El llenguatge els traeix

El cap de la policia de valència, Antonio Moreno Piquer, qualificava als estudiants d’”enemigo”, en una mostra d’argot casernari certament qüestionable. De lapsus linguæ qualificava l’expressió el ministre del ram, Jorge Fernández. Però el ministre s’equivoca i les manotades que clavava a la taula el senyor Moreno en parlar ho confirmen. No és una llacuna mental el què el va impulsar a pronunciar “enemigo”, sinó la profunda creença en què qui es manifesta és un transgressor del “orden establecido”, un sentiment arrelat en la dictadura latent que encara és viu en molts personatges de la policia o de la judicatura, per exemple. En realitat els emprenya la democràcia perquè han de passar comptes amb els representants del poble; perquè no poden dir bestieses sense que no els costi un ral. I no està pas sol don Antonio. A la portada del diari La Razón d’avui podem llegir, amb un vocabulari molt propi, com parla del “cabecilla del sindicato” i de “guerrilla urbana”.

Potser La Razón titllaria don Mariano de “cabecilla” del PP, que practica la “guerrilla política” contra l’”enemigo” que és Catalunya, per exemple?

Maradona versus Alicia

A La Vanguardia d’ahir, 24 de febrer de 2012, el Màrius Carol escriu sobre Maradona i diu: “Maradona no sap estar callat. És incapaç de resistir-se a deixar anar qualsevol ocurrència davant un micròfon. Necessita la notorietat imperiosament. La seva carrera està sembrada de frases desenraonades, unes de divertides, altres d’ofensives, unes terceres d’absurdes”. Si en el lloc on diu Maradona hi posem Alicia (Sánchez-Camacho) podrem comprovar com la frase conserva el seu sentit.

Ja fa dies que la veu histriònica de l’Alicia em ressona orelles endins: s’ha cregut que és la presidenta de la Generalitat a l’ombra i s’enfada i remuga quan algú belluga alguna cosa al país sense el seu permís. A mi em sembla que s’equivoca i que, envalentida per uns resultats conjunturals, pensa que ara sí que sí, que convertirà Catalunya en el que vol el PP: una sucursal pagadora de Madrid, callada, contenta, folklòrica i sempre disposada a deixar-se fer. Ella doblegarà, com els agrada dir als messetaris, la mesella Catalunya. Potser és la vanitat, com diu el President Pujol, el que la perd. També la vanitat, i també l’ambició política. Se li nota quan va a Madrid i es passeja entre ministres amb el seu somriure esperpèntic, lluint una imatge que, a voltes, li dona un aire de ravalera.

L’Alicia s’equivoca, tanmateix, en dues coses. Com d’altres unionistes, només usa el seu escó al Parlament com a aparador per mostrar-se a la política espanyola en postures diverses que a voltes, i com diu en Màrius, són desenraonades o ofensives. Com quan assalta Òmnium Cultural: és desenraonada perquè l’entitat està poc subvencionada i viu majorment de les aportacions dels socis; és ofensiva perquè sap que toca la fibra de molts patriotes. Tot però li dóna punts a Espanya. En definitiva, un escó per l’Alicia, i per extensió a qualsevol altre unionista, és perdre un treballador per Catalunya. D’altra banda, l’erra en pensar que pot peperitzar Catalunya. Aquest és un país de pensament ocult, amb una arrel molt enfonsada a la terra, que no paga traïdors i que, a la llarga, sempre acaba passant factura a l’actitud doble, a l’actitud caragirada.

“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, va escriure Francesc Pujols. Apunti-s’ho, Alicia, i, en la profunditat de la seva neurona, pregunti’s si no l’estarà cagant.

Duros a quatre pessetes

A mi em fa l’efecte que Sheldon Adelson ens ven duros a quatre pessetes, i també crec que ningú no en ven de duros a quatre pessetes (excepte a la boutade de Rusiñol). És preocupant que els nostres polítics obrin ulls con taronges davant d’uns quants milions, agitats amb segones, davant dels seus nassos àvids d’història. Ja fa molts anys que vaig aprendre que en aquesta vida ningú no regala res, i menys un capitalista l’objectiu del qual és fer diners ràpid, com més millor, pagant el mínim d’impostos i utilitzant camins obscurs si cal. I el joc no és precisament un dels negocis més nets que existeixen.

No puc entendre com gent intel·ligent es deixen enlluernar pels diners fàcils, que no exigeixen gaire esforç i amb resultats (teòrics) a curt termini. Aquesta miopia sempre m’ha tingut distret, perquè afecta compulsivament a ments dirigents que haurien de veure millor que ningú els negocis de fireta. I no és així; sempre acaben caient a la trampa i solen deixar un rastre de desil·lusió, quan no desastres irrecuperables. Que no serveix de precedent el cas dels Monegros, el projecte Gran Scala? En què ha acabat? Doncs en una presa de pèl massiva. Algú es creu que Adelson ve aquí a crear riquesa, o a fer-se ric? S’ha pensat en la despesa energètica que representa: aigua, electricitat? Quin cost ambiental tindrà? I diuen que s’hi podrà fumar! Els hotelers i restauradors del país estaran contents.

Potser fóra millor optar per inversions amb rendiments més permanents, més arrelats al país, més treballats. Els negocis fàcils no han estat mai duradors. Quin valor afegit aporta un casino, que no sigui el d’apoderar-se, sense miraments i amb avantatge vergonyant, dels diners de la gent? Algú em pot explicar quina bestiesa no és jugar-se els quartos a l’atzar? Que no s’ha entès encara que de riquesa només se’n crea treballant, creant, inventant, suant, perdent, guanyant? L’experiència, per dues vegades en 30 anys, de l’enganyifa immobiliària hauria de ser suficient; convertir una necessitat, com és l’habitatge, en objecte d’especulació ha estat un error enorme que ens ha dut a la ruïna. No hi tornem!

I l’Adelson no ens aixeca pas la camisa, sinó que són els nostres dirigents que s’abaixen els pantalons. No comprem duros a quatre pessetes. No existeixen.

Avui el xot canta a Santa Creu

Avui el xot canta a Santa Creu.

Un cant eixut, lleu, per l'ànima jove de cal Roset.

Albiro ara aquell temps de cacera i fred,

de l'escalfor amiga a la cuina vella,

de llustres...

Sabeu què és el llustre?

El llustre és la llum màgica de l'alba,

el moment just en que l’aurora es beu la nit

enmig de l'esclat tebi dels colors del dia,

l'instant del bon caçador.

És el moment en què un calfred

t'esgarrapa l'espinada i el moll de l'os s'encongeix

perquè la vida et corri de pressa per les venes.

Perquè això et passi,

perquè el plaer de la naixença

et sigui present, has de ser una mica savi,

tenir al costat qui t'ensenyi:

aquestes coses que no estan fetes pels necis.

Al cap d'amunt del carrer Nou,

a Santa Creu, avui hi canta el xot.

Vic, setembre 20,

2012

Ahir va morir la Mª Dolors Riba.

Per a ella, i pels qui l'estimen, aquest poema.

Darwin de nou

Darwin va teoritzar sobre l’evolució de les espècies, basada en la selecció natural dels individus: sobreviuen els qui millor s’adapten. Portats per un sentiment humanista, els científics de l’època van acceptar amb naturalitat que les espècies experimenten canvis al llarg del temps, perquè sinó s’extingeixen davant dels canvis de l’entorn. Contràriament, que aquesta evolució estigués regida per una selecció natural, no els va semblar tant bé i la van combatre. Duts per principis morals, no podien acceptar que l’home fos el llop de l’home. Encara que finalment la idea es va acceptar, ho van fer deixant l’espècie humana a part: no era possible tornar a la llei de la selva.

Aquests dies observo com, a causa del problema de l’atur, es fan reportatges als mitjans sobre com aconseguir feines, sobre llocs de treball a l’estranger, cursos de formació i altres. Veig també el programa “Mestres” a TV3 i el pensament dels ensenyants. Escolto opinions de sociòlegs a les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. De manera explícita, potser no del tot conscient, es fa una lloança de l’esforç, de l’excel·lència, de formar persones “preparades”, mentalment fortes, flexibles, etc., etc. Vaig trobant que, de mica en mica, es va cap a la selecció (natural?) de les persones: les que no s’adiguin amb aquests models d’individu no tindran un lloc mínimament còmode en el medi actual. Eduquem en la competència i la competitivitat i això genera violència, la violència lluita i la lluita l’anul·lació del feble. Els qui no s’adaptin, no tenen futur.

És la meva una visió esbiaixada, negativa, equivocada? Doncs estaria bé que algú em tragués ràpidament del meu error i Darwin no tingués raó. O que em convencés de què, malgrat la bondat del pensament darwinià, la humanitat n’està exempta pel sol fet d’estar feta d’humans.

La protesta del qui té...

La Vaga
La Gala

Vull concentrar aquestes ratlles en dos col·lectius ben diferents que aquests dies s’acosten per a reclamar diners: els empleats de TMB i els cineastes de l’Acadèmia Catalana del Cinema. Sota una lleugera capa de reivindicació social, en realitat solament s’amaga la cridòria per la conservació de sous i privilegis. Els uns diuen que van a la vaga perquè s’han apujat les tarifes del transport públic; els altres mosseguen barroerament la mà que els peix reclamant una cultura per a tothom. Als primers, en realitat, els seus conciutadans els importen un rave fregit i convoquen una aturada pels dies en què, a la ciutat de Barcelona, hi ha un congrés important que podria ajudar a molts a treure el ventre de penes. Als altres tan se’ls en fot si tenim cinema per a tothom, en català i de qualitat; els cal conservar subvencions, prebendes i glamour per sobre de qualsevol crisi. De debò els importa a uns i altres que veïns, amics o coneguts estiguin a l’atur i a punt d’esgotar-ne la prestació? Ras i curt: els interessa la seva butxaca i prou.

Jo no he estat mai empleat públic i subsidiat; he treballat sempre a l’empresa privada o bé per compte propi (autònom). Us puc assegurar, a funcionaris i demés, que no hi regalen res. Cada dia, quan arribes a la feina, saps que t’hauràs de guanyar no el sou, sinó el lloc de treball, la pervivència a la feina, quan no és la supervivència. Ara sembla que només són els “no privats” els qui paguen les retallades, perquè són els únics que bramen, però els seus companys no ho fan perquè ja no els queda ni veu ni seu. No trobo justificable aquetes actituds insolidàries i corporatives que solament pretenen el benefici propi i miop.

Per això us convido a escoltar, si teniu temps i ganes, el senyor Miguel Àngel Arias, president del comitè d'empresa de TMB, i a veure la gala dels Gaudí. El primer és una mostra de la pobre argumentació d’una vaga inapropiada, d’un sindicalisme tronat; el segon, un exemple de potineria espectacular.

El meteoròleg enfadat

Els meteoròlegs estan que trinen: solament ens hem equivocat de 60 km!, deien aquests dies quan els plovien crítiques de tot arreu per l’exageració dels seus pronòstics. Per la TV s’afanyaven a ensenyar-nos paisatges nevats (més aviat nevadets), o innivats com els agrada de dir tècnicament, termòmetres agònics i ventades descomunals. Crec que va ser dissabte, a Catalunya Ràdio, que el Tomàs Molina es va queixar amargament i ahir, dilluns, no va aparèixer al programa “Espai Terra” de TV3: ens ha castigat.

Crec que els homes del temps, en general, va predir prou bé el temps que faria i que més afinament és gairebé impossible. Tots podem comprendre que una bufada de vent pot engegar pel pedregar una predicció; el temps és així, boig, canviant i, si em permeteu... imprevisible. Però com que els humans necessitem conèixer el futur pressionem homes i mitjans perquè ens proporcionin una bona profecia.

Què fa doncs que les ires dels ciutadans descarreguin sobre les testes dels molines, mauris, nadals, cordomins i companyia? Jo crec que no són pas els errors que cometen, com ja he dit del tot comprensibles, sinó les formes, la presentació, el farciment. L’acudit de Ventura & Coromina a La Vanguardia del dia 7 de febrer ho il·lustra amb santa clarividència. Els meteoròlegs d’ara fan por. Més que oferir-nos prediccions ens amenacen amb desastres, en definitiva... exageren. Ens parlen del fred com si fos una maledicció, de la pluja com si fos del diluvi, dels llamps amb efectes de bomba nuclear, de núvols com platets voladors i així anar fent. Les temperatures han de batre rècords, i també els litres caiguts i els centímetres de neu i l’alçada de les onades. I aquesta manera de presentar fa que molts oients es muntin un pel·lícula, en lloc de fer-se una imatge de la realitat que pot ser.

Homes i dones del temps, baixeu del núvol, peus a terra, sentit comú. El temps és el que és i prou. El meu avi, quan feia fred, deia que era hivern.

Del femellisme imperant (III)

Benvolguda Sílvia Coppulo,

Dissabte vaig poder sentir una part del seu programa “El suplement”, que emet Catalunya Ràdio, en una secció en què es parlava de separacions i divorcis. Oberts els micròfons als oients, una senyora va opinar que els trencaments de parelles amb fills es converteixen moltes vegades en problemes pels avis, fent referència als néts que es queden sense un dels progenitors. En un gir gairebé automàtic, vostè es va apressar a corregir la senyora, puntualitzant que eren les àvies qui en patien les conseqüències més durament.

Em va fer mal. A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més ni menys que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, l’home, el company, l’amant, el marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu.

Tenia tres tiets que van fer la guerra. D’un d’ells, en Ramon, fa poc en vaig llegir el relat descarnat, extraordinàriament colpidor que va fer, en quatre folis atapeïts i escrits a màquina, de la seva experiència bèl·lica. El patiment i la por que va suportar hi és explícit, malgrat la fredor frapant de la narració: la batalla de l’Ebre no era un problema d’escala de veïns. D’un altre tiet, Nicolàs, sé que, en acabar tres anys de guerra i quatre de mili, va haver de tornar a casa a peu; des de Madrid, 500 km de camins de fang, dormint en pallisses i cabanes de pastor, amb els peus llagats i l’ànima tremolant. Del tercer, Miguel, en puc dir que un obús de Franco va caure prop de la seva trinxera. Va quedar colgat de runa i fins unes quantes hores després no va ser trobat i encara el van donar per mort. Quan ja era a la caixa del camió enmig de cadàvers, algú va veure que bellugava i el van dur a l’hospital. Amb més de 70 anys, la família va trobar una medalla, una condecoració, que ell va llençar a les escombraries. Aleshores, aquests tres homes eren solters, avui dos d’ells ja són morts. Estic més que segur que les seves mares van patir molt, però no pas més que ells ni que els seus pares. El meu avi patern, pare del Ramon, va anar content a inscriure el seu fill al registre civil. Havia nascut prop de les dotze de la nit i el jutge de pau li va deixar triar a l’avi si el volia a l’any nou o al vell. L’avi va triar el vell. Aquesta vel·leïtat li va costar al seu fill haver de fer la guerra amb la quinta del biberó. L’avi plorava com un nen la seva decisió i, quan en Ramon va fugir a Prats de Molló, el meu avi es va humiliar, esquerranós com era, davant les autoritats locals fins aconseguir el retorn del seu fill a casa. La vida dels tres tiets va quedar marcada per sempre. Els pares i mares, un cop el fill a casa sa i estalvi, van oblidar ràpidament la tragèdia.

El meu avi matern és la persona més bona i senzilla que he conegut mai: el prototip del pobre feliç. Amant del bosc, carboner i teixidor fi, treballava a la fàbrica quan l’amo li donava feina. Si no n’hi havia, en Jaume s’havia d’espavilar per mantenir la família: l’àvia Marieta, la Núria la meva mare, i la Montserrat la meva tieta. I encara li va sobrar temps per salvar el fill de l’amo del suïcidi. L’àvia va ser una dona depressiva, que passava llargues temporades d’insuportable melangia: l’avi no la va abandonar mai en el seu patir i, el dia que va morir als seus braços, l’avi va plorar-ne la mort amargament. L’avi era un cuiner formidable: les seva farinetes, les seves patates aixafades amb cansalada, el seu allioli eren gloriosos. Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar. Només es permetia anar al cafè el diumenge a la tarda i, un cop l’any, assistir al què ell en deia “el sopar dels còmics” a Barcelona, un sopar de duro que explicava a boca plena.

Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni. És que el nombre les fa més importants, més víctimes, si es vol, de situacions com la separació? A vostè Sílvia li agrada l’estadística, a tots ens agrada quan ens va a favor. Vostè, que és doctora en lletres, es recolza en els números per defensar postures; jo, que sóc només llicenciat, i en ciències, m’agraden més els arguments antropològics, humanistes, psicològics, per a explicar els actes humans. Sembla que uns quilos de més o de menys poden justificar certes lleis discriminatòries. Fa uns dies, la paraula d’una dona va ser suficient, “gràcies” a la llei, per tenir tancat un noi durant cinc mesos a la presó acusat d’una violació que no havia comès. La paraula d’ella valia més que la d’ell! Una legalitat, permeti’m, dubtosa. Però les estadístiques canten; no és la primera vegada que li ho sento a dir. En aquest punt li recomanaria dues reflexions. La primera la fa en Pep Guardiola, que diu que estan molt bé les estadístiques, però que els partits s’han de guanyar. L’altra, l’anècdota que explicava el meu professor d’estadística, Eduard Bonet, que contava que a Suïssa, allà pels anys seixanta, un polític de l’oposició va posar el crit al cel perquè l’atur havia augmentat un 100% en un any. I era cert, però no preocupant ni perillós; de fet s’havia passat de 5 aturats a 10. Heus aquí la validesa de les xifres. Jo, que sóc economista, li puc assegurar que el llenguatge dels números és més enrevessat que el de les paraules.

Per totes aquestes coses em dolen comentaris com el seu, Sílvia, com també em dol que qualsevol tema es converteixi, com per art de màgia, en un problema de gènere. Em sembla una paperinada discutir si els homes aparquen millor o pitjor que les dones, si ho fan més de pressa o més a poc a poc: si algú s’ha dedicat a estudiar això, que s’ho faci mirar. Dones com vostè, Sílvia, necessiten sempre comparar-se amb els homes per a ser? No cal pas que demostri cada dia que és dona, però sí que cal que ens convenci de que és bona; jo també ho he de fer, i sóc home. Em sembla certament penós que redueixi el valor que vostè, i altres dones, aporta a la humanitat a una simple comparació de gènere? Mai he jutjat ni un home ni una dona pel seu sexe; no els he pressuposat millors ni pitjors per aquest motiu, sinó que ben al contrari, en l’exercici de la meva professió, he defensat sempre l’assignació d’un lloc de treball per la vàlua del candidat. I ho he fet davant de dones! També, al meu voltant, he vist en poques ocasions, situacions de rebuig a la dona per un càrrec determinat, tant comptades que amb els dits d’una orella[1] n’hi hauria prou per comptar-les; i tragino més de trenta anys.

Als homes, en milers d’anys d’evolució, ens ha tocat un paper i a les dones un altre, mal ens dolgui als uns i als altres. Si la dona té tendència al sedentarisme, a la seguretat, a la recol·lecció, és positiu? Doncs no ho sé, però és així. I em sembla bé que hi hagi dones que lluitin contra això perquè creuen fermament que així es desprenen d’un paper social passiu. Però no es poden queixar de les conseqüències: hi ha coses que els aniran millor i altres no tant, perquè quan un hom pren una decisió vital és per bé i per mal (no cal dir que la vida també és renúncia). Per contra, vostè mateixa critica els homes que es fixen primer en els seus pits, però els aprofita, els pits i els homes, per obtenir una plaça d’aparcament més àmplia. No dic que no estigui bé aprofitar l’atractiu sexual, jo també ho faig, però si ensenyes els pits... te’ls miraran. És així. L’home caçador és fort, però si usa la força per a aconseguir algun propòsit no es pot doldre si després l’acusen de violent: ha de traginar-ne els efectes. És així. Cadascú és com és i és possible lluitar contra la predestinació, però amb conseqüències no sempre agradables.

El què he volgut dir amb tot aquest discurs, que ja se’m fa massa llarg, és que les dones i els homes són millors o pitjors, fan les coses més bé o més malament, no perquè siguin d’un sexe o d’un altre, sinó perquè depenen de les seves habilitats i coneixements. Per això em fa mal sentir, amb la cantarella acusadora de rerefons, que les àvies fan més que els avis. Des d’un altaveu com la ràdio, vostè és un corifeu que arrossega homes complaents, desitjosos de ser políticament correctes, i dones femeninament enardides cap a opinions discutibles, però que tenen impacte sobre qui els escolta.

Li demanaria dues coes: que el debat de gènere deixés de ser una conyeta dirigida directament a la línia de flotació de la condició d’home, pare, avi, amant o marit per esdevenir una conversa tranquil·la, no agressiva i equilibrada; que tingui en compte vostè i els qui l’acompanyen a l’aventura de la ràdio i tots nosaltres, pacients oïdors, anem tots, homes i dones, doctores i llicenciats, al mateix vaixell.

Benvolguda Sílvia, rebi una cordial salutació i el desig de que la vida li sigui propícia i la pugui viure amb plenitud.

---

[1] El Perich dixit.

Inútils prediccions, potineria radiofònica

Aquest dies el Tomàs Molina va de cul. Pel què es veu, una gran onada de fred siberià s’acosta pèrfidament a Catalunya disposada a deixar-nos a tots rient. Refotre! Sempre en condicional, això sí –aquests dies ho repeteix contínuament–ens anuncien que les temperatures poden batre els rècords enregistrats l’any 1956. Perquè a en Tomàs sempre li agrada parlar de rècords: com si tenir la temperatura més baixa de tots els temps ens signifiqués un premi.

Francament, l’alarmisme papanates m’enerva. Mai en tota la història els catalans havíem estat tan ben protegits del fred com ara amb sistemes de calefacció prou eficients com per aguantar fredorades intenses; a què treu cap doncs agitar el papu de la gelada? Cert que sempre hi ha persones que pateixen amb més rigor les inclemències extremes del temps, però... sempre com ara! Acostumats a una societat malferida per l’obsessió de la seguretat no podem resignar-nos a què la naturalesa, ni que sigui de tan en tant, faci el què li dona la gana i se’n vagi de burilla per camins extrems. I en Tomàs n’és un exemple eficaç. No es cansa de fer prediccions, això sí en condicional. I jo no em canso de preguntar-me, de què carai serveix una predicció que cal vetllar perquè la seva fiabilitat fa riure? Sempre s’acaba amb un “ho haurem de seguir de prop”. És evident que preveure qualsevol cosa és complicat; el futur sempre ha estat una preocupació molt humana i els profetes han abundat al llarg i ample de la història però, francament, si tot el què ens pot oferir la ciència meteorològica és el que en Tomàs ens canta cada dia per la TV bé podríem estalviar-nos alguna pela prescindint d’endevins fútils.

Ah! Però n’hi ha que li fan el joc a en Tomàs Molina. Na Tatiana Sisquella, des de la seva tribu particular, truca ràpidament a una senyora bielorussa, si no recordo malament, per a preguntar-li com ens hem d’abrigar davant del perill siberià. Na Tatiana –no serà un nom bielorús?–, na Tati pels amics, pregunta a la senyora per les capes que ens calen per no morir en l’intent d’afrontar quatre graus sota zero! La senyora que va sorgir del fred li respon que menys quatre graus no és fred, que el fred comença a menys quaranta! Xof! Gran lliçó d’humilitat. I que de capes res –allò de la ceba que agrada tant a les senyores–, que el què cal és una bona samarreta, un bon abric i un bon calçat. Amb sabates de taló no es combat gaire la rasca, ni amb gerseiets, ni rebequetes ni manyanites.

Bon Tomàs, apreciada Tatiana –Tati pels amics– no gaire lluny de Barcelona, a Torelló, a 90 km, els anys vuitanta vam passar un hivern prou dur, amb temperatures de -13, -14 o -15°C i ja ho veieu, sóc aquí ben viu. No vaig necessitar afegir res a la meva indumentària. El què ens cal de veres és sentit comú: si fa fred, abriguem-nos. I ja està.