Definitivament

Estic gairebé tan fart de “la pregunta” com del xaró anunci amb que la loteria estatal ens obsequia enguany. Quan ja t’has empassat la visió dels folklòrics perpetradors, et rematen amb la imatge impagable del Raphael entonant la sonsònia del sorteig: formidable! Si he de ser sincer, les orelles se m’han tornat meselles i l’anunci m’afecta poc. En canvi, les voltes que es donen a la pregunta del referèndum a Catalunya, em xerriquen com una polleguera mal untada. No sé per quin motiu, la cara del Raphael a l’anunci fent aquell gest, com de recargolar, se’m transforma en la del Joan Herrera i personifico en l’home d’ICV la meva mala bava. Perquè ja n’estic fins al cap d’amunt.

És per això que ara, i aquí, amb tota solemnitat declaro que –després d’una profunda i elaborada reflexió– NO aniré a votar la consulta si en l’enunciat de la pregunta no hi figura clarament la paraula “INDEPENDÈNCIA”, sense adjectius ni reduccions. La paraula és clara, no admet cap altra interpretació i és el punt de partida pel meu país.

Senyors Parlamentaris, President: esteu advertits.

Publicat a La Vanguardia de 12 de desembre de 2013

Margallo i el margalló

De ben segur –la presumpció de saviesa reservada– que el ministre José Manuel García-Margallo no sap el que és un margalló. Com que és una paraula catalana que designa una palmera mediterrània, no s’haurà preocupat mai de saber-ne res; no fos cas que s’empeltés de nacionalisme excloent. També hauria de saber que per les terres ebrenques les seves fulles, tallades i assecades, servien per a la  confecció d'escombres i altres estris domèstics. Escombra és aquell estri que serveix per escombrar, per treure la porqueria, vaja.

Ara, davant del simposi 'Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)', que se celebrarà del 12 al 14 de desembre a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, Margallo opina que és “falsificació flagrant de la història”. I ho diu admetent que només en sap el títol. La setmana passada, Rajoy va fer emprenyar Hollande i va fer riure el Parlament escocès quan reconeixia que no havia llegit el llibre blanc sobre la independència d’aquell país. Salmon, dotat de la ironia britànica, va aprofitar la ignorància del President espanyol per a relaxar els tots els escons: van riure els independentistes i els unionistes junts. Ara li toca a Margallo. Aquest personatge, sense ni haver llegit les propostes del simposi ja aventura les conclusions, les seves naturalment. Sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, excreta que es tracta  “d’un joc extraordinàriament perillós” organitzat per “pseudohistoriadors nacionalistes excloents” i ha advertit que no contribueix gens a millorar la relació entre Catalunya i España.

Aquesta és la cara de l’España de les essències: en lloc d’escoltar veus divergents, espantats d’antuvi, prefereixen fer-se els sords i jutjar sumaríssimament, com han fet sempre. Aquesta mena de gent és la mateixa a qui li agraden els toros, però mirats des de la barrera no fos cas que prenguessin mal. Mai entren al debat noble perquè els esparvera escoltar, parlar i els fan tremolar les veus que no són les seves.

De menyspreus

La diva de les tertúlies del país, na Pilar Rahola, ens parlava ahir a La Vanguardia (20.11.2013) de menyspreus: “Aquest menyspreu”, es diu el pamflet. Al llarg de l’escrit, na Rahola es fa un tip d’anomenar els, segons ella, darrers menyspreus que els peperos han infligit. Així: menyspreu per la cosa pública, per la informació, per les llengües.

Com passa sovint, quan un hom ha pujat a la trona engega sermons sense tocar de peus a terra i les hi fot des del cavall estant. I la caga, com na Rahola tantes vegades. L’únic menyspreu que els polítics, siguin peperos o no, perpetren contínuament és el que afecta al poble, a la ciutadania, als votants. Els demés són propòsits reduccionistes, si no es té en compte el fet superior: que els polítics se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou. Aquest és el problema, madame Rahola i vostè, des de la trona, se n’oblida miserablement una volta i una altra. Segurament perquè pensa que “al poble, que el donin pel c..., que ja té les conferències de sant Vicenç de Paul”. Moltes gràcies donya Rahola, i que estigui boneta.