diumenge, 21 de maig del 2023

Desintegrats

 

Rosa Rodon fa una entrevista a Basha Changue, candidata de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta noia, filla de pare guineà i mare cordovesa, ha triat un restaurant de cuina senegalesa, que es veu que és el més barceloní que ha trobat: l’Abarka; ho fa perquè a “Black-celona City vivim així”. Així mateix avisa a l’entrevistadora que els plats del restaurant són “immensos”, que “no són racions de blancs”. Malgrat que no sol menjar peix fora de casa perquè té dubtes sobre la seva frescor, però que “aquí sí, perquè conec la cuina”. Encara que no es digui enlloc de l’entrevista, entenc que ella és nascuda aquí.

Imaginem que fan l’entrevista a una altra candidata amb vuit cognoms catalans, que el restaurant és a Can Culleretes i que el motiu és que a “White-celona som així”, que els plats són “catalaníssims” i que les racions no són per a negres”; afegiríem “aquí hi menja peix” perquè són de confiança, son d'aquí.

La manca d’empatia amb la ciutat i la seva gent que mostra la senyora Changue són notables. El que és interessant, però, és que una persona nascuda a casa nostra, que es presenta com a representant de més d’un milió i mig de barcelonins mostri tan poca consideració i arrelament amb la terra que vol governar. Tot plegat em fa pensar que el sentiment de culpa que ens volen inocular per ser poc acollidors, no és només responsabilitat nostra: també ho és dels qui venen.

Sabeu que els musulmans del meu poble gairebé no compren al petit comerç d’aquí? Que llegeixen totes les etiquetes per assegurar-se de que el que compren és halal? No visiten els nostres restaurants, ni que sigui per menjar-se una bona llagosta, tampoc compren la roba a botigues del país: ho fan majorment a mercats, a paisanos i al Decathlon. No van als sopars d’empresa, no assisteixen als actes culturals, o de qualsevol altra mena que es fan al poble. I és que en un poble es veuen molt millor certes coses: les dones es relacionen només entre les de la seva comunitat; rares vegades les veus parlar amb gent d’aquí. Van vestides amb llargues sotanes i grans mocadors per diferenciar-se clarament. I quan sento a dir a una nena de 10 anys que “nosaltres això no ho fem” em ve una tristesa immensa. Aquest “nosaltres” implica un “vosaltres” que ens foragita del seu món.

També sóc observador de primera fila com els pares, a mesura que les seves filles es fan grans, les van adoctrinant: nenes de 6, 7, 10 anys no van mai amb pantalons curts pel carrer “perquè al papa no li agrada”. Van amb una mena de leguins que els arriben més enllà des genolls i duen samarretes que els tapin el cul. Com a infants que són, ho assimilen ràpidament i ho fan seu incloent-ho en aquell “nosaltres”. I així tot...

D’això no se n’ocupa ningú, i fins i tot el feminisme fa els ulls grossos en bé d’una suposada llibertat cultural de les dones, sobretot. Tampoc ningú s’ocupa dels homes perquè deuen formar part del patriarcat demoníac i no mereixen cap mena d’atenció: són el mal. No us enganyeu: sense homes, les dones musulmanes no guanyarien gran cosa, perquè elles són guardianes del “nosaltres” amb tant o més fervor que els seus companys masculins.

Fa uns anys pensava que tot això ho arreglarien els adolescents, sempre rebels, però a cada any que passa la fe se’m fa més petita.