dissabte, 31 de desembre del 2016

La guerra de la mare

Com tots els Nadals, des que em vaig casar i el pare es va morir (ja fa 29 anys), la mare ve a passar uns dies a casa, a Torelló. Com que jo tinc vacances li puc dedicar temps i fem, sobretot, llargues xerrades. Xerra ella, més que no pas jo. Sol explicar-me el que la preocupa en aquell moment, no pas per queixar-se sinó més aviat per descarregar la ment, per alliberar-la, per fer una mica de neteja quan s’acosta el cap d’any. Si no té res especial, com ha estat aquest any, la seva infantesa i la seva joventut omplen molts minuts d’aquestes converses. Recorda els qui ja no hi són, però sense recança ni tristesa: els dos fills i el marit que va enterrar, el “meu company” com li sol dir quan se sent especialment tendra. La seva senzillesa, la simplicitat a l’hora d’afrontar grans temes vitals sempre em sorprèn i m’admira.
Quan va començar la guerra civil, la mare tenia 8 anys i en té un record infantil però molt vívid, més que res, records tristos, de gana, dolor i mort. I ha estat ella qui m’ha aportat llum que explica perquè Franco i el franquisme van ser odiats a Catalunya en poc temps. Explica la mare que després de tres anys de por i mort, quan els “nacionals” van començar a guanyar terreny, van fer una campanya de propaganda en la qual explicaven a la bona gent que, acabada la guerra, la justícia i la pau serien mestresses del país. Tips de tanta guerra, tothom pensava solament en acabar-ho, d’una manera o d’una altra. I així va ser: van guanyar les dretes, però el seu missatge de pau va resultar fals. Diu la mare: “tothom pensava que amb en Franco la mort s’aturaria i deixaríem de tenir por, que podríem treballar en pau i refer-nos de la misèria. Però quan vam veure que, a l’endemà mateix d’”alliberar-nos”, retornàvem les detencions i els afusellaments, ens va caure l’ànima als peus: en Franco matava tant o més que els “rojos” i la nostra sort no havia canviat gens. I menys pels catalans, que sempre ens havien tingut mania”.

Quan el general Juan Yagüe Blanco va entrar a Barcelona, desenes de milers de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda. És una imatge que ens han refregat pels morros una i mil vegades als catalans per dir-nos com n’érem de franquistes, per avergonyir-nos per les nostres contradiccions. Contradiccions? Ara sé que no. Els catalans vam lloar Franco el dia 26 de gener de 1939, i el dia 27 vam començar a odiar-lo.

divendres, 16 de desembre del 2016

La llei i jo

Jo sempre he tingut problemes amb l’autoritat, ja sigui la paterna, la militar, la policial, la local, i totes les que hi vulgueu afegir. Em refereixo més a problemes filosòfics que no pas reals. I si no els he tingut reals no ha estat pas per falta de ganes, sinó perquè des d’un principi, i com més gran més, no he confiat mai en la llei. Mai he cregut que la ceguesa de la justícia fos una garantia, sinó més aviat una manera de fer ulls clucs als resultats que provoquen els qui l’administren. La llei de la gravetat et garanteix que si et tires des d’una alçada suficient acabaràs amorrat a terra fet una merda: cert com la mort. En canvi, una llei humana no et garanteix res de res, perquè els resultats de la seva aplicació depenen de si el jutge, o la jutgessa, han follat o no el dia del judici. És així de cru defensin el que defensin els juristes. I ells mateixos t’ho venen: més val un mal acord que un bon judici, perquè entrar a la sala d’audiències és sinònim d’incertesa absoluta. Personalment, no m’han jutjat mai, però sí que he viscut judicis que m’afectaven. Un exemple. Essent directiu d’una empresa, vam llogar un detectiu privat per seguir una persona i acumular proves de que, estant de baixa, treballava a un altre lloc. El dia del judici, aquella persona es va presentar feta un nyap, despentinada, ullerosa, mal vestida i estranyament callada. Quan la va veure, el detectiu, que havia de fer de testimoni, ens va dir: perdrem. I així va ser, malgrat les fotografies incriminatòries i dos testimonis, el jutge va fallar en contra nostra. A la sentència, la jutgessa, va escriure que aquella persona treballava per... distreure’s.
Per això, i altres moltes coses, mentre em faig vell vaig perdent la poca gràcia que sempre m’han fet la llei i els juristes. Entenc que ho necessitem per a ordenar la nostra complicada vida, però és que ara començo a no entendre perquè coi necessitem ordre. Entenc que per a viure en comunitat necessitem normes, però començo a dubtar que el nostre destí sigui viure a pilons. Començo a pensar que la llei, més que solucionar problemes, el que fa és fallar a favor no de qui té la raó, sinó del qui té el poder o els diners. Ahir, els jutges que ens han de protegir dels excessos del poder entre d’altres, van declarar que ni Fernández Díaz ni de Alfonso havien comès cap falta, quan milions de persones vam sentir en directe el què deien. Aquesta parida només em mereix una mocada fenomenal. El més trist és que començo a maleir aquell babau de primat tronat, pelut i cervell de mosca que va proposar a un altre de cuidar-se de la foguera un dia cada un. Aquell dia va néixer la norma primigènia i amb ella totes les interpretacions, afegitons, reglaments i clàusules amb noms inintel·ligibles que l’han complicada fins l’infinit. Més valia que aquell tarambana hagués pensat menys i callat més.

dijous, 15 de desembre del 2016

De les bondats d’estar malalt

Llegeixo a l’Ara un títol que atrau la meva atenció: “Ramon Llull: elogi de la malaltia mental”. És de l’Àngels Guiteras i tracta de la possible malaltia mental que hauria patit el pare del català (l’autora no sembla mostrar grans dubtes sobre aquesta possibilitat). Tot plegat m’ha portat a pensar com es pot teoritzar, a 900 anys de distància, que aquell home barbut podia estar malalt, i a més mental. De Llull ni tan sols se sap quin any va néixer –sembla que en algun dia indeterminat entre 1232 i 1233– ni tampoc en sabem gran cosa fins que va fer els 30 anys. Determinar, a través de la seva obra escrita, que “el doctor il·luminat, tal com se’l coneixia, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental” és molt agosarat. Segons Guiteras, Llull va patir un “deliri psicòtic estructurat”, que el portà a escriure l’Ars, llibre contemplatiu. També va travessar una depressió, que sembla que es reflecteix a El desconhort, la qual cosa, i per una deducció que desconec i no explica, li fa afirmar que era una persona “amb trastorns bipolars o maníacs depressius”. En fi, no segueixo perquè el pobre home havia d’acabar en un manicomi, però va morir tranquil i havent testat i disposat el destí de la seva obra. Per no saber, tampoc sabem on va morir, si a Tunis, a Palma o en la travessia entre una i altra ciutat.
Però em sorprèn sobre tot que Guiteras el consideri “obsessiu compulsiu”,  tant per la obstinació en triomfar en els seus objectius i creences profundes com per l’ordre i l’estructuració de la seva obra. El que jo qualificaria de caràcter i rigor, ella ho considera una malaltia. En qualsevol cas, no podem mesurar quanta obsessió contenia el seu rigor sense haver-lo conegut personalment. O no és elemental conèixer el malalt per fer-ne un diagnòstic cert, acurat i rigorós?
L’altra qüestió que no entenc és el que es desprèn del títol de l’article. Elogiar la malaltia mental, o qualsevol altra, sempre m’ha semblat gratuït: ningú, ningú, vol, desitja o és feliç estant malalt. I estic segur que si algú se sent bé en la malaltia és que està tronat del terrat, aquest sí. La malaltia tampoc ens fa més forts, com a molt ens procura una experiència desagradable i indesitjable. Sí que crec en la resiliència, però no en la bondat, sigui quina sigui, del mal.

Per acabar, per a Guiteras, segons com llegeixis el seu article, sembla que només es pugui ser un geni estant mentalment malalt. A mi em sembla que hi ha persones, moltes, que tenen sensibilitats i visions del món que els inquieten i fins i tot els turmenten. Jo crec que el seu patiment els du, a alguns, a expressar aquesta visió alternativa i això els sana. Per contra, qui per raons diversos no són capaços d’exterioritzar-ho embogeixen. És a dir, primer un és un savi i després emmalalteix o esdevé un geni, però no mai al revés. O direm que Trump, com que és un  boig, pot arribar a savi?

dilluns, 28 de novembre del 2016

Sobre càncers

Fa uns dies vaig parlar sobre l’exposició pública que s’ha fet sobre les conseqüències físiques que té el càncer de mama en les dones que el pateixen. Cicatrius i amputacions en fotografies de gran format, en blanc i negre, eren un dels exemples. Hi va haver gent que em va qualificar d’insensible i desagradable per criticar la valentia d’aquestes dones. Avui he llegit a l’Ara una entrevista sobre el càncer de pròstata, una varietat que només pateixen els homes perquè les dones no en tenen. Per contra, els homes sí que poden patir càncer de mama. Però la cosa no va per aquí, sinó pels efectes que té el tractament d’aquest càncer, que són dos i afecten la qualitat de vida dels pacients: la incontinència urinària (un 20%) i la impotència sexual (un 50%). No hi ha grans ferides per mostrar, perquè la cirurgia ha evolucionat molt i permet intervencions mínimes, però que hi són i que afecten fortament els homes que les pateixen. Possiblement el fet que els homes no siguin exhibicionistes en aquests tema, i que segons Salvador Esquena, cirurgià oncològic de la Fundació Puigvert, “els pacients ho amaguen, perquè els avergonyeix, i els metges, en general, prefereixen parlar només de resultats positius”, són la causa del silenci. En aquesta entrevista, dos homes, Elías Valverde i Lluís Simó en parlen, sense dramatisme ni llacets.

Explicaré una anècdota que vaig viure en primera persona, directament, protagonitzada per gent de la família. Una parenta ens explicava en el transcurs d’una visita, l’operació de pròstata que havia patit el seu marit. Ell compungit i convalescent l’escoltava amb commiseració –com si l’operada hagués estat ella– i preparant-se per la que es veia a venir. I, en efecte, no va trigar a arribar. La seva esposa, davant d’una dotzena de parents va deixar anar: “Ahora ya ni es hombre ni es ná”. Jo aleshores era jove i em vaig sentir avergonyit, no pas per mi, sinó pel marit que, desmuntat, no gosava aixecar els ulls de terra. Ara, que ja han passat gairebé 40 anys d’aquella frase, he de dir que no he sentit mai ningú, ni home ni dona, riure’s o fer escarni de cap dona que hagi patit càncer de pit. A voltes, ens quedem en el que ens ensenyen amb imatges conscienciadores i no ens fixem en aquells que viuen el seu mal en silenci i discreció, sigui per vergonya o per no molestar.

dimecres, 23 de novembre del 2016

L’ascens de Josep Cuní

En un post que vaig penjar al meu bloc [El cardenal Josep Cuní] jo mateix elevava en Cuní a cardenal: “Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal”. Ara hi ha tornat, però fent un pas endavant en la seva carrera constant cap a l’estrellat –tot sigui dit sense segones–. Diumenge al vespre a 8TV van emetre Els innocents de les guerres, un reportatge filmat a Irbil, una ciutat de l’Iraq. Cofat amb gorra negra, polo de marca, es passejava per un camp de refugiats, mentre que amb veu afectada, ens narrava el que ja vèiem, com si fóssim babaus a qui se’ns ha d’explicar tot. Em va sorprendre el final de la pel·li. El personatge, enfilat dalt d’una terrassa, amb el paisatge del campament al fons, deixa anar: “Jo, com el poeta, tinc ganes de xisclar davant tanta impotència”, mentre es gira lentament i contempla les ànimes en pena que li fan de claca visual. Majestuós, vaig pensar. Com si fos déunostresenyorparedetotselsnensdesgraciadets, girava lentament la vista per contemplar amb displicència els seus súbdits a la terra. A la terra, sí, perquè amb el seu gest, Cuní ascendia amb honors, definitivament, a la categoria de déu.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Bon temps, mal temps

 La revista “Taradell” va iniciar el seu llarg camí el mes de gener de l’any 1949 sota la batuta constant, amable i mesella de mossèn Joan Vilacís. Sota el subtítol de “suplemento de la hoja parroquial”, aquest capellà va colar al franquisme una publicació escrita en català només tretze anys després de que “las tropas nacionales [han alcanzado] sus últimos objetivos militares”: un gol per tota l’esquadra que va durar fins l’any 2005. Una de les seccions de la revista era “Información local del Servicio Meteorológico Nacional”, elaborada pel senyor Conrad Vilarrubia. Aquest home tenia aparells d’observació avançats al seu temps proporcionats pel Ejército del Aire, a qui enviava les dades que recollia. D’aquí que les seves explicacions fossin en castellà. Va ser un home extremament meticulós, i no tan sols proporcionava les xifres que llegia als seus estris, sinó que anotava amb precisió notarial totes les seves observacions, com ho demostra aquesta reproducció del comentari sobre la temperatura mínima de desembre de 1953.
Tot això per explicar que la concepció de “bon i mal temps” ha canviat i molt en només 60 anys. Així, Conrad Vilarrubia, parlava de “bon temps” quan els hiverns eren càlids. Un hivern amb fred moderat simplificava enormement la vida de la gent, perquè els permetia treballar amb continuïtat i no haver de preocupar-se massa pel combustible que cremaven els focs a terra i les pueles, aquelles estufes amb forn que eren a totes les cases. També significava que els boscos de l’entorn es recuperaven de la sobreexplotació que patien. Així mateix, el “mal temps” només era percebut així, com a dolent, quan perjudicava els conreus i l’agricultura amb glaçades inesperades o pluges torrencials, quan el vent espolsava el sembrat o quan el sol impenitent recremava els cultius.
Ara, el “bon temps” és quan podem anar a la platja, practicar el running de la tarda o anar a comprar sense mullar-nos. I és “mal temps” quan plou i se’ns omplen els pantans i ens arrossen la collita. En fi, que a vegades tinc dubtes que el canvi climàtic sigui essencialment dolent. Quan sents els “homes del temps” tinc la sensació de que ara només el patim el temps, de que el gaudim ben poc: quan fa calor en fa massa i quan plou en té la culpa l’ajuntament.
Aquesta concepció del “bon temps” i el “mal temps”, els recollí en Conrad Vilarrubia fins el 16 de desembre de 1973, quan amb només 61 anys va morir “després d'una llarga i penosa malaltia”. Aquest home, fill de Torrellebreta, també posseïa una extensa i formidable col·lecció d’escarabats, a més d’un ampli coneixement de la fauna del territori que compartia, gratuïtament, a les pàgines de la revista. 

dijous, 17 de novembre del 2016

De quan els protocols són patracols

El senyor Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natural, ha dit a Catalunya Ràdio aquest matí: “Els protocols legals no existeixen”. Jo li explicaré a aquest espavilat una història real de protocols i li faré una pregunta. Fàcil, no es preocupi.
Una amiga metgessa m’explicava que, estant de guàrdia, la van avisar d’una urgència domiciliària. Es va posar en marxa portant d’ajudant una interna en pràctiques. En arribar al lloc, la meva amiga, amb lustres d’experiència, només veure la malalta va dir a la seva ajudant que demanés una ambulància immediatament. Aquesta, astorada, li va dir que el protocol deia tal o qual cosa. La meva amiga va insistir: avisa l’ambulància. L’altra encara va posar el protocol pel mig i la metgessa, ja imperativa i molt seriosa, va ordenar-li que avisés a l’ambulància. Mentre tot això passava, la meva amiga va començar les maniobres adients al cas fins que va arribar la unitat d’emergència. Van estabilitzar la dona i la van dur a l’hospital on es va recuperar. En tornar al CAP la meva amiga va explicar a l’ajudant que el protocol només serveix per salvar el cul dels inútils, i que si no haguessin activat l’ambulància tot seguit ara aquella pacient seria morta. El cas és que la metgessa, només veure aquella persona, va diagnosticar de seguida una aturada càrdio-respiratòria greu i sabia, l’experiència i el sentit comú li dictaven, que perdre el temps amb maniobres només agreujaria la situació.
I ara ve la pregunta pel senyor Villaseca: el dia que vostè pateixi un infart, voldrà que li apliquin el patracol mentre es va morint? Apa, al racó de pensar!

Gas Natural-Fenosa, la llei i el periodista

Aquest matí he sentit les declaracions que feia Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natura-Fenosa, i m’ha semblat sentir la Soraya Sáenz de Santamaría renyant-nos un divendres qualsevol. El senyor Villaseca té la barra de dir que ells no hi tenen cap culpa, que la Generalitat no ha desenvolupat un reglament sobre quan i com s’ha de tallar la llum o el gas o l’aigua a un domicili. I dic barra per ser suau, perquè el seu to de supèrbia i posat vanitós el fan especialment fastigós. L'únic que li importava en realitat, era saber qui es feia càrrec dels costos. Davant de la mort d’una persona a ell només se li acut de parlar del què diu la llei. Li diré una cosa al senyor Villaseca: si tots, absolutament tots, els ciutadans d’aquest país obeíssim escrupolosament la llei no funcionaria res, perquè graciesadéunostresenyorilasevasantamare els estúpids integrants de la plebs apliquem amb molta freqüència el sentit comú per sobre de protocols i normatives. Excusar-se en una norma permetent la mort d’una persona, es mereix només menyspreu. Passada la desgràcia, autoritats i empreses només han sabut cercar culpables i es foten les cassoles pel cap miserablement, pensant que els tontos plebeus que habiten dellà de muralles ja se sentiran satisfets.
D’altra banda, Enric Borràs al diari Ara d’ahir, clava mastegots a veïns, veïnes i familiars de la dona morta sense pietat, amb noms i cognoms. El periodista insinua al llarg del seu article que l’entorn de la víctima ni la coneixia, que l’ignorava. Les relacions familiars i la vida social sembla que no eren precisament l’especialitat de la dona, per tant hem de suposar que no era una persona fàcil de tractar. Potser ella preferia l’anonimat, el passar desapercebuda i això té preu. I el preu és que un dia et mors i ningú se n’assabenta, un preu que ella, sembla, estava disposada a pagar. Per tant, deixem la senyora i la seva circumstància i no perdem de vista el culpable: el senyor Villaseca i tots els de la cadena que va fer arribar l’ordre de tall fins la darrera baula de la cadena. Sí, qui va agafar el tornavís i les alicates per desconnectar el comptador, també forma part del banc dels acusats, però no mai la néta o la mestressa de la merceria de la cantonada. No fotem.
Sabeu aquella gent que s’indignen quan els posen una multa per aparcar malament perquè “només m’he aturat dos minuts”? Recordeu la senyora Aguirre, i la seva reacció irada i violenta, quan la van advertir de que estava cometent una infracció? Doncs aquest és l’efecte que m’ha fet el senyor Villaseca: si la llei em va a favor, a complir-la vosaltres, que jo estic en una altra esfera, que “usted no sabe con quién està hablando”.


dijous, 10 de novembre del 2016

Sobre el rigor informatiu

Em faig càrrec de que a vegades és difícil de contrastar fonts per tal de no errar en donar una notícia i que cal prendre riscos. És certament criticable quan es prefereix la immediatesa al rigor, però admeto que a voltes pot passar. Però la desconfiança que és capaç generar un error greu en l’emissió de notícies no em preocupa tant com les petites cagades que es colen dia sí dia també, a TV3 i CatRàdio, per exemple. Aquests dos mitjans són de referència al país i haurien de tenir una cura especial en mimar el rigor informatiu.
Són constants les petites errades que es repeteixen sense que ningú les corregeixi, aparentment. Així, ahir al TN nit, emès des de Nova York, el conductor del programa Toni Cruanyes, va repetir almenys dues vegades “Franqueses del Vallès”, quan el nom d’aquesta població és “les Franqueses del Vallès”. Em direu que sóc un tiquis-miquis, però jo no ho veig així. Si en les coses petites es cometen errors petits, què passa en les gran notícies? Si no som capaços de detectar menudeses, quina mena de rigor apliquem a temes transcendents? El paradigma dels errors són els espais del temps i Espai Terra: sembla ben bé que la colla pessigolla de Tomàs Molina i cia. tinguin butlla. Confondre un bedoll amb una alzina, una perdiu amb una “codorniu” (guatlla); que les càmeres no funcionin, que els mapes no corrin, són error reiteratius. No parlem de la imatge: en el món gràfic actual, sorprèn veure per pantalla una infografia tant nefasta i antiquada. Com vol el senyor Mauri que ens el creguem quan pontifica i ens renya sobre la contaminació, si veiem un núvol a la pantalla mentre ell parla de les Fonts del Llobregat? Com li farem cas si en el dia sense cotxes declara impertèrrit que ell ha anat a treballa en cotxe?
Tot això ve a compte d’un magnífic article de Ferran Sáez Mateu titulat Periodisme de pallassos diabòlics, on analitza “l’exercici rigorós del periodisme”. Us en recomano la lectura.

Dividits

Hi ha un concepte que la dreta espanyola ha aconseguit colar-nos a la clepsa, si vols si no, a base de repetir-la centenars de milers de vegades: divisió, dividits  associant-ho a fractura, enfrontament. Darrera d’aquesta insistència jo hi veig –dec ser aficionat als complots– la intenció perversa de fer-nos creure que pensar, opinar i votar de manera diferent ens confronta violentament. Que per tant, simplificant molt, si tots penséssim, opinéssim i votéssim igual, les guerres s’haurien acabat per sempre i viuríem en un món happy-hippie- flowers. És directament el pensament de Franco “joven, haga como yo y no se meta en política”. És així que la dreta ens va empenyent el supositori de la unitat malèvola, on el pensament i el partit únic ho solucionen tot. La divisió és a la base de la democràcia, perquè si no hi ha grups diversos, com es poden contrastar diferents maneres de pensar i organitzar-se? L’ús de la paraula divisió associant-la a enfrontament violent, és d’una perversitat fenomenal que va calant per tot arreu.
Que els polítics de dreta en siguin els impulsors no és estrany, perquè per a ells l’immobilisme, que anomenen eufemísticament estabilitat, és l’essència del seu ideal. Però el que realment preocupa és que els mitjans van caient de mica en mica a la trampa, i la paraula dividit-divisió s’ha instal·lat en el llenguatge periodístic. És tal la potència del concepte, tant endins ens han ficat el supositori, que en el bombardeig incessant que ens han endinyat amb les eleccions americanes, han aplicat sense vergonya el concepte d’uns “EE.UU. dividits”. Jo no sóc cap estudiós d’aquell país grandiós, però a la meva edat ja he viscut unes quantes eleccions USA i he observat una constant: els estadounidencs es poden enfrontar amb duresa inèdita a les primàries i a la campanya electoral per la presidència, però una vegada conegut el resultat tots es posen a empènyer. Ningú despenja la bandera de les barres i estrelles de la façana de casa i es tornen a treballar. I això és perquè tenen arrelat a les neurones el concepte de democràcia: bé si jo guanyo, si guanyes tu ho accepto i em poso a treballar. S'ha acabat la divisió fins d'aquí a quatre anys.
Si us plau, benvolguts periodistes, mitjans i altres eines de comunicació, cal estar molt pendent de qui diu què, i mirar d’endevinar-ne la intenció, d’escoltar-ho amb oïda crítica per tal de no repetir una i mil vegades una indecència. Gràcies.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Arri, Joan, que les vaques tenen fam!

Entre altres càrrecs que no s’especifiquen, Joan Majó és... assessor d'Endesa a Catalunya, naturalment. Dic naturalment perquè aquest és el destí assegurat per a ex-ministres i ex-presidents espanyols. Gràcies, doncs, entre d’altres, a Majó l’electricitat ha anat pujant els darrers anys més d’un 30%. Dic això perquè s’entengui la meva crítica al diagnòstic que fa Majó de l’economia mundial en el seu article a l’Ara titulat “El sistema està fallant”. Hi fa una anàlisi de les causes del perquè falla el sistema, com diu ell, i es complica la vida amb conceptes com la globalització, cercles virtuosos, revolucions digitals i etc. Però oblida un dels principis bàsics del marxisme i que ell, com a bon socialista, no hauria d’oblidar perquè és una de les poques coses que es podrien aprofitar de l’autor de “El capital”. Aquest principi és el que discuteix l’apropiació de l’excedent del fruit del treball, i l’excedent no és altra cosa que el benefici. Això provoca el que Majó denomina “l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs”. Aquesta acumulació fa que molts altres no tinguin pràcticament res amb què contribuir al “cercle virtuós” de l’economia. Aquesta és la punta de l’iceberg del problema, i no pas conceptes buits com la regressió fiscal o la limitació de recursos energètics. L’apropiació del benefici que proporciona el treball és el càncer del sistema, i qui n’ha provocat la metàstasi han sigut els Estats, i dins d’ells la classe política que ha empoderat –no m’agrada la paraulota, però aquí hi escau– els rics.
El dia 28 d’octubre, el diria local “La Comarca” que s’edita a Alcanyís (Teruel), publicava un article on es feia referència al problema del carbó, que obliga al tancament de mines i conseqüentment de les centrals tèrmiques que l’usen com a combustible. Una d’aquestes és la d’Andorra (Teruel). Per això els seus treballadors s’han mobilitzat i han obtingut de l’empresa, Endesa, el dictamen que diu que no invertirà en la instal·lació si no hi ha “un Pacto de Estado en defensa del carbón que rubriquen todos los partidos políticos con representación en el Congreso de los Diputados y un reglamento energético en el que el Ministerio de Industria contemple un hueco térmico para el mineral”. Ep, que no és “moc de pav” això! Ha de signar tothom, sinó no hi ha pasta. És així com una empresa privada que s’apropia tot l’excedent que genera és capaç de fer xantatge al Gobierno amb tota la barra. I tothom tant tranquil, fins i tot Majó, que forma part d’aquesta elit político-capitalista que governa sota mà. O no tant, que ja és tant pocavergonya que no s’amaga de res. Ell, molt sever, es limita a escriure un article buit ple d’obvietats formidables que fins i tot un nen de P3 seria capaç d’argumentar. No sé quant li han pagat per aquest article, però jo el faria de gratis i molt millor.
Ho sento, però no puc creure ni confiar en un personatge que, amb un cada vegada més lleu vernís de socialista, analitza la maldat del sistema: ell mateix en forma part, i n’és un pagat amb el païdor ben farcit. No et tinc mania Joan, és simplement que sembles el paradigma del socialisme “apanxat”. I com tu, molts d’altres.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Famós amb la vora prima

Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia "tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em perdona. Ni un sol mot de disculpa.
De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:

“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral, com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic. Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur, evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui ha patit l’error.
En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’ vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’? Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.
I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot repicar i anar a la processó.
‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB), com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris, Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009 [sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···] sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···] y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”. A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat de la xenofòbia.

Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi hagi salut!”

dijous, 27 d’octubre del 2016

Armes de dona, segons Elena Moya

Diu Elena Moya que cal “dir, ben alt, les coses pel seu nom: més dones al poder significa un món millor”. Ho diu al seu article del dia 20/10/2016 al diari Ara. Després de recordar-nos la inutilitat dels homes per posar-se d’acord (?), basant-se en l’actual política espanyola com si fos un paradigma, ho contraposa dient que “molts estudis han demostrat que moltes dones es regeixen més pel sentit comú i el bé general que per la testosterona o el seu benefici individual”. Deixant a part que no dóna cap més detall de qui és el responsable dels “molts estudis”, i no en podem jutjar la credibilitat, el pitjor és el que ve després: ens posa l’exemple de cinc dones actuals, a saber [sic]: Janet Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units; Theresa May, presidenta del Regne Unit; Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional (FMI); Angela Merkel, presidenta d’Alemanya; i Hillary Clinton, candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units. Impressionant. Deixarem a part errors com el de qualificar na May com a “presidenta”, quan és Primera Ministra; o que el càrrec la Senyora Merkel és el de Cancellera.
Em quedo realment corprès de que una dona posi com a exemple de persones que faran el món millor, aquestes senyores que per a mi resulten poc recomanables per aquesta missió. Podria enumerar defectes, declaracions, currículum, posicions, que farien tremolar els fonaments del bé comú, però em quedaré només amb un dels denominadors comuns que les fa bessones: l’ambició. En això no es diferencien en res dels seus homòlegs masculins. Pot haver-hi una divergència en les formes que homes i dones exhibeixen per a assolir la seva ambició. D’aquí el títol de l’article d’Elena Moya: “Armes de dona”. Però al capdavall, l’ús de la testosterona no és res més que un accident biològic contra el qual els homes hi poden fer ben poca cosa. Tampoc elles es poden desfer de l’estrona.
En fi, que no em crec que les dones poderoses siguin diferents dels homes poderosos, per molts estudis nebulosos que s’hagin fet, perquè al cap i a la fi el seu objectiu final és el mateix, i les motivacions també. I si se’m vol convèncer, sisplau, no insulteu la meva intel·ligència posant com a exemple Christine Lagarde, un personatge certament sinistre i intrigant.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Todó, Serra i cia.

Llegeixo que, finalment, Adolf Todó i Narcís Serra seran jutjats per “administració deslleial”. Tots dos es van apujar el sou indecentment quan l’entitat, Catalunya Caixa, ja estava rebent ajuts de l’Administració. En total, la graciosa gestió d’aquests dos cracks de les finances, juntament amb tot el Consell d’Administració, ens ha costat als contribuents 12.000 milions d’euros. Sí, sí: 12.000.000.000 €.
Narcís Serra, socialista detotalavida, ens ha encolomat la gruixuda herència d’haver de pagar-li la vel·leïtat de voler dirigir un negoci del qual no n’havia vist ni les tapes, impulsat pel “premi” que significava haver estat ministre i alcalde. I és que el destí és a voltes molt i molt cruel. Els seus compatricis cridaven ous a vendre al Parlament contra les retallades del Govern de Mas, mentre el gran Serra s’havia petejat 12.000.000.000 €. Aquest munt de milions potser ens haguessin estalviat algun maldecap si l’Administració catalana n’hagués pogut destinar només una part als exsangües pressupostos.
A les moltes girades d’esquena que el PSC ha fet al país, ajupint el cap a cada “acátese” del PSOE, cal afegir-hi aquesta calerada. Que ara votin no a Rajoy i que es petin l’aliança amb el soci, no serà prou per fer-se perdonar tant de temps de baixllobregatisme indecent. 

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Cop de pal als toreros

En el seu article d’ahir (23/11/2016) al diari Ara, titulat “Toros”, Josep Ramoneda parla de l’agonia d’aquest costum execrable que encara persisteix a España. Certament no sé què pensar un cop llegit l’article, no arribo a capir quin és el pensament d’aquest llicenciat en filosofia, i per tant l’interpretaré al meu albir. D’una banda, ens fa una lloança de la fiesta quan parla de José Tomás  i diu que és “un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que alguns senten”. Home, quan parla de contagi, entenc que ell sent alguna cosa quan veu un matxo amb els testicles prominents clavar-li una espasa a un altre, dessagnat i abatut per banderilles i picadors. Dit això, Ramoneda fa la puta i la ramoneta, bo i reconeixent l’aportació cultural (!?) que fan i han fet el toreros a l’imaginari hispànic. Es pregunta si “n’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de comiat?”, insinuant que ell es partidari de la segona opció al llarg de tot l’article.
Usant una expressió de moda, em sembla benvolgut Parareda que vostè “fa un Rajoy”, un deixem passar el temps, apuntem-nos a una inacció salvadora i així no ens comprometem. O encara diria més: mira, com que a mi això dels toros em “genera una emoció”, fins i tot hi he anat recentment a veure un tal Tomás, i potser hi podré tornar a Barcelona mateix, més val que ho deixem, a veure què passa. I si estic de sort, encara em moriré jo abans que els toros i no m’hauré de perdre “la grandesa estètica” d’aquesta salvatjada.
Ho sento, però per aquí no hi passo. De la mateixa manera que Rajoy ha de deixar el Govern per corrupte i mal gestor, i ho ha de fer ara mateix, així han d’acabar els toros: bon cop de falç!

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Bocca di Leone (II)

La Serenissima Repubblica di Venezia, un petit estat del nord de l’actual Itàlia, va resistir des del s. V fins el s. XVIII, quan Napoleó va vèncer els seus habitants. Malgrat autoanomenar-se república, en realitat estava regida per una oligarquia formada pel dux, autoritat suprema, el Maggior Consiglio i, pels temuts Consiglio dei Dieci i l’Inquisitori di Stato. Aquests darrers vetllaven per la seguretat de l’estat: el Consiglio detenia i els Inquisitori jutjaven d’esquena als jutges i a la llei. Va ser aquest Consiglio, que també controlava la policia i l’espionatge, qui va tenir la tètrica idea de la bocca di leone. Aquestes bocche estaven repartides per la ciutat, i eren una mena de bústies on els ciutadans podien denunciar anònimament els seus veïns. La història explica que, amb el temps, les falses denúncies es van convertir en una plaga, els enfrontaments mortals entre denunciats i denunciants es van multiplicar i les injustícies comeses pels inquisitori eren a l’ordre del dia.
Alcaldessa de Barcelona, n’Ada Colau, sembla que ha ressuscitat aquest costum malèfic, que no és altre que enfrontar els ciutadans i desistir de la funció pública. En efecte, ha enviat cartes sol·licitant “que ens faciliteu informació si creieu que a la vostra finca hi ha un habitatge d’ús turístic il·legal”. Poso en negreta la paraula creieu perquè sembla que l’Ajuntament en té prou amb un “em sembla” per actuar d’una manera no especificada. O sigui, que per denunciar només cal creure. Ni proves ni res, només un acte de fe. Fins i tot suggereix què pot delatar un pis il·legal: “soroll a l’interior del pis, brutícia a l’escala i soroll de timbres”. O sigui que prepareu-vos si teniu una criatura una mica esvalotada, perquè qualsevol veí suspicaç pot denunciar-vos perquè el nen deixa algun paper de caramel al replà, o toca el timbre amb certa insistència.
És deplorable. Hem de suposar que no s’actuarà a l’acte, i que inspectors de la casa gran faran acte de presència i ho comprovaran. Però el fet de que se’t presentin a casa com si fossis sospitós, i malgrat que la denúncia acabi sent falsa, cap ciutadà pot passar per una situació denigrant com aquesta. Encara que tot sigui una invenció o l’oïda massa susceptible del veí, és evident que entre els habitants d’una finca s’haurà instal·lat la desconfiança. El senyor Ajuntament haurà creat un problema gratuïtament i amb excusa: "ah! vam rebre una denúncia, i el protocol diu que bla, bla, bla..."
No tornem a aquella Venècia medieval, senyora Colau, perquè li pot costar car. Molts dels dux van morir en estranyes circumstàncies, fruit d'intrigues i delacions palatines. Estic segur que dins del Palazzo Ducale hi havia, molt discretes, unes bocca di leone ben florides. Jo, d’ella, estaria al cas.


dimarts, 18 d’octubre del 2016

Pisarel·lo

Fa uns anys vaig conèixer una economista brasilera, una noia tibada i rarota, però amb una magnífica visió imparcial i descarnada de les coses. Vam treballar dos mesos en un projecte conjunt i, sobretot en dinars de feina, vaig tenir ocasió de conèixer la seva opinió sobre temes diversos. Un bon dia vam sortir a parlar dels argentins i ella, amb total convenciment, em va sentenciar: “com a poble, són els alemanys de l’Amèrica del Sud: xulos, presumits i malcarats; com a individus, cada argentí es creu un psiquiatre expert, que psicoanalitza contínuament el seu entorn i n’interpreta sempre el resultat com una castració”. Vaig pensar que exagerava, però poc temps després vaig fer coneixença, per l’escola del meu fill, amb diverses persones argentines. Si bé no vaig poder veure característiques teutones evidents en ells, sí que l’ànima psiquiatra apareixia indefectiblement. Vaig comprovar com temes banals es convertien en llargues i tedioses discussions.
He escrit Pisarel·lo a posta, catalanitzant el cognom del primer tinent d’alcalde de Barcelona i ideòleg de capçalera de n’Ada Colau. Aquest argentí ha vingut a Catalunya a psicoanalitzar-nos, si vols sinó vols, i a dir-nos que ens cal matar al pare per a ser adults. Ens ha vingut a alliçonar com un autèntic terapeuta: ens ha encastat davant dels morros l’estàtua del cabró major del regne per humiliar-nos, perquè plorem la nostra misèria i així regenerar-nos de les nostres pors. El mal és que aquest aprenent de bruixot ha aplicat la teràpia sense conèixer el malalt (si és que hi ha malalt) i l’ha cagada per la seva ignorància de la realitat. A mi se’m fa especialment odiosa l’actitud del Pisarel·lo, perquè alliçona contínuament, ens salva de nosaltres mateixos i ens diu que “quan siguem grans ja entendrem perquè calen les estàtues del règim al carrer”. Doncs moltes gràcies, però no calia.
Només em queda un dubte, però: i si realment els resultats d’aquesta cura fossin “100% garantizados”? Assegureu-vos-en: 671 138 354 o 666 775 791. Amb els bruixots no se sap mai.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Les teves imposicions, els meus drets

Fotografia Google
Azadeh Moaveni, és una iranianonord-americana que escriu a l’Ara un article – http://www.ara.cat/opinio/boicot-no-ajudara-iranianes_0_1669633063.html sota el títol de El teu boicot no ajudarà les iranianes. Tracta sobre el boicot de les jugadores occidentals a portar hijab durant el Campionat Mundial Femení d’escacs del 2017, que s’ha de celebrar a l’Iran. Resumint, ve a dir que en benefici de les jugadores iranianes és convenient que les estrangeres es posin el mocador al cap, per així complir amb la norma que les autoritat perses volen imposar a tothom. Diu Moaveni: “Algunes jugadores internacionals diuen que no es volen posar un mocador al cap. Però aquesta mena de protesta -gent de fora que es creu que en sap més- és exactament el contrari del que volen la majoria de dones iranianes, i simbolitza el més negatiu de dictar normes sobre la manera de vestir de les dones musulmanes”. A mi em sembla que no es tracta de saber-ho tot o no saber res, sinó de que els integristes musulmans sàpiguen que a occident les dones, i els homes tampoc, ens sotmetrem a normes que limiten la llibertat de les persones i que imposen fins la manera de vestir. No es pot demanar a ningú que renunciï a principis elementals aconseguits a base de molta lluita. Les dones d’aquí, no fa tants anys, encara duien la mantellina per poder entrar a l’església i tapar-se qualsevol tros de pell que pogués fer trempar el capellà.  Si per un campionat d’escacs les dones es vénen a la tirania d’un costum arcaic i castrador, mai aconseguirem que les autoritats de la moral pública musulmana reneguin de fer cobrir totes les dones. Per aquí no s’ha passar. Els governants iranians han d’aprendre que mentre obliguin les dones a dur el mocador, ningú no anirà a jugar un campionat d’escacs per més Mundial que sigui.
Em molesta prou que Moaveni ens tracti d’ignorants, com si ella fos una gran experta en la cosa. De fet ella va néixer el 1976 a Palo Alto, Califòrnia, i sembla que la seva única experiència oriental són dos anys de reportera per a Time a l’Iraq i un any més a l’Iran. Si amb això ens vol fer creure que en sap més que qualsevol col·lega occidental, no cola: tres anys no fan prou per conèixer una cultura. Ho demostra el seu al·legat final quan diu que “no hi ha dubte que l’obligatorietat del hijab és important, però correspon a les dones iranianes decidir el nivell de prioritat que se li ha d’assignar”. Doncs bé, també deu correspondre a les dones d’occident decidir que no els dona la gana de dur un vel que no volen. Des d’una posició humil i amb poca autoritat, aconsellaria als musulmans que deixin de queixar-se, que es posin a treballar per eradicar el tremendisme religiós dels seus líders i que es preguntin perquè alguns costums tronats generen rebuig en les societats on volen viure. De moment, lluny d’això, les comunitats de Mahoma s’allunyen cada vegada més dels seus veïns i els veuen com a infidels que cal convertir o matar.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Socialistes i transició

El mes d’agost d’aquest any comentava la tebiesa amb que Joan Majó jutjava la transició espanyola (http://jmolsosac.blogspot.com.es/2016/08/joan-majo-transitiu.html) i ara li toca a Joaquim Nadal. Entén que aquell període no va ser tant dolent com es vol presentar i que es practica un “reduccionisme doctrinari, una simplificació sintètica del que van representar aquells anys”. La seva anàlisi és bona i prou crítica amb els acrítics, però penso que oblida, omet, o redueix, o simplifica, o sintetitza en oblidar un dels motius d’aquell fracàs i que actualment treu el cap amb força. Un motiu potent que neix del sentiment d’injustícia i oblit a que s’ha condemnat a les víctimes de la guerra i del franquisme destructor de la postguerra. Algú creia que enterrant els morts republicans a les cunetes els seus fantasmes reposarien, muts, per sempre més? Els Gobiernos socialistes de l’España central han oblidat i silenciat els descendents d’aquells homes i dones que van morir injustament, molts involuntàriament, en una guerra bèstia. Hi ha néts dels enterrats en fosses comunes que mai el van conèixer i que ara exclamen, com Joan Pinyol: “Avi, jo et trauré d'aquí!”. Felipe González, àlies Isidoro, no va moure mai el dit xic per donar veu al clam dels Pinyol. Que ara, benvolgut Nadal, obviïs aquest fet com un dels motius del fracàs de la transició, em porta a pensar que a tu tan te fot, o que has perdut l’oremus de la història. Cal recordar el sacrifici dels perdedors quan van renunciar a passar comptes amb els franquistes, convençuts que les promeses de l’Isidoro i altres, d’un reconeixement futur farien possible a reconciliació. Però no ha estat així, i el socialisme ha estat un dels mentiders. Agradi o no.

divendres, 14 d’octubre del 2016

Imprudent

*fotografia Google
Explica Bru Rovira al seu llibre Africas –una lectura molt recomanable– que en unes inundacions a Kenia, un equip de rescat en un helicòpter va acudir a evacuar un poblat remot. Després de recollir la gent que van poder, l’aparell va començar a enlairar-se: l’aigua creixia de sobte i ràpidament va arribar a un nivell considerable. En aquell moment, a una dona ja gran li va caure una olla que duia i, sense pensar-s’ho, es va llençar a l’aigua per recuperar-la. Quan van aconseguir pujar-la de nou a l’aparell, ella duia l’olla ben agafada i tothom la va escridassar mentre ella, tota satisfeta, somreia. El periodista, posteriorment, va reflexionar sobre què podia haver empès aquella dona a arriscar la vida per una olla: possiblement, aquell estri vell i poc valuós per a ell era la possessió més valuosa per ella, era allò que li permetria viure si salvava la vida. Que serà de mi sense la meva olla?, devia pensar. Algú creuria realment que va ser imprudent?
Ahir –al matí la Mònica Terribas i al vespre el Toni Cruanyes– vaig sentir qualificar d’”imprudent” l’home que va morir ofegat a Vilassar de Mar, al costat del seu cotxe. Em va fer pensar en què podia impulsar una persona a emprendre una acció que posava la seva vida en perill. Potser el cotxe era molt important per a ell, potser era la seva eina de treball i no tenia capacitat per comprar-ne un altre. Va ser imprudent, doncs? Potser havia d’arribar a alguna cita vital? Potser volia fer cap a casa perquè l’esperaven? Va ser imprudent doncs? Sabem del cert què va causar la mort de la persona?
Dues o tres coses sobre al imprudència. Tothom és lliure d’arriscar la vida pel que li sembli, si no posa en risc la d’altri. Cadascú valora de manera diferent, segons la circumstància personal, les seves pertinences (materials o no). Vivim en una societat en què cal trobar culpables o responsables, no pas per saber i evitar futures desgràcies, sinó que massa vegades veig com aquesta recerca servirà per exculpar les autoritats o la consciència social. Amb imprudència o no, aquell home el que no volia és morir-se ofegat allà, sota un pont de riera.
A tots ens pot semblar fins i tot romàntica la història de la dona i l’olla, en canvi ens sembla “imprudent” la de l’home i el cotxe. L’una mereix admiració i l’altra condemna. És més una olla africana que un cotxe maresmenc?

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Més ètica, menys estètica

Gabriela Serra, diputada al parlament per la CUP,
lluint una armilla salvavides. Un gest tant estètic com inútil.
A La Vanguardia llegeixo un article de Fernando Garcia titulat “Acollits pel cinema i les lletres”, referint-se als milers de refugiats que arriben, d’una manera o altra, a les costes europees un dia si i l’altre també. L’“acolliment” a què es refereix Garcia no és altra cosa que pel·lícules, discursos, reportatges i llibres que relaten, amb més dramatisme que menys, històries sobre aquesta desgràcia. Jo diria que no cal, que ja no cal, que ja n’estem de sensibilitzats els espectadors i els lectors, que el que han de fer aquestes ànimes de la bona intenció és posar-se a fer feina: que cada un d’ells, segons les seves possibilitats, atengui i ajudi un, dos, tres o tres-cents refugiats i veuran com el problema comença a arreglar-se. Perquè ho entenguin tots: “more ethics, less aesthetics”, més ètica i menys estètica, menys gestos i més actuar.
Segons Jordi Évole, una de les patums que s’ha apuntat a la moda, es tracta de que “l’espectador sàpiga el que és anar en una d’aquelles barques atapeïdes de gent que fuig desesperada; és a dir, que senti el seu patiment”. Es veu que l’Évole es pensa que si no ens fa pujar a tots en una pastera i ens fa travessar un bon tros de mar, no serem capaços de professar un mínim d’empatia per aquella gent: és que ens creu imbècils, o es pensa que tant ens fot, senyor Évole? Es pensa que no ho hem vist prou? Tota aquesta cursa de teòrics començo a veure-la com una manera més de fer diners, a costa de mostrar-nos la misèria de persones a qui no demanen permís per mostrar-los al món en el seu estat més lamentable. Quin impacte tindran aquestes imatges en la ment i l’acció dels descendents d’aquests refugiats, actors publicitaris involuntaris i sense cobrar, és una cosa que cap d’aquestes ments lluminoses ni es planteja.
Vull saber sobre la tortura, però que em torturin. A la pastera hi pot anar vostè, senyor Évole, si li ve de gust. M’agrada i necessito que m’informin, que m’adoctrinin no gens. 

divendres, 7 d’octubre del 2016

Viatjats

Český Krumlov és una petita ciutat de Bohèmia a la República Txeca, situada en un meandre del riu Moldava. És Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1992. Passejar pels seus carrers d’estructura medieval és tot un goig que vaig poder experimentar l’any 2007, quan la vam visitar en un viatge en què vam recórrer Alemanya, Eslovàquia, Hongria, Àustria, Suïssa i França. Cap d’aquests països parla la mateixa llengua, i per exemple l’hongarès és francament indesxifrable per nosaltres. Els països de l’antic est tenen a més una dificultat afegida: és molt difícil de trobar-hi algú que parli anglès o francès; la segona llengua sol ser l’alemany o el rus. Passejant doncs pels carrers d’aquesta ciutat vam topar amb un grup de turistes espanyols, de Toledo concretament. Dues dones del grup sortien d’un bar i vaig sentir que parlaven de xapes de cervesa: en feien col·lecció i havien entrat a demanar-ne i no les havien entès. Es queixaven de que els cambrers les havien engegades a dida i de que “además fíjate: ni siquiera hablan castellano”. Evidentment, a Txèquia parlen txec.
L’anècdota em fa fer reflexionar sobre aquells que diuen que les manies, algunes, es curen viatjant i vaig pensar que no, que viatjant es curen moltes coses si un té la voluntat de curar-se. Si un hom viatja amb la ment oberta i disposada a aprendre, la cultura flueix, i amb bona voluntat un no es mor de gana intentant desxifrar una carta hongaresa. Però si es viatja des de la mentalitat messetària que pensa que qui no parla castellà no mereix viure, aleshores ja pots anar fent quilòmetres, que només aconseguiràs augmentar el nombre de “los que no hablan castellano”. Una pena.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

Jo, jo, jo i després jo

He llegit al diari Ara una entrevista al psicòleg Rafael Santandreu que m’ha semblat d’interès (http://www.ara.cat/societat/RAFAELSANTANDREU-Et-morir-te-Doncs-tasseguro_0_1662433745.html). N’aconsello la seva lectura perquè parla de la felicitat, encara que el títol de la peça, poc afortunat, faci referència a la mort. La frase que m’ha despertat l’atenció és: “La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos”.

Molt sovint rebo pel Facebook missatges que contenen frases, d’aquestes d’autoajuda, que donen consells, molts més que discutibles. Hi ha un tema però, que es repeteix indefectiblement: el que recomana estimar-se, cuidar-se, atendre’s, entendre’s, realitzar-se, escoltar-se a un mateix. Està bé. Però com diu Santandreu “ens donem massa importància a nosaltres mateixos” i perdem la perspectiva. Oblidar-se de nosaltres mateixos pot fer-nos desgraciats, però ens fa miserables quan vivim solament pels nostres ossets, quan ens oblidem d’estimar la vida i els altres. Santandreu ens recorda que “en realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades”, i una d’aquestes necessitats adquirides és la demanda que algú ens digui què i com hem de viure la vida, que surt de la inseguretat que els nostres mateixos desitjos provoquen. D’aquí la demanda i l’oferta de frases curtes, amb missatges vells i suats que repeteixen falsos gurus, obvietats que els grecs ja van fer surar fa tres mil anys. Res de nou sota el sol, només ments espavilades com les de Santandreu, que ens recorden que, malgrat tot, ens morirem.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Periodisme casteller

D’uns anys ençà els castellers han deixat de ser una raresa pròpia de quatre pagesos de Valls a un esport nacional. Allò que era un divertiment d’homes que s’enfilaven un damunt de l’altre per la festa major, ara és una competició, una brega, que amenaça amb convertir-se en un maldecap. Cada vegada les colles assumeixen més riscos, emprenen construccions més altes i lluiten per aconseguir els punts que els donin la victòria als campionats. De mica en mica, gràcies a la tossuderia informativa dels nostres periodistes d’esports, els castellers s’han vist empesos a la lliga dels millors, arrossegant el turisme interior de masses que, procedent de can Fanga i adjacents, es desplaça per tota la geografia de país envaint espais, xipollejant places.
Aquest cap de setmana passat hem assistit, si vols si no, a l’aquelarre casteller de Tarragona encabits real o virtualment a l’antiga plaça de braus. Ara, convertida en la catedral de catedrals, atreu milers de visitants que criden esgargamellats per animar els “seus”. Però els qui han perdut de veres el remuc han estat els periodistes de CatRàdio i TV3, que aliens al desànim, cridaven com esperitats cada vegada que arribaven els dosos. Enduts per una febre ignota, tombaven el rostre en blau i arribaven, sense vergonya, a continuats orgasmes siderals. Redéu quina follia de baladrers! Ahir a la tarda, ja dic, no podies connectar cap mitjà audible o visible d’aquest país sense veure galifardeus enfilant-se cel amunt i periodistes deixant-se la veu en cada l’intent. I compte, que avui dilluns, la ressaca encara durava i m’han fet memòria de la histèrica jornada d’ahir amb vistes zenitals i mostres d’eufòria tendent a l’etilisme.
Una mica de capteniment sisplau, que encara ens morirem d’èxit com el desgraciat Congost de Mont-rebei, que de tants pixapins és a punt de rebentar. Crec sincerament que els vells valors –força, equilibri i seny– que presidien els castells humans han estat trepitjats, oblidats, per convertir un art noble en un espectacle lamentable. Em sap greu, perquè aquells castells que aixecaven uns quants homes forts, equilibrats i guiats pel seny ja no existeixen. Tot sigui per l’espectacle.

dissabte, 24 de setembre del 2016

La festa de la rosa

He vist per la TV una informació sobre la festa de la rosa que cada any celebra el PSC. A Gavà s’ha reunit el bo i millor del socialisme català, i també Pedro Sánchez. A brams, Miquel Iceta li ha demanat “por Diós” que no permetés que el PP governés España. La festa fa una certa olor de naftalina. Sota una pineda esclarissada uns quants centenars de persones es mengen, segurament, una paella o unes mongetes amb botifarra, fan xerinola i escolten els discursos inflamats dels seus líders. Ja et dic, tot una mica tronat. Les intervencions que he vist han estat en castellà i parlant de política espanyola: es veu a que a la festa, Catalunya no hi entra. Jo m’he sorprès en sentir a dir al Sánchez que, si governen ells seran “muy generosos”. No sé amb què vol ser generós don Pedro, però amb 85 diputats ho haurà de preguntar, abans de fer concessions, als seus desconeguts socis. Ho ha fet amb aquell to de magnanimitat commiserativa tan castellana, aquella actitud de perdonavides que exhibeixen els polítics messetaris. És la relació del poderós i el vassall que no poden, ni volen, oblidar. El discurs de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, que només té 44 anys, sembla el d’un falangista revingut a lliberal; o millor, el d’un rei. Un rei escapçat.
Fa plorar els ànecs no veure cap polític espanyol amb un discurs prou renovat, que ja no dic modern que això costa molt als madriles, i sap greu que persones tan joves continuïn parlant-nos tot brindant al sol.

dilluns, 19 de setembre del 2016

Presumpte innocent

Quan un polític és pillat per la justícia, ni que sigui in fraganti, en un cas de corrupció, el primer que fa és reclamar la presumpció d’innocència i considera injust que se’l sotmeti al judici dels mitjans i, sobretot, del populatxo. Aquest darrer li dol especialment perquè, considera que la gent no tenim prou enteniment per comprendre el seu delicte i que no estem capacitats per jutjar la seva actuació. És el cas de na Rita Barberà, qui aquests dies ha aconseguit finalment, i després de grans esforços, el procel·lós i dubtós títol d’investigada. Li ha faltat temps per presumir d’innocent i veus, com de de la sra. de Cospedal, els ha faltat temps per recolzar-la.
Hi ha dos estadis de presumpció d’innocència, al meu entendre. L’un és el que mana la justícia, pel principi de que “ningú és culpable fins que es demostra”. En això els jutges han de ser estrictes i escrupolosos i dictar sentència quan disposen de totes les dades i escoltat totes les parts. Tot i així, hi ha personatges de la judicatura que amb gestos o mitges paraules ja s’han passat per l’engonal aquest principi i condemnen sense massa miraments. Per exemple: els agradi o no, tots sabem que es declararà culpable Urdargarin i innocent la infanta. No cal ser gaire espavilat.
L’altre estadi és la presumpció d’innocència que pot atorgar, o no, la ciutadania. I en aquest cas no és cap dret que els investigats puguin reclamar. Aquí, si hom vol ser presumpte innocent s’ho ha d’haver guanyat abans amb la seva actitud i les seves obres. Així, una pallassa que s’empatufa pel carrer i fa gestos obscens des del balcó d’una institució pública, no pot pretendre obtenir aquesta gràcia del populatxo. Un personatge que es fot del mort i del qui el vetlla afirmant que una bossa que costa 10.000 € és “un regalo de lo más habitual” no és que no sigui presumpte innocent, sinó que és percebuda com segura culpable.
I ja pot anar cridant ous a vendre, que la condemna ja corre. Excepte a España, esclar, on qui no roba, enreda, estafa o defrauda és vist com un pobre babau.

divendres, 16 de setembre del 2016

Can Sepillu

A el nou 9 del Vallès, secció Cromos, hi apareix una notícia sobre Inés Arrimadas referent a una seva visita a la Garriga. Es veu que aquesta deferència rústica la van publicar a la web de Ciudadanos, tot dient que s’havia reunit amb representants locals a... CAN CEPILLO! A la Garriga, capital del modernisme de segona residència, encara es deuen estirar els pèls de l'engonal.
Només aclarir que Manuel Joaquim Raspall i Mayol va ser un arquitecte noucentista deixeble de  Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch que va desenvolupar la seva obra al Vallès. La seva mare era de la Garriga, filla de can Mayol de la plaça, un edifici situat fent cantonada entre el carrer dels Banys i la plaça de santa Isabel. El 1903 va reformar-lo i pels habitants del poble es va convertir per sempre més en... can Raspall.

Però, ah! arriben els C’s i en la seva croada bilingüe (o era trilingüe...) no es dignen a mirar-se els desastres del traductor de Google i hi foten sense engaltar can Cepillo, que jo he corregit –irrespectuós com sóc amb la diversitat del país– en can Sepillu, que em sembla més nostrat.

divendres, 9 de setembre del 2016

Ai noia, Boya!



Na Mireia Boya és una noia de les CUP que no sap com fer-ho per sortir als diaris i diu coses que no fan altra cosa que fer aixecar les antenes, no pas pel seu contingut sinó per la seva càrrega histriònica. Ahir ens deia que nosaltres ens queixem de la calor que fa aquests dies –ella es veu que no es queixa, o que no en té de calor– i ens amenaça directament amb el canvi climàtic. La seva piulada em sona a això, a amenaça pura i dura. I no solament es limita a dir-nos que això continuarà, sinó que afegeix que anirà a pitjor. És discutible que el canvi climàtic sigui “dolent” per a tothom, perquè que els noruecs d’Havøysund considerin negatiu que la temperatura els pugi uns quants graus no em sembla precisament una marranada. Tampoc veig clar que l’absolut de la culpa d’aquest canvi sigui dels humans (de na Boya no, esclar), perquè la història climàtica del planeta ens demostra que aquests processos fa milions d’anys que succeeixen. Passa que alguns, com na Boya, necessiten arguments per la seva opció personal i no en deixen passar ni una.
Sort però, que hi ha qui ens recorda que “del primer de setembre fins la tardor, torna la calor”, tal com piula Ricard Sayeras. La parèmia popular fa anys que ha deixat a la memòria que altres mesos de setembre, potser molts, han estat càlids malgrat les nostres queixes. Passa que voldríem un temps més ordenat, més puntual, més adequat a la nostra encarcarada societat i ell, el temps, continua fent el que li dona la gana i canvia d’estació no pas en les dates assignades, sinó quan li dona la gana.
Veurem qui tindrà raó al capdavall, si la parèmia o els taumaturgs mals averanys, que amb les seves profecies ens amarguen les nits amb rècords estúpids. Mentrestant, Boya, noia! deixa’ns tranquils, que de maldecaps ja en tenim prou i de sobra.

dijous, 1 de setembre del 2016

Necessito un gest



Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Ara mateix
Miquel Martí i Pol

Després de reflexionar-hi tot l’estiu, m’he decidit: aniré a la manifestació del proper 11 de setembre. No ha estat fàcil, i per això solucionar el dubte m’ha costat prou temps. I és que, amb tota sinceritat, estic cansat de sortir al carrer cada any, l’anterior i aquest més que cap. Sempre sortim a demanar el mateix, tant que ja semblem el barça del: ”aquest any sí!”, dèiem. I tinc l’estranya sensació de que no avancem, que no ens movem ni un badall de grill. Vaig elogiar amb sinceritat el discurs del Joan Tardà en la sessió de no-investidura del tòfol del Rajoy, però ja hi vaig posar un adjectiu: “políticament impecable”. I és que hauria de venir l’acció. No solament això, sinó que hem de deixar de ser reactius per caminar la proactivitat i avançar-nos a la gossada espanyola d’una vegada, dur la iniciativa. Trobo massa timidesa, massa tebior en les respostes i poca, molt poca empenta real.
Necessito el “gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgiri la història”, que diu el Martí i Pol al seu gran poema. Necessito que els nostres polítics trenquin d’una vegada amb España, que tallin tots els lligams institucionals, i per això els cal ser valents. Jo no ho sóc gaire, de valent, però si ells fan un sol pas els asseguro que els seguirem com un sol home. I de gestos no els en queden gaires per triar.