dijous, 15 de setembre de 2022

El sexe fracassat

 

Aquests dies estic en la feina de catalogar la biblioteca de casa, que ahir va arribar als 2.200 llibres enregistrats (i encara me’n queda un bon pilot). És una feina que m’agrada i que faig amb molt de plaer. Un altre dia en parlaré del goig de remenar els llibres, però avui toca un altre tema.

Durant aquest procés de documentar la matèria escrita visites totes les matèries que t’han interessat al llarg de més de 40 anys de lectures. A casa jo hi tinc llibres d’economia i finances, perquè és exercint d’economista com m’he guanyat la vida. La meva dona se l’ha guanyada fent de mestra molts anys (45) i tenim, per tant, moltes publicacions de pedagogia. També hi ha una gran quantitat de contes infantils i de literatura juvenil. Mentre catalogava aquesta matèria, sense reflexionar-hi massa, pensava que més del 95% d’aquesta classe de publicacions estaven escrites i il·lustrades per dones. I també he constatat que no és pas un fenomen dels darrers anys, un impuls del feminisme dominant, sinó que ve de lluny. Les edicions que tenim a casa arrenquen de l’any 1969. O sigui que ja fa anys que la base de l’ensenyament és eminentment femenina.

Avui, a la pàgina 15 del diari ARA, Laia Vicens escriu un article titulat així mateix “Per què el fracàs escolar s’acarnissa amb els nois?”. Mira tu, un article dedicat a un problema masculí, m’he dit. Un estudi d’EsadeEcPol ha arribat a la conclusió de que l’abandonament dels nois es deu a tres factors: [sic] “la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins”. Mira tu, que dic, això quadra amb lo dels llibres i la prèdica que vinc fent sobre l’excés de dones als col·legis i instituts. Que es veu que és efectivament així perquè al final de l’article la periodista dona la dada següent: [sic] “Es calcula que a Espanya gairebé el 100% de mestres d’infantil, el 80% de primària i el 72% d’ESO són dones.”

Tot plegat fa pensar en si el model feminitzant i femení de l’escola no està sent un fracàs, senzillament perquè no compleix amb les expectatives de, almenys, la meitat de l’alumnat. Mentre hi anem pensant, hi ha cada any molts nois que no han pogut trobar el seu encaix en l’estructura educativa. Però cal actuar, perquè sinó perdrem una generació darrere l’altra d’estudiants que podrien haver estat brillants. O potser això és el que pretén el feminisme: que el coneixement, que és el que ens allibera, sigui exclusiu de la dona i dominar així la ciutadania sota el que, al meu entendre, és una ideologia política que pretén el poder. Ei, absolut, si por ser.

diumenge, 15 de maig de 2022

A punt de petar

Deu ser angoixant tenir “molta gent al voltant” petant. Compadeixo de veres la senyora Sònia Pau Cortada, periodista. Lo de que poder-ne parlar és “bo per a totes” (i tots, suposo) ja són figues d’un altre paner. La mirada de gènere, que sempre és femenina, es dirigeix a les dones, a qui parlar dels seus mals els agrada i les consola. No ho és tant pels homes, a qui no ens plau tant de fer partícips als altres de les nostres penes. Moltes vegades preferim passar-ho sense molestar massa. Bo o no, que cadascú s’ho passi com vulgui o com pugui.

El que m’indigna santament és que la senyora Pau digui, amb aparent frivolitat i com a remei universal, que “és bo saber parar i reposar”. No és una qüestió de saber o no saber, sinó de poder. Una tenista de primer nivell diu que no pot més i que plega, i al periodisme femení li falta temps per emprendre la glorificació de l’esportista, a qui lloen davant dels seus companys masculins. Aquests, empesos per la denigrada testosterona, som incapaços d’un gest que implica una debilitat mal vista, evidentment, pel patriarcat. La tenista “pot” plegar perquè el seu nivell d’ingressos ha estat descomunal, pot fer altres feines no tant estressants i pot tornar sense massa entrebancs. Ara bé, quan qui “peta” és un pare de família amb tres fills i la dona que no treballa, aquest pobre, si “para i reposa” deixarà a la inòpia els seus, serà durament recriminat, i ja pot cridar ous a vendre si vol tornar a la feina  després d’ ”agafar-se temps”.

Els meus pares van estar més d’una vegada “a punt de petar”, segur. Però mai se’ls va ocórrer d’agafar-se un sabàtic, perquè senzillament no podien. La meva mare va tenir sis fills, que mantenia el meu pare amb jornades de dotze hores. Els meus pares, com tots els altres, tenien una capacitat de sacrifici i de renúncia que avui la gent com la senyora Pau i els del seu “voltant” són incapaços d’imaginar, són gent “dèbil i vulnerable” que s’allunya dels compromisos com el gat de l’aigua tèbia.

Sí, seria bo aturar-se quan la vida ens supera, però l’egoisme que impera no ens permet de mesurar les conseqüències dels nostres actes: sí, “dèbils i vulnerables”.

diumenge, 10 d’abril de 2022

Vergonya, de què?

Gairebé cada diumenge llegeixo la columna que Lluís Gavaldà escriu al suplement “Criatures”. Gavaldà té el cap ben moblat i el seu pensament, quan a l’educació dels fills, és sempre ple de sentit comú, lluny de la tonteria que presideix el pensament políticament correcte.

Al seu escrit d’ahir ens explica que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En acabar de veure la peli, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.

He pogut comprovar així que fins i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, cosa que m’ha reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana es la prova de que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?

Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre la seva autora era aquest.

A totes aquestes només puc dir: gràcies Lluís Gavaldà per la teva humanitat.

dissabte, 9 d’abril de 2022

De qui és la merda?


He llegit en diferents mitjans que l’Ajuntament de Torelló ha optat pels contenidors dotats d’un xip per a la recollida d’escombraries al poble. Què voleu que us digui: més feina i més cost pel ciutadà per un benefici directe dubtós. Perquè, quina utilitat real en traiem els contribuents?

Al meu entendre, la major part del residu no el generem les persones, sinó la indústria que ens fa arribar els productes que adquirim. És aquesta indústria qui per motius diversos –màrqueting, publicitat, prestigi, conservació...– embolcalla molts articles amb plàstics, cartrons i llaunes que només arribar a casa llencem a les deixalles. És cert que alguns són necessaris perquè protegeixen la mercaderia per tal de que ens arribi en òptimes condicions, però d’altres són totalment inútils. Us heu fixat en tota la “porqueria” amb que ens “obsequien” quan comprem unes sabates? Una capsa, cartrons de forma a l’interior, paper per separar les dues peces, etiquetes i encara una bossa per a traginar-les. Tot plegat excessiu, car i inútil.

Per a les empreses aquests residus no tenen cap cost; ben al contrari, en estar inclosa la despesa als seus escandalls, ens ho cobren i encara hi fan benefici. Una vegada venut el producte ens arriben a nosaltres, que hem d’emmagatzemar-los, n’hem de fer la tria i llençar-los on correspongui. Però aquest gest de triar no és banal, perquè hem de dedicar-los temps i un espai on ecabir-los, un temps i un espai que hem de restar del nostre lleure i del nostre habitatge.

Tampoc és menyspreable l’evidència de que amb la tria fem la feina a les empreses que tracten les deixalles, no fos cas que haguessin d’aplanar lo llom . No solament això, sinó que faran negoci amb el que els triem nosaltres. I, per acabar, després de tot aquest procés no tenim pas cap prova de que els residus siguin tractats com cal i que no siguin enterrats en espera de temps millors.

Ara ens xiparan, a nosaltres i als contenidors, perquè ens puguin identificar quan llencem la brossa, renyar-nos si ho fem malament i fins i tot multar-nos. Ens limitaran els dies en que puguem llençar les bosses, obligant-nos a destinar un espai per emmagatzemar-les, un espai que molts no tenim. I si put, ens aguantem i santespasqües. És així com el control de l’administració sobre l’administrat es va estrenyent, munyint-lo fins esgotar-li els bemolls i la paciència. És així com l’administració és l’ull vigilant que ens grata la butxaca i ens redueix a éssers sospitosos permanents.

La responsable original, la indústria, va fent la seva mentre l’administració mira cap a nosaltres, que sempre som més fàcils d’obligar i dominar. I, no cal dir-ho, no convé incomodar els empresaris, que ja tenen prou feina. Si bé es cert que es fan alguns esforços per a millorar els embolcalls i envasos per fer-los més ecològics, això en no limita el volum a tractar que és el problema estructural real. Però ja se sap: al ric no se l’incomoda.

Finalment no cal dir que xipar no és gratis, com tampoc ho és el control de les dades que s’obtinguin del sistema, controlar els infractors i, esclar multar-los. Ja se sap: quan es dicta una obligació cal posar el guardià que la faci complir; i el guardià cobra. La implantació d’aquests sistemes no és gens barata. Desconec el cost de la inversió. Sembla que a Torelló la modernor de l’escombriaire intel·ligent (?) ens costarà 1,6 M€ cada any. No sé si hi ha algun retorn per a el calaix municipal, però de no ser així a cada torellonenc (no pas cada llar) el festival li pot costar més de 100 € cada any. Afegits a l’actual cànon de recollida, ens clavaran cada any 300 € de l’ala. Maria Calaf Forn, ambientòloga actualment a ENT medi ambient i gestió, diu:

Darrerament, s’està apostant més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta; poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou, amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment, unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el model de contenidors del municipi, entre d’altres.

Ja es pot veure que no és cap bicoca. La mateixa ambientòloga afirma que aquest sistema “aconsegueix nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials”. La inversió no sembla, amb aquests números, gaire justificable.

Ja sabem que quan es collen els cargols a l’administrat, aquest mira de fer la pirula tant com pot a l’administració. Així és com, amb uns contenidors controladors, el veí espavilat deixarà la bossa a terra, o la llençarà per la finestreta del cotxe, o... a la porta de l’alcalde. Ja vindrà el moment de retorçar el control i posar una càmera al costat dels contenidors. Més cost, més guardians.

Llegint sobre el tema, trobo que la majoria d’articles parlen de la generació de residus, i que tots apunten com a generador al ciutadà. Aquest és l’error: l’únic residu generat directament per un humà és la merda que caga (disculpeu), la resta són residus que la indústria ens deixa a casa passant-nos la responsabilitat de la seva gestió i tractament.

És així que els ajuntaments, empesos per una preocupació constant pels seus veïns, s’empesca sistemes que ens dificulten la vida a desdir, sota uns principis hippie-happy-flowers que els permetin passar a posteritat com a defensors incansables per un món “sostenible”.

I tot sigui pel nostre bé. Amèn.

 

dilluns, 28 de març de 2022

“M’he enfadat”

Així titula Thaïs Gutiérrez una nota publicada a l’Aradiumenge d’ahir, 27 de març de 2022. I s’enfada per: “…les crítiques que ha rebut ‘Red’, la nova pel·lícula de Pixar, que aborda el tema de la pubertat a través d’una noia de 13 anys. Alguns crítics s’han queixat que ‘només representa l’experiència femenina d’aquesta etapa’. Després d’anys d’empassar-nos pel·lícules, sèries i llibres on només hi havia experiències masculines, ¿de debò que hem de suportar això per una pel·lícula sobre una nena?”.

Jo no he vist aquesta peli, però sí que rebo, dia sí dia també, missatges, articles i opinions on exclusivament es parla de problemes femenins, o des de l’òptica femenina, on els homes ja no solament en són exclosos, sinó que directament se’ls ignora. Ara hi ha guerra a Ucraïna i molts civils es presenten voluntaris per defensar el país. Entre ells, també hi ha dones, però són una minoria irrellevant i, malgrat tot, són les protagonistes que surten a les fotos i reportatges de la TV o els diaris. Per cada dona que mor a la guerra hi ha cent homes que hi deixen la vida, i em quedo curt. Tot i així, d’ells gairebé ni se’n parla. Només ens ensenyen corrues de dones i criatures fugint del país. És injust i un biaix conscient de la informació que compleix escrupolosament amb la norma del que és políticament correcte.

Seguint amb la guerra, fa poques setmanes a TV3 van fer un reportatge sobre les dones ucraïneses que agafen les armes. En la presentació, es deia textualment que elles “van a la guerra per defensar allò que més s’estimen”. Es veu que els homes hi van a passar l’estona. Amb aquest argument podríem fins i tot justificar la guerra; això sí, mentre la facin les dones.

I així passa amb tantes altres coses: la tan esbombada “mirada de gènere” només és, en exclusiva, femenina. Cometent un greu error, el feminisme cau en aquesta exclusivitat tal i com van fer els seus companys masculins durant tant de temps, i han oblidat fàcilment que uns i altres som la meitat de la humanitat. Jo pensava que el feminisme el que pretenia era l’equilibri, no pas crear avantatges i posicions de domini. I jo també em pregunto si hem de suportar-ho, ells i elles, perquè el feminisme, i menys aquest, no representa pas totes les dones i el moviment no pot atribuir-se la representativitat absoluta.

Si la periodista està enfadada, jo també. I no pas per una pel·lícula, sinó perquè al darrere de les feministes no hi veig res més que una lluita pel poder.

dilluns, 24 de gener de 2022

No és or tot lo que lluu

Bellmunt de Mesquí. Un carrer.
Monforte de Moyuela és un poblet petit que solament té una setantena d’habitants. Està situat a la comarca aragonesa del Jiloca, a més de mil metres d’alçada. La seva alcaldessa, Paula Delmás, va fer una conferència ahir 23 de gener a un altre poble, també petit, aquest de la comarca del Baix Aragó. Es diu Belmonte de San José (Bellmunt Mesquí en català) i ara, una empresa “verda” que es diu Forestalia, vol instal·lar-los una quinzena de molins de 200 m d’alçada per a produir energia “verda”. No conec Monforte, només hi he estat de passada, però sí que sé coses de Bellmunt, un llogarret que conserva molt bé el traçat medieval que els seus veïns s’han afanyat a conservar. Això sí: entre ametllers i oliveres els seus carrers s’han anat buidant de gent i d’activitat.

Paula Demás va anar a Bellmunt a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions, desisteixen. Diu Delmás: “Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és fals”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja no hi ha temps.

Però el més important és quan Paula Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “Una vegada a dins [del consistori] sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província, però, això sí, tenim diners al compte”. No tothom té la clarividència d’aquesta dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “ja no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les persones, què en queda? Només ferralla al voltant”. Aquesta és la trista i miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu els agafi confessats.

Joan Timoneda, escriptor i editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:

Preniu, dama, mon consell,
encara que us semble cru:
Que tot lo novell és bell
i no és or tot lo que llu.

Als nostres governants, i als ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern, ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per gretes quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que no és or tot lo que llu, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells ho han ben oblidat.

 

dimarts, 14 de desembre de 2021

Uns minuts al CAP

Faltaven 5 minuts per les 8 quan he arribat a la porta del CAP, on s’esperaven una quinzena de persones que, com jo, anaven a fer-se una extracció per a una anàlisi de sang. Feia fred. El termòmetre del cotxe marcava -3ºC quan l’he deixat a l’aparcament. Pacients, esperàvem que s’obressin les portes, mentre a dins, ben calentones, anaven fent les seves coses un parell d’administratives. Quan passaven 7 minuts de les 8 ha sortit una noia amb un grapat de papers a la mà i ha començat a llegir noms. Cinc o sis persones han entrat a l’edifici mentre la noia, amb to de reny i cadència de mama burxadora, ens ha engegat: “La resta us haureu d’esperar, perquè heu vingut massa d’hora. Estàveu citats per un quart de nou”. Una mica entumits pel fred hem trigat uns segons a reaccionar i, mentre la noia, sense escoltar nostres murmuris –jo li en engegat un “no cal que ens renyis”– tothom ha començat a treure les paperetes de la cita: a tots deia que havien d’acudir a les 8, no a ¼ de 9 com havia dit la matrona de torn.

No havia passat un minut que la noia tornava a sortir amb un altre grapat de papers a la mà. Els pacients s’han afanyat a ensenyar-li la papereta, però ella n’ha fet cas omís i, amb un gest evident de desdeny, ha tornat a llegir més noms: potser 20, i hem anat entrant a l’edifici. Un cop a dins, com un guardiacivil entrenat, ens recordava amb veu casernària que havíem de mantenir la distància. Val a dir que ningú li ha fet cas, no pas pel que deia sinó per com ho deia.

Mentre esperàvem, almenys una dotzena de persones, totes dones menys un home, s’han anat incorporant a la feina. Ho dic perquè anaven vestides de carrer i tornaven amb l’uniforme i la imbatible rebequeta al damunt. Semblaven apressades amunt i avall. Cap d’elles ens ha dit ni un bon dia. A les mans duien papers, alguna caixa i dues o tres es miraven el mòbil molt concentrades. Jo m’anava fixant en elles, en la gent que s’esperava i en els objectes que m’envoltaven. El que m’ha cridat més l’atenció ha estat una cadira de rodes. Li faltava un dels recolza-braços, i de la barra que el sostenia en sortien uns cargols gens amistosos; les rodes estaven gastades i d’una d’elles se n’esmicolava la goma per l’ús. El més desagradable però, és que estava plena de pols i el seient tenia unes taques gens amables. Mentrestant anava passant personal: ja era un quart de deu, o sigui que feien tard.

No és la primera vegada que em topo amb la mala educació i la falta de respecte cap al pacient, una mena de “què hi fots tu aquí”, que m’inquieta i em produeix desassossec. Gent amb formació superior i específica per a la cura de persones en moments d’inseguretat personal, semblen haver oblidat el principi elemental de la medicina: el pacient. No costa tan un bon dia ni tampoc usar un to i unes maneres polides, ja no dic exquisides. L’actitud de deixadesa, arrossegant els peus o tractant el material amb poca cura, necessitarien correcció. L’estat de les parets, plenes de papers mal enganxats o mig caiguts, i també obsolets o caducats; les portes escrostonades, bombetes que no van... Tampoc és gens agradable trobar-se 5 o 6 empleades a la recepció xerrant animadament entre elles, quan una dotzena de persones esperen per ser ateses... mentre, se sent el telèfon sona que sonaràs.

Bravo i totes les gràcies per l’esforç dels professionals que ens atenen en temps de pandèmia jugant-se, en algun període, la pròpia salut i recolzar la seva eterna petició de més sou i més mitjans. Però totes aquestes coses que he descrit abans no valen diners ni necessiten cap aparell especial: només la voluntat personal de cadascú dels que treballen als centres. Un somriure o un bon dia, una postura correcta i positiva i un to de veu amable, haurien de formar part de la manera de comportar-se de tots els professionals. Arribats aquí vull manifestar que un comença a estar cansat de les professionals d’infermeria, totes dones en un 99%, que semblen mames renyadores, d’aquelles que t’engeguen un “oi que farem pipí, rei”, a tu que els tripliques l’edat i que et mereixes respecte, d’aquelles noies que, com la d’avui, observen una actitud que ratlla la indecència.

Repeteixo, és molt d’agrair l’esforç ingent que fan metges, infermeres i infermers, personal de neteja, els administratius, del sistema sanitari. Però aquesta dedicació no dona butlla per relaxar el tracte que ens mereixem el pacients.

diumenge, 5 de desembre de 2021

La mala consciència d’algunes

Llegeixo a la portada de l’ara el titular “Vides trencades per la soja”, amb el subtítol “...que alimenta els nostres porcs”. M’ha fet pensar. Es tracta d’un article on dues periodistes viatgen a Brasil per a investigar, en origen, d’on ve la soja que s’usa per a la fabricació de pinsos al nostre país i les conseqüències que ha tingut el seu cultiu en una zona d’aquell país. La seva mala consciència (per fer la seva feina!) les ha dut a dir que “l’ARA compensarà totes les emissions derivades del viatge d’una periodista i una fotògrafa a la sabana brasilera d’El Cerrado: les 5 tones de CO₂ emeses es compensaran a través del programa voluntari de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que destinarà els diners a projectes de reducció d’emissions fets per entitats socials del territori.” O sigui, que pagaran per fer-se redimir. Però aquest és un altre tema.

El que m’ha fet rumiar –com les vaques– és això que aquesta soja alimenti “els nostres porcs”. Tot l’article és ple de xifres d’aquelles que no saps mai qui les elabora, que no saps ben bé com n’obtenen les dades: en fi, que la cuina és més aviat obscura. Es desprèn, però, d’aquest subtítol un aire culpabilitzant de que tota la soja que es planta al Brasil és per les nostres granges, de que som culpables del mal que aquelles plantacions fan per aquelles terres. L’article sencer és un retret i un nou intent de CONSCIENCIAR-NOS de que els catalans som els culpables absoluts dels mals del món, que allà només hi ha bona gent que planten soja perquè no en tenen d’altra i que tot plegat només els genera perjudici. Aquest és un altre punt que mereix un tractament llarg i a part.

Això va del verb CONSCIENCIAR. No sé fins a quin punt, persones com Sònia Sánchez i Ruth Marigot no malden per traspassar el seu sentiment personal de culpa a la resta del món per fer-lo més suportable i pensar: com que ja he viatjat a l’origen, com que ja he “conviscut” amb el problema, m’atribueixo el dret a escriure amb autoritat moral una acusació urbi et orbe. Com que d’una manera o altra em sento culpable de menjar porc engreixat amb soja brasilera, tota vegada que aquesta culpa m’aclapara, en reparteixo el pes entre tots els meus compatriotes i així me n’allibero.

També és una manera de desviar l’atenció de l’arrel veritable de la qüestió: un poder polític i econòmic especulatius. Sí, a l’article s’esmenten empreses, es senyalen fets verídics i comprovables, però en el conjunt del text aquesta no és la diana. L’objectiu veritable som nosaltres, els pobres ciutadans que hem de ser, si vols si no, CONSCIENCIATS com si fóssim babaus.

Sobren conscienciadores al món, i fa falta molta gent que actuï. Hi ha un munt d’ONG, d’oficines, d’observatoris, d’institucions d’origen i recursos incerts que no fan altra cosa que informes, llargs relats plens de xifres que acaben només en recomanacions i acusacions. A l’hora d’arremangar-se, agafar l’aixada i anar al tros, que ho facin els governs i, sobretot els ciutadans, que són una colla d’irresponsables que no sabem fer altra cosa que menjar-nos el fetge dels pobres. Per acabar: pagar per emmerdar és la solució del ric. Si no volíeu generar cap residu, haver fet el viatge nedant i sense excretar res, que el mar s’embruta.

divendres, 26 de novembre de 2021

Sobre lleis i la seva aplicació a Torelló

Fa ja mesos que al carrer de sant Bartomeu de Torelló es va instal·lar un semàfor per “pacificar” aquesta via, que és molt transitada. Quan entres al carrer, que és estret i sense voreres, un radar t’indica la velocitat a la que circules, que està limitada a 20 km/h. Si no ajustes la velocitat, un semàfor es posa en vermell i t’obliga a aturar-te. Si no t’atures, una càmera enregistra la infracció i l’ajuntament et multa amb 200 € i la retirada de 4 punts del carnet. Recentment s’ha encetat la polèmica pel funcionament del sistema, perquè no està clar que multi a qui s’ho mereix. L’ajuntament va respondre a les queixes, i és per això que tinc alguna observació a fer com a usuari freqüent d’aquesta via i com a veí del carrer.

Quan entres al carrer i vas a la velocitat que et marquen, el semàfor està en ambre intermitent. Si algú, darrera teu, excedeix el límit el semàfor es torna vermell i et castiga a tu juntament amb l’infractor. A mi m’ha passat més d’una vegada. També pot passar que no siguis a temps de frenar, que et retratin i que paguis la multa per un altre.

El límit de 20 km/h no sé a què obeeix. La majoria d’àrees “pacificades” estan limitades a 30 km/h i el carrer no sembla especialment sensible a aquesta diferència. No cal dir que es fa difícil de mantenir aquesta velocitat tan baixa.

La sanció que suposa saltar-se el senyal, i que l’Ajuntament justifica amb un “així és la llei”, és exagerada. És cert que saltar-se un semàfor és una falta greu pel perill que representa, per un mateix i pels altres, en les cruïlles. Però no és així en el cas que ens ocupa. El carrer és de direcció única i no hi ha cap encreuament que posi en perill altres conductors. Malgrat l’estretor de la via  i la manca de voreres, el pas és mes que suficient per no posar en perill els vianants. La sanció de 200 € i 4 punts és excessiva. Afegir només que per aquest carrer hi circulen molts repartidors que depenen del carnet de conduir per poder treballar i alimentar les seves famílies.

L’Ajuntament, l’administració més propera al ciutadà, hauria de ser molt conscient de qui són els administrats i els seus recursos. Però no sembla que sigui així en aquest cas. No sé si els senyors Regidors saben el que cobren els seus veïns, però haurien de pensar que n’hi ha un percentatge elevat que no arriben a mileuristes, que tenen família i que han de fer l’arbre forc per arribar a final de mes. Per tota aquesta gent, una multa d’aquest import pot significar més del 20% del sou d’un mes. Per pagar-la, un membre de la família no podria menjar durant 30 dies, o no pagar el lloguer del pis. Tot pel que pot haver estat una simple distracció que no ha fet perillar la integritat ni de bens ni de persones. Com sol passar, sempre és el pobre el qui en surt perjudicat més que el ric, molt més, i això no sembla el més conseqüent per a un govern “progressista i d’esquerres”, com pretén ERC. Escudar-se en la llei no és excusa per no buscar una solució que sigui més justa, menys agressiva i que no es limiti a dir que “el sistema funciona”.

Ens diuen que només l’1% dels conductors que hi circulen són sancionats, però com succeeix sempre les xifres no ens indiquen quin nivell de renda ni quin comportament cívic té aquest percentatge. Només cal pensar que, ben probablement són treballadors que van i venen de la feina o que estan treballant. Vaja, que no estan de vacances.

El comunicat de l’Ajuntament diu ben clar que no et multen “per excés de velocitat”, “que seria més perjudicial” (??), sinó per saltar-te un semàfor. Això es contradiu amb la finalitat de la mesura, que és precisament que no es superi el límit dels 20 km/h que es considera segur, i no pas detenir els cotxes.

200 € són molts diners, i la voracitat recaptatòria treu sospitosament el cap. Segons les dades del propi Ajuntament, cada dia es sancionen 25 vehicles, o sigui que es fa un calaix de 5.000 €/dia. Amb aquesta mitjana, al cap de l’any, fan una xifra de 1.825.000 €. No es pot dir que sigui la xocolata del lloro.

I per acabar: si per saltar-te un semàfor que no representa cap perill específic per aquest fet objectiu, t’han de posar una sanció d’aquesta envergadura “perquè ho diu la llei”, aleshores la llei és injusta o està mal reglamentada i no és excusa per un governant no mirar de suavitzar-la, interpretar-la o, si cal, promoure accions per a canviar-la en bé dels administrats (i sancionats).

 

 

diumenge, 17 d’octubre de 2021

A la Natza se li veu la natja


El premi Planeta, el més ben dotat del món, poca broma, a caigut damunt de tres autors: Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez, que escriuen, oh  sacrilegi!, sota el pseudònim de Carmen Mola. Tot i que ells consideren que “Les novel·les s’han de defensar soles. Què hi fa si l’autor és home o dona?”, la periodista Laura Serra considera a l’Ara que “La polèmica, però, ha vingut del fet que avui en dia tres homes s’amaguessin rere un nom de dona”. Amagar-se? Doncs ells, ben somrients, expliquen sense embuts i amb naturalitat que la decisió va ser tan senzilla i sense “polèmica” com dir durant una conversa “Carmen mola? Carmen Mola!”. I afegeixen que també podien haver triat Daniel Cervera, mira. Enmig d’una orgia de guanyadores de premis de tota mena, el fet de que tres homes, tres, hagin guanyat un guardó de tant de prestigi irrita el feminisme més femellista.

I això arriba a oïdes de la periodista i guionista Natza Ferré, ben coneguda per la seva animadversió a tot al que s’ensumi, ni de lluny, als homes. Muntant el seu cavall –perdó, que deu ser una euga– engrapa el Twitter amb la boca i mentre esperona la bèstia escriu que “tres homes no fan una dona”. Ella es creu, posseïdora de les veritats absolutes de gènere, que pot dir el que li doni la gana impunement. I deu ser així, perquè cap dels seus companys de professió diu ni mu, i deixen que una estultícia d’aquest calibre circuli sense resposta.

Sí, a la senyora Natza se li veu la natja, la natja de l’enveja, la pataleta, el cruixir de dents, la frustració, perquè el patriarcat, que té la culpa fins dels peus plans, ha gosat donar el Planeta a tres homes, tres! I amb nom de dona! Fa vergonya, i ràbia també, que la bel·ligerància extrema de dones com na Farré contribueixin tan poc al diàleg i a l’entesa. Sembla mentida que no siguin conscients de la seva pròpia violència, que no va de mastegots, no, però sí de la tralla de les paraules que fereixen i menystenen. Una pena, sí. Potser és que na Natza s’havia presentat al premi, segura de que, pel sol fet de ser dona, li donarien a ella i no. Com bé diuen el guanyadors “les novel·les s’han de defensar soles”. La bona literatura, Natza Ferré, no té quotes. Tres dones tampoc valen un home.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

La lleugeresa de les paraules

A l’Ara d’avui, 3 d’octubre de 2021, na Mònica Planas Callol escriu un article sobre violència masclista, un dels pocs problemes que pateix avui la humanitat. En un moment del seu escrit diu així referint-se a la protagonista: “L’única manera que trobarà de sobreviure serà netejant cases”. La periodista dóna a entendre que aquest ofici, el de “netejar cases” és el darrer que algú pot fer en aquesta terra, el més baix: una feina que només volen fer els qui només aspiren a sobreviure. Una manera com una altra de menysprear una feina honorable.

Fa més de 40 anys que tenim una persona que ens fa la feina de la casa, perquè fa més de 40 anys que treballem tots dos durament. En tot aquest temps només hem tingut dues persones en qui hem confiat. Ens hem trobat bé amb elles i elles s’han trobat bé a casa perquè hem observat un principi elemental: el respecte. Així, hem valorat la seva feina, els hem mostrat confiança, els hem obert la casa i la nostra vida; quan han tingut algun problema personal els hem facilitat temps per a la seva resolució i, si ha calgut, les hem acompanyat. Sempre hem pagat amb dignitat. Si la persona que treballa a casa ho fes durant 8 hores cada dia –com fa qualsevol treballador– 5 dies la setmana cobraria més de 2.000 € (bruts) al mes. Crec que hi ha molta gent que voldria “sobreviure” en aquestes condicions. Són, i han estat, persones que estimen la seva feina, que estan contentes de fer-la, que mostren interès en fer-la i en fer-la bé. Que ens demanen mitjans per millorar els resultats, i nosaltres procurem donar-los-hi. Ha estat i són, persones lleials a qui hem correspost en la mateixa mesura.

Amb tot això voldria traslladar a la senyora Planas dues coses. Primer, l’ofici de “senyor-a de fer feines” no és per “sobreviure”, sinó per viure dignament, si qui l’exerceix fa bé el treball que se li encomana, el fa amb ganes i n’està orgullós. Segon: cal posar atenció en l’ús de les paraules i expressions, que cap no és innòcua ni gratuïta. Qualificant la feina d’empleada de la llar com una manera menystenible de sobreviure no fa altra cosa que degradar una feina tan necessària i digna com totes.

dijous, 23 de setembre de 2021

Sentir campanes... i no saber d’on vénen

Ahir, al TN de TV3 ens van oferir un d’aquells reportatges memorables: la senyora Cori Calero ens parlava des de l’illa de la Palma per informar-nos de l’erupció del volcà Cumbre Vieja. En una intervenció que no va durar 2 minuts, la reportera feia prediccions que desmentia immediatament, donava dades no confirmades i posava cara de desgràcia, amb el posat seriós de qui parla d’una tragèdia mundial. No havíem acabat de digerir el magma de na Calero, que Tomàs Molina ens va advertir que es formava un núvol àcid que afectaria de ple Catalunya, mentre ens mostrava un mapa ple de coloraines que no sabies ben bé que cony volia representar. Al final va deixar anar que l’aital núvol “no suposaria cap perill per a la salut”.

Sense donar més mèrit als uns que a l’altre, avui mateix, al diari Ara, Xavier Pujol Gebellí escriu que “No és el Krakatoa. Ni tan sols és el Teide, ni l’Etna ni tampoc el Vesuvi. A Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma, el que hi ha és un edifici volcànic en formació del qual encara hi ha més incertesa que no pas certeses. No obstant això, si hem de fer cas a la història geològica de l’illa, al que diu la ciència i al que preveuen els models, difícilment es pot parlar d’un desenllaç tan catastròfic com els que han circulat aquests últims dies per les xarxes socials, la majoria sense cap base científica. No hi haurà un tsunami gegant que creuarà l’oceà i arribarà fins a Nova York. Els catastrofistes hauran d’esperar un altre esdeveniment”. I, el final de l’article diu així: “la possibilitat que es formin nuvolades tòxiques i precipitacions de pluja àcida, tot i que factibles, en cap cas afectaran la salut humana o ambiental més enllà de l’illa de La Palma”.

Aleshores un es pregunta perquè aquest alarmisme? Sense menysprear en absolut la gent afectada, no estem davant d’un fenomen d’abast planetari: “La devastació a La Palma no és gens menyspreable. La colada de lava en direcció al mar des del vessant de Cumbre Vieja és un desastre en tots els sentits, però a escala local”. I ho remata: “I, per més vistoses que siguin les imatges, de moment els efectes dels gasos tòxics es poden evitar amb relativa facilitat. Si no fos així, ja s’hauria activat l’evacuació de l’illa sencera”.

Ja he escrit altres vegades sobre la manca de rigor de Tomàs Molina, que, amb una dosi d’infantilisme que el fan simpàtic, ens cola notícies sense cap mena de contrast. El mateix val per a la senyora Calero, que enduta per la seva dèria de salvar el planeta ella sola des del reny, moltes vegades es perd pels mateixos rials incerts.

diumenge, 8 d’agost de 2021

Aprofitant que el Ganges passa per Radhakantapur

La senyora Mònica Planas Callol ens explica avui a l’Ara diumenge la història i vida de Margarete Steiff (ho podeu llegir aquí El sexe dels peluixos). La senyora Steiff, nascuda el 1847, va ser una emprenedora alemanya que va tenir la sort de trobar en una revista nord-americana un patró per cosir un elefant de roba. El va fer, el va regalar als seus nebots i com que va veure l’èxit que tenia entre ells, es va posar a fer-ne en sèrie, sempre copiats de patrons de revistes. La senyora Steiff no va inventar res de res, sinó que va copiar un disseny de bestioles que farcia amb “pèl de xai”, o sigui llana (no havia sentit mai l’expressió “pèl de xai”). Per molt que s’esforci na Planas a presentar-nos frau Steiff com una persona digna de la història, jo no hi veig res més que una empresària disposada a fer diners amb la il·lusió de les criatures. De fet, va tenir èxit en això: Planas ens indica que “Steiff continua sent una de les més selectes del món en fabricació de joguines, fins i tot amb una selecció especial per a col·leccionistes”.

Està bé que ens expliquin una història d’èxit, ni que aquest èxit s’hagi obtingut copiant el que altres havien concebut abans. És producte de l’estiu, sens dubte, que algunes periodistes no sàpiguen què escriure i aprofitin qualsevol història que els cau sota els ulls. Aquesta, la de la senyora Steiff és prou curiosa, si més no. Ara bé, si un hom vol escriure sobre el sexe dels peluixos estaria bé que ho fes directament, sense recórrer a subterfugis espuris, aprofitant un èxit industrial que no té res a veure amb el fons de l’article. Si anem a filar prim, la senyora Steiff, que en pau descansi, es podria enfadar amb l’articulista per fer un ús indegut i esbiaixat del seu nom. Jo ho faria: a veure si en trec algun duro.

La pregunta és: si s’atribuís “tradicionalment” als peluixos el sexe femení, la senyora Planas Callol hauria escrit el que ha escrit? No. Ara està de moda, per part dels periodistes, introduir el gènere de qualsevol cosa en qualsevol article, perquè els fa guais i à la mode, fashions. Però el seu raonament es buit. Quin mal és que s’atribueixi el gènere masculí a una joguina? Si l’atribució fos al femení seria bo? Perquè ja se sap: el que és bo, positiu, natural, ecològic i sà és del gènere femení; i el que és dolent, negatiu, artificial i destructiu és masculí.

La mandra estiuenca fa que alguns membres del col·lectiu articulista es dediquin a redactar tonteries, com la que ens delecta avui amb aquest article na Planas. És així com es vulgaritza i es degrada el feminisme, amb excuses agafades amb pinces, amb contes de rius incògnits passant per contrades tan llunyanes que no ens sentim identificats amb el paisatge, aprofitant estultícies per escriure inutilitats.

diumenge, 25 de juliol de 2021

Les rates del carrer Puigdassalit de Torelló

Ja he indicat més d’una vegada a aquest Ajuntament de Torelló de la falta de neteja que experimentem els veïns del carrer Puigdassalit a la parada del bus. És cert que ha millorat en les darreres setmanes, però s’obliden sistemàticament netejar sota les trapes metàl·liques practicables que faciliten l’accés a la plataforma. He de recordar que a sota hi ha un embornal de claveguera que hauria d’engolir l’aigua quan plou, però hi ha tanta porqueria que aquesta fa de tap i forma un bassal considerable.

Ahir, 24 de juliol, tornàvem a casa a les 11 de la nit, i en obrir la porta ens vam topar cara a cara amb una ratota d’uns 30 cm de llarg i una cara de mala llet que corprenia. Naturalment, es va escapar cap al garatge. Un amic que ens acompanyava, sense mandra ni respecte, va agafar un bastó d’avellaner i no va parar fins que la va enxampar. Li va clavar un sol cop de pal que la va deixar estassada a terra. Morta i tot, aquell animalot feia respecte. Fa dies que fem obres a casa i les portes són obertes moltes hores per facilitar la feina dels paletes. Per tant, és fàcil que la bestiota es colés.

No hi ha dubtes d’on veia la rata: de sota les trapes de la parada del bus. Els veïns estem tips de veure aquests animalots sortir d’aquell lloc ple de merda damunt de la claveguera. Les veiem rondar, sobretot de nit quan el carrer està més tranquil. Però als responsables de la salut municipal sembla que se’ls en foti: mentre posen menjadores pels gats, que haurien d’empaitar les rates, elles se’ns menjaran a nosaltres.

Per les obres que he esmentat hem pagat una pasterada de diners a la caixa pública: permisos, llicències, ocupació de la via pública, gual. Un dineral. Però no obtenim cap mena de compensació, ni per aquest diners ni per haver de suportar una parada de bus. A part de la molèstia de gent mal educada, hem de patir que ens empastifin la paret, s’hi pixin, ens omplin els ampits de les finestres amb tota mena de merda, ens despertin a les 5 del matí a crits, que el bus ens ompli el carrer d’oli de motor i que encara haguem de demanar permís per entrar a casa.

Mentre no se solucioni el problema i no es tingui consideració pels veïns, haurem de matar rates a deshora, i si convé algun gat, perquè a més de no menjar-se els rosegadors, se’ns fiquen pel jardí i ens l’omplen de pixum i merda. Això sí, amb els diners dels nostres impostos se’ls fan menjadores, pobrets.

Demano per enèsima vegada i amb tota la vehemència que, si us plau, vulgueu netejar la claveguera d’una puta vegada i tingueu una mica de consideració pels veïns que han de suportar incomoditats, collons!

dimecres, 2 de juny de 2021

Henri Désiré Landru (I)

Per qüestions que no vénen al cas, ha caigut a les meves mans una biografia curta d’Henri-Désiré Landru (París 1869-Versailles 1922). Va ser un bon estudiant, que cantava al cor de l’església parroquial de Église Saint-Louis-en-l'Île, on va arribar a ser sots-diaca. No va arribar a estudiar arquitectura, però va ser empleat del despatx d’arquitectes Bisson-Alleaume-Lecoeur des de 1889.

Es va casar amb Marie-Catherine Rémy el 1893, després d’haver-li fet una filla i d’acabar el servei militar. Per seduir-la havia mentit dient-li que tenia el seu propi bufet d’arquitectura. Entre 1894 i 1900 va tenir encara tres fills més, 2 nois i una noia que de grans es van canviar el cognom Landru pel de Rémy.

En set anys exerceix 10 oficis diferents i canvia 15 vegades d’empresa, empès per les dificultats econòmiques que impliquen quatre fills. Emmerdat en diferents estafes és condemnat a presó i protagonitza un intent de suïcidi que farà que el declarin en “un estat mental malaltís que, sense ser una bogeria, ja no és tampoc un estat normal”. Aquest diagnòstic li valdrà sortir de la presó. Però Landru ja havia entès que, per viure del delicte i de l’estafa, calia que les dones no el poguessin denunciar i, possiblement, la por a la presó i una possible deportació a Guyane, van encendre en ell la necessitat d’eliminar les víctimes.

Canviant d’identitat diverses vegades i prosseguint amb fraus i enganys diversos, arriba al 1914 i publica anuncis a la secció de Mariages de diferents diaris, molt comú en les publicacions de l’època. S’anunciava vidu, en posició econòmica folgada i disposat a adaptar-se a qui el volgués per marit. Buscava dones amb poques o nul·les relacions socials i familiars; no pas riques, però amb un cert benestar i vídues o solteres. El mètode no era gens complicat: prometia matrimoni, protecció i convencia a les víctimes perquè signessin poders que li permetien disposar dels seus bens. Després les assassinava, les esquarterava i en llençava els cossos a rius i llacs o bé els enterrava. Els caps, mans i peus els cremava. Per justificar les seves absències feia creure a la seva pròpia família que era antiquari, els visitava amb regularitat amb petites estances i els mantenia econòmicament amb generositat.

La seva activitat delictiva durarà fins el 1919 i va significar la mort d’11 dones. Com que eren temps de guerra, la seva detenció va ser complicada perquè va usar més de 90 identitats, difícils de verificar i seguir a causa del conflicte. Per a la comissió dels crims llogava diferents mansions aïllades. A la de Gambais, al departament de les Yvelines, els veïns van denunciar pudors fortes i nauseabundes provinents de la casa i es van produir denúncies de desaparició de dues de les víctimes. Després d’una àrdua investigació detenen Landru a Paris el 12 d’abril de 1919.

Va començar una exhaustiva investigació que va dur a la policia a determinar que Landru havia contactat amb 283 dones. A la casa de Gambais hi van trobar restes humanes calcinades de dents, cranis, mans i peus. També van trobar garatges on emmagatzemava mobles i pertinences de les víctimes a l’espera de vendre-les. Tot i així no es trobà cap prova evident i definitiva: cap dels cossos va ser localitzat i no es va poder identificar cap víctima. Malgrat tot, i basant-se en les evidències circumstancials, Landru va ser condemnat a la guillotina el 30 de novembre de 1921. El judici va estar ple de declaracions intempestives i ocurrents de l’acusat enfrontant-se amb eloqüència a jutges i fiscals. Preguntat pel president del tribunal si els seus fills no preguntaven sobre l’activitat del seu pare, ell va respondre: “Quan dono una ordre als meus fills, Sr. Jutge, ells obeeixen. No busquen el perquè ni el com. Em pregunto com educa vostè els seus!”

Finalment, a les 6 i 10 minuts del matí del 25 de febrer de 1922, el botxí Anatole Deibler va fer caure la guillotina a la presó de Versailles i la testa de Landru va rodolar amb un lleuger somriure als llavis.

La vida d’aquest assassí en sèrie ha produït una quantitat ingent d’articles, llibres i pel·lícules. El forn on cremava les víctimes va ser venut a un col·leccionista i la casa de Gambais va ser un restaurant. També van ser venuts diversos dibuixos i notes del condemnat. S’han composat multitud de cançons i s’han editat còmics. Obres de teatre, espais de televisió, emissions radiofòniques i fins i tot algun joc electrònic. Potser el més curiós de tot, però, són les més de 4.000 cartes d’admiració, la gran majoria de dones, que va rebre Landru a la presó, de les quals almenys 800 eren peticions de matrimoni.

dimarts, 18 de maig de 2021

D’embarassos i menstruacions

Ja fa anys, uns quants, estudiava a Barcelona i per anar a la facultat havia d’agafar l’autobús 33. Com que jo era de “poble”, els primer dies no sabia massa de què anava tot allò, i la gent m’empenyia quan comprava el bitllet perquè anava lent, o s’emprenyava a l’hora de baixar perquè no coneixia les parades i feia nosa. Jo venia amb aquella mentalitat de que a Barcelona tothom era “un senyor”, o “una senyora”, i per això em mirava a tothom amb contenció.

Quan agafava aquell autobús era al matí, abans de les 8, aquella hora en que tothom va una mica adormit i amb l’automàtic posat. Aquell dia –no en recordo la data, però era a l’hivern perquè em pelava de fred– quan vaig pujar a la baluerna hi havia, cosa estranya, seients buits i em vaig asseure. L’autobús va anar fent el seu trajecte, i jo, amb els ulls mig clucs, ficat en la meva bombolla, estava absent del meu voltant. De cop, més desvetllat, vaig veure’m davant del nas, a tocar, la panxa d’una noia embarassada. Amb la meva mentalitat “poblesca” em vaig aixecar de cop i li vaig dir si volia seure. Aquella noia, que era molt jove, em va enviar una mirada assassina i cridant molt em va dir que què m’havia pensat, que si em pensava que estava malalta, que si m’havia cregut que una dona embarassada era un objecte dèbil, que allò seu era natural, normal, etc. I així anar fent fins que em va avergonyir i em vaig tornar a asseure, incapaç de dir ni fava. Eren els temps hippies, les primeres grans passes de l’alliberament femení i jo no estava al lloro. Em vaig sentir humiliat i ningú no va tenir pietat de mi.

Ara, aquell feminisme ha “evolucionat” i l’embaràs –millor dir maternitat– reclama protecció, atenció i remuneració. No m’hi he trobat –fa anys que no agafo un autobús– però avui, si em quedés assegut davant d’una embarassada m’emportaria una bona estirada d’orelles. La diferència seria que ara, amb els anys i l’experiència, us puc ben assegurar no m’avergonyiria cap noieta panxuda. En fi, que es recuperen estats femenins perquè representen un avantatge comparatiu i permeten situacions de superioritat o de simple comoditat. Ara, les dones menstruants, podran quedar-se un dia al mes a casa quan els baixi la regla, tant si tenen dolor com no –qui ho posarà en dubte?–. De moment, hauran de recuperar aquest dia, però una intersindical de “noséquè” ja demana que aquest dia sigui no recuperable i retribuït. Allò que era una funció natural del cos femení i que no interferia per a res en la vida habitual d’una femella, ara és una dolència que cal reconèixer i l’haurem de pagar socialment i econòmica.

Sobre aquesta protecció, a les menstruants només els vull fer una reflexió. Que pensin que aquell dia en que no aniran a treballar, els seus companys, i companyes!, hauran de fer la seva feina, tan si volen com si no. Ja veureu que contentes que estaran.

dijous, 13 de maig de 2021

Microfemellisme 1


2 de maig de 2021

Avui, al dominical de l'AraDiumenge, la Mònica Planas Callol ens parla dels aduladors, així, en masculí. Com si només existissin homes practicants, com si no hi haguessin llepaculs femenins. Un podria suposar que ella utilitza l'expressió Homo aduladoris com a genèric, però no: en tot l'article no hi ha cap referència a dones que posseeixin aquest defecte tan llustrós.


dissabte, 1 de maig de 2021

L’home de la fonda

Ja fa uns quants anys, potser 30, vam caure a Calaceit. Malgrat que ja feia anys que corríem pel Matarranya i el Baix Aragó, no coneixíem el poble. Era un dijous Sant fred i plujós, es feia l’hora de dinar i teníem gana. Com que veníem de Gandesa, només entrar al poble ens vam topar amb la gasolinera, on hi vam veure un restaurant. Quan ja ens vèiem salvats vam adonar-nos de  que el local era tancat i vam haver de pujar de nou al cotxe i continuar la ruta. Unes desenes de metres més enllà, a mà dreta de la carretera, vam llegir un rètol que deia: FONDA ALCALÀ. Com que anàvem amb el nostre fill, encara menut, vam decidir que mullant-me jo n’hi havia prou i vaig arribar a la porta de la fonda mig amarat, vaig empènyer, vaig comprovar que estava obert i va ser així com ens vam asseure al menjador.

El senyor Enrique Alcalà era un home baixet i rodó, de cara afable i riallera, amb unes ulleres de pasta, més que posades penjades damunt del nas. Duia (encara el veig) pantalons negres, una camisa blanca amb ratlles grises, i al damunt una jaqueta oberta d’aquelles de cambrer d’antes. Uns elàstics li subjectaven els pantalons més amunt de la cintura. Amb caminar pausat ens va dur la carta i ens va preguntar:

      Que d’on són vostès?

      De Torelló, prop de Vic, a Barcelona...

      Ah!

I ens va deixar que ens rumiéssim el menú. El local, ben buit quan hi vam entrar, s’havia anat omplint de gent sorollosa i xerrameca, camioners i passants que es coneixien la fonda. Vam decidir i l’Enrique no va trigar a tornar.

      Que què voldran vostès?

      Doncs això, i allò i el de més enllà...

Quan li va arribar el torn a la Carme va demanar si li podia fer un plat de mongetes amb botifarra negra i blanca. El senyor Alcalà se la va mirar amb un mig somriure als llavis i amb cara de commiseració li va dir:

      Botifarra en monchetes vol? No dona, no, que ja es veu que vostè és de Barcelona. Si me dixa a mi li portaré un minchar que no oblidarà en la vida. Vostè hui mincharà monchetes en arengada!

I sense fer cas de les protestes, tímides, de la meva dona va marxar amb el seu pas d’ànec cap a la cuina.

Vam dinar enmig del brogit del local, amb aquella escalfor que només donen els espais humanitzats, amb les orelles parades per no perdre res dels accents que es barrejaven entre aquelles parets i els vidres entelats. Al defora la pluja persistia i augmentava. En acabar, l’Enrique, sense demanar-nos permís, ens va deixar damunt la taula un generós plat d’ameles torraes amb closca i dues copes de vi ranci. Després del cafè, quan el local ja s’anava buidant de gent frisosa per tornar a engegar, el Sr. Alcalà se’ns va asseure a la taula.

      Que com ha anat açò?

      Fantàstic, escolti! Tot excel·lent, i les mongetes amb arengada és un plat que no coneixíem i que té tots els gustos.

      Dons repetiran -va contestar ell-. Perquè això de l’arengada amb monchetes és com la cocaïna: quan les has tastat ja no pots parar!

I vam encetar una conversa que va durar una bona estona en que ens va explicar la seva vida. Va marxar a Barcelona molt jove i va trobar feina en una perruqueria... de gossos: “sí, jo pelae gossos!”. Allà es va aficionar a la fotografia. En aquells anys de postguerra ja podeu pensar qui duia el gos a fer-se les metxes: les senyorasses de la burgesia i de la classes benestants, les que compraven a l’estraperlo i menjaven arreglat. “Chent en duros”, vaja. L’Enrique, observador, es va oferir de fer-los una fotografia amb l’animaló i elles, cofoies, es deixaven retratar “per un bon pessic de perres”.

I va heretar la fonda dels pares, Gregorio i Carmen, just després de casar-se amb l’Adoración. Els primers temps van ser desoladors: “tenia 10 taules i me’n sobraen 9”. En canvi, el restaurant de la gasolinera feia el ple. Va veure que s’hi aturaven molts transportistes i un bon dia, a l’hora de dinar, sense pensar-s’hi gaire, se’n va anar a l’esplanada on s’aturaven els camions. Quan el camioner baixava de la cabina li deia:

      Què, cap a dinar? Aquí, al restaurant? Pués mire, que potser no ho sap, allà davant n’hi ha una fonda on heu fan de rechupete. Que tenen una cuinera, escolte, que val tot lo món!

I així, avui un demà dos, va anar pispant clientela a la competència. Arribat a aquest punt ens va dir: “Perquè, saben vostès, la sort de la meva vida va ser casar-me en la meua dona. Sense ella ja haguera tancat”. I així vam passar a parlar de fotografia –jo també pateixo d’aquest vici–, dels anys, de les monchetes de l’aument i de la vida...

Des d’aquell dia dels anys 90 hem tornat i retornat a ca l’Alcalà, a menjar i a charrar de la vida i de monchetes i de tot el que calia. Van passar els anys i, primer l’Enrique i després l’Adoración, se’n van anar a cuinar per altres llocs més amables. A ella l’havíem vista a la fonda, dinant amb el mossèn, ja lluny dels fogons que manechae el seu fill Enrique. A la sala, sense elàstics, amb cinturó i sempre atrafegat, en Miguel ha continuat, per sort de tots, la tercera generació de fondistes. Amb ell vam anar heretant l’amistat que havíem mantingut amb el seu pare, i des de fa anys és al nostre univers de les persones amigues a qui ens estimem i apreciem.

Ara fa temps que no podem anar per Calaceit: la vida et treu unes responsabilitats i te’n carrega de noves que no ens permeten de moure’ns gaire. I trobem a faltar la Fonda Alcalà i el Miguel i la seva cuina, que enyorem. Però hi tornarem, perquè hi ha llocs en la vida de cadascú que sempre tornen, perquè hi ha amistats que són permanents malgrat la distància, el temps i la circumstància.

dimecres, 14 d’abril de 2021

Santa Mercè i sant Marçot

Diu la GEC que sant Jordi fou un “màrtir cristià oriental, martiritzat probablement a Lydda (actualment Lod, Israel), l’antiga Diòspolis dels grecoromans”, però que “la manca de fonts documentals i hagiogràfiques certes ha fet dubtar de la seva existència”. Existí sí, un “bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s'ha de confondre”. Per tant, aquest sant Jordi que venerem és més una llegenda que cap altra cosa, però una llegenda simpàtica i bonica que ha arribat fins avui arrelada en la nostra tradició. I dic fins avui perquè aquell pobre guerrer grecoromà va perdent de mica en mica els seus orígens, i es va tornant un invent de sexe indefinit i d’intencions disperses.

Pel que fa a en Jordi no hi ha cap mena de dubte: era un home amb tots els atributs, perquè la llegenda ho diu així i prou. Era un home, llegendari, però un home com Ulisses o Agamèmnon o fins Aquil·les. Ningú no ha posat mai en dubte que cap d’aquests herois fos un mascle ni se’ls han cercat un corresponent femení: no s’ha gosat mai inventar-se una Ulissa ni una Agamèmnona i tampoc una Aquíl·lea. Però d’uns anys ençà al pobre Jordi l’aparellen, si vols si no, amb una Jordina que, aquesta no, no ha existit mai ni tan sols en la imaginació dels paleocristians més procaços.

Però, ah! Ha arribat a casa el feminisme hippie-happy-guai i s’ha tret del barret, op-là, aquesta Jordina –que sembla més una conseqüència de l’enveja del penis, que explicava el venerable Sigmund Freud en les reflexions de la seva psicoanàlisi– que no cap altra cosa. Com pot ser que els homes tinguin penis i nosaltres no? I així arriben a construir, elles, una sobrellegenda perquè la festa de sant Jordi deu ser un invent del patriarcat cruel i sanguinari que les margina i les aparta del món del poder: no és igualitari ni paritari que ells tinguin sant Jordi i nosaltras no. No en tenint-ne prou amb això, les artistes del reinvent, converteixen el pobre drac en una bestioleta inofensiva, que en lloc de vomitar foc aboca allò de la llet i la mel per la seva boqueta de pinyó. I ja no és en Jordi que mata l’aranya, sinó que és la princesa que l’amanseix amb sex-appeal i una rosa de color de gos-quan-fuig. I tararit-tararat la papanatada s’ha acabat, amb en Jordi que s’ho mira amb un pam de nas.

Algú de la confraria femellista és capaç d’entendre una figura en la representació d’una llegenda? Tornant a la GEC ens explica, a elles també, que “el tema de sant Jordi matant el drac pot tenir l’origen en el déu ‘cavaller’ dels perses matant l’esperit del mal, que, recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril, es confon ja en l’art copte i en la pintura etiòpica”. Així doncs, amigues i amics, el drac –que els dracs no existeixen, carai! són un invent, són mitologia– no és un animaló ni bo ni dolent; és la representació de l’”l’esperit del mal”. Això és: en Jordi no és un cruel assassí de bèsties inofensives, sinó una representació del bé vencent el mal! Que s’entén això? Que estic dient que tot plegat és una llegenda, ben bonica per cert, un conte, una narrativa imaginativa i antiga que no pretenia altra cosa que dir-nos que la bondat triomfa sobre la maldat.

I ara tenim ajuntaments que s’apunten alegrament a allò del hippie-happy- guai i s’inventen pamflets com el que aquest any ens endinya, sense engaltar, l’Ajuntament de Torelló. I aquí ho tenim “Sant Jordi i Santa Jordina”. Que inclusiu, oi? I ens dibuixen una rosa de color indefinit damunt la qual hi tenim una noia –perquè només llegeixen elles– amb les cames peludes i un llibre a les mans. Idò: si hi ha sant Jordi i na Jordina, perquè no hi ha un lector i una lectora? Ah, és allò de la discriminació positiva!

Per això ara reivindico que per la Mercè també s’inclogui un sant Marçot, què carai! Que no ha existit mai? No hi fa res, santa Jordina tampoc. I totes contentes mentre ens riem de la pobra Eulàlia relegada a patrona de segona. Us prego que, els qui tingueu màniga, vulgueu fer-li arribar la meva proposta a na Colau, que ara que ha deixat de piular potser li caldrà ensenyar la ploma d’alguna altra manera.

Tota aquesta tonteria em sembla un immens despropòsit, una rebequeria feminista i femellista sense vergonya ni raó que no ens porta enlloc. Bé, sí, a la destrucció progressiva d’una tradició bella i heretada. Comptat i debatut només em queda per dir, a totes les rampoines cobejoses, que no cal fer d’un pet set-mil esquerdes: que en Jordi i el drac només són una llegenda, collons!

diumenge, 21 de març de 2021

La Planas defensa la Gorman

Mònica Planas és una coneguda periodista i crítica de TV que escriu al diari Ara, mentre que Amanda Gorman és l’escriptora que va llegir un poema propi a la presa de possessió del president Biden. La senyora Gorman ha disparat la seva fama perquè no ha permès Víctor Obiols traduir el famós escrit: perquè no era “dona, negra i activista”. La senyora Planas fa una defensa a ultrança, desmesurada, d’aquesta decisió perquè, argumenta, que “la poeta ha volgut exercir el seu dret irrefutable a escollir els traductors” i que una cosa és que un home, blanc i ciutadà normal pugui fer-ho i l’altra que “Gorman vulgui”. Doncs exercir un dret i fer el que es vol té conseqüències que cal entomar.

Tothom té drets (avui en tenen fins les amebes) i tothom els pot exercir. Malgrat totes les justificacions que na Planas hi vol fer valer, Gorman no pot evitar de donar una imatge de racisme, de discriminació per gènere i per ideologia. Aquesta darrera no la discutiré, tot i que hi hauria també a dir. Però les altres dues em semblen molt i molt difícils de justificar digui el que digui la periodista. Com ho són el seu vestit groc de 2.000 $ i la seva diadema de 700 $: no són propis de qui es fa dir activista. Tampoc és una excusa que en doni la culpa als seus editors, cosa que oblida la senyora Planas. La mateixa periodista no oblida d'explicar-nos, en canvi, que és filla de mare soltera, com si això fos un mèrit i butlla i que als 18 anys ja va fundar una ONG (oh, miracle), tot per vendre’ns la idea de que la senyora Gorman és una bona noia, d'arrels humils, que en aquesta vida no en vol d’altra que fer caritat a tort i a dret.

Algú ha argumentat que hi ha autors que han posat condicions a les traduccions de la seva obra. Per exemple la coneguda Donna Leon, que ambienta tots els seu llibres a Venècia, no vol ser traduïda a l’italià. Doncs què voleu que us digui, no em sembla bé, però en qualsevol cas no fa cap discriminació directa a persones. No és el mateix aquesta condició idiomàtica que dir no vull que em tradueixi cap home blanc. Diu na Planas que aquest és un gest de Gorman per afavorir “minories mancades d’oportunitats”. Que no hi ha homes blancs en la mateixa situació? Que no hi ha minories lingüístiques (Obiols pertany a la minoria lingüística catalana) susceptibles de ser ajudades?

Finalment, la periodista aprofita que el Ges passa per Tananarive i ens engalta que la culpa de tot l’enrenou és, evidentment, dels homes perquè “és obvi que encara hi ha molt masclisme per combatre i que es nega a perdre els seus privilegis”. De traca i mocador. O sigui que opinar que la senyora Gorman no ha exercit amb justícia el seu dret a escollir traductor és, directament, ser un masclista privilegiat. Doncs alt i clar: penso que Gorman s’ha comportat com una persona racista que discrimina per gènere i per ideologia. Si per això, per aquesta opinió, sóc masclista doncs benvingut sigui.

Només recordar que la senyora Gorman no necessita, segur, algú que la defensi amb arguments tan pobres i vulgars i que, malgrat tot, la vella dita de que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho, continua ben vigent. O si es vol, per acontentar intransigents femellistes, l’home de Cleòpatra, a més de ser honrat ha de semblar-ho. Que pel cas és el mateix. 

dimecres, 17 de febrer de 2021

Lo tio Fresco


Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

  • Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
  • Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
  • Dissolució de totes les institucions repressives.
  • Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
    • Llibertat de partits polítics.
    • Llibertat sindical.
    • Llibertat de reunió i expressió.
    • Dret de vaga i manifestació.
    • Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
    • Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
  • Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.