dijous, 21 de novembre de 2013

Desafecció

Avui Joan Majó escriu: “No té res d'estrany que hagi augmentat la desafecció ciutadana amb la política, no sempre justificada, però sempre creixent”. No sé en què basa aquesta afirmació. El que sí em produeixen desafecte per certs opinadors són precisament frases com aquesta, quan la realitat social diu una cosa ben diferent. De què val que durant els darrers anys hagi estat la ciutadania la que, sortint al carrer quan ha calgut, ha etzibat una coça al cul dels polítics perquè es decidissin a avançar d’una vegada. A mi em sembla que és una justificació gratuïta, possiblement fruit de llegir enquestes, la font de la veritat absoluta. Em sembla que el que li passa al senyor Majó, com a altres polítics amb projectes fracassats, és que el que voldrien és el ciutadà dòcil. Aquest, és aquell que es limita a opinar i a votar un cop cada quatre anys: si la participació a les eleccions fos sempre del 80% cap partit parlaria ara de desafecció. El ciutadà participatiu, dòcil, en política ha de preocupar-se per la política quan es convoquen eleccions, ha d’anar als mítings, escriure cartes a les redaccions dels diaris, discutir al cafè o a casa i anar a votar. Votar, pel polític professional, vol dir: obtenir el permís del poble per manar, fer el que em doni la gana durant quatre anys i no haver de donar-ne explicacions a ningú.
Un no pot entaforar la culpa del seu fracàs –al meu entendre el fracàs del PSC com a entitat independent del PSOE està cantat– a les butxaques de l’elector, etzibant-li entre cap i orelles que és a causa del seu desinterès. En definitiva, dir avui que a Catalunya hi ha desafecció per la política és insultar, directament i a la cara, al ciutadà.

Per acabar, parlar d’una altra frase en el mateix escrit on diu que “no he tingut mai necessitat d'acceptar consignes, ni he sentit mai parlar de disciplina de partit” ja ho farem un altre dia; això, senyor Majó, no s’ho creu ningú: és una mentida podrida.