Igualtat feminista, amb mirada de gènere (el meu)

En un article a l’Ara, Marta Rodríguez Carrera analitza acríticament les dades d’una enquesta del CIS sobre “la percepció de les polítiques d’igualtat i els estereotips de gènere, a partir de 4.500 persones entrevistades de més de setze anys”. No conté, l’article, cap dada tècnica de l’estudi ni la periodista es preocupa per tenir-les en compte. En aquest sentit, és que he escrit “acrítica”, però també en un altre de més profund.

Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho —recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que siguin els joves els qui més s’apunten al carro.

Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona, el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control sobre les mateixes dones.

Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en aquest sentit? Si més no, és estrany.

Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.

Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?

Lo tio Fresco

Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

• Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
• Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
• Dissolució de totes les institucions repressives.
• Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
• Llibertat de partits polítics.
• Llibertat sindical.
• Llibertat de reunió i expressió.
• Dret de vaga i manifestació.
• Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
• Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
• Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.

 

El “terra fiscal” de la senyora Albiach

Al diari Ara diuen que la senyora Jèssica Albiach, líder de Catalunya en Comú Podem, proposa “establir un ‘terra fiscal’ per a les comunitats autònomes, és a dir, una espècie de mínim impositiu per evitar situacions de dúmping fiscal com la que ja es produeix a la Comunitat de Madrid”. Un error de fons i de coneixement que no té excusa per una representant d’alt nivell com és ella. Potser a la facultat de periodisme no li van ensenyar gaire economia, perquè ella castiga a qui no té culpa.

Si la Comunitat de Madrid pot prendre la decisió d’abaixar impostos és perquè rep ingressos extraordinaris de l’Estat per ser la capital del regne. A més, en el repartiment dels recursos a les comunitats en rep més dels que li tocarien, sempre en detriment dels mateixos. Imposant un “terra fiscal” no es fa altra cosa que laminar, encara més, el poder de decisió autonòmic sobre la seva hisenda en un impost cedit. És a dir, trepitja de nou competències traspassades.

Abans de prendre una mesura d’aquesta mena caldria un repartiment just i equitatiu en el finançament autonòmic i aleshores que cada Govern fes el que més li calgués pel que fa als ajustaments impositius.

Com sempre, comencem la casa per la teulada i volem fer creure que legislant s’arregla tot, i no. Les lleis hi són, però el mateix Estat les incompleix i aleshores surten llumeneres, magues de les finances, com la senyora Albiach que ens diu que la culpa és nostra i que cal limitar competències. Si Madrid rebés el que li pertoca justament, potser no tindria tantes ganes de rebaixar l’IRPF. Si no sabés que té l’Estat al darrera, si no pogués dir “ja passarà a pagar la mama” no tindrien tantes ganes de populisme. I la senyora Albiach tampoc i s’animaria a fer un curset d’economia, domèstica si més no.

 

El país que no volia

El cas de Jordi Arasa, un inspector dels mossos que apallissava a tort i dret gent pacífica, m’ha fet reflexionar sobre el meu país. L’han condemnat, al mosso, a més de dos anys de presó i, tot i estar processat, ha estat ascendit. Eduard Sallent, cap dels mossos, justifica aquest ascens dient que és “un procés reglat en el qual ell fa uns exàmens, supera unes proves i respecte a la borsa total dels aspirants surt o no surt”. Doncs ja em perdonareu, però aquest “procés reglat” no està ben reglat i s’ha de canviar ja.

No hauria de ser possible a casa nostra que un agent dels mossos sigui protegit pels seus superiors, que els mecanismes interns no hagin detectat un personatge violent i venjatiu que ha mostrat aquests defectes inacceptables en diverses ocasions. Que el propi Sallent hagi demanat “que els partits deixin els Mossos ‘al marge de la batalla política’”. La policia és i ha de ser un organisme controlat pel govern i sotmès a debat permanentment, perquè el monopoli de la violència institucional i el seu exercici no poden estar de cap manera al marge de l’escrutini social.

Tot aquest putiferi em porta a reflexionar, com ja deia, sobre el país i plantejar-me si les nostres estructures no són una còpia de les espanyoles. Així, estic segur que els mossos estan plens d’abusananos de cervell de mosquit, d’ex-grisos i d’ex-guàrdiacivils que van dur amb ells tots els defectes de la policia franquista que persisteix a les espanyes. Quan escoltes les comunicacions entre agents durant una operació, només sentiràs parlar castellà. La pressa per crear i omplir el cos que tenien els polítics de l’època, ens ha dut un ens que no és model de res ni per a ningú. Sempre cal salvar les excepcions, però, insisteixo, només són excepcions. Cada vegada que veig un agent dels mossos a la carretera amb les cames obertes, pelat al zero, amb ulleres fosques i posat de xulo-putes, em cau l’ànima als peus.

Penso que els mossos no són l’única còpia que es va fer de l’estat espanyol, sinó que totes les estructures de la Generalitat, totes, no són més que la miniatura de les castellanes, que es van reproduir tots els mecanismes que les governen i que s’han corromput de la mateixa manera. Podria enumerar una llarguíssima llista de greuges que ho proven, però només esmentaré la darrera: aquest famós contracte amb Ferrovial, una empresa de l’Ibex35, que ha estat beneficiada per un contracte delicat, en temps delicats, de manera obscura i al marge del concurs públic. Un contracte, que com els espanyols típics i tòpics, contempla indemnitzacions pel contractat en cas de rescissió unilateral, que es pagaran amb diners que són públics, nostres. Igual que el cas Castor. Els gestors públics, a Catalunya, actuen a imatge i semblança dels Gobiernos, ens xuclen i ens tracten de babaus, igual que els Gobiernos.

No, aquest no és el país que jo creia que es construïa, no són les estructures que jo pensava que ens governaven. Tinc la sensació de que tot allò que era un orgull íntim de ser català va sent destruït sistemàticament. Ens hem convertit en un país de joguina, en la cuineta de la señorita Pepis, tot gràcies als nostres polítics. Sentint les paraules buides, intranscendents, idiotitzadores del vi-cepresident que ens ha tocat a la tómbola, Pere Aragonès, només sento baladreries de models purament hispànics, ultramontans, viriàtics. Una perversa i gran enredada.

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...

El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.

Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.

Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.

Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.

El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

···································································

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).

El PSC progressista, de què nano?

Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.

De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.

Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.

Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.

He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.

Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...

El senyor Buch i la realitat

Esther Vera, directora del diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha hagut tanta crítica”.

Ens queixem permanentment del coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta, però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.

I ens diu que som massa criticons, i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis?  Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement, de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.

De veritat que és penós sentir un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la ignorància del Conseller.

Qui és el ‘senyor’ dels mossos?

Fotografia apareguda a La Vanguardia 22/05/2017

En una entrevista que Ester Vera fa a l’Ara a Artur Mas, la periodista li pregunta sobre Buch, i el polític respon: “És frívol pensar que la dimissió de Buch resoldria els excessos policials”. Que és tan com dir que “tan li fot qui hi posis que a aquests no els mana ningú”.

És una qüestió aquesta de la policia que preocupa, per quan sembla que a Catalunya, i per descomptat a Espanya, no hi ha un control real i efectiu del poder polític, i per tant del poder civil, sobre qui té el patrimoni de la força –que no de la violència–. De què sinó comandaments i sindicats dels cossos fan declaracions polítiques a tort i a dret que no fan altra cosa que enrarir l’ambient? Ahir, un colla de mossos van a veure “compañeros” de la PN a l’hospital, en visita privada, uniformats i amb armes. Qui controla i permet això? Policies que tornen a les seves casernes, són rebuts com a herois, circulant en formació i sortint dels vehicles saludant a civils dels del “a por ellos”. Denúncies contra manifestants que no s’aguanten ni amb saliva dejuna. Totes aquestes accions de provocació i fanfarroneria haurien de ser controlades pels responsables polítics i sancionades pels càrrecs policials.

Les paraules de Mas no fan altra cosa que confirmar que a la policia no la controla ni déu i que campen per la vida dels ciutadans amb total impunitat: per dur dues ampolles d’anís del mono et poden fotre a la presó per terrorista. Tampoc s’explica de cap manera la connivència amb els jutges i les ordres del fiscal general de demanar presó per tots els detinguts. Si em permeteu l’expressió: això és a can pixa, terrorisme d’estat pur. No és potser la finalitat del terrorista provocar el terror? I no són detencions i registres arbitraris una manera ben definida i estudiada d’engendrar por?

El senyor Artur Mas, que ha fet de tot a la generalitat, fins de President, deu saber prou de què parla i això encara espanta més. La policia ha d’estar a les ordres del poder polític, dels càrrecs que els ciutadans hem votat, i no pas d’uns comanaments endogàmics, nepotistes i enllotats de corporativisme pervers.

Sí, senyora Chacón: la independència té un cost

La Consellera Àngels Chacón a la piscina Bernat Picornell.

Fotografia de La Vanguardia.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l'Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.

Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya...”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.

Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?

I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.

Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.

Vaga general?

Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten, amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall, el ciutadà i la seva pròpia butxaca.

Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la intransigència dels seus governants, una vegada més.

I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara).

És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.

Na Colau té dret

Emiliano Zapata el 1914

Som a l’era dels drets i del dret. Dels drets perquè tots exhibim una apetència desmesurada per tot allò que pensem que “ens toca”. És així que les dones tenen dret a tenir un fill, sigui de la manera que sigui; els nostres nens tenen dret a anar de casal d’estiu, els agradi o no la festa; els jubilats tenen dret a l’Imserso, tan si hi ha places com si no. I així anar marxant. Quan creiem que aquests drets, tan nostres i guanyats, no són respectats acudim al Dret i posem al jutge en l’entredit de decidir qui té la raó.

I així arribem a que tota una alcaldessa d’una ciutat amb centenars de milers d’habitants, reivindica el seu dret a fer vacances malgrat ens caigui el cel a sobre. És n’Ada Colau, la defensora (a garrotades) dels manters, l’aliada dels okupes (pobrets), la defensora capa i espasa dels desnonats, qui ara aixeca la bandera dels drets, els seus, i se’n va de pingo peti qui peti. Deu ser la mirada de gènere.

És lleig. D’un polític són lletges unes quantes coses: que plori en públic, que abandoni el càrrec per asuntos propios, que es recordi de la família fent el ploricó i algunes més que em guardo. És lleig, molt, que un polític reclami drets personals, perquè ell s’ha erigit en defensor dels nostres que fa anys que esperen per ser atesos. Perquè els polítics obliden molt ràpidament qui han estat i qui haurien de ser.

Viva Zapata! és una inoblidable pel·lícula d’Elia Kazan, amb Marlon Brando de protagonista, que explica la història del revolucionari mexicà d’Anenecuilco, Emiliano Zapata. Al començament del film es pot veure un grup de pagesos reclamant els seus drets davant del governador, i d’entre ells n’hi ha un que aixeca la veu. El governador, ofès per la insolència del camperol, pregunta qui ha estat i una veu provinent del fons de la sala respon: “Yo!”. “I tu como te llamas?”. “Emiliano Zapata”, respon la veu. I el governador encercla el seu nom en una llista. Passat el temps Zapata va rebre contestacions per part dels seus homes per algunes accions, i en una de les trobades, davant les protestes d’un d’ells, li pregunta com es diu i, buscant-lo en una llista, agafa el llapis per encerclar-ne el nom, tal com havien fet amb ell. Aleshores el revolucionari es dóna compte de que qui té ara el poder és ell i de que és a punt de cometre el mateix abús que el governador havia comès amb ell. Zapata va reaccionar amb ira i va rebregar i llençar aquella llista.

Colau és l’exemple de la “revolucionària” que arriba al poder, que no el vol deixar i que comet els mateixos errors que aquells a qui els va disputar la poltrona. Zapata, tot i ser un camperol descamisat, va tenir el valor de reconèixer l’error i esmenar-lo: i així va acabar cosit a trets a l’Hacienda de Chinameca, Morelos, el 10 de abril de 1919. Va ser el resultat del seu enfrontament permanent amb Madero, el poder real, a qui en una entrevista i davant l’oferta d’una hisenda en pagament pels seus serveis, va etzibar-li: “No, señor Madero. Yo no me levanté en armas para conquistar tierras y haciendas. Yo me levanté en armas para que al pueblo de Morelos le sea devuelto lo que le fue robado. Entonces pues, señor Madero, o nos cumple usted, a mí y al estado de Morelos lo que nos prometió, o a usted y a mí nos lleva la chichicuilota.” Malauradament, Colau no serà mai Zapata.

Duran i Lleida, dit el mesell

Al diari Ara, Joan B. Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista. Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats” que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista hagi entès encara perquè”.

I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió “clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes, el lobbis, els passadissos i tot allò que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític, que no la negociació.

Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].

La gran decepció que es diu PSC

En aquesta campanya electoral, per alguna raó que no arribo a capir, m’he fixat amb especial atenció en el PSC. Vam començar malament amb la candidatura torellonenca: una llista encapçalada per un personatge desconegut, sense equip i amb la propaganda en bilingüe, seguint el vell costum socialista de pensar que els votants castellanoparlants són uns ignorants i no entenen un borrall de català. Vam seguir amb Jaume Collboni i Cuadrado, que porta el camí d’Alberto Fernández Díaz per convertir-se en l’etern i inútil aspirant a l’alcaldia de Barcelona. Un home sense ànima, o aquesta és la imatge que dona, buit de contingut i sense cap idea pròpia, que espera que guanyi Colau per mendicar les engrunes.

No podem deixar a part les actuacions teatrals, i una mica ridícules, del secretari general Miquel Iceta i Llorens. Aquest home que ha mogut la seva, abundant, cansalada per tots els mítings i arrossades socialistes: no se n’ha perdut cap on deixar anar els seus brams histèrics i desaforats. No content amb això, ens va obsequiar amb una rabieta quan el Parlament no el va voler fer senador, arribant al ridícul d’exigir el nomenament “per cortesia parlamentària” com si ell i el seu partit en fossin els dipositaris. Quan es va reunir amb els independentistes per “pactar” la proposta i li van demanar contrapartides, ell, sense immutar-se, els va contestar que no havia anat allà a “mercadejar”. Aquest verb enterra el principi de la política, que és el de la negociació i segueix així la vella tradició hispànica de “al enemiga ni agua”. Bé per Iceta.

I hem acabat, de moment, amb na Meritxell Batet i Lamaña. Aquesta senyora, a qui jo tenia per intel·ligent i equànime, ens ha obsequiat en la primera decisió com a presidenta de la cambra espanyola, amb la suspensió dels presos polítics elegits democràticament i legal pel poble de Catalunya. Miserable i penosa aquesta ocurrència que fa del PSC còmplice de la dretona ibèrica. Aquesta serà l’aportació del tarannà dialogant que faci el partit català (?): negar el pa i la sal als seus compatriotes. Un hurra per la senyora Batet i que li faci profit la seva estança a la capital mundial de la ignomínia política. I que no pateixi, que quan se li acabi la corda ja li trobaran qualsevol càrrec en qualsevol empresa llepaculs i no pas amb qualsevol sou.

Amb tota aquesta fetor de cossos venuts al capital dur i pur, encara n’hi ha que renoven la seva fe en un PSC cagarrínic, decepcionant i esperen la vinguda d’un messies inexistent. En els meus anys joves vaig posar fe en el socialisme per la seva defensa dels valors ciutadans i de principis com el de l’autodeterminació (que després s’han passat pel forro dels coll...). Però ja amb la mort de Pallach el 1977 (ja han cremat teies), vaig anar de decepció en decepció fins abandonar totalment qualsevol esperança: em sentia traït, enganyat i, si m’ho permeteu, sodomitzat.

La rabieta de l’Iceta

Talment una criatura de parvulari, o de guarderia, ha reaccionat el diputat socialista Miquel Iceta a la negativa del Parlament de Catalunya a fer-lo senador (o sanador: castrador, castradora; segons el diccionari de l’IEC). Com una fada engalipadora i llefiscosa, el bo de l’Iceta es presenta a la cambra que ha menystingut i exigeix -sí, sí, exigeix– que el facin senador per la cara. No ha presentat, que jo sàpiga cap mena de programa o proposta que pugui induir la oposició a votar positivament. El seu argument és aquella rucada que exhibim quan no tenim arguments: sempre s’ha fet així. I apel·la a la cordialitat, al fair-play, com si ells, els socialistes, en fossin els dipositaris.

De veres que em remou tots els instints més baixos l’actitud d’aquest personatge vidriós que s’exhibeix com una vedet de cabaret barat, movent la cansalada pels escenaris de la política. Fot, veritat, que et diguin que no? Que et neguin el pa i la sal de la teva carrera personal, oi? Doncs trágala tu aquesta vegada, que fer-te senador por tu cara bonita, sense ni tan sols saber quines són les teves intencions, no ho pots demanar ni al teu home. I un es pregunta que com és que tants partidaris catalans de l’Espanya indivisible bavegen davant d’un càrrec a Madrid? Potser s’estimen poc la seva terra i veuen “el poder” allà, enlloc de lluitar per tenir-lo aquí i propi?

A mi, Iceta em sembla el paradigma del botifler galtut i pagat d’ell mateix, el polític professional que quan ha d’enfrontar-se a la realitat profunda de les motivacions es queixa com una bleda assolellada i plora, pica de peus a terra i, com a bon antipolític, es queixa de la democràcia volent guanyar als jutjats el que ha perdut en una votació.

Be, benvolgut Miquelet, no seràs senador per votació democràtica. Potser et nomenarà el sacrosant Constitucional, però aleshores ja no seràs el tal senador, sinó sanador, que una sola lletra canvia moltes coses.

Programa electoral, què és això?

Comença la carrera electoral als ajuntaments i a les cases comencem a rebre aquests fulletons tan esperats que expliquin alguna cosa sobre el projecte municipal que té cada candidatura. El primer d’arribar ha estat el del PSC, aquell partit democràtic que va recolzar sense fissures l’aplicació de l’article 155 sobre les nostres institucions.

En criden l’atenció tres aspectes d’aquest opuscle: que no hi ha la llista dels elegibles, que no hi ha cap mena de concreció i que està imprès en català i castellà.

Només l’alcaldable, a qui per cert a casa no coneixem ni de vista ni de res, surt en una fotografia on se’l pot veure amb una carpeta del partit, caçadora texana i mans a les butxaques, disposat a treballar. De fons, la terrassa d’un bar de la plaça on una bombona de butà exhibeix el seu virolat color (el fotògraf potser hauria d’haver tingut més cura). De la resta de components, res de res, només una referència a “un grup plural i divers de persones disposades a treballar”.

La llista de propòsits del programa no pot ser més inconcreta, innòcua i amb tan poc compromís que podria servir per a qualsevol municipi del món mundial. Tots són generalitats i ambigüitats i fins n’hi ha que sonen a brindis al sol, com ara el que diu “ampliar l’oferta educativa”. Ja de per sí no se sap si això vol dir més aules o si més cursos o si més especialitats. Però només parlant amb mestres i persones vinculades a l’ensenyament, és fàcil saber que en aquest moment les aules no estan precisament a petar. Per la resta no cal ni fer-ne menció: fins i tot Vox els posaria al seu programa.

I per acabar, el bilingüisme persistent. Jo ho veig com un insult a la intel·ligència dels votants de Torelló, perquè estic segur que el 99% dels veïns entenen perfectament aquesta mena de missatges, i més quan són tan simples i esquifits. D’altra banda, si els monolingües castellans tenen dret a llegir en la seva llengua, per la mateixa regla de tres les desenes de parles que conviuen al poble potser també es mereixerien aquest tracte, no?

Jo em pregunto com es pot votar una opció que tracta de babau al votant a la primera de canvi, amb una informació buida de contingut i de forma. Com hem de jutjar les seves intencions amb un opuscle indigne? I, una vegada ben ensabonats, s’afegeix l’estirabot de “donant prioritat a les persones”. Ja té llonzes la cosa. En fi, que no sabem qui es presenta, no sabem què volen fer i ens tracten d’incultes. Bona feina, nois, que us queda molt per fer, i, sobretot, molt per aprendre.

Com deia al començament, no em cap a l’enteniment com el PSC va poder posar-se al costat del 155. No ho oblidaré ja mai més. Penseu-vos-en una.

Qui paga, senyora Lamela?

Al capdavall ha resultat que el Sandro Rosell és innocent de tots els càrrecs que la senyora jutgessa (mida de gènere) Lamela havia instruït. Un  cras error pel que s’ha vist, un evident fracàs d’un personatge a qui se li ha premiat la pífia.

A Sandro Rosell això li haurà costat dos anys de la seva vida tancat entre quatre parets fredes, mentre ella sopava càlidament acompanyada de la seva família. Jo no entenc massa, per no dir gens, com un ésser humà pot robar-li a un altre el temps i quedar-se tan panxa. A mi els remordiments no em deixarien ser feliç mai més, perquè es necessita ser molt miserable per perpetrar una cagarada tan podent i enorme.

Però ara ve la segona part. Rosell pot demandar na Lamela per prevaricació i reclamar una quantitat de diners important per la pèrdua econòmica que li han representat aquests dos anys no podent administrar el seu patrimoni. Cal valorar el dany causat a la família, que durant aquest temps ha hagut de viure sota el pont. Respecte a l’abús de la que se la pot acusar, ja s’encarregaran els seus companys de judicatura de desestimar-ne la demanda –poques professions són tan enormement corporativistes com aquesta– o de jutjar-la amb tanta benvolença que resulti innòcua. Quan a la relació de perjudicis materials, suposant que la querella arribi a bon port, qui es farà càrrec de la pastarrufa que costarà tot plegat? La senyora jutgessa? No amics, pagarà l’Estado, o sigui nosaltres.

Així arribem a la conclusió de que la senyora Lamela ha fet una instrucció de merda que fa plorar els ànecs –un animal que camina sense cap–; que ho ha fet, possiblement, sabent que actuava malament; que per fer aquesta feineta li paguem un sou considerable cada mes; i que quan l’espifia encara li hem de pagar la festa per anar-se’n de nou a sopar amb la família. I tot deixant a part que potser, amb aquella partida fosca a parir de fondos reservados no li hagin donat, encara, una propina por Servicios prestados.

I així anar fent, o anar-hi (ori)nant.

Ens enganyaran amb qualsevol cosa

Avui, 6 de febrer, al diari Ara a la seva secció vistaltwitter, podem llegir una piulada de Mireia Boya que diu: “Parlar de requisar revistes i peces de color

groc o del trasllat porta el debat públic on l’Estat vol. Qüestions jurídiques i procedimentals, i no les polítiques i fonamentals. Dret a l’autodeterminació #JoAcuso”. Té tota la raó: ens perdem en els detalls, que si el trasllat és més o menys còmode, en si els requisen “El Jueves” i si els han col·locat en aquest o aquell mòdul de la presó; en si passen fred o en si tenen per veí un o altre delinqüent. Fem descripcions periodístiques ploramiques i mel·líflues, escrivim si aquest o aquell van somicar o en sí els nostres presos tenen un estat d’ànim així o aixà. Ens expliquen on seran els acusats a la sala, si aniran emmanillats i com serà el procediment formal del judici.  I, com bé diu na Boya, així ens tenen distrets de la qüestió principal que no és altra que el dret a autodeterminar-nos.

Els mitjans de comunicació, inclosos els catalans, sembla que han enfocat el judici més com un esdeveniment social, com un espectacle del circ legal, que no pas com el judici de la lluita del poble i els seus representants per esdevenir lliures d’una España carrinclona, feixistoide, negra i abocada al fracàs. Efectivament, som “on l’estat vol”, parlant de tafaneries inútils i desviant l’atenció dels actors, els acusats els acusadors i els jutges.  No ens hem de deixar manipular per cap mitjà i exigir-los que se’ns relati el fons, que arribin al moll de l’os de la injustícia, de la repressió i de la mentida d’un estat fallit.

L’any 1979 Raimon va escriure la cançó No el coneixia de res. Una de les estrofes diu així: “ens enganyaran amb qualsevol cosa: / unes mamelles en cromo, / uns culs fotografiats, / quatre paraules solemnes / i un futbol manipulat”. 40 anys després, l’Estado ens ensenya el cul i les mamelles perquè perdem de vista l’escena. I nosaltres piquem!

Lacicos amarillos

“El PSOE no es nacionalista en Cataluña ni en España. Es tan malo el nacionalismo catalán como el nacionalismo casposo de Pablo Casado”. És el que ha dit Carlos Pérez Anadón, portaveu socialista a l’Ajuntament de Saragossa. El ple –escriu M. López al diari Heraldo– “ha aprobado este viernes una moción de Ciudadanos que ‘condena rotundamente’ las acciones de colocación de lazos amarillos en distintos puntos de Zaragoza por parte de los autodenominados CDR Aragón”. Es pot llegir la crònica sencera a l’edició digital del diari, un relat que escenifica amb exactitud i candidesa l’actitud política que tenen els espanyols respecte a Catalunya.

És curiós constatar en escrits com aquest, publicat en un diari de difusió limitada a un àmbit i un territori molt concrets, la certesa de fins on està arrelat l’anticatalanisme a Espanya. No és una banal aversió merament competitiva, sinó una profunda convicció de que soms els dolents de la pel·lícula, el dimoni, l’esca del mal. Aquest ple no és el de las Cortes, allà al centre a la capital, no: es el ple d’una ciutat de provincias. Són polítics de segona, tercera o quarta fila des de la visió radial imperial dels madriles. D’aquí ve la sensació d’impunitat que es donen els uns als altres, de que l’arrel de la mandràgora arriba al moll més profund i recòndit de l’Espanya de la boina. Fa bé llegir la premsa de segona regional, la que no es veu als quioscs ni d’aquí ni de Madrid, però que diu les mateixes bestieses i repeteix les consignes perquè arribin arreu.

S’assoleix tal nivell de misèria informativa que s’atribueix la col·locació de llaços a Saragossa a uns desconeguts CDR Aragón: ni tan sols admeten que una iniciativa en favor dels presos polítics pugui sorgir de la seva pròpia societat.

Fa uns dies, algú va pintar de groc la creu de l’Aneto i el mateix Heraldo va atribuir immediatament el fet als independentistes catalans, sense cap prova evident, sense cap mena d’aportació ni d’evidència. “Lacicos” o pintades, tan se’ls en dóna: si són grocs, són vandalismo catalán.

A cagar!

Sí, a cagar us en podeu anar tots: Puigdemont, Torra, Buch, Torrent, Aragonès, Borràs i tota la patuleia que ens governa. Com se’ns pot dir que ens necessiten al carrer, que ens volen desperts, drets i “tossudament alçats”, si ens treuen els gossos a estovar-nos? Sí, sí, a estovar-nos a tots, als qui són d’Arran i als qui són de la CUP o dels CDR: perquè ells? També són nosaltres, ells sí que són la base. Com es pot tractar així a una ciutadania que es va partir literalment la cara ara fa un any, que va arriscar llibertat i hisenda per posar les urnes de la república? És que no vam complir? Què mes voleu, sangoneres?

Es poden buscar moltes raons per justificar l’aturada de burro a què ens han obligat els polítics, però el que no és just ni té perdó és que se’ns torni a atonyinar per ordre dels mateixos a qui vam defensar i pels nostres propis cossos de seguretat. Com collons es vol fer una república d’aquesta manera? Res-publica, la cosa del poble, això és el que significa literalment república. És “la cosa” del poble, no la dels qui governen. Tan difícil és d’entendre? Ni tan sols els presos haurien de ser cap obstacle per combatre l’estat espanyol; tots som adults i hem pres les decisions que ens han semblat millors. Uns han escollit l’exili i d’altres han decidit quedar-se. No és hora de llàgrimes: que ja traurem els presos quan siguem independents, perquè si no ho som ja us asseguro que no en sortiran en molts anys. O és que hem de confiar en els espanyols, que en som de babaus, altra vegada?

Quan veig polítics com Aragonès negociant de nou engrunes a Madrid, o quan reunim la faràndula de l’empresariat per escoltar, del ministro de torn, per centèsima vegada que el corredor mediterrani ja ve i fer-li la gara-gara, em cau l’ànima, i d’altres coses, als peus. Quina merda, senyors, quin gran cagarro que ens esteu donant per esmorzar!

No entenc com es pot autoritzar una manifestació política! de policies. Com és possible que els qui exerceixen legalment la violència contra els ciutadans puguin sortir al carrer cridant consignes d’una determinada opció? Ser policia et dona el poder de clavar clatellots, però té servituds com la de veure restringit l’ús de la llibertat d’expressió: no pots mostrar públicament les teves preferències, perquè aleshores malmets la teva presumpció d’imparcialitat. Que la nostra societat no està feta només de drets, sinó també de renúncies, de moltes renúncies. Com es pot permetre que gent vestida d’extrema dreta, lluint signes i colors del seu cos policial els usin per a recordar-nos qui mana, per a humiliar-nos altra vegada a casa nostra? És que els nostres governants són estúpids?

Hi ha qui defensa la indiferència davant de manifestacions com aquesta. Hi estic d’acord. Però hi ha qui, pel mateix motiu, actua i també hi estic d’acord. No podem posar-nos contra els qui opten per una o altra actitud, perquè tots tenim els mateix objectiu, o no? Com es pot dir que s’equivoquen? És que la passivitat ens du a algun lloc millor? Que entre ser violent de principis i estar tip de posar l’altra galta hi ha un límit, i hauria de ser el nostre Govern qui el posés i cridés amb veu forta i clara que s’ha acabat. I després actuar en conseqüència. Perquè si els nostres dirigents no ho fan ho farà el poble, i llavors ja podran cridar ous a vendre que ningú no els farà cas. Que tot té un límit i la paciència dels catalans també.

President Torra: vostè no pot admetre de cap manera que una colla de brètols vinguin a fotre’s de nosaltres, arrossegant pels nostres carrers la humiliació que vam patir fa un any. President Torra: vostè no pot llançar els mossos a estovar el poble, quan fa un any, desobeint tota lògica i els poders de l’estat, ens vam llançar amb cos i ànima a defensar les urnes que vostès van posar. Tot han estat lloances als herois de l’1 d’octubre, però a l’hora de defensar-nos us heu cagat a les calces, covards! Us en podeu anar tots a cagar, a la vinya, a la via o allà on us plagui, però a cagar!  

Llençar els quartos, senyor Lambán

Fotografia de Jorge Escudero apareguda a l’edició digital del diari Heraldo.

Cada vegada que veig el Sr. Lambán, President dels aragonesos, sento la veu d’un personatge sempre a punt per emmerdar Catalunya. En l’homenatge a les víctimes de la Rambla a Cambrils, va fer unes declaracions en què deia que va “fer tot el possible per no saludar el President Torra”; és clar, es tractava de no polititzar l’acte, ja s’entén. Però avui va d’una altra cosa: de recordar-li que més li val que es cuidi de casa seva, on hi té una feinada.

Al diari “Heraldo”, amb data de 26/08/2018, llegeixo que “El complejo turístico de la Baronía de Escriche, aparcado tras una inversión de ocho millones”. Pel qui encara compte en l’antiga moneda això és la pasterada de 1.331.088.000 pts. Les obres van començar l’any 2008 en aquesta baronia, que és en un despoblat que actualment pertany al municipi de Corbalán (un poble de 100 habitants a uns 20 km de Terol). Com es pot veure en fotografies, s’han aixecat dos edificis d’un estilisme i un respecte per l’entorn exquisits. Es veu que amb 24 habitacions no en tenien prou per a rebre l’allau d’ocupació prevista i van bastir un esperpèntic afegit per a 12 cambres més. Com que “el Presidente de la DPT (Diputación Provincial de Teruel), el aragonesista Ramón Millán, tiene muy claro que ahora no toca culminar esta iniciativa”, ara deixaran la cosa aparcada i “con el edificio principal, la Casa Grande, con las puertas y ventanas tapiadas para evitar los robos y el vandalismo”. Cal dir que a més es va arreglar l’accés al lloc amb 7 km d’asfalt i millores, es va obrir un pou i s’hi va aportar una conducció d’energia elèctrica. Però, encara sort que “no se llegó a acometer una nueva conexión directa desde la autovía A-23 contemplada para facilitar la llegada de turistas”.

Es va oferir a inversors privats la possibilitat d’acabar l’obra i explotar les instal·lacions i es va convocar un concurs. Com que ningú hi va estar interessat, la DPT va contactar amb set grups hotelers, dels quals només tres hi van mostrar un interès remot. Un interès que, una vegada vista l’obra i els seus condicionants, va decaure fins quedar en res. A aquest malbaratament de recursos públics cal afegir-ne d’altres a la comunitat del Sr. Lambán, com ara els del Monasterio de Rueda, Allepuz o La Iglesuela del Cid. Tots amb inversions multimilionàries que mai s’aprofitaran. Arribats a aquí, una altra de les llumeneres incandescents, el diputat de Ciudadanos Ramiro Domínguez, preocupat per l’evident cagada, proposa “como alternativas, la cesión al Ejército como centro de maniobras o su uso para colonias escolares”. Brillant, Sr. Domínguez, brillant.

I aquest és el meravellós país aragonès del Sr. Francisco Javier Lambán Montañés, nat el 19 d’agost de 1957 a Ejea de los Caballeros. I ara toca fer memòria: com va allò de Sixena? Moltes visites aquest estiu? S’han cobert les expectatives? Ja treuen cada dia la pols a les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro? Encara estan exposades en aquelles pràctiques  estanteries de supermercat? Han arribat a un bon acord amb les monges de Betlem? Vostè, Sr. Lambán, vagi distraient el personal amb si saluda o no al Sr. Torra i amb retornar les pintures del MNAC a casa seva, que mentrestant “la casa por barrer”.