El pati de l’escola

 

Parlón i Trapero han sortit dir-nos que “ells no han sigut”, que no hi eren, que ha estat “un altre”. Com dos nens enxampats en plena malifeta s’han afanyat a demanar perdó per evitar la pena d’estar-se una bona estona de cara a la paret. És ridícul i infantil no assumir cap responsabilitat i derivar tota la culpa als subordinats, al manxaire, vaja. Per sortir a fer el pallasso d’aquesta manera, no calia: fent mutis n’hi hauria hagut prou. Al pati d’una escola hi ha molta més noblesa.

Però no només és aquesta actitud infantil la que indigna, sinó el fet d’admetre explícitament que aquests actes il·lícits són habituals en la policia catalana: espiar els ciutadans “per si de cas”. És tractar col·lectius civils, en aquest cas els docents, d’enemics, de delinqüents en potència que cal vigilar. Parlen de protegir la ciutadania de possibles actes violents, quan el que fan és allò de la “investigació prospectiva”; en definitiva, investigar ciutadans sense que existeixi cap mena de denúncia o sospita raonable. Omplir informes amb noms, amb etiquetes polítiques, amb opinions personals que serviran, en algun moment, per a ficcionar denúncies.

A tot això s’hi afegeix la burda execució d’una operació “d’intel·ligència policial”, el nyap que representa que t’assenyalin a la primera gent que no pertanyen, precisament, al contraespionatge. Un altre gall ens cantaria si aquesta intel·ligència, molt més elaborada, tingués sucursal a Madrid.

No sé si recordareu aquell ridícul personatge sortint de l’hospital amb crosses i cara estúpida i falsament compungida: “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. I tots sabíem que se’ns pixava a la boca. A mi, Parlón i Trapero m’han fet el mateix efecte, amb l’agreujant de traïdoria al poble. Que déuipareomnipotent els agafi ben confessats, perquè rebran.

Anna Grau i Àrias, àlies Ana Grau Arias

 

Ana Grau Arias és una gironina, de mirada altiva i barbeta legionària, que un bon dia va dir que “hi ha una plataforma subvencionada per la Generalitat que espia els nens si parlen o no català al pati”. Després es va queixar que la insultaven i amenaçaven a “les xarxes”. Ex-parella de l’ínclit Sánchez Dragó, que un bon dia va deixar anar “haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes menors d'edat, de tretze anys”. Aquesta perla va ser presidenta de Sociedad Civil Catalana, es va presentar per Ciutadans en diverses ocasions i va arribar al Parlament de Catalunya. Una fracassada sense excusa, va renunciar a la política –o li van fotre una cossa al cul– el 2024 amb el desastre del seu partit de l’ànima.

Aquest petardo ultradretà és avui tertuliana de Catalunya Ràdio al programa del titafreda de l’Ustrell, i deixa anar la seva bilis des dels micròfons de la ràdio pública d’aquest país. Ens mereixem, de veres aquest fantasma? No en tenim algun de més empàtic? De veres que l’hem de pagar nosaltres?

Avui, 12 de maig de 1926, ha defensat la infiltració de dues policies en una assemblea de mestres, en plena crisi dels ensenyants amb el “Govern de tots”.  Ultramuntana com una castellanota rendida al Cid, no té cap vergonya en justificar que la policia, amb traïdoria i mala llet, es dediqui a espiar-nos “per la nostra pròpia seguretat”. No solament això, sinó que diu que a ella també l’han escoltada i seguida –és mentida, segur– i escup que no li molesta i que creu que és així com els agents compleixen amb el seu deure.

Personatges com aquesta escurçona es mouen per viure de la moma mentre ens donen pel sac a nosaltres, que som els qui esquitxem; i se’ns pixen a la boca mentre ens diuen que plou. D’altres, com l’Ustrell, els donen corda admetent-los en tertúlies que anomenen “plurals”. Aquest mateix periodista traça línies vermelles a l’extrema dreta; i aquesta quilla  què cony és, una germaneta de la caritat civil catalana?

De veres que indigna i emprenya haver de sentir una veu que, per femenina que sigui, només embruta i empudega la societat tot venent-los la impunitat policial. Que déunostresinyormisecordiós t’agafi confessada, perquè, així i tot, t’enviarà a l’infern dels miserables i bruts de cor.

 

Nota de l’autor: en el meu temps de soldat d’Espanya, a Madrid, vaig tenir de cap de cuina el brigada Arias. Pel qui no entenguin en coses de l’exèrcit, el brigada és un sotsoficial de l’escala de xusqueros, una mica més que un sergent. Aquest home, un tap de bassa, era un borratxo franquista que ja es llevava mamat. Per aquelles coses del destí, no m’estranyaria que l’Anita fos descendent d’aquell pobre home.

Qui paga la “flotilla”?

Avui, a Cat Ràdio, es parlava a la tertúlia de la “flotilla”. La catedràtica Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional, ha expressat el seu desacord amb aquesta mena d’accions i ha fet la pregunta de Josep Pla que ningú no contesta: “I tot això, qui ho paga”. Immediatament, una coral de veus se li ha tirat al damunt i l’han acusada de tot el que han pogut: de conspiranoica, paranoica, d’insinuar aportacions irregulars o públiques i gairebé d’inhumana. L’amic Ustrell, atent a la cosa, li ha dit textualment: “si no t’importa la ‘flotilla’ potser millor que no opinis”.

Avui, qui no està d’acord amb certes accions de bonisme inútil, de propaganda woke, és acusat de poc menys que de traïdor a la causa, la seva causa, i és defenestrat al submón dels empestats. En un exercici d’intolerància, qui no està a favor de Gaza, o bé hi està en contra o bé està a favor d’Israel, que és molt pitjor. Ets automàticament estigmatitzat i llençat al foc etern.

Amb tot això, cap dels participants, ni el mateix Ustrell, ha estat capaç de respondre a la pregunta que ha fet Nebrera. Tan sols uns minuts abans, el mateix Ustrell, ha entrevistat l’esposa de Saif Abukeshek, portaveu de l’excursió, i li ha preguntat en què treballava el seu marit. La resposta ha estat que “ara mateix no treballa”, que es dedicava a la seva activitat d’organitzador de la “flotilla”. Aleshores, de què viu aquest senyor? Com es pot permetre mesos d’inactivitat laboral?

La pregunta de Nebrera, no solament és pertinent, sinó de resposta obligada, potser tema d’una investigació periodística i qui sap si d’un altre nivell. Mantenir un centenar de vaixells navegant per mar, amb centenars de persones a bord –que mengen, es vesteixen, es comuniquen, cada dia–, uns vaixells que gasten un munt de combustible i empastifen el mar, que duen, en teoria, ajut material pels palestins... jo també pregunto: “I tot això, qui ho paga?”

D’altra banda vull denunciar la intransigència d’Ustrell i de la resta de contertulians que ni tan sols han escoltat Nebrera, que no han respost la pregunta directa i clara. Ben al contrari, s’han dedicat a disparar contra la professora com si hagués comés el “pecat” de demanar claredat. Aquests mateixos contertulians –ignorants molts d’ells, que opinen de tot sense saber de res–  criticaran Trump pel seu “o esteu amb mi o esteu contra mi” quan ells, avui, l’han aplicat a Nebrera.

Jo també penso que cal aclarir qui finança aquestes accions que no tenen altra finalitat que el que avui se’n diu “visibilitzar” un problema, que ja  està dia sí dia també, en primera plana de diaris i telenotícies. Actes certament frívols, innecessaris, un dispendi de recursos, a major glòria dels qui els organitzen i poca cosa més. 

Paneque i l’orxata

Aquests dies la senyora Sílvia Paneque i Sureda, Consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i portaveu del Govern, té feina i molta. El gloriós desastre que ha afectat la mobilitat de tot el país l’han feta saltar de la cadira i moure el paner (no és riota).

Quan passen fets greus, els ciutadans esperem una reacció proporcionada i enèrgica dels nostres pagats governants, però la senyora Paneque sembla l’antítesi d’aquesta qualitat que la gent entenem que forma part del currículum de qui ens representa. Lluny d’això, la Consellera amb veu monòtona, i amb to de tant-se-me’n-fot, desgrana declaracions que fan pena i donen un espectacle vergonyós. Dir que el Govern “ha fet tot el que podia dins de les competències que té”, no és altra cosa que reconèixer la total inoperància, impotència i la manca total d’autoritat que té, i ha tingut, la nostra Generalitat. A Madrid, com sempre, se’ns pixen a la boca i ens van dient que plou, mentre els nostres governants ens ho venen alegrement com pluja daurada. La realitat és que no fem por a ningú gràcies al servilisme del PSC a la capital. Mentrestant, als ciutadans en van donant per l’oremus. Amén.

Amb els usuaris humiliats una vegada i una altra, les sangs (com diria la meva tieta) de la senyora Paneque no es caracteritzen per bullir: més aviat semblen aquella mena de fluid dolcenc, sorrenc i fred que anomenem orxata. Amb aquesta actitud passiva i apallissada no fa altra cosa que malmetre, encara més, la maltractada autoestima catalana. En les seves declaracions no s’aprecia ni un gram d’empatia i molt menys de mala guixa en defensa nostra. Només hi veiem una submissió absoluta. Com un gos moll sota la pluja s’arrossega pel fang sense bordar un trist lladruc.

Deixi l’orxata, senyora Paneque. Foti’s una copa d’orujo, o de conyac, o, si molt convé, de ratafia i alci la veu d’una vegada o se’ns menjaran de viu en viu. Collons!

La rebequeria

 

Aquesta setmana hem assistit a l’espectacle infantil i ridícul que ens ha ofert tota una ministra del Govern espanyol: la rebequeria de la senyora Yolanda Díaz al Congrés de Diputats. Ella pretenia que s’aprovés el seu projecte personal, la seva obsessió de govern, que és una reforma laboral important i de conseqüències certament inquietants. Encesa com una teia, la senyora Díaz va deixar anar el seu ressentiment especialment contra Junts per Catalunya, perquè eren, precisament, els seus vots els li calien per triomfar.

Pretendre una reforma d’aquesta magnitud –rebaixar les hores treballades sense rebaixar els sous– sense tenir la majoria de la cambra és un brindis al sol per a qualsevol observador de la realitat política. El seu Govern ha fet moltes promeses a la gent de Junts i no n’ha complert ni una, i ara ha pretès que li aprovin la nineta dels seus ulls. No, no és políticament possible quan l’únic element de pressió que té Junts és precisament aquest, tombar les iniciatives del rival. I ja se sap: a sants i nadons, no els prometis si no els dons.

Però mirem-nos aquesta reforma que significaria treballar dues hores i mitja menys a la setmana, cobrant el mateix sou. Molt bé. Tornem a Josep Pla: “i tot això qui ho paga?”. Aquest sobre-cost les empreses l’han de repercutir d’una manera o altre als seus escandalls, perquè si no s’hi juguen la continuïtat del negoci, i amb ella molts llocs de treball. Quan aquest escandall amenaça seriosament el benefici no en queda d’altra que tocar el preu de venda, amb la qual cosa “qui paga” acaba sent l’obrer, el treballador, el pupes de sempre. I amb això la ministra vol fer-nos creure que millorarem el nostre nivell de vida? Si els nostres ingressos són erosionats pel preu que hem de pagar per viure, no veig que les hores de menys compensin els qui ja no arriben a final de mes. Si en el seu infantilisme lluminós pensa que les empreses absorbiran el sobre-cost és que la seva immaduresa arriba a límits fora mesura.

Tinc notícies que ella no ha volgut tocar ni una coma del seu projecte de reforma, i aquí ha topat amb Catalunya i Junts. La realitat del teixit industrial català, farcit de petites i mitjanes empreses, no aguantaria ni de tros aquest despropòsit. Per això Junts demana diàleg i flexibilitat d’aplicació. No s’oposen a la reforma, han dit per activa i per passiva, però sí que volen flexibilitat per la seva adaptació al territori del Principat.

El problema de la senyora Díaz és que no identifica el “paganu”, més ben dit: no el vol identificar. I això que, com a bona socialista, el coneix de primera mà. Qui hauria d’assumir el saldo negatiu és el capital. Però ella aquí es caga a les calces i obvia un dels principis de la seva pròpia ideologia. L’excedent que el nostre treball i el capital generen s’hauria de repartir socialment i no en percentatges de participació en un negoci. Mentre continuem atorgant al capital el privilegi d’apropiar-se de l’excedent, no aconseguirem millorar l’estat del benestar. Només seguirem creant mega-milionaris que dominen el món amb pressupostos molt superiors als dels estats. Idò, Yolanda? Ens arremanguem i anem a veure don Florentino i li diem que els seus impostos pujaran fins on calgui per sostenir un nivell de vida digne pels obrers? Però no, a la Yolanda combativa se li acaba la pólvora quan veu amenaçat el seu status, el panís i el cul. Aleshores la lluita obrera, de la que s’omple la boca als discursos, es desinfla i envia la pilota a la butxaca dels seus estimadíssims treballadors.

Fins al capdamunt de sentir discursets de fira que ens volen fer creure que fan les coses “pel nostre bé”, quan ens fan els pagadors dels seus deliris de grandesa històrica. A la merda, senyora Díaz, vostè i el seu somriure traïdor.

Igualtat feminista, amb mirada de gènere (el meu)

En un article a l’Ara, Marta Rodríguez Carrera analitza acríticament les dades d’una enquesta del CIS sobre “la percepció de les polítiques d’igualtat i els estereotips de gènere, a partir de 4.500 persones entrevistades de més de setze anys”. No conté, l’article, cap dada tècnica de l’estudi ni la periodista es preocupa per tenir-les en compte. En aquest sentit, és que he escrit “acrítica”, però també en un altre de més profund.

Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho —recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que siguin els joves els qui més s’apunten al carro.

Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona, el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control sobre les mateixes dones.

Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en aquest sentit? Si més no, és estrany.

Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.

Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?

Lo tio Fresco

Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

• Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
• Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
• Dissolució de totes les institucions repressives.
• Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
• Llibertat de partits polítics.
• Llibertat sindical.
• Llibertat de reunió i expressió.
• Dret de vaga i manifestació.
• Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
• Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
• Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.

 

El “terra fiscal” de la senyora Albiach

Al diari Ara diuen que la senyora Jèssica Albiach, líder de Catalunya en Comú Podem, proposa “establir un ‘terra fiscal’ per a les comunitats autònomes, és a dir, una espècie de mínim impositiu per evitar situacions de dúmping fiscal com la que ja es produeix a la Comunitat de Madrid”. Un error de fons i de coneixement que no té excusa per una representant d’alt nivell com és ella. Potser a la facultat de periodisme no li van ensenyar gaire economia, perquè ella castiga a qui no té culpa.

Si la Comunitat de Madrid pot prendre la decisió d’abaixar impostos és perquè rep ingressos extraordinaris de l’Estat per ser la capital del regne. A més, en el repartiment dels recursos a les comunitats en rep més dels que li tocarien, sempre en detriment dels mateixos. Imposant un “terra fiscal” no es fa altra cosa que laminar, encara més, el poder de decisió autonòmic sobre la seva hisenda en un impost cedit. És a dir, trepitja de nou competències traspassades.

Abans de prendre una mesura d’aquesta mena caldria un repartiment just i equitatiu en el finançament autonòmic i aleshores que cada Govern fes el que més li calgués pel que fa als ajustaments impositius.

Com sempre, comencem la casa per la teulada i volem fer creure que legislant s’arregla tot, i no. Les lleis hi són, però el mateix Estat les incompleix i aleshores surten llumeneres, magues de les finances, com la senyora Albiach que ens diu que la culpa és nostra i que cal limitar competències. Si Madrid rebés el que li pertoca justament, potser no tindria tantes ganes de rebaixar l’IRPF. Si no sabés que té l’Estat al darrera, si no pogués dir “ja passarà a pagar la mama” no tindrien tantes ganes de populisme. I la senyora Albiach tampoc i s’animaria a fer un curset d’economia, domèstica si més no.

 

El país que no volia

El cas de Jordi Arasa, un inspector dels mossos que apallissava a tort i dret gent pacífica, m’ha fet reflexionar sobre el meu país. L’han condemnat, al mosso, a més de dos anys de presó i, tot i estar processat, ha estat ascendit. Eduard Sallent, cap dels mossos, justifica aquest ascens dient que és “un procés reglat en el qual ell fa uns exàmens, supera unes proves i respecte a la borsa total dels aspirants surt o no surt”. Doncs ja em perdonareu, però aquest “procés reglat” no està ben reglat i s’ha de canviar ja.

No hauria de ser possible a casa nostra que un agent dels mossos sigui protegit pels seus superiors, que els mecanismes interns no hagin detectat un personatge violent i venjatiu que ha mostrat aquests defectes inacceptables en diverses ocasions. Que el propi Sallent hagi demanat “que els partits deixin els Mossos ‘al marge de la batalla política’”. La policia és i ha de ser un organisme controlat pel govern i sotmès a debat permanentment, perquè el monopoli de la violència institucional i el seu exercici no poden estar de cap manera al marge de l’escrutini social.

Tot aquest putiferi em porta a reflexionar, com ja deia, sobre el país i plantejar-me si les nostres estructures no són una còpia de les espanyoles. Així, estic segur que els mossos estan plens d’abusananos de cervell de mosquit, d’ex-grisos i d’ex-guàrdiacivils que van dur amb ells tots els defectes de la policia franquista que persisteix a les espanyes. Quan escoltes les comunicacions entre agents durant una operació, només sentiràs parlar castellà. La pressa per crear i omplir el cos que tenien els polítics de l’època, ens ha dut un ens que no és model de res ni per a ningú. Sempre cal salvar les excepcions, però, insisteixo, només són excepcions. Cada vegada que veig un agent dels mossos a la carretera amb les cames obertes, pelat al zero, amb ulleres fosques i posat de xulo-putes, em cau l’ànima als peus.

Penso que els mossos no són l’única còpia que es va fer de l’estat espanyol, sinó que totes les estructures de la Generalitat, totes, no són més que la miniatura de les castellanes, que es van reproduir tots els mecanismes que les governen i que s’han corromput de la mateixa manera. Podria enumerar una llarguíssima llista de greuges que ho proven, però només esmentaré la darrera: aquest famós contracte amb Ferrovial, una empresa de l’Ibex35, que ha estat beneficiada per un contracte delicat, en temps delicats, de manera obscura i al marge del concurs públic. Un contracte, que com els espanyols típics i tòpics, contempla indemnitzacions pel contractat en cas de rescissió unilateral, que es pagaran amb diners que són públics, nostres. Igual que el cas Castor. Els gestors públics, a Catalunya, actuen a imatge i semblança dels Gobiernos, ens xuclen i ens tracten de babaus, igual que els Gobiernos.

No, aquest no és el país que jo creia que es construïa, no són les estructures que jo pensava que ens governaven. Tinc la sensació de que tot allò que era un orgull íntim de ser català va sent destruït sistemàticament. Ens hem convertit en un país de joguina, en la cuineta de la señorita Pepis, tot gràcies als nostres polítics. Sentint les paraules buides, intranscendents, idiotitzadores del vi-cepresident que ens ha tocat a la tómbola, Pere Aragonès, només sento baladreries de models purament hispànics, ultramontans, viriàtics. Una perversa i gran enredada.

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...

El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.

Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.

Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.

Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.

El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

···································································

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).

El PSC progressista, de què nano?

Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.

De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.

Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.

Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.

He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.

Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...

El senyor Buch i la realitat

Esther Vera, directora del diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha hagut tanta crítica”.

Ens queixem permanentment del coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta, però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.

I ens diu que som massa criticons, i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis?  Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement, de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.

De veritat que és penós sentir un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la ignorància del Conseller.

Qui és el ‘senyor’ dels mossos?

Fotografia apareguda a La Vanguardia 22/05/2017

En una entrevista que Ester Vera fa a l’Ara a Artur Mas, la periodista li pregunta sobre Buch, i el polític respon: “És frívol pensar que la dimissió de Buch resoldria els excessos policials”. Que és tan com dir que “tan li fot qui hi posis que a aquests no els mana ningú”.

És una qüestió aquesta de la policia que preocupa, per quan sembla que a Catalunya, i per descomptat a Espanya, no hi ha un control real i efectiu del poder polític, i per tant del poder civil, sobre qui té el patrimoni de la força –que no de la violència–. De què sinó comandaments i sindicats dels cossos fan declaracions polítiques a tort i a dret que no fan altra cosa que enrarir l’ambient? Ahir, un colla de mossos van a veure “compañeros” de la PN a l’hospital, en visita privada, uniformats i amb armes. Qui controla i permet això? Policies que tornen a les seves casernes, són rebuts com a herois, circulant en formació i sortint dels vehicles saludant a civils dels del “a por ellos”. Denúncies contra manifestants que no s’aguanten ni amb saliva dejuna. Totes aquestes accions de provocació i fanfarroneria haurien de ser controlades pels responsables polítics i sancionades pels càrrecs policials.

Les paraules de Mas no fan altra cosa que confirmar que a la policia no la controla ni déu i que campen per la vida dels ciutadans amb total impunitat: per dur dues ampolles d’anís del mono et poden fotre a la presó per terrorista. Tampoc s’explica de cap manera la connivència amb els jutges i les ordres del fiscal general de demanar presó per tots els detinguts. Si em permeteu l’expressió: això és a can pixa, terrorisme d’estat pur. No és potser la finalitat del terrorista provocar el terror? I no són detencions i registres arbitraris una manera ben definida i estudiada d’engendrar por?

El senyor Artur Mas, que ha fet de tot a la generalitat, fins de President, deu saber prou de què parla i això encara espanta més. La policia ha d’estar a les ordres del poder polític, dels càrrecs que els ciutadans hem votat, i no pas d’uns comanaments endogàmics, nepotistes i enllotats de corporativisme pervers.

Sí, senyora Chacón: la independència té un cost

La Consellera Àngels Chacón a la piscina Bernat Picornell.

Fotografia de La Vanguardia.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l'Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.

Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya...”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.

Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?

I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.

Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.

Vaga general?

Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten, amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall, el ciutadà i la seva pròpia butxaca.

Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la intransigència dels seus governants, una vegada més.

I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara).

És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.

Na Colau té dret

Emiliano Zapata el 1914

Som a l’era dels drets i del dret. Dels drets perquè tots exhibim una apetència desmesurada per tot allò que pensem que “ens toca”. És així que les dones tenen dret a tenir un fill, sigui de la manera que sigui; els nostres nens tenen dret a anar de casal d’estiu, els agradi o no la festa; els jubilats tenen dret a l’Imserso, tan si hi ha places com si no. I així anar marxant. Quan creiem que aquests drets, tan nostres i guanyats, no són respectats acudim al Dret i posem al jutge en l’entredit de decidir qui té la raó.

I així arribem a que tota una alcaldessa d’una ciutat amb centenars de milers d’habitants, reivindica el seu dret a fer vacances malgrat ens caigui el cel a sobre. És n’Ada Colau, la defensora (a garrotades) dels manters, l’aliada dels okupes (pobrets), la defensora capa i espasa dels desnonats, qui ara aixeca la bandera dels drets, els seus, i se’n va de pingo peti qui peti. Deu ser la mirada de gènere.

És lleig. D’un polític són lletges unes quantes coses: que plori en públic, que abandoni el càrrec per asuntos propios, que es recordi de la família fent el ploricó i algunes més que em guardo. És lleig, molt, que un polític reclami drets personals, perquè ell s’ha erigit en defensor dels nostres que fa anys que esperen per ser atesos. Perquè els polítics obliden molt ràpidament qui han estat i qui haurien de ser.

Viva Zapata! és una inoblidable pel·lícula d’Elia Kazan, amb Marlon Brando de protagonista, que explica la història del revolucionari mexicà d’Anenecuilco, Emiliano Zapata. Al començament del film es pot veure un grup de pagesos reclamant els seus drets davant del governador, i d’entre ells n’hi ha un que aixeca la veu. El governador, ofès per la insolència del camperol, pregunta qui ha estat i una veu provinent del fons de la sala respon: “Yo!”. “I tu como te llamas?”. “Emiliano Zapata”, respon la veu. I el governador encercla el seu nom en una llista. Passat el temps Zapata va rebre contestacions per part dels seus homes per algunes accions, i en una de les trobades, davant les protestes d’un d’ells, li pregunta com es diu i, buscant-lo en una llista, agafa el llapis per encerclar-ne el nom, tal com havien fet amb ell. Aleshores el revolucionari es dóna compte de que qui té ara el poder és ell i de que és a punt de cometre el mateix abús que el governador havia comès amb ell. Zapata va reaccionar amb ira i va rebregar i llençar aquella llista.

Colau és l’exemple de la “revolucionària” que arriba al poder, que no el vol deixar i que comet els mateixos errors que aquells a qui els va disputar la poltrona. Zapata, tot i ser un camperol descamisat, va tenir el valor de reconèixer l’error i esmenar-lo: i així va acabar cosit a trets a l’Hacienda de Chinameca, Morelos, el 10 de abril de 1919. Va ser el resultat del seu enfrontament permanent amb Madero, el poder real, a qui en una entrevista i davant l’oferta d’una hisenda en pagament pels seus serveis, va etzibar-li: “No, señor Madero. Yo no me levanté en armas para conquistar tierras y haciendas. Yo me levanté en armas para que al pueblo de Morelos le sea devuelto lo que le fue robado. Entonces pues, señor Madero, o nos cumple usted, a mí y al estado de Morelos lo que nos prometió, o a usted y a mí nos lleva la chichicuilota.” Malauradament, Colau no serà mai Zapata.

Duran i Lleida, dit el mesell

Al diari Ara, Joan B. Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista. Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats” que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista hagi entès encara perquè”.

I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió “clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes, el lobbis, els passadissos i tot allò que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític, que no la negociació.

Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].

La gran decepció que es diu PSC

En aquesta campanya electoral, per alguna raó que no arribo a capir, m’he fixat amb especial atenció en el PSC. Vam començar malament amb la candidatura torellonenca: una llista encapçalada per un personatge desconegut, sense equip i amb la propaganda en bilingüe, seguint el vell costum socialista de pensar que els votants castellanoparlants són uns ignorants i no entenen un borrall de català. Vam seguir amb Jaume Collboni i Cuadrado, que porta el camí d’Alberto Fernández Díaz per convertir-se en l’etern i inútil aspirant a l’alcaldia de Barcelona. Un home sense ànima, o aquesta és la imatge que dona, buit de contingut i sense cap idea pròpia, que espera que guanyi Colau per mendicar les engrunes.

No podem deixar a part les actuacions teatrals, i una mica ridícules, del secretari general Miquel Iceta i Llorens. Aquest home que ha mogut la seva, abundant, cansalada per tots els mítings i arrossades socialistes: no se n’ha perdut cap on deixar anar els seus brams histèrics i desaforats. No content amb això, ens va obsequiar amb una rabieta quan el Parlament no el va voler fer senador, arribant al ridícul d’exigir el nomenament “per cortesia parlamentària” com si ell i el seu partit en fossin els dipositaris. Quan es va reunir amb els independentistes per “pactar” la proposta i li van demanar contrapartides, ell, sense immutar-se, els va contestar que no havia anat allà a “mercadejar”. Aquest verb enterra el principi de la política, que és el de la negociació i segueix així la vella tradició hispànica de “al enemiga ni agua”. Bé per Iceta.

I hem acabat, de moment, amb na Meritxell Batet i Lamaña. Aquesta senyora, a qui jo tenia per intel·ligent i equànime, ens ha obsequiat en la primera decisió com a presidenta de la cambra espanyola, amb la suspensió dels presos polítics elegits democràticament i legal pel poble de Catalunya. Miserable i penosa aquesta ocurrència que fa del PSC còmplice de la dretona ibèrica. Aquesta serà l’aportació del tarannà dialogant que faci el partit català (?): negar el pa i la sal als seus compatriotes. Un hurra per la senyora Batet i que li faci profit la seva estança a la capital mundial de la ignomínia política. I que no pateixi, que quan se li acabi la corda ja li trobaran qualsevol càrrec en qualsevol empresa llepaculs i no pas amb qualsevol sou.

Amb tota aquesta fetor de cossos venuts al capital dur i pur, encara n’hi ha que renoven la seva fe en un PSC cagarrínic, decepcionant i esperen la vinguda d’un messies inexistent. En els meus anys joves vaig posar fe en el socialisme per la seva defensa dels valors ciutadans i de principis com el de l’autodeterminació (que després s’han passat pel forro dels coll...). Però ja amb la mort de Pallach el 1977 (ja han cremat teies), vaig anar de decepció en decepció fins abandonar totalment qualsevol esperança: em sentia traït, enganyat i, si m’ho permeteu, sodomitzat.

La rabieta de l’Iceta

Talment una criatura de parvulari, o de guarderia, ha reaccionat el diputat socialista Miquel Iceta a la negativa del Parlament de Catalunya a fer-lo senador (o sanador: castrador, castradora; segons el diccionari de l’IEC). Com una fada engalipadora i llefiscosa, el bo de l’Iceta es presenta a la cambra que ha menystingut i exigeix -sí, sí, exigeix– que el facin senador per la cara. No ha presentat, que jo sàpiga cap mena de programa o proposta que pugui induir la oposició a votar positivament. El seu argument és aquella rucada que exhibim quan no tenim arguments: sempre s’ha fet així. I apel·la a la cordialitat, al fair-play, com si ells, els socialistes, en fossin els dipositaris.

De veres que em remou tots els instints més baixos l’actitud d’aquest personatge vidriós que s’exhibeix com una vedet de cabaret barat, movent la cansalada pels escenaris de la política. Fot, veritat, que et diguin que no? Que et neguin el pa i la sal de la teva carrera personal, oi? Doncs trágala tu aquesta vegada, que fer-te senador por tu cara bonita, sense ni tan sols saber quines són les teves intencions, no ho pots demanar ni al teu home. I un es pregunta que com és que tants partidaris catalans de l’Espanya indivisible bavegen davant d’un càrrec a Madrid? Potser s’estimen poc la seva terra i veuen “el poder” allà, enlloc de lluitar per tenir-lo aquí i propi?

A mi, Iceta em sembla el paradigma del botifler galtut i pagat d’ell mateix, el polític professional que quan ha d’enfrontar-se a la realitat profunda de les motivacions es queixa com una bleda assolellada i plora, pica de peus a terra i, com a bon antipolític, es queixa de la democràcia volent guanyar als jutjats el que ha perdut en una votació.

Be, benvolgut Miquelet, no seràs senador per votació democràtica. Potser et nomenarà el sacrosant Constitucional, però aleshores ja no seràs el tal senador, sinó sanador, que una sola lletra canvia moltes coses.

Programa electoral, què és això?

Comença la carrera electoral als ajuntaments i a les cases comencem a rebre aquests fulletons tan esperats que expliquin alguna cosa sobre el projecte municipal que té cada candidatura. El primer d’arribar ha estat el del PSC, aquell partit democràtic que va recolzar sense fissures l’aplicació de l’article 155 sobre les nostres institucions.

En criden l’atenció tres aspectes d’aquest opuscle: que no hi ha la llista dels elegibles, que no hi ha cap mena de concreció i que està imprès en català i castellà.

Només l’alcaldable, a qui per cert a casa no coneixem ni de vista ni de res, surt en una fotografia on se’l pot veure amb una carpeta del partit, caçadora texana i mans a les butxaques, disposat a treballar. De fons, la terrassa d’un bar de la plaça on una bombona de butà exhibeix el seu virolat color (el fotògraf potser hauria d’haver tingut més cura). De la resta de components, res de res, només una referència a “un grup plural i divers de persones disposades a treballar”.

La llista de propòsits del programa no pot ser més inconcreta, innòcua i amb tan poc compromís que podria servir per a qualsevol municipi del món mundial. Tots són generalitats i ambigüitats i fins n’hi ha que sonen a brindis al sol, com ara el que diu “ampliar l’oferta educativa”. Ja de per sí no se sap si això vol dir més aules o si més cursos o si més especialitats. Però només parlant amb mestres i persones vinculades a l’ensenyament, és fàcil saber que en aquest moment les aules no estan precisament a petar. Per la resta no cal ni fer-ne menció: fins i tot Vox els posaria al seu programa.

I per acabar, el bilingüisme persistent. Jo ho veig com un insult a la intel·ligència dels votants de Torelló, perquè estic segur que el 99% dels veïns entenen perfectament aquesta mena de missatges, i més quan són tan simples i esquifits. D’altra banda, si els monolingües castellans tenen dret a llegir en la seva llengua, per la mateixa regla de tres les desenes de parles que conviuen al poble potser també es mereixerien aquest tracte, no?

Jo em pregunto com es pot votar una opció que tracta de babau al votant a la primera de canvi, amb una informació buida de contingut i de forma. Com hem de jutjar les seves intencions amb un opuscle indigne? I, una vegada ben ensabonats, s’afegeix l’estirabot de “donant prioritat a les persones”. Ja té llonzes la cosa. En fi, que no sabem qui es presenta, no sabem què volen fer i ens tracten d’incultes. Bona feina, nois, que us queda molt per fer, i, sobretot, molt per aprendre.

Com deia al començament, no em cap a l’enteniment com el PSC va poder posar-se al costat del 155. No ho oblidaré ja mai més. Penseu-vos-en una.