dijous, 22 de maig de 2014

Sobre la provocació i les pedregades

En aquests dies de revolútum electoral, molts polítics espanyols visiten Catalunya ben carregats amb l’artilleria pesant que els proporcionen els seus assessors. És evident que el debat sobiranista no és tal pels nacionals: és una ofensa que no pensen discutir i que combaten amb el foc de tota mena d’armes. Ens tracten de tot, ens insulten, ens alliçonen i adoctrinen a casa nostra mateix i encara pretenen que els rebem amb alegria. No sé, però em sembla que si els acollim amb indiferència ja poden donar gràcies a Déu. Que la ínclita senyora Rosa Díez reclami des de l’Hospitalet de Llobregat que l’Estat prengui les competències d’Ensenyament a la Generalitat, perquè així “no s’eduqui ni en l’odi ni en la mentida” és un insult inacceptable. Com es pensa que la rebrien en qualsevol escola del Principat, amb pètals de rosa i càntics d’alegria? Com s’han de sentir els professors, pares de les AMPA i alumnes? Potser l’odi el genera ella i tots els altres amb la seva actitud, pregunto?
Algú admetria que algú vingués a casa seva i li digués com ha de fer les coses? Algú està disposat a admetre que un foraster l’insulti al menjador de casa? Doncs això. Potser els jutges i la fiscalia, enlloc d’empaitar banderes, haurien d’investigar els casos de provocació que, dia sí dia també, protagonitzen els polítics espanyols quan venen a Catalunya. Potser la senyora Díez entendria que li llencin algun pot de pintura i el senyor Montoro algun cop de roc. Que entendre no vol dir justificar, però sí que vol dir reflexionar i exercir l’empatia, que no costa tant. Ja dic, provocar és una forma de violència que no és admissible, tan inadmissible com una pedregada.