenem que tots aquests principis tindran beneficis a mig termini, fins i tot econòmics, aleshores la decisió ens pot semblar més adequada. Això és demostrable però, repeteixo, no és el lloc. Només vol fer reflexionar. Pels mateixos arguments pels quals penso que amb Villa han acomplert amb aquest objectiu, crec que amb Eric Abidal es van equivocar. Fer diners és una condició important perquè una organització pervisqui, però no és l’única ni la final.

La presumpció d’innocència dels polítics

Sento Francesc Homs en l’entrevista que li fa el Manel Fuentes a CatRadio. Li pregunten per l’aparició de nous papers al cas Bárcenas, i ell evita pronunciar-se sobre les conseqüències fent ús de la presumpció d’innocència. Crec humilment que s’equivoca. Aquesta figura és un dret reconegut arreu del món lliure i pressuposa que ningú és culpable fins que la justícia no ho demostri. Impecable. Ara bé, els polítics l’usen per tirar pilotes fora i justificar permanències injustificables. Que una persona dimiteixi del seu càrrec públic per una imputació, malgrat ser innocent, no significa que sigui culpable, sinó que és conscient que com a servidor del poble no pot continuar exercint les seves funcions. Malauradament, això pot estroncar carreres brillants, però penso que la noblesa d’un gest com aquest dignifica a qui el fa. La setmana passada Narcís Clé, responsable del Servei Català de Tràfic a Girona ens va donar un exemple d’aquesta actitud, en dimitir immediatament després de ser enxampat circulant a 160 km/hora. D’aquest cas no se’n parlarà mai més, perquè la gent considera que “ha fet el què havia de fer”. El mal és quan algú no dimiteix ni que el matin; aleshores, l’encausat s’enquista a l’opinió pública i crea allò que coneixem com “judicis paral·lels”, injustos evidentment, però provocats per aquesta classe política l’objectiu de la qual no és altre que mantenir-se a la cadira fins que es podreixi. Així els va.

De mentides i documents

“Las mentiras no se documentan”, diu la senyora María Dolores de Cospedal. Curiosa frase aquesta, que es refereix a la darrera aparició de papers de Luis Bárcenas. Em sembla un intent vacu de fer una frase eminent, històrica. Potser és més aviat histèrica, perquè si l’analitzem no afavoreix gota la seva finalitat, que no és cap altra que la d’allunyar sospites sobre el seu partit. Si és cert que les mentides no es documenten, deu ser que la veritat si? O sigui que com que del que diu el Luis Bárcenas hi ha documents, d’això s’infereix que el que diu aquest senyor és veritat. O sigui que: mentides documentades és igual a veritats.

Senyora de Cospedal, qualsevol tresorer intel·ligent documenta tot, absolutament tot el que es mogui a la caixa d’una entitat, sigui negre o no: és una assegurança pel comptable. La prova la tenen a casa seva. Bárcenas, un gat vell, sabia que en un moment o altre, perdria la confiança dels seus superiors i va documentar i guardar bé tots els moviments que li ordenaven. Així, en el cas de defenestració amistosa, els papers continuarien dormint al fons d’alguna caixa forta. Si la cosa es posava malament, llibretes, apunts, extractes i demés li servirien de para-xocs. El PP no ha estat diligent, s’ha enfrontat al dimoni, i el banyeta no perdona.

Publicat a La Vanguardia, 09.07.2013

El cagarro del Navarro (ja em perdonareu)

Feia dies que tenia ganes d’utilitzar el rodolí aquest del títol, però, encara que l’escatologia m’agrada, me l’anava reservant. Les declaracions sorgides d’aquest anomenat acord de Granada no m’han permès d’estar-me’n. “Històric”, “més que la independència”, “fa por”, etc. Patètic l’esforç que aquest mateix matí ha fet el Pere a CatRadio per a explicar-nos que ara sí que el PSOE és realment federalista, molt més que aquella espatarrant declaració de Santillana del Mar, a ran de la qual el Pasqual ens va prometre el jardí de les delícies. Fins avui, no n’hem vist res i ara el Pere vol que ens creiem un text que ni tan sols reconeix la nacionalitat catalana? Que el federalisme no era allò d’una unió lliure de nacions, o d’estats? Perquè els vull recordar que per a federar-nos, primer hem de ser lliures. Amics del PSC, Pere, Pasqual i demés: no ens veneu la moto altra vegada que ens la coneixem.

Gerd Kristiansen

Gerd Kristiansen ha estat elegida per l’important càrrec de secretària general de la Federació de Sindicats de Noruega (LO). Kristiansen és una ferma defensora de la igualtat de sexes i afirma que passa necessàriament per una major implicació de la dona en la vida laboral. Tan és així que el 2011 va  provocar una bona polèmica en assegurar que “moltes dones tenien un entusiasme histèric per la gimnàstica, i que preferien anar a la cafeteria a parlar, enlloc d’anar a treballar. També va dir que les mares amb fills petits sovint s’amagaven darrera de la maternitat, a fi de no haver d’entrar en el món laboral”. La seva afirmació no era gratuïta: “si es volia mantenir la sostenibilitat de l’Estat del Benestar, i el seu nivell actual de prestacions socials, homes i dones hi han de col·laborar treballant plenament. La pràctica de quedar-se a casa per cuidar als fills conduïa a conseqüències negatives, per l’economia en general, i per les dones en particular”.  Evidentment, les femellistes, sempre pobres en autocrítica, li van saltar a la jugular.

Té raó. Ja fa uns anys que em vaig reservar quinze minuts per anar tot caminant, entre les 10 i les 12 del migdia, a buscar el diari. És així com travesso tot el centre del poble, Torelló, i passo per davant de diversos bars. A aquella hora, quan fa bo, les seves terrasses estan ben plenes de dones que vagaregen mentre parlen i prenen alguna cosa. Hi ha ben pocs homes. D’altra banda, en visites a clients, passo pel davant de dos gimnasos. A la porta sempre hi veus grups de dones que surten i entren a qualsevol hora. També és cert que moltes dones prefereixen quedar-se a casa a tenir cura dels fills, mentre el company es guanya cada dia el seu lloc de treball. Si no hagués estat per Gerd Kristiansen mai m’hauria fixat en aquests fets que són constatables. D’això n’infereixo que les funcions no són tan fàcils de revertir, i no pas per l’oposició del sexe masculí, sinó per la mateixa inèrcia femenina a mantenir un rol que, al cap i a la fi, és prou còmode si no es tenen aspiracions personals. Deixar un nen, o dos, al col·legi o a la guarderia a les 9 del matí per anar tot seguit a passar un parell d’hores amb les amigues, no és massa estressant. Potser ni els nens ni el company venen a dinar i la cuina del migdia no és doncs un problema, i poden anar ben reposades al gimnàs per recollir a la sortida els nens del col·legi i aprofitar per fer la compra. Amb les necessitats de salut ben cobertes i un company comprensiu amb les despeses, no és pas una mala vida si, com deia, no es tenen grans aspiracions personals o professionals. I crec, sincerament, que hi ha moltes dones que pensen així, arrossegades, ja dic, per la inèrcia d’un rol ancestral. És per això que penso que Kristiansen té raó: no n’hi ha prou amb predicar la igualtat, com fan moviments i organitzacions femellistes i feministes; cal que es posin a treballar. Au, ja ho he dit.

La fi de la bugadera

La senyora Alicia Sánchez-Camacho diu a Catalunya Ràdio “la dirigent ha amenaçat de prendre mesures ‘un cop se sàpiga la veritat’”, que és tant com dir que ara mateix no vol fer res perquè no sap com acabarà tot, si aconseguirà o no tapar les boques massa baladreres. De fet, això ja ho ha provat retirant la seva demanda a canvi de cobrar. Que la senyora Sánchez-Camacho sabia de la gravació, sembla evident: una persona que havia estat vinculada sentimentalment a un enemic polític, la telefona i li diu que vol parlar amb ella; evidentment li diu que sí; a veure què pesco. Com una vulgar bugadera, queda amb ella la ex al restaurant, però vol tenir “proves” i contracta una empresa de detectius perquè gravi la conversa. Si és sucosa servirà per engegar algun ventilador. Passen però dues coses. La primera és que a vegades hi ha algú que escolta disposat, també, a treure’n el què bonament pugui. I la segona és que la senyora Sánchez-Camacho és una bocamolla i, en lloc d’escoltar, parla i molt. I passa que, qui va escoltar vol cobrar per callar, i ella no vol pagar (a mi ningú m’esquila, no tindràs dallonses!). Resultat: sí que va tenir dallonses i la gravació es va fer pública. Només hem sentit una part d’aquella conversa, la del fiscal de capçalera, però estic segur que la resta té moltes més sorpreses. Ara ja és tot imparable i n’Alicia es defensa anunciant represàlies que no du, ni durà, a terme perquè sap que ara la seva carrera ja està a la corda fluixa i que si s’escampa tot, potser fins i tot ella haurà de respondre davant la justícia per una gravació il·legal. Tot per la curiositat de furgar en la vida privada d’algú. Ja et dic, una bugadera, moderna i amb micròfon, però al cap i a la fi bugadera.

El cinema dels pobres

Sento aquest matí, tot esmorzant, que per salvar el cinema català “la Generalitat té molt avançat un projecte per establir una taxa, que podria aplicar-se sobre (la televisió pública) TV3”, segons l’actual guru del cinema del país Isona Passola. Es veu que els catalans haurem de pagar 5 o 6 euros a les patums cinematogràfiques perquè puguin seguir produint pel·lícules. Mira, no ho trobo bé. I utilitzaré la major demagògia possible: mentre hi hagi famílies de quatre persones que hagin de viure amb set-cents euros al mes (en paguen 300 de lloguer), no pagaré un duro a cap forma de cultura, els integrants de la qual segurament en cobren set-cents mil. Creu realment la senyora Passola que aquestes persones han de pagar-li a ella i a la seva “cultura” 6 euros l’any? Ells segurament mengen dos dies amb aquest import.


Publicat a La Vanguardia 04.07.2013

Calbotada, i forta, a CiU

Llegeixo les declaracions que els dirigents de CiU fan a Vilaweb després del concert al camp del Barça. Rull, Turull i Duran i Lleida parlen i pixen fora de test. Així, Rull parla de que el concert “És una mostra d'esperança i llibertat del poble de Catalunya”; Turull “Ara, un poble dempeus demana llibertat i democràcia”, i Duran, com sempre, va plorar a Rajoy “que fes una proposta atractiva per als catalans”. De veres que no ho entenc: quant d’alt i clar ha de parlar el poble? Els catalans vam expressar esperança, vam demanar llibertat, vam implorar una vegada més a Madrid? No CiU, no! Els catalans us vam dir dissabte als polítics, a tots els polítics, que actueu ja, que s’ha acabat fer el cagadubtes, que n’estem tips de Madrid, Castella, promeses incomplertes, humiliacions, sarcasmes i política de fireta. CiU, collons: que volem la independència! Com us ho hem de dir que volem moviment, que s’ha acabat elucubrar, dubtar, esperar respostes que no arriben mai. CiU que ens la fots!


Publicat a El Periódico 02.07.2013