En aquests dies de revolútum
electoral, molts polítics espanyols visiten Catalunya ben carregats amb l’artilleria
pesant que els proporcionen els seus assessors. És evident que el debat
sobiranista no és tal pels nacionals: és una ofensa que no pensen discutir i que
combaten amb el foc de tota mena d’armes. Ens tracten de tot, ens insulten, ens
alliçonen i adoctrinen a casa nostra mateix i encara pretenen que els rebem amb
alegria. No sé, però em sembla que si els acollim amb indiferència ja poden donar
gràcies a Déu. Que la ínclita senyora Rosa Díez reclami des de l’Hospitalet de
Llobregat que l’Estat prengui les competències d’Ensenyament a la Generalitat,
perquè així “no s’eduqui ni en l’odi ni en la mentida” és un insult inacceptable.
Com es pensa que la rebrien en qualsevol escola del Principat, amb pètals de
rosa i càntics d’alegria? Com s’han de sentir els professors, pares de les AMPA
i alumnes? Potser l’odi el genera ella i tots els altres amb la seva actitud,
pregunto?
Algú admetria que algú vingués a casa seva i li digués com
ha de fer les coses? Algú està disposat a admetre que un foraster l’insulti al
menjador de casa? Doncs això. Potser els jutges i la fiscalia, enlloc d’empaitar
banderes, haurien d’investigar els casos de provocació que, dia sí dia també,
protagonitzen els polítics espanyols quan venen a Catalunya. Potser la senyora
Díez entendria que li llencin algun pot de pintura i el senyor Montoro algun
cop de roc. Que entendre no vol dir justificar, però sí que vol dir reflexionar
i exercir l’empatia, que no costa tant. Ja dic, provocar és una forma de violència
que no és admissible, tan inadmissible com una pedregada.
